ALPENS: VISCA ELS VERSOTS!

     
Des del 1989 que vaig per Alpens i els versots d’aquesta festa major m’han semblat dels millors. Aquells peus i aquelles cames peludes, que varen aparèixer en aixecar-se el teló, de seguida ens varen posar a tots en situació. Era un sancrist? Era un ninot?  Era de debò?  La creu segur que ho era, de debò…

Una feina ens han trobat a l’ETT celestial… I a partir d’aquí, aquells versots ens varen anar interpel·lant amb una força excepcional. Era com si la generació actual –amb un missatge dirigit a totes les generacions presents a la sala—diguessin a la cort vaticanista: a nosaltres no ens enganyeu!

Va ser com si aquells nois i noies d’avui –a qui no fa gens de por l’amenaça d’un infern—haguessin fet desaparèixer, una nit de festa major, aquella religió que durant tants anys havíem  hagut de fumar, com si es tractés de l’opi que els marxistes denuncien…

Molts dels qui vàrem néixer en la dècada dels anys quaranta o en la dels cinquanta, assistírem a col·legis de frares i monges, de missa diària, en compliment de llargues condemnes feixistes d’anys i anys d’avorriment, que es comptaven per cursos, per rosaris i per tandes d’exercicis espirituals…

Nosaltres hem agraït especialment aquesta funció de versots…

Aneu cap el Vaticà, hi ha eleccions anticipades…  També s’agraeixen les referències a la situació política actual. Sempre queden bé. I trobo que totes aquestes irreverències i sacrilegis, exposats al bell mig del Casino, han estat molt importants per a Alpens. S’ha confirmat, una vegada més, que la gent d’aquest poble és oberta i que no s’escandalitza fàcilment, perquè no te massa prejudicis.

Diables de tota mena, aquesta és la nostra opinió!

AQUELLA FESTA MAJOR DE 1968

---

El mes de juliol de 1968 vaig estar a Coventry (Anglaterra), en una casa de colònies que es deia John F. Kennedy House. El viatge estava organitzat pel SEU (Sindicato Espanyol Universitario) i durant dues o tres setmanes vaig conviure amb altres estudiants de la meva edat i més grans, vinguts d'Alemanya, França, Txecoslovàquia, Estats Units... Pel matí ens feien treballar una mica, en labors de vigilància i manteniment del museu, que hi havia en el recinte de la Catedral, de la qual només quedaven ruines, després del bombardeig nazi durant la Segona Guerra Mundial. I a la tarda i els caps de setmana, ens organitzaven excursions per fer-nos conèixer la ciutat i rodalies.

Aquella estada em va obrir molt els ulls. Els altres estudiants, nois i noies, em varen explicar coses que jo no havia sentit mai i em varen descobrir un món nou. Cal tenir en compte que a Alemanya, a França, Estats Units... s'acabava de produir tot el moviment revolucionari estudiantil, que va aconseguir sacsejar les societats respectives... i a Txecoslovàquia, el mes d'agost s'havia de produir l'irrupció de l'anomenat comunisme de rostre humà, que va acabar amb la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia...

INTERVENCIÓ DEL TRIBUNAL DE ORDEN PÚBLICO

Durant el viatge de tornada, com que se'm varen acabar els diners a l'alçada d'Irún (Euskal Herria)), vaig haver de fer auto-stop i em va recollir un camioner que sortia de l'empresa Laminaciones de Lesaka, amb un carregament destinat a Barcelona. Eren els primers dies del mes d'agost i, en el bar on ens varem aturar per menjar alguna cosa, només es parlava d'un aconteixement: la mort aquell mateix dia d'un policia, que es deia Melitón Manzanas, en un atemptat reïvindicat per ETA...

Tot això fou la causa que, en tornar a St. Adrià de Besòs (Barcelonès), em posès a escriure frenèticament per explicar tot allò, tant nou, que jo havia vist... i publicar-ho en la revista Besòs que feiem sortir cada mes amb els meus amics de l'Associació d'Antics Alumnes del Col·legi dels Hermanos. El resultat fou que el nº 15 de la revista, que era, precisament, el de la Festa major, fou literalment segrestat per ordre del Tribunal de Orden Público, de Madrid. El número incloia un editorial sobre la situació en Euskal Herria, una carta oberta al general Franco i un article de quatre folis sobre el sindicat clandestí de Comissions Obreres (CCOO), que s'introduia amb una cita de Gregorio López Raimundo, aleshores secretari general del no menys clandestí Partit Socialista Unificat de Catalunya.

ELS JOCS FLORALS

Desprès dels 45 anys que han passat, tot allò em sembla que era inevitable. Tot era producte del mateix temps i del mateix país. Durant aquell mes d'agost del 68, mentres preparavem la revista per la Festa Major, també varem organitzar uns Jocs Florals, que tingueren molt de ressó en el poble i més enllà. Els premis varen quedar distribuits entre escritors procedents de Barcelona, Calella, Madrid i Toledo. La reina dels jocs fou la Montse, filla de la Montserrat Perruquera (Montserrat Arias), de la qual jo també soc fill. El jurat estava composat per Salvador Alsina Valls, Màrius Sampere i Passarell, Josep Gual i Lloberes, Maria del Carme Oller i jo mateix, que feia de secretari. El mantenidor dels jocs fou l'escriptor Angel Carmona Ristol, que després va publicar una memorable columna en La Vanguàrdia --que encara es deia Espanyola-- on, entre altres coses, deia:

"... Ante las buenas gentes de San Adrián de Besós, capaces de llenar el entoldado, tanto para asistir a unos Juegos Florales, como para bailar después al ritmo de la música moderna, pensé de nuevo...

