Die Arbeit in Deutschland

Einige Deutsche sagen:

“Die Deutschen arbeiten nicht so viel wie Sie denken.”

Wirklich aber meinen sie, dass man in Deutschland mit Methode und Vorbereitung arbeite.



I el meu professor, el Senyor Ulrich Roth diu:



Tendenziell wahrscheinlich ja...

Aber: Ich bin kein Expert für das Thema, weil ich immer im Ausland gearbeitet habe.

Im Allgemein bin ich kein Freund von Pauschalurteilen (sie werden leicht zu Vorurteilen). Es gibt sicher in jedem Land Leute mit seriösem Arbeitsethos und die “Pfuscher” !

El racisme és la doctrina que propugna la desigualtat  humana, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc. Així, les persones, partits polítics i governs que mantinguin actituds racistes estan generant directament un clima de crispació i de conflictivitat que fa impossible la cohesió social necessària per construir una societat civilitzada, basada en la igualtat de drets i oportunitats que tot ciutadà ha de tenir.


La crisi en la qual estem immersos ha permès, a casa nostra i a la resta d’Europa, l’aparició i la consolidació d’organitzacions d’ideologia ultradretana i racista que pretenen culpabilitzar d’aquesta situació a les persones migrades. És intolerable que en nom de la crisi es legitimin aquests tipus de discursos i s’encobreixin polítiques que atempten directament contra els col·lectius més desafavorits.

És hora de dir que ja n’hi ha prou i de demostrar la societat que volem, una societat justa i cohesionada on tothom hi té cabuda. És hora que ens mobilitzem per expressar el rebuig del nostre país i de la nostra ciutat al racisme que només genera desigualtats i violència.

Per això, convoquem tota la gent d’arreu dels Països Catalans i a tots els vigatans i vigatanes a manifestar-se pacíficament el dissabte 26 de maig a 2/4 de 7 de la tarda a la Plaça Major de Vic.

Alpens: trobada de forjadors.

Guspires de foc, guspires d'aigua. El sol que fa l'ullet entre els núvols negres. Els malls que repiquen el ferro roent a les encluses.

Veure néixer les formes del ferro inert és una emoció que perdura. Notes musicals, espardenyes, músics, mans: la dansa d'Alpens, escrita amb ferro forjat contra un cel de pluja. Moviment estàtic. Anys de festes majors i generacions de ballaires concentrats en una obra d'art col.lectiva.

La dansa perenne i la dansa efímera s'agermanen per uns minuts a la fàbrica vella: la tonada tan sabuda entre l'olor del ferro; els dansaires joves admirats pels dansaires vells, que s'ho miren amb ulls aigualits sota les flors dels paraigües.

Quan la fira s'acabi i els forjadors es retirin, quedarà la memòria del que som i vam ser, dempeus sota el sol i les pluges. Memòria sota el rovell dels dies. Amb malls que repiquen els minuts roents d'això que en diem vida.

El dia 25 de maig, al Figaró.

1990: VIER TOTE UND HUNDERTE VERWUNDETE WÄHREND DER SIEGESFEIER DER BRD

Die Fussballerische Expedition der BRD erreichte gegen drei Uhr nachmittags den Frankfurter Flughafen. Die Fussballer und ihr Trainer, Franz Beckenbauer, legten den Weg bis zur Stadtmitte mit spektakulären Kraftfahrzeugen zurück. Die deutsche Fahne tragende Menge –und auch einige italienische-- drängte sich den Weg entlang. Viele Leute stiessen mit grossen Krügen voll von Bier an.

Sonntagnacht haben einige Neonazigruppen das Fest über den Sieg in der Weltmeisterschaft gestört. Vier Tote, hunderte Verwundete und viele andere Verhaftete waren das Ergebnis einiger Stunde kollektiven Wahnsinns, unterdessen man in Berlin, Hamburg, Dortmund, Frankfurt und Köln Nazisymbole entfaltet hat...

(Übersetzung aus “El País”. Seite 50, Dienstag, 10-07.1990)

.--I el meu professor d’alemany, el Senyor Ulrich Roth, va comentar: “Diese surrealistische Episode hatte ich ganz vergessen!”

El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m´aixecava de terra.

Ara se m´ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me´n recordi. L´altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà en la barana

d´un terrat, una noia que s´havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s´anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d´un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

(Gabriel Ferrater)

Dones d'aigua

Planto la tauleta de nit a la sorra i encenc els llums de la nit. Dormo sota  la cúpula de les estrelles i una saviesa mil.lenària em va desxifrant enigmes a cau d'orella.

M'abrigo amb xarxes de pescar molt antigues, que la salabror de molts mars ha deslluït. Tenen petxines incrustades i serrells d'algues.

De cop, l'aigua em llepa els peus nus i desfà la sorra sota les cames. És la marea, que puja. En un tres i no-res, suro a l'aigua fosca. Em fa mal l'esquena, sento que els ossos se'm claven a la carn, però penso intensament en l'onada que em gronxa i, de mica en mica, l'espinada es fa flexible. Les escates m'abriguen les cames i sento que algú canta. Algú que sóc jo. No sóc dona i peix, sóc sirena. Canto tonades ancestrals que no sabia, i els mariners cansats acosten les barques i dormen.

Quan es desperten i arriben a la platja s'adonen que són centaures.

Enllaçats pel català

CAMPANYA “PER SANT JORDI ENLLAÇATS PER LA LLENGUA”



I PART DESCRIPCIÓ CAMPANYA



L’STEI-i i l’Assemblea de mestres i professors en català, difonem la Campanya “ENLLAÇATS PEL CATALÀ”. Es tracta que la campanya, iniciada pels coordinadors de normalització lingüística de Mallorca, i que s’ha escampat per tots els centres de les illes, -que consisteix a posar un llaç a la façana i de posar-se un llaç al damunt, com a símbol del compromís de la comunitat educativa amb la defensa del català-, traspassi els centres docents i arribi a façanes i balcons de cases particulars i d’edificis emblemàtics de tot el territori el dia de Sant Jordi.



