Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.
Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que fueteja.
Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.
Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; s’aparellen i dormen al desert del foc fred dels somnis.
Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.
Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.
A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.
Alhora, cavalls blancs de nit, agrumollats, galopen.
5 comentaris:
Hola, Roser! Després d'una temporada inactiva, he tornat a treure el cap. T'he citat en el meu darrer article, així que si hi tens curiositat hi pots fer un cop d'ull a:
http://tercersegona.bloc.cat/post/5969/187855
Una abraçada!
Gràcies, maca. Seguim en contacte!
Sempre ens quedaran els cavalls verds d'esperança
Bé, sembla que anem retornant del mandrós estiu i preparem el cau per passar-hi la tardor i l'hivern, fins que la sang ens torni a fer bullir la sang i ens alteri les idees i els pensaments. De moment, deixarem que els somnis es passegin pel nostre cap i els nostres dits, i que corrin lliures amb els cavalls del dia i de la nit.
Ens veiem, wapa.
Maria
Gràcies, Jesús.
Oi tant que ens veurem, Maria!
Publica un comentari a l'entrada