"... constituian su jurado calificador miembros de uno de los grupos más interesantes y rebeldes de la moderna literatura catalana..."

I acabava parlant de Carles Riba, Salvat-Papasseit, Paul Eluard...

Com que segurament nosaltres ja ens véiem venir la pedregada (i al dir nosaltres vull dir, per exemple, Manuel Zaguirre Cano, que després fou secretari de la Unió Sindical Obrera (USO); Higini Baiges i Moral, que tenia una secció fixa en Besòs, amb el títol Juicio de los hombres i que encara avui treballa d'advocat; Bonaventura Aumatell Tarradellas, avui feliçment jubilat, després d'haver treballat gairebé tota la vida, combinant la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima amb la seva veritable passió, que és la pintura artística, amb la qual avui encara continua, i d'altres) doncs per fer una mica de contrapés polític i proveïr-nos d'una certa cobertura, varem anomenar un Comité d'Honor dels Jocs Florals, que també consta en el programa d'actes de la època. Em sembla que n'hi ha prou amb dir que el primer de la llista era el Capità General de Catalunya, Alfonso Pérez-Viñeta y Lucio...

I crec que també contribueixo a explicar aquells temps, si explico que el policia municipal que apareix, vestit de gala, amb ulleres, a la dreta de la reina dels jocs, en la fotografia de La Vanguàrdia del 10-9-68, es deia Matias Cristiano i era un ex-combatiente de la División Azul que, per cert, havia ajudat a moltes criatures, agafant-les de la mà, a l'hora de creuar la carretera de Mataró, avui Avinguda de Pi i Margall... de totes maneres aquella pedregada no la vàrem aturar del tot i, acabada la Festa Major, la policia de la Brigada Político-Social, de la Jefatura de Via Laietana va venir al col·legi dels Hermanos...

I MENTRESTANT...

Mentrestant, abans i després d'aquella Festa Major, a St. Adrià passaven altres coses: Gregorio López-Bravo, ministre franquista d'industria, inaugurava la Central Tèrmica del Besòs (7-8-68, El Correo Catalán); les obres de canalització del riu Besòs estaven paralitzades des de feia dos anys (Cercle, agost 68); uns precaris serveis mèdics d'ambulatori funcionaven rellogats en una antiga casa consistorial; la biblioteca pública s'havia clausurat (El Correo, 9-11-68); les obres de l'edifici de Correos y telégrafos també estaven paralitzades (Diario de Barcelona, 27-3-68). I els casos de desnutrició entre la població infantil adrianenca no eren infreqüents (La Vanguàrdia, 4-2-68)...

---

Peu de foto: La reina dels Jocs i el mantenidor encapçalen la comitiva (1968). Foto: arxiu família Arnau i Arias.

1989: BARCELONA I PALMA

Tomeu Martí (al mig) a l'Ateneu Adrianenc.

L’altre dia va venir a Sant Adrià un amic meu de les Illes Balears, Tomeu Martí de l’Obra Cultural Balear (OCB). El vàrem convidar a fer una xerrada a l’Ateneu Adrianenc, davant un nombrós públic -- majoritàriament de l’Assemblea Nacional Catalana-- que fou convocat amb només dos o tres dies d’antelació. I a mi em va tocar presentar-lo.

Fa 24 anys que el conec, des de finals de 1989, quan el rei d’Espanya vingué a Barcelona a inaugurar l’Estadi Olímpic de Montjuïc, de cara a les Olimpíades del 92. Resulta que, en el moment culminant d’aquell acte solemne, varen començar a protestar uns nois i noies convocats per la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. L’expressió més efectiva de la protesta va venir en forma de coets i petards que, llençats des del cementiri de Montjuïc, anaven a petar just a sobre de l‘estadi. Els helicòpters de la policia varen trigar poc a arribar i, amb una operació militarment planificada, en varen detenir uns quants.

La Comissaria de Can Tunis

Un cop a la comissaria del barri de Can Tunis, vaig veure que, entre els detinguts que jo havia de defensar com a advocat, també hi era en Tomeu (a qui jo encara no coneixia). En un moment donat, els policies li varen dir que quedava en llibertat, que marxés de la comissaria, però ell s’hi va negar tot al·legant que refusava la seva llibertat, si no alliberaven al mateix temps la resta de persones detingudes juntament amb ell.

Com que els policies varen començar a arrossegar-lo cap a fora, en Tomeu es va asseure a terra. Aleshores varen començar a clavar-li puntades de peu i jo, que estava a pocs metres, vaig començar a caminar cap a en Tomeu i els policies agressors, però un altre policia se’m va tirar a sobre i em va empènyer contra la paret... sort que els vidres de la porta de la comissaria de la policia nacional espanyola, encara que blindats, també eren ben transparents! Aquesta circumstància va possibilitar que el nombrós grup de companys i companyes, concentrats al carrer, puguessin veure el que estava passant i comencessin a picar els vidres...