Volem que la campanya dels llaços sigui ben present al Sant Jordi 2012 a tot el territori de parla catalana. Volem fer visible a fora que el Govern de les illes Balears vol rompre el consens que, en matèria de normalització cultural i lingüística, hi ha hagut fins ara a les Illes. El govern del PP vol fer canvis a la legislació vigent que van en contra de la llengua pròpia del nostre territori. Volem que es visualitzi també que la comunitat educativa, amb el suport d’entitats, de personalitats i de la societat civil, demana al govern de les Illes Balears que retorni al consens, que retiri l’avantprojecte de modificació de la llei de funció pública i que doni un suport real i veritable a la llengua i a la cultura de les nostres illes.



Per tant S’HAN CONCRETAT dues accions immediates d'Unitat Territorial. A banda del que puguem fer a nivell d’illes, és molt important que no perdem de vista el caire global del nostre problema i duguem a terme accions unitàries perquè la llengua és el llaç que uneix tot el territori de parla catalana i si està amenaçada a un lloc això afecta la salut global de la llengua a tots els nivells. I també perquè no ens farem visibles davant la comunitat internacional si no és des de la força que ens donarà la UNIÓ. Sols, no ens en sortirem. No som res els uns sense els altres davant aquesta ofensiva del Partit Popular. Per aquest fi us proposam:



1. La campanya "Per sant Jordi, Enllaçats per la Llengua!”. Es tracta d'aconseguir que el 23 d'abril, dia de Sant Jordi, a TOT EL TERRITORI - la Franja, el País Valencià, Catalunya, les illes Balears, la Catalunya nord, l’Alguer-, escriptors, personalitats, ciutadans i ciutadanes, professionals dels mitjans de comunicació, duguin posat el llaç, i que entitats, institucions, llibreries, associacions, federacions, centres educatius, ... etc. posin un llaç a la seva façana i facin pública la seva adhesió i ens enviïn una fotografia amb el lloc i el nom de l’entitat o de la persona enllaçada. També ens la podeu enviar a catala@stei-i.org



2. Què a la Manifestació del 28 d'abril a València es FACI VISIBLE la unió territorial sobre aquesta problemàtica, participant-hi amb una pancarta amb un lema entorn a la campanya Enllaçats per la Llengua. Això ho canalitzaríem a través d'Escola Valenciana que és entitat organitzadora, entre altres, de la Manifestació. Pensam que ha de ser des del moviment educatiu ja que és en aquest segment de la població on ha començat la revolta contra la modificació de la Llei i perquè el futur està inexorablement en l'educació.



Per tot això vos demanam la vostra col·laboració perquè cada un de nosaltres des del seu poble i ciutat aporti i contacti amb qui consideri que pot aportar alguna cosa que conduexi a bon fi tot el nostre esforç. Perquè no ens hem sortirem sols i perquè només en la unió rau la nostra força. Des de la nostra secretaria ja s'estan fent contactes en aquests sentits exposats anteriorment.



II PART ACCIONS I CONTACTES PER DUR ENDAVANT LA CAMPANYA

Feim comptes, des de l’STEI-i i amb les persones de l’Assemblea que hi puguin i hi vulguin participar, en els propers dies posar-nos en contacte amb associacions i entitats ben diverses per promoure la participació en aquestes propostes. També demanarem a l’OCB, l’ÒMNIUM i ACCIÓ CULTURAL PAÍS VALENCIÀ si poden col·laborar en la campanya i si poden donar instruccions a totes les seves delegacions territorials perquè reparteixin llacets gratuïtament( això no val gaire) a tota la gent i vagin per la paradetes a Enllaçar gent, escriptors, personalitats que vegin i que circulin aquests dies pel carrer...

Creixen els núvols

Creixen els núvols, immensos, neden pel cel com balenes adormides picotejades d'ocells.

Horitzó enllà cau la cortina d'aigua, irreal. Plou sobre el mar, aigua percudint l'aigua, pell de tambor.

Es fonen núvols residuals com gelats de nata damunt el blau calent de la tarda. El sol eixampla el dia i el mar badalla, ensonyat, escup pedres ensalivades a la platja abaltida.

Roden núvols petits pel cel de posta, com terrossos de sucre que s'enfonsen al suc de taronja del cel.

Respira el vent

Respira el vent. Infla les veles dels dies futurs, potser miralls de mar lluent, potser naufragis.

Bufa el llevant entre els pins que guaiten, incansables, el mar, dempeus. Sacseja branques nues amb pinyes incrustades contra el blau i els núvols de pluja que creixen  a l' horitzó.

El vent pentina la mar hermafrodita, li arrissa els cabells d'aigua argentada, el miralleig d'estrelles pretèrites, espurnes de records.

Alena el vent damunt la sorra calenta, les petxines buides i les dones d'aigua que juguen amb l'arena entre els dits i amaguen les cues de peix dintre tovalloles blanques.

El vent respira.

Respira el mar

Respira el mar. S'acosta l'onada i es fa muntanya d'aigua, trencadissa d'escuma que es fon a la platja dels dies. Recula i torna, incessant. És sempre la mateixa aigua o tot el mar s'arrissa?

El mar gris, el mar blau, el mar groc.

El mar mirall.

Busco a la sorra els derelictes dels dies: una petxina gastada, una pedra rodona i perfecta. Joies.

Voldria pensar que també m'he endolcit, que moltes besades d'aigua m'han fet més llisa, sense tantes arestes sagnants.

Respira el mar. S'allunya l'onada i es fa vall fonedissa, avenc d'escuma a les fondàries del temps.

El mar verd, el mar blanc, el mar negre de la nit que gronxa i canta una cançó de bressol a la lluna.

El mar mirall.

Trens nocturns

Des de la teranyina dels anys, il.lusa, escampo engrunes per camins sense retorn. Sense saber que sóc pedra que s'estimba, carn del camí.

Roden primaveres, fora i endins, però cada ametller florit és el primer. I cada lliri nou. Amagades, crisàlides del temps, les fragilitats del cor són papallones d'un futur fugisser, pètals d'aire sota les mans d'escorça.

Quant d'enyor als núvols blancs d'aquesta tarda amb olor de pluja aturada al ventre. Amb escuma d'onades als peus del dia que dorm.

Fa mal, florir, despertar pistils i estams estèrils per camins de posta escrita.

Passen trens nocturns que no s'aturen per la pell blava dels records.

DIE LEIDEN DES AXEL CÄSAR SPRINGER

(Steidl Verlag, Göttingen, 1981)

Indirekte Rede. “Prominente sagten dass...”

.- Springer sagte, der Abfall von Gott sei die Hauptursache dessen, was heute die Welt quält.

.- Heinrich Böll erwiderte, wenn er dann auf Seite 174 Springer selbst lese, der im Zusammenhang mit seinen unbestreitbaren Wohltaten für Israel sagt, was für ein Sagen es doch sei, dass er über Jahre hinweg manches tun könne, das sein Herz, das heisst, der Herrgott ihm befahl. Wiesse er (Böll) dann jetzt, wo Gott wohnt ? In Herrn Springers Herz ? Müsse er (Böll) sich dorthin wenden, wenn er (Böll) tumbes Brüderlein wieder einmal nicht mehr wiesse wohin ? Im Waldenschen Vorwort lese er, (Böll) die Gläubigkeit Axel Springers und sein Wesensmerkmal, an fremden Leid nicht vorüberzugehen, seien wohl die entscheidenden Kraftquellen seines Lebens. Dürfe er da wohl fragen, an wieviel Leid die Bildzeitung vorübergeht, und wieviel sie schafft ?

Und sei der Abfall von Gott etwa gleichbedeutend mit dem Abfall von Springer?

.-Springer sagte, man brauche ihn wirklich nicht darauf aufmerksam zu machen, dass letzten Endes alles durch Hitlers Gewaltakte und seinen wahnwitzigen Eroberungskrieg entstanden sei. Aber man könne nicht Hitlers Gewaltpolitik verdammen und die Gewaltpolitik der Sowjets heute segnen. Man könne nicht die braune Unfreiheit hassen und bekämpfen, die rote aber herbeireden und lieben oder verharmlosen . Unrechtsystem bleibe Unrechtsystem , gleichgültig unter welchen Farben.

.-Böll erwiderte, nun wäre es vielleicht möglich , dass der Springerkonzern in der ehemals von Deutschen besetzten Ländern Osteuropas eine geheime Umfrage startete mit der Frage, hätten sie lieber die deutsche Besatzung wieder oder lieber die jetzigen Um- und Zustände?

Vergonya, cavallers!

Diumenge passat, dia 25 de març, vaig tenir la sort de poder assistir a la gran manifestació per la llengua a Palma de Mallorca. En guardo un record inesborrable.

Quan arribo a la plaça d'Espanya (justament!), una hora abans de la convocatòria, no hi ha cap evidència del que està a punt de succeir. Cap? Ni un cartell. Un músic despistat que carrega una guitarra. Però, davant de "Es crèdit", un noi i una noia inflen globus blancs. I sí, són ells. El primer símptoma.

De mica en mica va arribant gent molt jove amb senyeres o estelades a les samarretes, a les bosses. Em venen un trosset de senyera amb una agulla imperdible per cinquanta cèntims.

I ara arriba també gent més gran. Tots parlen mallorquí. Fa goig de sentir la cantarella, aquesta música de l'ànima tan bandejada arreu, tan menystinguda. Hi ha ambient de festa. Al.lots i al.lotes amb globus blancs, que també s'enfilen blau amunt.

Ara arriben famílies senceres, amb rètols de "Català a l'escola" arreu. De mica en mica la plaça  es va omplint, la gent arriba des de tots cantons.

Noies i nois, homes i dones de l'Obra Cultural Balear s'organitzen al voltant d'una taula. "Repartiu els pitrals", diu algú, amb naturalitat, i jo penso que nosaltres no hauríem sabut com dir-ne: armilles? "xalecus"? De seguida, tothom té feina. Qui farà fotografies, o serà servei d'ordre, o pararà la tauleta de les vendes, o repartirà el manifest a qui l'ha de llegir: entre altres, Maria del Mar Bonet. Em giro i la tinc a tocar, la nostra Maria del Mar. L'aire al seu voltant fa olor de cançons.

La manifestació arrenca darrera la gran pancarta: "Sí a la nostra llengua".  Molta premsa. "També hi ha el Mikimoto", diu algú. I també la Maria de la Pau Janer, penso. No s'havia fet del PP, aquesta?

Els músics fan vibrar l'aire. També porten una mena de sacs de gemecs fets amb roba virolada, que deuen ser d'aquí.

Ara la gent és incontable, ni es passa. I m'emociona, ser aquí, compartir la llengua que no vaig poder aprendre a l'escola però que després he ensenyat durant tants anys. Els rètols, fets amb tota mena de materials, més elaborats o no tant, es multipliquen:

"Que n'és de trist, un mallorquí renegat"
"Jaume Bonet, la dignitat d'un poble"
"Xerra mallorquí, no demanis perdó"
"Identitat i llengua"
"Vergonya, cavallers, vergonya! (Jaume I)
"A Sant Joan tampoc mos faran callar"
"Creixerem i serem flors per la revolució" (Cesc Freixas)
"Jo en català, i tu?"

Al cap de dues hores o més, continua arribant gent al punt de partida. Marxo amb recança, a s'hora baixa, que diuen aquí, quan un sol resplendent se'n va a la posta i algú ha enfilat una estelada a l'estàtua de Jaume I. Encara els veuré des de l'autobús, molt més tard...

L'endemà, sento i veig a la televisió que Juan Ramón Bauzá, un dels "cavallers" al.ludits, invoca la "majoria silenciosa de les urnes" per justificar el genocidi lingüístic. Però una de les pancartes ja ho havia advertit:

"Teniu sa majoria, però no teniu sa raó".

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/217903

Feliç primavera!

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com.es/2011/03/primavera.html

GAUCK

Auf Seite 45, von der Suddeutsche Zeitung Nr. 122, (29/30/31 Mai 1993) habe ich einen Artikel mit dem Titel “Ein Handicap zuviel” gefunden.

Vor diesem Artikel gibt es ein Bild. Darauf kann man eine etwa 40-jährige Frau sehen, die ein Transparent trägt.

Dieses Transparent sagt: “AKADEMIKERIN gaucküberpruft evaluiert –trotzdem abgewickelt SUCHT ARBEIT”. Und ich denke vielleicht ist dieser Gauck in “gaucküberpruft” der heutige Bundespräsident Deutschlands.

Der erste Abschnitt des Artikels sagt: “Es ist eine unendliche Geschichte von Nichtverstehen und Verwirrung, ein Sammelsurium aus Demütigungen, Fassungslosigkeit und Zwistigkeiten: Die Situation der Frauen an den ostdeutschen Universitäten seit der Wende lässt sich durchaus als dramatisch bezeichnen.”

Und das hört sich ja nicht gut an... Vielleicht war damals Herr Gauck ein Grossinquisitor gewesen? Meine Idee ist, dass bundesweit man ihn als Pfarrer in der ehemaligen Deutsche Demokratische Republik kennt.

Und ich frage: war er so einer der von der Kanzel herab gegen den Teufel in Gestalt des Kommunismus zetern konnte? (1)

In meiner kleinen Bibliothek habe ich ein Buch, das ich noch nicht gelesen habe: “Der Schuss von der Kanzel”, von Conrad Ferdinand Meyer (Reclam, Stuttgart, 1970). Wahrscheinlich ist schon die Zeit um es su lesen gekommen...

(1) I el meu professor Uli, al corretgir això, ha escrit: “ich glaube nicht”.

DAS FEST

Kapitel Fünfzehn (“Fremdgänger” von Ronald Reng. Zusammenfassung)

Knapp vier Monate später beginnt das Kapitel am Flughafen Borispol. Die Eltern von Tobias kommen zur Hochzeit nach Kiew.

Trojeschtschina. Seine Eltern, Larissa und Toby nehmen ein Taxi nach Trojeschtschina. Tobias denkt über die Situation nach. Am liebsten wäre es ihm, wenn sein Vater in seiner Nähe überhaupt keine Bemerkungen machen würde. Sie erreichen Trojeschtschina nach gut einer Stunde. Ein Wodka muss getrunken, ein Toast ausgesprochen werden auf die Herzlichkeit...

Mit seinen Eltern alleine. Dann ist er für einen Moment mit seinen Eltern alleine. Toby fragt ob sie sich seine Hochzeit nicht so vorgestellt hätten. Man fängt eine Debatte an. Seine Eltern sagen, er würde alles überinterpretieren, was sie sagen, gerade so, als ob sie grauenhafte Snobs wären. Irgendwie hält er es für möglich, dass Larissa die Einzige ist, die sich über die Hochzeit freut.

Papierkram. Toby denkt an den Papierkram. Um heiraten zu können, obwohl sie nicht aus ein und demselben Land stammen, wird von ihnen ein internationales Ehefähigkeitszeugnis verlangt. Er und Larissa haben einige Schlange vor der Behörden gestanden... und sie haben auf viele persönliche Fragen geantwortet... was Larissa überhaupt nicht gefallen hat.

Hochzeitszeremonie. Die eigentliche Hochzeitszeremonie ist für Toby wie ein Endspiel um die Deutsche Hockeymasterschaft. Sie sind eine kleine Hochzeitsgesellschaft, mehr als fünfzehn Leute insgesamt und alle lachen als Larissa Toby zuflüstert, er solle sie küssen...

Das Fest. In Trojeschtschinas Wohnung sitzen sie zu siebzehnt um einen Tisch, der für maximal acht Pesonen gedacht ist... Larissas Vater hält die erste Rede. Tobys die zweite und Toby die dritte und letzte. Während dem Fest fordert die Heizung einige kleine Probleme heraus...

DIE VERLORENE GENERATION

Kapitel elf (“Fremdgänger”, von Ronald Reng)

Was würden seine Eltern über alles denken? Toby bemerkt, dass es das zweite wochenende in Folge ist, an dem ihn seine Eltern vergebens anzurufen versuchen, weil sie in London anrufen und er in Kiew ist.

Seine Eltern wollen, dass er endlich tun möge, was in seinem Alter schon längst getan sein sollte: heiraten, Kinder zeugen, ein normales Leben führen...

Insgeheim glaubt seine Mutter, wenn er ernst einmal nach Frankfurt zurückkäme, würde er wieder zu Heike zurückfinden.

Seine Eltern haben mit 26 geheiratet, mit 27 hat seine Mutter ihn geboren. Toby fragt sich: was würden seine Eltern zu der jungen Ukrainerin sagen?

Charlie-Chaplin-Stummfilme. Toby und Larissa sitzen auf einer Bank im Hydropark and er Dnjeper. Grossfamilien sitzen auf Zeitungen, sie trinken und essen. Es erinnert ihn an einen der alten Charlie-Chaplin-Stummfilme, weil die Musik, die man hören kann, eine zärtliche Melodie ist.

Die verlorene Generation. Oft tanzen in Ermanglung männlicher Partner zwei Frauen miteinander...

Manchmal nennt man diese Leute, die hier sind 60, 70 Jahre alt, “die verlorene Generation”, weil sie die Kindheit im zweiten Weltkrieg hatten, die Jugend in Stalins Terrorregime, das Arbeitsleben in der Sowietischen Mangelwirtschaft, um ihre Rente gebracht im wilden Kapitalismus der Ukraine.

Sich von den Tänzern entfernen. Toby hat Angst, Larissa könnte ihn sonst aufforden, mit ihr zu tanzen. In seiner Familie ging nie jemand tanzen; sie gingen nur ins Theater, sagt er und spricht über seinen Vater, der die Kulissen des Theaters konstruirte...

Avets i faigs

(Dia de la poesia catalana a internet) 

El faig és gòtic com l'avet.

Mes l'avet puja fosc, aspriu,

sòbries les fulles, el tronc dret,

car és d'un gòtic primitiu.



Mentre que el faig, trèmul, somriu

amb son fullatge transparent

on l'esquirol hi penja el niu,

clar és d'un gòtic floreixent.



L'avet és gòtic com el faig.

