Les flors dels pèsols d’olor, de color de cirera a punt de collir, creixen als marges madurs de l’estiu.
Fan una fragància tan subtil que amb prou feines la
pots sentir, però que s’arrapa als dits i t’hi deixa un rastre persistent, com
una mica d’olor de records.
És la flor de les amistats que duren, petites i
fidels.
A vegades, els pèsols d’olor es gronxen, diminuts, a
les esquerdes del temps. Les seves llavors, invisibles, omplen les butxaques i
hi fan néixer tempestes domèstiques i remolins de vent, d’aquells que s’enduen
la xafogor i les arideses dels dies.
Llavors les amigues es retroben, sobtadament
lleugeres, i segueixen camins de bosc que van de casa en casa de pagès amb noms
centenaris, enmig de les feixes treballades i verdes on s’amaguen els cargols i
les infàncies perdudes.
A la finestra alta de la casa més acollidora, les
tovalloles esteses escampen una mica de blau damunt del camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada