TARONJA

"Em va fer un petó i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d'un núvol inflat, voltat d'una sanefa de color de mandarina, que se li anava descolorint d'una banda."

ROSA

"M'havia posat el vestit de fusta de rosa, una mica massa prim pel temps, i tenia pell de gallina tot esperant en Quimet en una cantonada."

"Hi havia un piano negre i dues butaquetes de vellut de color de rosa."

"I me'n vaig anar al terrat, amb el cel tibant i de color de maduixa a la posta."

BLANC

"Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc".

"En Quimet va dir que volia un paper verd poma, i paper de color de nata a l'habitació del nen, amb una sanefa de pallassos."

"Un dia vaig veure unes xicres de xocolata molt boniques i en vaig comprar sis: totes blanques, gruixudetes."

"Dels ganxos penjaven (...) les tripes humides i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d'aquells menjars sense gust."

"El camió (...) va enfilar la carretera blanca que duia a l'engany."

"Em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu."

"...i el cobrellit més blanc que les dents."

Lectura pública de LA PLAÇA DEL DIAMANT

Vine a llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda

Dia: dissabte, 8 de març

Hora: a les 10 del matí i fins que s’acabi l’obra

Lloc: Biblioteca Dos Rius, Torelló

Tothom hi és convidat!

Si hi voleu participar només ens ho heu de fer saber: b.torello.dr@diba.cat / 938594043

Organitzen: Biblioteca Dos Rius; Ajuntament de Torelló; Radio Ona - programa Diàlisi -

Col·laboren: Setmanari Torelló; Setmana del Llibre en Català

No hi ha temps per a l'amor al País Basc, estén la solidaritat

No hi ha temps per a l'amor al País Basc, estén la solidaritat
The is no time for love in the basque country, please extend the solidarity
Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna
No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad.

CAMÍ DE DESIG DE PRIMAVERA A MONTESQUIU

Miro detingudament els marges, però encara semblen nus. Els arbres, alts, dibuixen branques sense ombra al cel molt blau. El camí s’enfila. Els ulls acostumats a l’herba curta descobreixen, però, violetes blaves: només dues, com dues llàgrimes.

Deleixo l’herba fetgera, els pixallits grocs. Però l’herba rossa sembla adormida. Les vaques de color de terra pasturen el silenci, el subratllen de tant en tant amb un repic d’esquelles. Trobo un, dos, tres homes pel camí. M’estimaria més no trobar ningú però, en canvi, els sons llunyans no em destorben: un xerrac elèctric, un gos, el soroll arrissat d’un tractor.

S’alça del no-res una papallona petita, color de poma bullida. Em trec la pell del jersei i se’m fa més viu l’alè de molsa de les obagues, i la llepada càlida del sol ascendent, que puja amb mi i estripa boires: fa nou el paisatge.

Porto un poema de Segimon Serrallonga a la butxaca, al cor, al cap:

“I sento, així mateix, un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor...”

Rellegeixo els versos que el cap escriu al cel net de la memòria, aquest matí, i em ve la imatge d’un esparver que plana en espiral i s’enfila amunt: “un cop i un altre el temps”.

Hi ha gent, com Segimon Serrallonga, com Verdaguer, que poden escriure des de l'altura, que abasten geografies, del món i de l'ànima. Altres, només podem arrossegar a poc a poc cada paraula, com si fóssim formigues; i cada mot serà sempre més gran del que mai arribarem a ser nosaltres.

A la font, que només té un rajolí d’aigua que no es pot beure, descobreixo finalment l’herba fetgera: amb dues flors blanques, i sento que he acomplert un ritual: si veig l’herba fetgera i les violetes; si veig ni que sigui una papallona i em trec el jersei, i camino, la primavera arribarà, aviat.

Espio amb impaciència els borrons negres dels freixes, la seda dels salzes. Un alè de vent petit es torna frec de paper a les fulles seques dels roures, que em diuen: no et treguis el jersei, encara no, mira’ns; l’hivern no s’ha acabat. Però just al costat, la florida sense flors d’un avellaner groc em diu justament el contrari.

Encara no hi ha sargantanes a les parets de pedra seca. Hi deuen ser, arraulides, ja sortiran. Només veig una llagosta de color de fulla, que salta com si fos la minutera d’un rellotge. I una petxina mil·lenària escrita per sempre a la pedra grisa.

“...la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo, sol, la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.”

Montesquiu, des del rocal, és una estesa de teulades vermelles, de terrats amb roba diminuta, de cotxes de joguina. Horts. I un riu segrestat, que se’n va del llit de pedra cap a un canal verd. Al lluny, encara hi ha transparència de muntanyes. A prop, la pau, endins.

CARTA OBERTA AL SÍNDIC DE GREUGES DE CATALUNYA

Sr. Rafael Ribó

Síndic de Greuges de Catalunya

Barcelona

ANTECEDENTS

A Osona, el 2001, la Koordinadora d’Osona contra la tortura i altres entitats, ja vàrem posar una querella contra Josep Anglada i la seva Plataforma Vigatana, que després es convertiria en Plataforma per Catalunya. En aquell moment, ja alertàvem del perill creixent que suposava per a la convivència un partit xenòfob i obertament racista, i ens semblava que hi havia motius suficients per a la seva il.legalització. No vam tenir gaire èxit. Des de la premsa local, se’ns va acusar fins i tot de fer-li propaganda (!) I, ja en aquell moment, vam acabar denunciant també unes declaracions racistes de Marta Ferrussola, esposa de l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i Heribert Barrera, d’ERC. Josep Anglada s’hi excusava, li van anar com anell al dit.

La querella va ser admesa a tràmit, i fins i tot van citar Anglada a declarar. Però aleshores, impensadament, el jutge Lorenzo Núñez deixava el càrrec. La nova jutgessa del Jutjat d’Instrucció 2 de Vic, Olaia Ortega, va rellevar-lo i no només no va citar Anglada, sinó que ens va imposar una fiança de 500.000 pessetes, despesa inassumible per a nosaltres. La querella es va arxivar.

FETS ACTUALS

I ara som on som. La bèstia creix. Però no només això. Perquè altres partits, pretesament democràtics i políticament correctes, s’han apuntat al carro del racisme, és a dir: el carro que arreplega els vots dels ignorants. Ara, CiU també utilitza la xenofòbia com a reclam electoral.

Efectivament, en els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que " a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
No podem permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen, i evidentment la PxC.
És per això que exigim la retirada immediata d'aquests cartells i fem una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.

Però no n’hi ha prou. En base a l’article 14 de la Constitució Espanyola, en relació amb el 510 del Codi Penal, creiem que hi ha prou base per a una nova querella, no només contra la PXC, sinó també contra CiU, pel contingut racista dels seus cartells electorals.

Nosaltres, però, no tenim recursos. No vivim de la política, la patim. Per tant, com que no ens veiem amb cor d’impulsar aquesta nova querella,

DEMANEM:

Que sigui vostè, com a defensor dels drets de la ciutadania, qui ho faci, de manera urgent.

Pequè el racisme no és una opinió: és un delicte.

Koordinadora d’Osona kontra la tortura i l’explotació laboral

http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/

Vic, Osona, quatre de febrer de dos mil vuit.

SIGNATURES : Podeu fer arribar la vostra adhesió (amb nom, cognoms i DNI ) a aquesta adreça electrònica:

coordinadoraantifeixista@hotmail.com

Carlos Alonso

Francesc Arnau i Arias

Montse Arnau i Arias

Montserrat Aumatell Arnau

Biel Barnils i Carrera

Marc Barrobés Meix

Lèlia Becana Velasco

Alexandra Bordallo Sepúlveda

Marta Calle Marcé

Joan Canela i Barrull

David Cortés Muñoz

Òscar Estanyol i Ullate

Antoni Ferret i Soler

Dani Font Mateu

Josep Iborra Plans

Roser Iborra Plans

Marta Iglesias Urbano

Anna Miralpeix Llobet

Pau Pàmies

Diana Reig i Baiget

Felip Vidal Combalia

Duran, racista, t'esborro de la llista!

"El racisme no és una opinió, és un delicte"

Els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que "a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
Crec que no es pot permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen i, més a prop, PXC.
És per això que exigeixo la retirada immediata d'aquests cartells i faig una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.
Passa-ho!

6 de febrer de 2008:

He rebut aquest resposta de Duran i Lleida.
I no, no em convenç! Crec que CiU practica un "racisme de baixa intensitat", per dir-ho d'alguna manera, un racisme embolcallat de frases ambígües i políticament correctes que legitimen l'altre racisme més descarat, el de PXC, per exemple. Però uns i altres no tenen cap respecte real per a les persones immigrades del sud (les de "nord enllà" , si tenen diners, rai!)-
Sí, Sr. Duran: jo també he lluitat per aquestes "llibertats que ens ha costat tant d'aconseguir". Passa, però, que jo no les veig pas tan aconseguides, encara: la repressió, en català, també és repressió. La pobresa, en català, també és pobresa. La misèria, en català, també és misèria.
I crec que en nom del catalanisme mal entès no podem pressuposar que som millors que ningú, ni podem pressuposar tampoc que arriba gent "amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals".
Som ciutadans i ciutadanes del món. Com els i les que arriben a Catalunya.
Ni més, ni menys.

Benvolguda Sra. Roser Iborra:

Gràcies per voler expressar la seva opinió, encara que sigui adherint-se a una campanya i a uns eslògans que no s’ajusten ni al que he dit ni al que penso i que sovint s’acompanyen amb una imatge suposadament divertida, cosa que no és el cas. El seu missatge, però, l’agraeixo perquè em permet la possibilitat de parlar amb vostè de la qüestió que indica.

D’entrada, he de dir que sota cap concepte les frases a què al·ludeix provenen de cap intenció racista o xenòfoba, i el contingut del forward que m’envia no guarda en absolut cap relació amb el que jo he dit. Li prego, doncs, que més enllà dels titulars i dels eslògans, es fixi amb el que es diu i, després, faci els comentaris que cregui oportuns. En el meu cas li he de dir que sempre he defensat l’absolut valor i dignitat de la persona humana, sense cap mena de distincions per cap raó.

Ben al contrari, les meves paraules suposen un reconeixement per a les persones que arriben i que generalment no ho fan per voluntat de veure món sinó perquè fugen d’una realitat que no els proporciona futur ni a ells ni a les seves famílies. Totes aquestes persones no poden ser criminalitzades pel fet de venir, sinó que hem d’entendre les raons que les impulsen a fer viatges temeraris, moltes vegades jugant-se la vida, pel legítim desig de tenir un futur millor.

Però també hem de pensar en les possibilitats materials d’acollir persones i de prestar els serveis necessaris i en els mecanismes que facin possible la convivència i la integració. I també hem de ser conscients, agradi o no, que al costat de les persones que arriben mogudes per un afany de futur, també n’hi ha d’altres que no arriben amb les mateixes intencions ni bona predisposició. També hi ha gent que arriba amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals i que tampoc no creu en les llibertats que a nosaltres ens ha costat tant d’aconseguir. Tot això ens ha de portar a la reflexió seriosa i no als eslògans ni a polítiques de “happy flowers” o irresponsables.

Sigui com sigui, li agraeixo que tingui la voluntat de participar i de fer sentir la seva veu en qüestions polítiques. Això, encara que no s’hagin guardat del tot les formes i el respecte mutu que tots ens mereixem, sí que suposa un grau de conscienciació i de compromís que valoro molt i que resulta indispensable per fer progressar el nostre país.

Ben cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Berenar Literari de Manlleu 2008

VINE A LLEGIR EN VEU ALTA!

L’acte de lliurament de premis del XIV Premi de Narrativa Frederica Montseny enguany tindrà lloc durant el Berenar Literari de Manlleu 2008, a la sala d’exposicions de can Puget, el dia 8 de març a les 6 de la tarda.

L’acte consistirà en un recital de textos de dones escriptores de literatura catalana i universal, a càrrec dels alumnes participants de les dues edicions del Taller d’Escriptura, organitzat per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, i també de tothom qui ho desitgi.

Els assistents a l’acte també podran recitar textos que ja portin preparats o que podran escollir entre els llibres que hi haurà a la sala d’exposicions de can Puget cedits per la Biblioteca de Manlleu.

Qui vulgui assistir als dos assajos previs que es faran per preparar el recital que es posi en contacte amb Anna Miralpeix de l’àrea de Cultura (miralpeixla@manlleu.cat / 93 850 66 66 EXT 175).

En finalitzar l’acte s’obrirà un debat sobre l’actualitat de les bases del Premi de Narrativa Frederica Montseny: “Cal modificar les bases del premi perquè deixi d’anar dirigit únicament a dones?”. Després del debat, una votació popular decidirà democràticament el futur del premi en la propera convocatòria.

HISTÒRIA DE LA LLETRA EFA

Us diré un secret: quan era petita, la lletra efa em semblava molt estranya. I molt difícil....perquè l’efa s’ha de dibuixar sense panxa i esquena, ben dreta.I això costa, buf! A mi se’m cargolava, i n’estava farta. El cas era greu, perquè em dic Ofèlia Ferrer Rafat i, és clar, em passava la vida fent i refent efes: les majúscules encara, perquè són com la E coixa, però la mestra esborrava, sense pietat, les efes minúscules i malgirbades que omplien la pàgina del meu quadern de cal.ligrafia, com un bosc de lianes. I apa, torna a començar!

A més a més, les paraules amb efa eren tristes: difícil, fum, fàbrica, fred, fosc, ferotge...tristes i grises, fastigoses, i una mica perilloses i tot.

Però és allò que passa: et fas gran. Les efes ja no se’m resistien tant, les sabia dibuixar més dretes, i a més vaig descobrir que servien per començar paraules un bon xic més alegres, com ara flor, bufanda o finestra. Les flors són de molts colors, i fan una flaire que enamora. Les bufandes abriguen, fan una escalforeta molt agradable, i les finestres, a l'estiu, refresquen ...L’efa de flor sona bé i tot, fluixet. És una efa difícil, però simpàtica.

La meva reconciliació total amb les efes, però, va arribar un bon xic més tard. Exactament, quan feia tercer i ja no em feia mandra dutxar-me i pentinar-me; més aviat hi passava molta estona, empolainant-me, perquè volia ser (o semblar) guapa, fina i elegant. I és que a la classe de tercer...no sé si explicar-ho...em guardareu el secret, oi?...Doncs, això: a la classe de tercer hi havia un nen que m’agradava. Tenia els cabells rossos com el blat madur i els ulls verds com una infusió de menta. Qui s’hi pot resistir! I el nen es deia Fermí: així mateix; amb efa!

No cal ni dir que, a tercer, les meves efes ja eren d’allò més ben fetes, les trobava fàcils, i m’agradava molt dibuixar-les a tot arreu: era feliç. Al capdavall, potser les efes em portarien sort, a la vida!

Allò del Fermí es va acabar quan vaig anar a l’institut, perquè ell va anar a un altra escola, i ens vam perdre de vista. Coses que passen. La vida és dura...però no tant. Perquè, a l’institut, vaig conèixer en Florenci, el que ara és el meu marit, i que és farmacèutic. El farmacèutic Florenci Font Fernández, per ser exactes. Vam tenir una nena, la Flora, que és fineta i bufona, com indica el seu nom.

A la universitat Pompeu Fabra, vaig estudiar per mestra. Vaig treballar a Folgueroles, però finalment vaig a anar a parar a Torelló, al Fortià Solà. Catorze anys i mig, hi vaig estar. És una escola fantàstica!

I estic molt contenta que ara, que ja només faig de iaia, m’hagueu convidat als Jocs Florals: m´han dit que feu uns escrits francament ben fets. És per això que us felicito de debò i us convido a seguir escrivint, amb premi o sense; perquè llegir i escriure ens fa sempre una mica més feliços!

Bon any nou!

LA XERRAMECA

L’home calb i amb corbata negra tanca el puny. El dels cabells blancs, amb ulleres fashion de color marró, obre les mans en un gest ampli.

El Cuní, avui amb ulleres lila i corbata taronja, obre i tanca la mà esquerra, i després fa el gest d’escombrar-ho tot, horitzontalment.

La dona (només una) de cara llarga, pontifica amb les dues mans: ajunta els índexs amb el corresponent dit gros, com dues nanses, molt seriosa. No se li mou ni un cabell.

L’encorbatat més jove, molt morè, espera el seu torn amb signes evidents d’avidesa o angoixa.

El Cuní somriu; les dues mans condescendeixen, generoses, toves, àgils...

El dels cabells blancs posa les dues mans en angle obtús, cap avall, amb la boca petita i dura. Després fa anar amunt i avall el bolígraf, com si clavés una espasa imaginària.

L’home més jove fa un gest que és un sotrac, una sorpresa falsa. Se li dispara l’índex, el puny dret es tanca, s’afluixa el coll amb la corbata ajustada, com una soga.

El Cuní, amb la mà esquerra plana i enlairada, opina, convençut.

El calb arronsa el coll curt, molt escèptic: la mà, que fa cistella amunt, obre i tanca un parèntesi.

El Cuní s’autoassenyala el pit amb les dues mans.

El calb replica: ulls rodons, mans encreuades, amb un gest desmenjat de “no hi ha res a fer”.

El Cuní conclou, amb el bolígraf negre entre els dits, com un cigarret. Ara la mà gira, l’índex se li escapa amunt. Amb la dreta s’agafa els dits de l’esquerra, compta: un, dos, tres. Prou. Anuncis.

Ni una sola notícia en aquesta estona, a TV3, només la xerrameca. No sé què han dit, no els escolto mai, sempre trec el so. No els aguanto.

Aiguabarreig

Aiguabarreig dels rius, aigua en calma. Pollancres i freixes, salzes de plata amb renou de vent petit.
Frisances.
Vol arran d'un ocell blau. Sabaterets que escriuen la pell de l'aigua.
L'ocell, ara, neda a l'aigua dels núvols.
Espiadimonis breus.
Tacte de pedra grisa freda de nit, vellutada.
Tèbies, torrades, fulles com mans dels plataners diuen la tarda.
El blau del cel es va fent petit.
Remor: és el vent, és un avió, és un tro que vola?
Ventada que sacseja els dits.
"Si vulgués ploure...!" pensen els arbres.
Cauen senceres les fulles, color de fruita.
Toquen les sis.

LA FIRA DE L’HOSTAL DEL VILAR

L’endemà de la festa major d’Alpens vaig anar a la fira de l’Hostal del Vilar, aquest any. Abans era el dia de la tornaboda, el comiat de la gresca; ara, però, com que les festes es traslladen al cap de setmana, algunes tradicions se’ns trastoquen. Feia temps que no podia anar-hi, i em feia molta il.lusió.

Feia un dia brillant, inesperadament fred (una pagesa em comentava que a la nit havia glaçat, i que les tomaqueres haurien rebut). A l’horitzó, molt net i ben retallat, el Pirineu lluïa la primera neu, intocada.

Em pregunto per què m’agrada tant, la fira de l’hostal. Crec que no és pas per la fira en ella mateixa (malgrat que té una tradició de molts anys, és una fira ramadera com altres) sinó perquè aquí se m’esmolen els records d’infantesa: se m’hi afinen com aquest cel de tramuntana, d’un blau desmoblat (que diria Josep Pla), netíssim i sense núvols. Només els ocells, de tant en tant, el subratllen amb les seves signatures invisibles: com un adéu a l’estiu.

M’hi torno a veure de petita (tot era tan gran, llavors!) de la mà segura del pare, que saludava a dreta i esquerra i s’aturava sovint a fer petar la xerrada. Jo ho mirava tot amb aquella avidesa de què només som capaços a la infància: aquella capacitat de meravella que els anys, després, ens desgasten.

A la fira, hi redescobreixo els manats d’esquelles dringadisses, les peroles d’aram, els boixets de fer punta al coixí i les culleres de fusta de boix, tan groga i tan dura; renovo el tacte de la llana, i em retornen les olors: d’herba calcigada, de tebiesa de bestiar i de corts; de les garrapinyades d’ametlla i sucre i del pa torrat amb all; tot confós dintre d’una mateixa glopada d’escalfor humana.

Potser m’hi falten, ara, el sucre filat, i la xerrameca dels venedors d’ungüent de serp (que ho curava tot), i de flassades.També m’agradaria tornar a veure aquells xiulets grocs amb forma de canari, que s’havien d’omplir d’aigua perquè refilessin...

Deu ser cert, que tenim una memòria col.lectiva. Perquè jo sento que formo part d’aquest lloc des de fa molts anys. Des d’abans de néixer, suposo, de quan els meus rebesavis hi arribaven a peu, cansats, a trenc de dia, amb les sabates humides de la rosada dels camins.

L’altra gran meravella, sempre inèdita i sempre de bracet amb la fira, és el començament de la tardor: aquest caient tan vell i tan nou de la llum; aquest mirar de biaix del sol, que reinventa el paisatge i el torna precís i més íntim. Amb els colors acabats de rentar i submergits, a la posta, en una infusió de mel.

És l’hora de tornar a casa. Amb el jersei nou que ens hem firat, o amb el cobrellit d'hivern que ens abrigarà els somnis de les nits més llargues.

Pels revolts de la carretera, pels boscos, les primeres fulles grogues es gronxen amb parsimònia. I a les obagues, entre la molsa, o als solells, entre la pinassa, potser els bolets ja treuen el cap i acompleixen un destí efímer i perfectíssim.

Cavalls de nit

Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.

Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que fueteja.

Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.

Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; s’aparellen i dormen al desert del foc fred dels somnis.

Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.

Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.

A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.

Alhora, cavalls blancs de nit, agrumollats, galopen.

La Pepeta de Cal Pei

A Alpens tots la coneixem, la Pepeta. Tant, que ja forma part del nostre paisatge íntim: el que recordem quan en som fora, el que enyorem.
La veiem passar amb el cabàs, dia sí i dia també, sempre enfeinada; o regant les flors, o passejant carretera amunt, carretera avall...
La Pepeta de Cal Pei ens guarda les claus que són de tots. I les paraules perdudes; els noms de les cases, els noms de les flors: l’herba prima, l’herba blava...Ens guarda les claus dels consells, les claus dels records, les claus de las cançons antigues.
Si estem malalts, té una paraula amable a punt; si estem bons, també un somriure...i a vegades, fins i tot, una petita, benèvola, fina ironia.
Però és que la Pepeta de Cal Pei és, també, la nostra mare. Per a nosaltres és tot això i més: molt més.
I és que, d’una mare, ho volem tot: que ens deixi fer la nostra, quan som petits; que ens deixi ser petits, quan som grans i tornem (i volem tornar sempre). Volem sentir-nos escoltats i agombolats; volem recobrar els records i les olors de la infantesa.
De les mares, ho esperem tot: la carícia suau, els llençols nets amb olor d’espígol, els macarrons del diumenge, el somriure a punt, la força.
A les mares, els donem ben poc: però ho prenem tot.
Gràcies per tot, doncs.
Per molts anys, Pepeta!
Per molts anys, mare!

La Dolors del Casino

Sovint la Dolors, discreta i callada, pren la fresca amb el Jep al portal de Ca la Munda, al carrer Vilamala, a Alpens.
Tothom qui hi passa s’hi atura, i parlen de tot i de no-res: dels anys passats, sembla mentida!, de la calor, de la secada que, si dura, malament rai...pocs bolets es faran.
La Dolors, tranquil.la i reposada, mira des del portal el cel d’estiu, que ja té el vellut groc de la posta a punt. Sembla que era ahir, quan seia a l’escola, petita, amb la Pepeta de Cal Pei al costat: l’amiga fidel. A vegades el Pere i el Joan, els germans respectius, es barallaven i volien que les nenes també ho fessin. Criaturades, pensa...
Sembla que era ahir, quan les vetlles d’hivern al Casino eren llargues i càlides, al voltant de l’estufa roent que convidava a la rotllana i a les converses...
El vellut del cel ja és ben blau, ben alt, quan la Dolors i el Jep tornen les cadires a dintre i endrecen els plats del sopar i, també, els records petits i el dia nou viscut, plegats.
Esperem trobar-t’hi (trobar-vos-hi) molts anys, Dolors, al portal de casa vostra, a l’hora dolça, com si encara festegéssiu, amb el vellut negre de la nit que cabdella estrelles com flors.

LLUÍS MARIA XIRINACS, UNA VIDA PER CATALUNYA, UNA MORT…PERSONAL

En Xirinacs s’ha rendit. Ho trobo molt respectable. Però la seva mort voluntària no em sembla un acte de sobirania, sinó de renúncia: lícita, ja ho dic. Em sembla fins i tot perillós (fins a un cert punt irresponsable) el fet de voler donar una dimensió pública i política a un suïcidi.
I és que hi ha molts desequilibrats, pel món. Som molts. I en donar una visió gairebé heroica d’un acte personal com aquest, el mimetisme pot causar desgràcies.

Ho sento. Ho veig així. I ho dic des de l’agraïment d’una vida de sacrifici per les llibertats, per Catalunya. Vaig llegir “La traïció dels líders” i em va semblar un llibre lúcid, útil, important.
Ara ja fa dies que observo les reaccions de la mort de Xirinacs a la premsa, a la blocosfera...i el seu article d’avui a l’Avui (també lúcid, també útil) m’ha fet decidir a escriure la meva opinió.

Estic d’acord amb Xirinacs en el sentit que la cultura de la vida és excessiva, i que no estem preparats per a una cultura d’acceptació de la mort. Hi ha poc respecte pels vells, per la petita o gran saviesa i la fragilitat que representen (que representem): com si fossin d’un altre planeta, que nosaltres no habitarem mai. Sí, som vells des que naixem, des que comença a comptar el rellotge inexorable. Ho hauríem de tenir en compte, viure la vida des d’una òptica diferent.

Però deduir, d’aquesta anàlisi, que el suïcidi és la màxima expressió de llibertat ...això no.

Endavant amb la vida, doncs. Que no és consumisme, ni conformisme. Endavant amb la lluita!

DISCURS DE LLUÍS-MARIA XIRINACS L'ONZE DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA)

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia.
Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure.
Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.
25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí.
I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA. Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya.
Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força. I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa més forta socialment que existeix.
Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència. Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.
Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.
Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos després els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes. Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites. Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna. Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual. Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia".
En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exèrcits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta.
La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el més petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

CAMÍ PERDUT

Sovint, no puc escriure. I és que les paraules se’m tornen estranyes, rocalloses, punxegudes. No tinc la paciència de l’aigua per dibuixar-hi estalagmites; no tinc la força del fred per esquerdar-les.
El cas és que em cauen de les butxaques, inútils, sabudes: gastades com còdols de riera. No en sé treure espurnes, i el foc desitjat em forada els somnis.
Sovint, no puc deixar d’escriure. I és que els pensaments em ronden inacabables, com una sínia: com mil calidoscopis que el temps engruna.
Se me’n va la sorra entre els dits, perdo l’aigua fugissera dels instants.
Em sento maldestra i immòbil, minúscula mentre les estrelles giren, feixuga quan els insectes més petits acompleixen perfeccions inabastables.