Són les agulles dels cimals

on de la llum s'hi trenca el raig.



Són les agulles sobiranes

de les eternes catedrals,

immòbils, pàl•lides, llunyanes.



Bofill i Mates, Jaume

EIN TRAURIGES LIED

Im Kapitel sechs des “Fremdgänger” erzählt Ronald Reng ein Gespräch zwischen Tobias und Larissa. Sie sagt , dass es wenig gäbe, was so ansteckend sei wie ein trauriges Lied. Und ich erinnere mich an die letzte Sequenz von “Paths of glory” (Regiseur Stanley Kubrick, United Artists, 1935).

Es ist 1916. Während der Ersten Weltkriegs sitzen etwa hundert französischen Soldaten in einer Kneipe.

Auf der Bühne stellt der Unternehmer ein deutsches Mädchen als neuestes Kriegstrophäe vor. Es gibt Pfeiffe, Jubel und ein wildes Gebrüll. Man zwingt das Mädchen zu singen. Sie weint, aber beginnt eine Melodie mit der Stimme zu produzieren:

“Es war einmal ein treuer Husar,


“der liebt’ sein Mädchen ein ganzes Jahr,


“ein ganzes Jahr und noch viel mehr,


“die Liebe nahm kein Ende mehr...

Am Anfang war das Lied unhörbar, abar langsam ebbt das Gebrüll ab. Die Stimme des Mädchens ist sehr schwach, aber alle Männer hören zu und einige Sekunde später summen die Soldaten Lied mit geschlossenen Lippen:

„Der Knab‘ der fuhr ins fremde Land,


„Derweil ward ihm sein Mädchen krank,


„sie war so krank bis auf den Tod,


„drei Tag, drei Nacht sprach sie kein Wort.“

Das Mädchen weint und singt weiter... einige französischen Soldaten weinen auch. Vielleicht verstehen sie das deutsche Lied? Wer weiss? Das ist egal.

„Und als der Knab‘ die Botschaft kriegt,


„dass sein Herzlieb am Sterben liegt,


„verliess er gleich sein Hab und Gut,


„wollt seh’n, was sein Herzliebchen tut.“

Der Film ist schon am Ende und ich denke dass Larissa Recht hat und dass diese Sequenz ein schönes Beispiel ist.

Wikipedia zufolge ist dieses Lied länger und trauriger, weil es 12 Strophen hat und der letzte Vers lautet:

„Die Trauer nimmt kein Ende mehr...“


Nota.- (I el meu professor d’alemany, que es diu Uli, després de corretgir aquesta redacció, va escriure al peu: „Ich muss bei der Szene auch immer weinen...)

ZUM PARK AM MARIINSKI PALAST

(“Fremdgänger” von Ronald Reng (Zusammenfassung)

Kapitel 9, Seite 128-138

Eins: Im Hotelzimmer.

Beide sind im Bett und Tobias hat das Gefühl Larissa etwas sagen zu müssen. Sie unterhalten sich über Jelenas Meinungen, dass sie sich nicht mehr treffen sollen und über die Möglichkeit in London zusammen zu wohnen.

Sie verlassen das Zimmer und entscheiden den ganzen Tag zusammenzubleiben.

Zwei: Zum Park am Mariinski Palast

Sie gehen nicht in den Frühstucksaal, dazu fehlt ihm die Dreistigkeit. Es ist Tobys Idee, etwas zu Essen zu kaufen und zum Park am Mariinski Palast, wo alles begann, zu laufen.

Im Park sind sie nicht alleine. Es gibt Kinder, junge Mütter und eine Gruppe von sechs Erwachsene, die sich in chinesischer Morgengymnastik übt.

Sie unterhalten sich weiter über Jelenas Meinungen und Larissa sagt dass wichtiger sei , dass sie jetzt glücklich ist...

Sie haben einen Meinungsaustausch über “Glucklichsein” und Toby erzählt dass es in London Millionäre gäbe, die alles haben, aber die tief deprimiert wären; und lebten dort Leute, die in einem indischen Slum leben, aber glücklich sind. Und es gäbe die Mehrheit der Menschen, die zwischen diesen Extremen leben: die mal glücklich, mal unglücklich wären... und noch einmal sprechen sie über die Möglichkeit in London zusammen zu wohnen...

Toby hat kein Problem, Larissa Rachel zu verschweigen, allerdings sagt Larissa, dass sie nicht in sein Londoner Leben passen würde...

Drei: Im Haus der Gelehrten

Um 19 Uhr findet im Haus der Gelehrten ein Gitarrenkonzert statt und beide gehen dorthin.

Sie sind 40 Minuten vor Konzertbeginn da, zu früh und doch schon fast zu spät, um noch einen Platz zu finden.

Es gibt eine Schlange, zu gleichen Teilen von Männern wie Frauen gebildet und man sieht einen leichten Streit zwischen zwei jungen Mädchen und einer Frau in ihren Fünfzigern. Deshalb sagt Larissa, dass in Ukraine die Älteren und Jüngeren zusammenleben, aber doch in ganz unterschiedlichen Leben.

Später fühlt Toby, dass er rot wird, weil er Larissa gefragt hat, ob sie auch oft Stücke von Bach spiele, aber zu Bachs Zeiten gäbe es doch noch gar keine Klarinette...

“VON DER U-BAHN ZUM HOTELZIMMER”

(“Fremdgänger”, von Ronald Reng. Kapitel 6. Zusammenfassung)

Im Kapitel 6 gibt es sechs deutlich verschiedene Teile.

Eins: Larissa erscheint Wieder

Es ist schon Nacht. Tobias ist allein in der U-Bahn. Er hört ein Klarinettenstück: Larissa spielt mit ihrer am Boden ausgebreiteten Klarinettentasche, aber Tobias ist zu betrunken, um überrascht zu sein. Er wartet und hört... eine halbe Stunde später begrüsst er Larissa, die die Klarinette eingepackt hat. Dort selbst unterhalten sie sich kurz über die Vorteile und Nachteile an diesem Ort in der Nähe des Konservatoriums, Musik zu spielen.

