El vell somni, sempre igual i sempre diferent.
Arribo a casa (és grisa i buida) i sento una criatura petita que plora. "Com he pogut oblidar-me'n?", penso, i corro a consolar-la.
La tinc als braços, obro la finestra. Crema en somort la brasa viva del cel. Una mica de vent de no-res l'abrandaria.
2 comentaris:
Preciós!
Gracies, Toni!
Publica un comentari a l'entrada