I és que l'edició que n'han fet a Tapís és tan bonica, que sembla una capsa alhora oberta i tancada. És un llibre-objecte que es pot mirar, olorar i, potser, no cal ni llegir...
Però la Dolo, que va llegir algunes de les "flors" a Torelló i que és una amiga de tota la vida, de quan érem alumnes i encara no sabíem que la vida passa tan de pressa, em va fer la pregunta fatídica:
... i la flor de la boira?
I es va quedar tan ampla!
Això ha obert de nou la capsa tancada, el llibret que mai no acabo d'acabar.
Doncs bé: aquí la tens, Dolors, la teva flor de boira!
Que serveixi, si més no, d'agraïment a tots i cada un dels qui han fet possible el llibre i les seves presentacions: L'Eduard, que hi ha aportat les seves magnífiques flors epicúries (1); el Jordi, el Christian, la Jadisha... la Núria, la Dolo i tota la colla!
D'agraïment als qui vau venir: els germans,la cunyada, les amigues mestres, els amics lletraferits, els qui coneixia, els qui no...
D'agraïment als qui l'heu llegit i als qui no, i ni falta que us fa.
D'agraïment a la meva filla , que sempre em diu que li agrada i que hi té la seva flor especial. I a tota la meva família, pel suport constant.
També per a totes i tots els qui no anomeno però que ja sabeu que us penso, la flor de boira em serveix d'excusa per desitjar-vos bones festes i un any ben nou!
FLOR DE BOIRA
La flor de la boira es pentina i es despentina.
Difusa, com la filagarsa d’un somni blanc del qual no t’acabes mai de
despertar.
Potser és la flor del desig de tornar a ser nena,
nen...
Potser és la flor del record que es desdibuixa. El
fum olorós dels focs pretèrits, els recers oblidats, els úters perduts.
Potser és la flor de l’amistat perenne que floreix
dia i nit a l’arbre de la memòria, a la branca dels dies on els ocells dibuixen
presents impossibles.
Potser és la teranyina enjoiada dels dies futurs.
Potser és la petita espiral d’olor del cafè d’avui,
d’ara mateix.
Potser és el dibuix de l’eterna pregunta, un remolí
de llum damunt el sol indecís sobre les teulades adormides.
Potser és la resposta que s’engruna, l’avidesa
colgada.
Potser ets tu. O jo, que ve a ser el mateix.
(1) Segons el Diccionari català-valencià-balear:
EPICURI, -ÚRIA adj. i subst. m. i f.: cast. epicúreo.
|| 1. Seguidor de la doctrina d'Epicur. Recompten les històries gregues que los epicuris, qui posaven benauiransa en la carn..., Eximenis II Reg., c. 50. La qual opinió se diu secta dels epycuris, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 22. Ovidi somrigué amb tota l'incredulitat d'un epicuri, Maseras Contes 120.
|| 2. Persona que cerca especialment els plaers sensuals.
Fon.: əpikúɾi (Barc., Palma); epikúɾi (Val.).
Etim.: pres del llatí epicureus, mat. sign.
EPICURI, -ÚRIA adj. i subst. m. i f.: cast. epicúreo.
|| 1. Seguidor de la doctrina d'Epicur. Recompten les històries gregues que los epicuris, qui posaven benauiransa en la carn..., Eximenis II Reg., c. 50. La qual opinió se diu secta dels epycuris, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 22. Ovidi somrigué amb tota l'incredulitat d'un epicuri, Maseras Contes 120.
|| 2. Persona que cerca especialment els plaers sensuals.
Fon.: əpikúɾi (Barc., Palma); epikúɾi (Val.).
Etim.: pres del llatí epicureus, mat. sign.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada