Sóc només pols, però em penso estrella.

divendres, 2 de desembre del 2011

Òrbites


Les òrbites de les absències giren i giren, lentament. Xuclen des de dins de l'ombra negra. Som tan a prop i no podem tocar-nos!

Cadascú fa i desfà el seu propi collaret del temps, esbalaït de cada albada, sol dintre la sorpresa, astorat.

Milions d'anys d'estrèlles pretèrites ens fan el préstec d'una llum que sembla real. Engrunes còsmiques.

Les òrbites de les presències giren i giren, enfora, tan ràpides que semblen immòbils. Som tan lluny i podem intuir-nos!

Cadascú és ningú. Tan grans i tan petits, només som alè dels astres.

Les estrelles han trobat noves maneres de morir. Que vol dir viure.

2 comentaris:

joan ha dit...

Fonoll Roser!
Si dius tantes coses amb tan poques paraules potser aquestes, (les paraules) s’inflaran, s’inflaran fins a esclatar!
Les persones absents, a vegades, es fan tan presents que ens xuclen cap el seu forat negre.
Potser ens hauríem de centrar més en les que tenim a la vora, presents.
Una abraçada!

Roser ha dit...

D'acord amb tu.
Petons i abraçades!