Zwei: Bierflaschen in der Hand

Im prinzip will Larissa vor Miterrnacht nach Hause. Das gibt ihnen eine Stunde. Es regnet und Larissa mag den Regnen, wenn er so fein ist , weil er die Luft putzt, weshalb sie doch draussen spazieren gehen können, Bierflaschen in der Hand.

Sie reden darüber, ob es entwürdigen ist, and der U-Bahn Musik zu spielen und darüber warum die Leute ihr das Geld geben.

Sie laufen und finden einen kleinen Park, der amb anderen Ende des Sankt-Michaels-Klosters ist.

Drei: Die Katze und die Banken


Sie sitzen nebeneinander auf einer Parkbank. Sie sprechen über die Traurigkeit, die manchmal von ihren Lippen in die Klarinette gleitet und sich in den Tönen auflöst . Larissa sagt, dass es wenig gibt, was so ansteckend ist wie ein trauriges Lied.

Tobias will nicht gestehen, dass er auch manchmal traurig ist. Er sagt, dass er die Traurigkeit ignoriert und e infach weiterarbeitet.

Sie hören ein Geräusch. Vielleicht eine Katze und das evoziert ein ukrainisches Kinderlied, das man auch in Deutschland kennt. Die Katze ist auch Hauptfigur im nächsten Teil des Gesprächs, als Tobias sich an sein ersten Bewerbungsgespräch in einer Bank erinnert. Larissa versteht seine Erzählungen kaum und sie nimmt nur ein wenig Teil an diesem Gespräch.

Vier: Die Zukunft und ein Niesen

Sie bleiben sitzen und Tobias überlegt , seinen Arm um sie zu legen. Langsam lässt Larissa ihren Oberkörper zur Seite sinken und landet mit ihrem Kopf an seiner Schulter. Es geht nicht mehr weiter. Keine Bewegung.

Tobias erinnert sich an London, wo alles so verschieden ist: ein zufälliges Gespräch im Park, ein Lächeln im Pub mündet in einen Kuss...

Plötzlich macht er einen Schauspielakt: ein Niesen! Und das künstliche Niesen bringt Larissa zurück ins Leben. Er denkt, dass die Zukunft mit einem Niesen beginnt.

Fünf: “Wie spät ist es?”

Viertel vor zwölf! Keine U-Bahn mehr. Was machen sie jetzt? Sie haben zwei Lösungen: ein Taxi für Larissa nach Hause zu bezahlen oder auf dem Hotelzimmer zusammen zu übernachten.

Larissa wählt das Hotelzimmer und lehnt sich wieder an seine Schulter, aber diesmal hackt sie zudem bei ihm unter und fragt warum er geschieden ist und ob er im Moment eine Frau hat.

Später laufen sie nebeneinander und es geht bergab. Bergab ist es unangehnem, Hand in Hand oder Arm in Arm zu laufen.

Sechs: Der erste Morgen nach der ersten Nacht

Der Sicherheitsmann des Hotels lächelt Tobias an, nur ihn, nicht Larissa. Das ist die Bestätigung dass er, der Sicherheitsmann, glaubt, zu verstehen...

Tobias zeigt ihr den Ausblick vom Fenster des Zimmers. Er hat automatisch die rechte Seite im Bett gewählt, weil Rachel die Seite näher am Fenster bevorzugt. Larissa schlüpft auch ins Bett, zu ihm. Ihr Busen scheint ihm nicht besonders gross.

Er sagt “Gute Nacht” und überlegt, bei welchen Frauen ihm das so ergangen ist. Ihm fällt keine ein. Nachts wacht er auf und nimmt ihre linke Hand in seine. Larissa lässt es geschehen...

Am nächsten Morgen wacht er mit Kopfschmerzen auf. Vielleicht hat er Fieber. Und zehn Minuten später gehen sie weg...

No plou

Avui l'aire és una llesca invisible de pa sucat amb mel. Els dits tebis de la primavera desperten la son blanca dels ametllers, la florida petita de les violetes, l'esclat groc dels pixallits entre l'herba tendra.

Però no plou.

Esperem que els núvols grisos s'arrissaran aviat, inflats d'aigua, damunt la set dels horts...

Júpiter i Venus jugen a empaitar-se amb la lluna plena, que escampa la claror argentada pels camins.

Però no plou.

Els dits tebis de la primavera escriuen camins de sargantanes a les parets.

NAUSICA

de MARAGALL, Joan;


(Text establert sobre el manuscrit de l’autor per Carles Riba. Clàssics Catalans, Ariel 1983, Barcelona)

M’ha semblat entendre que hi ha un contrast entre l’Ulisses de Goethe, que amaga la seva condició de casat i compromès amb Penélope, davant de Nausica, per millor seduir-la... i l’Ulisses de Maragall que, com diu Carles Riba, no ens és presentat deliberant abans de l’encontre, sinó després; i a més, exclou la princeseta de tota idea de càlcul.

L’Ulisses de Maragall –i jo diria que el propi Maragall-- des del primer moment és ple d’un respecte a la innocència de Nausica que voreja al seu torn la innocència.

Aquesta innocència jo me la he tornat a trobar, aquest curs, dins del nivell sisè d’alemany de l’Escola d’Idiomes Moderns de la UB, en algunes discussions que han seguit a la lectura de la novel•la “Fremdgänger” de Ronald Reng (2005 Köln). Resulta que el protagonista, Tobias Linderoth, és un noi alemany d’uns 35 anys, que treballa en el districte financer de Londres. La seva manera de relacionar-se amb les dones ha provocat discussions entre nosaltres, els lectors i lectores, que acostumen a dividir les opinions d’una manera radical i depenent dels sexes dels i les opinants.

Com que l’estudi de les fonts de ” Nausica” i de la seva significació dins l’obra de Maragall, consisteix precisament en la tesi doctoral que Carles Riba va presentar en aquesta mateixa universitat en 1938, penso que seria molt interessant poder conèixer el propi contingut de l’acte de lectura de la tesi, que amb les intervencions dels membres del tribunal i les rèpliques de Riba va ocupar unes quatre hores.