Aquella mirada d’odi...

Mai més no m’ha marxat del cap l’odi de la mirada d’aquell policia –a l’interior de la comissaria—instants abans d’agredir-me. Ell era el pilot d’un helicòpter i membre del contingent especialment arribat des de Madrid, per a protegir el monarca espanyol. Aquella mateixa mirada jo ja l’havia vista pocs mesos abans a Palma de Mallorca, durant la sessió de clausura del II Congrés de l’Advocacia Espanyola. I aquest és justament l’episodi que va explicar en Tomeu a l’Ateneu, abans d’iniciar la seva conferència pròpiament dita i a manera de correspondència per la presentació que jo li havia fet.

El sentiment independentista

Segons va explicar en Tomeu, la primera vegada que va sentir a parlar de mi, fou en la premsa escrita de Palma de Mallorca, corresponent al dia 1er de Maig de 1989, en les cròniques d’aquell congrés d’advocats, que es feien ressò dels greus incidents succeïts en la sessió de clausura.

Era el 30 d’abril del 1989 i jo havia començat a parlar, davant d’unes cinc-centes persones, des del faristol d’oradors. Al costat meu, sobre el mateix escenari i a la mateixa alçada, hi havia la taula de la presidència. Entre els seus membres, qui donava la paraula i vetllava per l’ordre de la sala era el degà del col·legi de Barcelona, el col·legiat Josep Mª Antràs (1).

Vaig tenir temps de pronunciar molt poques paraules del discurset que jo tenia preparat:

“...I mentre des de Madrid, des del poder central, no ens comencin a tractar d’una altra manera... “... mentre des de Castella no ens comencin a tractar com a germans... “... el nostre sentiment independentista anirà creixent i creixent... “ ... i no el podreu aturar...”

Les interrupcions, ocasionades per una part del públic, que volia impedir que jo parlés en català, anaven enfosquint les meves paraules, encara que la megafonia era molt potent. I finalment, com que jo no callava, els advocats de les primeres files varen començar a cantar l’himne de la Legión: “... Soy el novio de la muerte...!” Algun d’ells fins i tot em va escridassar, dient-me “Catalán hijo de p...!” Jo crec que aquells homes no eren advocats, sinó policies disfressats d’advocats, enviats especialment des de Madrid, per vigilar-nos...

“...Endarrera aquesta gent...”

Tenien la mateixa mirada que, uns mesos després, vaig veure a la comissaria del barri de Can Tunis. Aleshores els advocats de Barcelona varen començar a entonar “Els Segadors”: “... endarrera aquesta gent, tant ufana i tan superba...” El guirigall fou considerable. El diari La Vanguàrdia de l’endemà, va sortir amb un titular sobre l’afer que deia: “Un gesto de intolerancia lingüística”. L’Antràs em va fer senyes per tal que m’escapolís ... Així ho vaig fer i vaig anar a reunir-me amb el grup de companys de Barcelona, allà on em semblava que havien sortit les primeres notes de l’himne català. Hi havia també l’advocat Eugeni Gay i Montalvo (2).

Entre un xivarri indescriptible, la presidència va aixecar la sessió i, quan tothom ja anava abandonant la sala, vàrem sentir uns crits eixordadors, que sortien dels micròfons de la taula presidencial, que havien quedat oberts: “Usted tiene la culpa...!” Ens vàrem girar i vàrem poder veure com dos energúmens tenien agafat l’Antràs. Un pel coll i l’altre li estirava la corbata... l’estaven agredint perquè era ell qui m’havia donat la paraula... Uns quants vàrem córrer cap a l’escenari i els energúmens varen desaparèixer...

L’espoli estatal a les Illes Balears

I així és com l’altre dia, a l’Ateneu, mentre Tomeu Martí ens explicava l’espoli que realitza l’Estat Espanyol contra les Illes Balears, a mi em costava concentrar-me en el seu discurs, perquè contínuament em venien al cap aquells records i aquelles mirades tant inquietants... (3).

Notes

(1) L’advocat Antràs, anys després es va convertir en una figura mediàtica, ja que com que fou un dels principals assessors del Barça F.C. sempre apareixia al costat del president del club.

(2) Gay, també més tard, va ser nomenat magistrat del Tribunal Constitucional de Madrid i es va veure immers en la polèmica del recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006.

(3) Sort que després vaig poder llegir el full informatiu de l’OCB, que en Tomeu –i els amics i amigues que l’acompanyaven—ens va distribuir i que començava dient:

“... El 25 de març de 2012 ja ha passat a la Història de les Illes Balears i de la llengua catalana. Aquell diumenge assolellat una autèntica allau humana desbordà fins i tot les previsions més optimistes i omplí els carrers del centre de Palma per proclamar ‘Sí a la nostra llengua’ ...”

---

SALMAN RUSHDIE

(Aus der Talkshow:”Ist Religion heute noch zeitgemäss?”, im Unterricht am Mittwoch 15.5)

“Die satanischen Versen” ist ein Roman von Salman Rushdie, der von indischen Immigranten in Grossbritannien handelt und teilweise vom Leben des Propheten Mohammed inspiriert ist.

Das Erscheinen des Buches 1988 (1) löste eine Reihe von Protesten und Gewalttaten von Muslimen aus.

DER ROMAN BEGINN DAMIT, dass zwei indische, aus Bombay stammende Muslime, Saladin und Gibril, nach der Explosion eines von Extremisten entführten Jumbo Jets an der Ostküste von England ohne Fallschirm von Himmel fallen, überleben und glauben verwandelt, wiedergeboren zu sein.

THEMA DES ROMANS ist den Gegensatz von Glaube und Zweifel, der durch eine Fülle von Gegensatzpaaren wie Gut und Böse, Sakrales und Profanes, Liebe und Hass, Rache und Vergebung, Geborgenheit und Exil, Leben und Tod, Wirklichkeit und Vision erweitert wird.

AM ENDE DES ROMANS verübt Gibril Suizid und wird frei, während Saladin beschliesst dem Zweifel, “als menschliche Befindlichkeit” die Annahme des Lebens hier und jetzt entgegenzusetzen, denn die Welt ist wirklich; wir müssen hier leben, weiterleben.

-----------------------------------

(1) Rushdie, Salman. “The Satanic Verses”, Vintage, London 1988.

"August 1914" von Barbara Tuchman, Fischer Taschenbuch Verlag, Frankfurt am Main 2001

 

 

Ich habe erst das erste Kapitel gelesen, dessen Titel “Ein Begräbnis” ist, und im ersten Abschnitt bemerkt man schon, wie einfach die Machthaber – nur ihre Kleidungen und Wappen tragend—die Menge tief beeinflussen und manipulieren können.

So lautet dieser Abschnitt:

“Die neun Majestäten, die an dem Maimorgen des Jahres 1910 hoch zu Ross dem Sarge Eduards VII, von England folgten, boten ein so überwältigendes Bild, dass ein Seufzer der Bewunderung durch die scwarzgekleidete Menge ging, die sich in ehrfurchtsvollem Schweigen drängte. Scharlachfarben, blau, grün und purpurrot ritten die Herrscher jeweils zu dreien nebeneinander durch das Schlosstor, mit nickenden Helmbüschen, goldenen Tressen, karmesinroten Schärpen und jubelenbesetzten Orden, die in der Sonne aufblitzten. Ihren folgten fünf Thronerben, dann weitere vierzig kaiserliche oder königliche Hoheiten, sieben königinnen –davon drei regierende und vier Königinwitwen- und eine Schar von Sondergesandten aus Ländern, deren Herren keine Krone trügen. Insgesamt waren siebzig Nationen vertreten in dieser grössten Versammlung von Königen und Würdenträgern, die sich je an einer Stelle zusammengefunden hat und die in ihrer Art die letzte sein sollte. Gedämpften Klanges verkündete Big Ben die neunte Stunde, als der Trauerzug den Palast verliess; die Uhr der Weltgeschichte aber zeigte auf Sonnenuntergang, und das Licht der alten Welt versank in einem Todesglanz ohnegleichen...”

"DER SPIEGEL" ÜBER TUCHMAN

Der Literaturkritiker des Spiegel hat 2001 gemeint:

“...Tuchman’s eindringliche Geschichtserzählung bewog John Fitzgerald Kennedy 1962 zum Verzicht auf blutige Militäraktionen, mit denen Pentagon-Generäle die Sowjetraketen vernichten wollten –ohne Rücksicht auf die Konsequenzen. So betrachtet, hat kein Historiker seit Thukydides (der auch schon –vergebens- vor den Ungewissheiten des Krieges warnte) der Menscheit eine größere Wohltat erwiesen als die Wall-Street-Bankierstochter Tuchman, die gar keine gelernte Historikerin war.”

Ich bin begeistert von Tuchman (New York, 1912-1989) und warte sehnsüchtig auf den Tag nach den Prüfungen, um das Buch zu beenden.

Auch Solschenizyn (1918-2008), der russischer Schriftsteller, hat einen Roman mit diesem Titel (August 1914) geschrieben. Deshalb werde ich nach Tuchmans Buch auch dieses von Solschenizyn lesen...

 

 

"TSCHICK"

"TSCHICK" (von Wolfgang Herrndorf, Rowohlt Taschenbuch Verlag, Berlin 2010)

Es ist ein Vergnügen, wie sie rumgefahren waren, wie sie sich mit dem Lada überschlagen hatten, wie Horst Fricke auf sie geschossen hatte. Die Sache mit der Mondlandschaft, die Sache mit den Schweinen und hunderttausend andere Sachen.

Mit der Mondlandschaft habe ich mich erinnert an meine erste Reise nach Berlin 1967, als ich bei der Mauer einen Spaziergang gemacht und ein sehr großes Gelände voll von nutzlosen Gleisen vorgefunden habe.

Ich finde dieses Buch überhaupt sehr sympathisch. Gegen meine fast sichere Erwartung ist die Hauptfigur dieses Romans nicht Tschick (Andrej Tschichatschow), sondern Maik Klingenberg. Wahrscheinlich ist es besser so, weil Klingenberg - als Erzähler - fähiger ist, uns die wahren Eigenschaften Tschicks zu erklären.

JACK KEROUAC ?

Obwohl ein großer Teil der Handlung auf der Autobahn spielt, will Wolfgang Herrndorf Jack Kerouac nicht imitieren.

EIN GROSSER UNTERSCHIED

Einen großen Unterschied sehe ich zwischen "On the road" und "Tschick": Sal Paradise und Dean Moriarty sind keine Kinder. Während man "Tschick" liest, kann man weinen, aber das halte ich für unmöglich beim Lesen Kerouacs Romans.

Allerdings könnten die Abschnitte über die Friedmann Familie, die Tschick und Klingenberg unterwegs treffen (Seite 126 und f.), in "On the road" geschrieben sein...

"DIE STERNE ÜBER UNS..."

Herrndorf hat einige schöne Absätze, an die ich mich für immer erinnern werde. Zum Beispiel:

"...Die Sterne über uns wurden immer mehr. Wir lagen auf dem Rücken, und zwischen den kleinen Sternen tauchten kleinere auf und zwischen den kleineren noch kleinere, und das Schwarz sackte immer weiter weg.

"Das ist Wahnsinn", sagte Tschick.

"Ja", sagte ich, "das ist Wahnsinn..." (Seite (120)

"DER DORFSHERIFF HATTE UNS NICHT GESEHEN..."

Andere Abschnitte sind wirklich spannend. Hier z.B. haben wir:

"...Der Dorfsheriff hatte uns nicht gesehen. Er kurbelte nur an den Pedalen seines Fahrrads, zog ein Schlüsselbund aus der Tasche und versuchte, die abgegangene Kette wieder aufs Ritzel zu drücken. Das funktionierte nicht..." (Seite 135)

Eigentlich kann man die Angst Tschicks und Klingenbergs tief mitfühlen...

UND WAS IST MIT DER LIEBE?

Über die Liebe habe ich auch sehr interessante und realistische Passagen gefunden. Ich erinnerte mich an ein Gedicht von Joan Maragall, als ich gelesen habe:

"Isa hatte ihr T-Shirt noch immer nicht angezogen, und vor uns lagen die Berge mit ihrem blauen Morgennebel..." (Seite 171).

Und J. Maragall hatte gesagt:

"Ell, sense esma de dir un mot,

la mirava, la mirava..." (1)

"... AUCH SCHWUL ZU WERDEN..." (Seite 214)

Diese Idee finde ich gleichzeitig lustig und ernsthaft, weil Klingenberg, später, noch einmal dieselbe Idee erwähnt, als er bei seinem eigenen Tod zu sein denkt (Seite 223)

DIE NACHT

Die Nacht ist in Herrndorf ein dauerndes Thema. Er kommt auf Seite 219 darauf zurück:

"...(die Nacht)... Jetzt war es eine ganz neue Welt, eine vollkommen andere Welt als bei Tag, es war als hätte ich auf einmal Amerika entdeckt..."

Und nachdem ich diese Sätze verdaut habe, muss ich in meinen eigenen Erinnerungen suchen, und auch ich erinnere mich daran, wann ich zum ersten Mal eine Nacht gesehen hatte...

"TOSENDER APPLAUS BRANDETE AUF..."

"...Tosender Applaus brandete auf... Nur war ja gar kein Publikum da..." (Seite 225)

Das halte ich für ziemlich genial. Es ist einer dieser Abschnitte, die der Schriftsteller, langsam an den Leser denkend, geschrieben hat...

"DIE WAHRSCHEINLICHKEIT..."

"Die Wahrscheinlichkeit, dass mich jemand verarschen wollte, war relativ groß..." (Seite 238).

Es sind solche Zeilen, die uns beweisen, dass Herrndorf wahrscheinlich eine genau gleiche Lage erfahren hat, als er 14 Jahre alt war...

EIN TOLLER SOMMER

Schließlich muss ich sagen, dass die Einleitung bis zum Anfang der Reise mir zu lang erschienen war. Und es ist auch meine Meinung, dass es ein toller Sommer gewesen war...

-------------------------------

(1) Maragall, Joan; "Glosa", pàg. 63 de les "Obres completes", editorial Selecta, Barcelona 1947.

 

 

"IDIOTEN, FÜNF MÄRCHEN"

"IDIOTEN, FÜNF MÄRCHEN", von Jakob Arjouni, Diogenes Verlag AG, Zürich, 2012.

Es tut mir sehr leid, dass er gestorben ist. Während ich das erstes Märchen lese, kann ich mir Jakob Arjouni leicht vorstellen. Auf Seiten 19 und 20 habe ich seine feine große Empfindlichkeit schon bemerkt, als Max sich erinnerte, wie er mit Ronni vor acht Jahren nächtelang eine Spendenkampagne für Krisengebiete entworfen hatte... mit Schnappschüssen von Berliner Prominenten, wie sie sich in teuren Restaurants vollfrassen und -soffen.
Zum Beispiel, ein Zeitungherausgeber (vielleicht Axel Springer), dem ein Stück Schnitzel aus dem fetten Gesicht hing, darunter die Zeile:

"... Wenn Sie sein Blatt eine Woche lang nicht kaufen, wird er nicht verhungern -und in Äthiopien können Sie mit dem gesparten Geld ein Menschenleben retten ... "

Und eine schönere und genauere Beschreibung der Einsamkeit als in dem Inhalt des zweiten Märchens ("Besiegt") habe ich nicht gesehen seit einigen Jahren, als ich "Die Verwandlung" Kafkas las...
Noch mehr: letzte Nacht, mitten im dritten Märchen, habe ich darüber nachgedacht, dass ich am Ende dieses Buch vielleicht an Feen glauben werde...

 

Homes de ferro

He anat a veure l’exposició “Homes de ferro” al Museu Etnogràfic de Ripoll. Dues vegades, i potser encara hi tornaré. Per a algú com jo, que es serveix de les paraules (parlades o escrites) com  a únic mitjà de comunicació, la solidesa del ferro, que l’art torna ingràvid, és profundament colpidor. Les paraules són tan efímeres, i el ferro és tan perenne! Quan busquem paraules, volem caçar papallones amb un martell. Quan treballen el ferro, aquests forjadors transformen el martell en papallones!

Les set maneres diferents amb què aquests artistes “dialoguen amb el metall”, per dir-ho amb les seves paraules, són ben diferents, però totes han passat pel foc, interior i exterior: el foc que encén i transforma la matèria creativa, que al capdavall és el pensament.

Hi ha els nusos aeris d’Enric Pla, el ferrer d’Alpens, que lliguen paraules dites i no dites: “Potser si tanques fort els ulls veuràs que la foscor se t’il.lumina”.  Les figures buides i alades de Jordi Díez; tots dos em fan pensar en Jaume Plensa. Hi ha la música silenciosa i els pensaments blaus del torellonenc Jordi Illamola, que deu ser el més jovenet. El drac enorme i articulat de Pep Ubach i l’àguila daurada de Josep Miquel Rodríguez, amb ressons del Lluçanès.

També m’impressionen els instants aturats d’Antonio Díaz: un procés de fosa perenne, la realització de l’impossible.

I, abraçant-ho tot, Plandiura. La força, la tendresa, la suavitat d’un ferro fet carn, fet carícia. No em puc estar de ficar la mà a la butxaca de la peça “Llibre de butxaca” buscant això: el llibre promès, l’ànima.

Un regal original

Teniu un nebot, una neboda, un nét, una néta, un fill, una filla...que fa anys i no sabeu què regalar-l'hi?

Us proposem un regal original: un conte personalitzat, en què ell o ella serà el protagonista, i que escriurem a partir de les seves pròpies anècdotes viscudes.

Si us interessa, ens feu arribar les dades del nen o nena a aquest mail:

pepetapei@gmail.com

Us en donarem més informació.

Paraigua d'olor

Sota el paraigua d'olor del lilà, a l'hort de casa, jugàvem a cuinetes. Hi havia una porta de ferro sempre tancada, i tres o quatre graons que baixaven per accedir-hi: era una caseta, un refugi. Escombràvem els graons, delimitàvem espais: primer graó el menjador, segon la cuina, tercer el dormitori. Hi posàvem ramets de flors.

Era un raconet petit, fet a mida. Però, damunt nostre, la caseta tenia per teulada el cel sencer, amb tots els núvols que hi dansaven i les estrelles amagades, la lluna i les òrbites dels planetes, el temps sense temps de quan ets petit, la suspensió pura dintre l'univers.

Hi cuinàvem delícies: cargols, arròs de llavors, pastissos amb pedretes, sal de sorra fina, enciam de pètals de rosa.

Quan anàvem a dormir de mentida al llit inexistent, abrigàvem finestres imaginàries amb la cortina d'olor de flors i tancàvem els ulls ben desperts durant un instant molt breu.

EIN PAPSTBESUCH

1982 stattete Herr Karol Wojtyla, Staatsoberhaupt des Vatikans, in Barcelona einen Besuch ab. Damals gab es eine kleine politische Partei Namens "Kommunistische Bewebung vonKatalonien" (M.C.C.), die in der Stadt und Umgebung  zehntausend grosse Plakate plazierte

auf denen man neben einer Comicfigur lesen konnte:

WOZU KOMMEN SIE HIERHER ?

"Sie haben gesagt, dass die Frau gemacht wurde, um zu kochen und zu gebären, die Arbeit

ausserhalb des Hauses ist den Männern Vorbehalten, während die Frauen zu häuslicher

Sklaverei verurteilt sind.

"Ihrer Meinung nach sind die freie sexuelle Verhältnisse nur Laster und Verderben. Sexuelle

Beziehungen sind nur innerhalb der Ehe zulässig. Homosexualität und lesbische Liebe sind

moralisch verderblich.

"Sie versuchen zu verhindern, dass die Frauen legal Abbrechnung machen können, falls

gewünscht. Sie behaupten dass die Empfängnisverhütungsmittel eine Erniedrigung sind. Es ist

ja klar dass Gott Sie von diesem Problem befreit hat !

"Sie verteidigen die Ketten.

"Anstatt Lektionen in Moral zu verteilen, wäre es für alle besser, dass Sie Ihre eigenes Haus

putzen, beginnend mit der mafiösen päpstlichen Bank.

"Leute wie Sie, haben wir hier schon zu viele !

HAU AB !"

BANDOLERS QUE MEREIXEN RESPECTE

M’ha agradat l’article Bancos, banqueros y bandoleros, del senyor Joan Rectoret i Closa (Àrea Besòs nº 200, maig 2013, pàg. 4). Gairebé sempre m’agrada quan la gent critica l’administració de justícia d’aquest país. Ara bé, encara que la paraula bandoleros quedi bé en el títol d’aquest article, trobo que no és just assimilar la figura dels bandolers amb bancs i banquers i, molt menys, amb el banquer Blesa.

La tradició

Els bandolers, tradicionalment, han merescut sempre un respecte entre la gent del nostre poble. Per la comarca d’Osona n’hi havia un que es deia Serrallonga. I Joan Maragall (1860-1911) li va dedicar un poema que, entre altres versos, consistia en els següents:

... Però he tingut tant odi al rei d’Espanya

i li he fet la guerra jo tot sol.

Ell la terra ens ha omplert de gent estranya

i manar-nos-ho tot és lo que vol.

Doncs, jo li he dit: “No em plau!”. I, via fora!

he anat pel món com m’ha vingut a plaer,

he fet lo que he volgut, lliure a tota hora,

i no he obeït llei, ni rei, ni res.

I, tant se val...! (1)

Almenys jo no em puc imaginar el Blesa enfrontat d’aquesta manera al rei d’Espanya. Personatges d’aquest tipus –ladrones de guante blanco, en diu el senyor Rectoret- més aviat cal situar-los entre aquesta gent estranya que omple el país, tal com afirma en Serrallonga-Maragall.

L'actualitat

I avui dia també hi ha molta gent que respecten els bandolers. Un bon exponent és MESCLAT, grup de música català creat l’any 2000, que fusiona la música tradicional amb el rock i que està format per músics de diverses formacions d'arreu del país. Tenen una cançó que es diu Torna Serrallonga! I que fa així:

Del cor de les Guilleries

sortirà un gran espetec

que en farà ressons de guerra

a les parets de Tavertet.

Des de Sau a La Cellera,

des del Far al Matagalls,

el trabuc d'en Serrallonga

tornarà als amagatalls.

Torna, torna, Serrallonga,

que l'alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres,

que la terra ens robaran. (2)

Algú es pot imaginar el banquer Blesa amb la sensibilitat suficient com per a defensar una alzina? Jo no. Ara bé, sí que me’l puc imaginar amb un trabuc a les mans i fent-ne un mal ús...

Els MESCLAT, quan canten aquesta cançó, fan sentir unes veus de fons, que van llegint aquesta llista:

Josep de Trinxeria, Joan Barceló "Carrasclet", Joan Baptista Basset, Josep Moragues, Francesc Layret, Salvador Seguí, Emili Darder, Lluís Companys, Quico Sabater, Marcel•lí Massana, Ramon Vila "Caracremada", Salvador Puig Antich, Gustau Muñoz, Jordi Martínez de Foix, Julià Babia "El Nen", Albert Ibàñez "L'Avi", Guillem Agulló, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, Fèlix Goñi, Quim Sànchez.

I darrera d’aquesta cançó, un dels primers comentaris del Youtube diu:

Visca tots aquells que algun dia van anar contra el sistema autoritari. Aquesta cançó va per ELLS. De manera que ja ho sabeu: un respecte pels bandolers.

(1)Obres completes de Joan Maragall, Biblioteca Perenne, ed. Selecta, Barcelona, 1947.

(2)http://www.youtube.com/watch?v=oidtNQQ3f10

 

TEMPS DE LLUITES

En llegir el capítol Temps de lluites del llibre “Central Térmica de St. Adrià...” publicat aquesta Diada de St. Jordi per la Plataforma per a la Conservació de les tres Xemeneies, m’ha vingut al cap el soroll que feia, de matinada, aquells dies d’abril de 1973, la cavalleria de la Policia Armada, quan baixava pel carrer Andreu Vidal i després per l’avinguda del “Caudillo” (actual avinguda de Catalunya), en direcció a la platja i a la Central Tèrmica aleshores en construcció...

La fotografia de l’obrer que va morir per obra de les armes de foc de la mateixa policia, el senyor Manuel Fernández Márquez (pàg. 42)... la fotografia de 1937, amb obrers combatius que aixequen el puny (pàg. 27)... tot això m’ha animat a mirar alguns arxius històrics.

“CUADERNOS PARA EL DIALOGO”

He trobat una circular, amb un segell que diu “CERCLE”, nom que correspon a una revista que feia a St. Adrià, la segona meitat dels anys seixanta, el jovent que es movia entorn de la parròquia de dalt. La circular, que porta data del mes de maig de 1973 –i que fou la primera senyal de vida de “Cercle”, després de quatre anys que la revista s’havia deixat de publicar-- es va enviar a tots els subscriptors amb una fotocòpia adjunta, que corresponia a un comentari editorial de la revista madrilenya “Cuadernos para el diálogo”. El títol de l’editorial era “San Adrián del Besós: ¿Son necesarias más pruebas?”

Aquelles modestes fotocòpies foren correctament interpretades per molts veïns i veïnes de St. Adrià, com a una clara mostra de solidaritat amb els obrers tant durament reprimits. I feia falta un cert atreviment, una certa consciència cívica i, fins i tot, antifeixista, per donar la cara i signar aquella circular amb noms i cognoms: Maria Soler, Jaume Vallés, Francesc d’A. Ribó i Joan González.

EL SISTEMA CAPITALISTA

Heus aquí alguns paràgrafs de la revista madrilenya de fa quaranta anys, que no puc deixar de ressaltar:

“Los sucesos de San Adrián del Besós con su tràgica secuela (...) vienen de nuevo a plantear dramáticamente ante la sociedad española la ineludible necesidad de una reconsideración a fondo sobre la formalización de las relaciones de producción, dentro del sistema político y económico español, o dicho con más propiedad, de las relaciones de producción, típicas del sistema capitalista...