L’acte va escaure’s en el curs d’un bombardeig i entre alarmes aèries que, tanmateix, no van arribar a interrompre´l, segons explica Enric Sullà en la Notícia prèvia d’aquest llibre.

JACINT VERDAGUER

(per Joaquim Molas i Batllori)

Verdaguer, pels contrastos de la seva vida i per la magnitud de la seva obra, constitueix una de les figures més apassionants de la literatura catalana moderna i, sens dubte, la que assolí un major grau d’audiència popular i de difusió internacional. Per entendre-la, s’ha de tenir en compte la tensa situació que vivia l’Església i, més en concret, la catalana, pressionada, d’una banda, per la creixent industrialització i laïcització de la vida pública i, de l’altra, per l’ocupació dels Estats Pontificis. I, a la vegada, els trets quasi emblemàtics de la seva trajectòria humana: modestos orígens rurals, ràpida ascensió social i dramàtica caiguda. En efecte: Verdaguer nasqué a la Plana de Vic, en un poblet, el de Folgueroles, que no és gaire obirador damunt lo mapa i el nom del qual és una titlla al peu de les ciutats superbes, el dia 17-5-1845.

Els seus pares, pagesos de condició molt humil, pertanyien, però, a una família més o menys il•lustrada. El pare, per exemple, escrivia amb absoluta correcció. I la mare, no solament sabia llegir sinó que, a més, era afeccionada a la lectura. El 1855, entrà en el Seminari de Vic, on, al llarg de catorze anys, estudià humanitats i retòrica, després, filosofia i teologia i, finalment, moral i pràctica. El 1865, quan només comptava vint anys, guanyà els primers premis als Jocs Florals de Barcelona i publicà la primera obra important: els “Dos màrtirs de ma pàtria”.

ELS JOCS FLORALS (per Manuel Jorba i Jorba)

Les gestions per a la instauració dels Jocs Florals de Barcelona foren dutes a terme els primers mesos de 1859, però el projecte de tenir la festa medieval per model en un certamen poètic modern s’havia anat obrint camí en els decennis anteriors gràcies a la mitificació romàntica del trobador i del seu món (...)

Hi hagué per això certes iniciatives intencionades, lligades al progrés de la Renaixença: Ramón López Soler, ampliant les al•lusions que a propòsit de la polèmica romàntica hi havia fet a “El Europeo”, exaltà els trobadors i la Gaia Ciència a la seva novel·la “Los bandos de Castilla”, del 1830, i el 1834 hi insistia a “El Vapor” a propòsit del concurs convocat per l’Ajuntament barceloní per celebrar l’Estatut Reial. Uns anys després, Joan Cortada recollia a la novel·la “Lorenzo” la moda del trobadorisme, que en el camp poètic era adoptada per autors com Antoni Ribot i Fontseré i Manuel Milà i Fontanals (...) Joan Cortada insistia per la via de l’erudició en l’evocació en dissertar a l’Acadèmia de Bones Lletres sobre les Corts d’Amor, potser partint de les tergiversacions de Nostradamus, i intervenia decisivament en la convocatòria d’un certamen literari feta per l’Acadèmia esmentada, el 1841, amb la finalitat no confessada de potenciar la campanya poètica empresa per Joaquim Rubió i Ors, en un premi per a un poema èpic, català o castellà sobre l’expedició de catalans i aragonesos contra turcs i grecs, consistent en una flor o violeta de oro, prendida de una gorra de terciopelo negro, con broches y plumas, a la usanza de los antiguos trobadores.

EL MITE LAIC DE JOAN MARAGALL

Giuseppe Grilli. Els Origens. El Comte Arnau en la cultura urbana de principis de segle”. (Traducció d’Àlvar Valls.) Edicions de La Magrana, Barcelona 1987.


El concepte de mite, aplicat al títol d’aquest llibre, pot tenir diverses interpretacions i la veritat és que, després de la seva lectura, queden obertes totes aquestes possibilitats d’interpretació.

Hi ha unes afirmacions de Carles Riba sobre Joan Maragall, realitzades en 1953, que després varen servir a Gabriel Ferrater per arribar a certes conclusions (1) i que l’autor d’aquest llibre reprèn per realitzar unes consideracions en torn a la figura de l’escritor de diumenge, que m’han agradat.

En efecte, diu el professor Grilli que l’escriptor de diumenge és essencialment un diletant, i ho és, abans de cap altre consideració, en sentit etimològic perquè es delecta i juga amb la literatura per obtenir-ne un plaer i no una utilitat: la literatura és per a ell el temps del lleure, no el del treball.

També em sembla encertat el professor, quan analitza l’actitud de Joan Maragall, reflexada en els escrits del cicle dedicat a la Setmana Tràgica de 1909; especialment quan diu que hi ha probes irrefutables que en Maragall no va obrar la sensibuilitat desmesurada del poeta, sinó la freda racionalitat del polític. És a dir, que Maragall volia salvar la vida de Francesc Ferrer i Guàrdia –un intel•lectual militant—perquè per a edificar la seva Catalaunya Nova el necessitava també a ell...

Precisament aquests dies, mentre regirava els meus arxius de premsa, he trobat unes declaracions –antigues però actuals-- de Giuseppe Grilli (2) sobre la publicació de la História de la Literatura Catalana (volums VII-IX), dirigida pel catedràtic Joaquim Molas i publicada per l’editorial Ariel. El professor Grilli diu en aquella època que espera, abans o després, escriure una resenya d’aquella obra, fent esment d’alguns dels molts suggeriments que la seva lectura li ha despertat. Intentaré posar-me en contacte amb ell, a la universitat italiana on estigui treballant ara, per demanar-li si va poder fer aquesta resenya projectada.

I l’Àlvar Valls, que en aquest llibre ha intervingut com traductor, deu ser el mateix noi al que en 1968 li varem atorgar un premi en els Jocs Florals de Sant Adrià de Besós, en els quals jo vaig fer de secretari del jurat...

Notes:

(1) G. Ferrater: Madame se meurt...; Sobre literatura, Barcelona 1979, pàg. 84.


(2) Diari El País, Quadern, 20-09-1990.