“De nuevo un conflicto de carácter reivindicativo, característico en la dialéctica de las relaciones laborales dentro de un sistema capitalista, se desborda hacia consecuencias irreparables...

NO ALS CONTRACTES IL·LEGALS

“Las reivindicaciones de 1783 trabajadores de tres empresas que colaboran en la construcción de la Central Térmica, aprobadas en asamblea democrática, no son atendidas por los empresarios (...) Algunas de estas reivindicaciones, como la referida a los contratos en blanco o eventuales (ambos ilegales) o a la reducción de jornada (de nueve horas) no son, en el fondo, sino una exigencia elemental de cumplimiento de las normas laborales vigentes...

LA CLASSE OBRERA

“... se hace necesario destacar la solidaridad de amplios sectores de la clase obrera. Como en anteriores ocasiones, el movimiento trabajador ha protestado con serenidad y espíritu de clase, demostrando una madurez, que es en sí un total mentís a las acusaciones que continuamente se le hacen de ser una masa dúctil a manejos políticos exteriores a su clase. San Adrián del Besós fue en su origen un conflicto meramente laboral, cuya politización no puede achacarse a los trabajadores, sino a la incapacidad o inexistencia real de cauces de negociación apropiados y a la tozudez empresarial...”

I, arribats aquí, jo m’he de preguntar: de veritat fa tants anys de tot això ?

 

ELS CONSELLS DE GUERRA

                           Homenatge (ja fa anys) als afusellats al Camp de la Bota

La crònica de la sessió plenària municipal de l’Ajuntament de St. Adrià de Besòs  del 25-3-13 ha deixat constància de coses terribles.

Resulta que la Senyora Martí (PxC) va afirmar que la condemna a mort contra la senyora Neus Bouzà (treballadora del tèxtil i miliciana antifeixista del sindicat de la CNT, assassinada al Camp de la Bota el 26-5-1939) fou la conclussió d'un "judici amb totes les garanties". I això és un disbarat. És mentida. Abans que res, cal tenir en compte que el judici a que es refereix la senyora Martí, fou en realitat un consell de guerra.

La pena de mort

Jo vaig començar a treballar com advocat en 1975, precisament el mateix any que va morir el general Franco. La pena de mort a l'Estat Espanyol fou abolida en 1978 i, per tant, els consells de guerra en què he tingut oportunitat de participar com defensor, es varen desenvolupar en un context històric i legal diferent del de la immediata postguerra civil. Ara bé, de totes maneres, tinc una idea bastant clara de fins a quin punt l'aplicació del "Código de Justicia Militar" significaba una greu limitació dels drets de la defensa. I això, naturalment, no és només una opinió personal meva.

Una indignitat

Recordo que ja en 1974, en l'Escola de Pràctica Jurídica "Frederic Roda i Ventura" i en el marc del Col·legi d'Advocats de Barcelona, va intervenir com professor un advocat penalista molt prestigiòs i d'una certa edat, que es deia Federico Valenciano de Tejerina. Un dia ens va parlar d'uns consells de guerra que ell mateix havia tingut oportunitat de presenciar en el Govern Militar de Barcelona, durant la dècada dels anys quaranta del segle passat. Ens va posar un exemple de conducta indigna per part de qualsevol professional que volguès merèixer el nom d'advocat.

En aquells judicis militars era obligatori que l'advocat defensor també fos un militar. I així era freqüent que l'home --vestit amb uniforme militar-- que s'asseia en la cadira dels advocats, no fos advocat ni actués de defensor. Això era així fins a tal punt que, segons ens explicava el nostre professor, arribat el moment del judici en què s'havien de formular les conclussions de la defensa, enfront de les del fiscal militar, aleshores aquell home uniformat --que no era advocat i que tampoc volia actuar de defensor-- es quadrava davant del tribunal militar i es limitava a dir: " ... me conformo con la pena de muerte ... " Està clar que s'hi conformava. Així ell treballava menys, tots plegats acabaven abans i, a més, qui afusellaven no era ell, sinó l'altre, el desgraciat acusat...

Conseqüència democràtica

Hi ha una tesi doctoral, presentada en 1982 davant del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, que es diu "Estudi de la Justícia Militar a Catalunya: la repressió franquista, 1938-1953". El seu autor és Josep Maria Soler i Sabater, que va treballar sota la direcció del professor Josep Termes. Faria bé la senyora Martí en consultar aquest llibre, abans d'emetre opinions tant temeràries.

Efectivament, aquesta senyora --en atribuir la condició de judici just a aquell drama que va patir la Senyora Neus Bouzà, abans d'ésser afusellada en 1939-- ha creuat una línia roja, tal com es deia en l'editorial d'Àreabesòs.com del mes de març ("Dos anys més") i hauria de disculpar-se per aquesta acció seva, que és una acció de vanitat, una acció de mort i que, en un règim democràtic diferent, que fos més conseqüent que l'espanyol actual, hauria significat el processament immediat de la Senyora Martí, a disposició de la jurisdicció ordinària, on se l'hauria pogut acusar del delicte d'apologia del terrorisme.