No ens falta res

Cançons al voltant d'una taula. Al voltant del foc. El dia que es fa nit a la finestra. Les estrelles que treuen el nas i escolten.
Intercanvi de llibres i d'històries mínimes, de coses que ens fan riure, de coses que ens fan plorar.
Cançons. La veu gran i les veus petites.
El pa, les coques, el vi.
La companyia. El cor s'hi esponja com si fos de vellut tebi.
La cançó. La que no goso tornar a demanar-te de por que l'emoció se m'aglevi als ulls.
No ens falta res!

Tan nou, tan vell.

L'home, xacrós, surt al balcó a veure el dia, tan vell i tan nou, sota el paraigua de pell blava del cel. Hi ha un tremolor d'ocell despert a la tebiesa de l'aire, una mica d'olor d'herba que creix, una promesa florida.

I se'n va xino-xano al banc dels si-no-fos, a veure passar trens. Als seus peus, petitíssimes veròniques blaves obren els ulls, i una ravenissa de mel desclou, mandrosa, els pètals blancs.

L'home, tan vell, reposa les mans d'escorça i mig s'adorm. Però cada vegada que obre o tanca les parpelles arrugades s'envola una papallona al seu voltant. Blanques, marronoses, tacades de vermell, grogues...s'escampen arreu del dia estrenat.

El sol, com un peix groc nascut de l'aigua negra de la nit, neda cel amunt i es queda un moment suspès, indecís, al sostre del món, fins que rodola avall a poc a poc, entre el suc de maduixa de la tarda quieta.

El vell, tan fràgil, mira la posta inèdita. Com un nou atles, té els braços cansats d'aguantar móns perduts. S'espolsa les engrunes de records, espera.

I quan el darrer tren del dia forada el túnel fosc de les estrelles, l'home, tan nou, puja poc a poc les escales feixugues i dolces de la nit.

38è aniversari de l'execució de Salvador Puig Antich. En homenatge.

DOS DE MARÇ DE 1974 (*)
(Poema de Segimon Serrallonga)


[I]

Enfora de tot encara vull dolçament ésser

en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns

foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,

i, el tro per sobre rodolant, beure de nou

al rec, amb pensament lliure i cor en pau.



[II]

I veure així mateix un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo sol la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.



[II]

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir

amb tant de mal estès la crueltat

viciosa dels senyors i l'urc que fa picar

sobre bardisses de foc, oh joventut

entorn de la canilla!

D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran

els vostres plors, germanes dolces? i on

pujaré jo la meva

ira aplanada i aquest voler-me meu

que em lleva el pensament i fa

la meva llarga vida bruta? Per què gent

d'amor no poden més? Per què no es para

tot? Ametllers del Congost, rius innocents!

Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,

cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.

Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.



(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes

M'escrius la pell

M'escrius la pell com si fóssim record

i ens féssim, dins el vers de nova albada,

un xic més grans. T’aprenc i recomenço,

i tot és una empremta que ens fem tots dos:

una marca més lliure, més feliç

que l’onada esborra a l’instant.

La mar ensenyoreix cada desig,

amb la mentida de ser el primer

... sense que ho sigui. Sempre hi ha un ahir,

un altre tast viscut, un cos que estima

i sap conviure amb totes les vides

que l’estimen també. Ets a prop meu,

com si cada demà desfés la nit

passada, i retratés l’instant volàtil.


(Bruna Generoso Miralpeix)

EL POBLE QUE VOLEM

Quan vam arribar al Figaró, ara fa dos anys i mig, en vam apreciar immediatament la tranquil.litat, l'entorn, el paisatge...i la qualitat humana de la seva gent. És agradable viure en un poble on la gent et saluda des del primer dia, encara que no et conegui; i on la coneixença es fa d'una manera natural i progressiva.

Gosaríem dir, doncs, que El Figaró és un poble d'acollida, i és aquesta qualitat, entre altres, que devia atraure, temps ha, els estiuejants de Barcelona i altres indrets, que han continuat venint-hi fidelment i, alguns, s'hi han quedat.

Però tot això no lliga, a hores d'ara, amb la crispació que reflecteixen uns rètols que suggereixen fins i tot atracaments a punta de pistola que no s'han produït. És evident que els robatoris són lamentables (però fruit de la crisi i les retallades socials que patim), i ens consta que des de l'ajuntament es fa tot el que es pot, i més, per tal de garantir una seguretat que, de fet, és competència de la Generalitat. I no voldríem que aquesta campanya tan agressiva d'alguns veïns destruís la bona entesa entre tots, i fes bandera de la suspicàcia. Seria una llàstima, i podria suposar la pèrdua d'uns valors de convivència que són un magnífic paisatge humà, un actiu per al poble i el millor reclam per als seus visitants.

Sóller

Sóller, a Mallorca, neu i taronges. Fugim de la ciutat repetida i comprada: souvenirs, llengua importada. Quin goig sentir a parlar el català salat, la melodia inconfusible de les neutres sostingudes i sòbries, dolces.

La serra de Tramuntana, tan alta damunt la mar, està enfarinada com si algú hagués espolsat una neu de mentida en un pessebre. Però és de debò. El fred viu serpenteja els carrers i juga amb un sol indecís, amb la nigulada, que en diuen: núvols que viatgen de pressa, que obren i tanquen les parpelles del cel.

Busquem llibres de segona mà i acabem carretera enllà, entre tarongers i cases rialleres sota la cresta nevada. Tornem carregats i una dona jove, de cabellera rosssa i rinxolada, ens porta amb el seu cotxe; tenim el temps just de fer-nos una mica amics.

- Us portaria a donar un volt, però m'esperen.

I ens parla del túnel que cal pagar cada vegada que entres o surts de Sóller. Tinc la temptació d'escoltar només la melodia del que diu, aquesta cadència de la veu que és l'ànima d'una hospitalitat antiga.

Quan ja hem baixat del cotxe, ens fa signes que hi tornem i ens dóna un grapat de mandarines acabades de collir.

Sóller té gust de fruita freda, de sucre i neu, d'escalfor amiga.

Anekdote zur Senkung der Arbeitsmoral

HEINRICH BÖLL

In einem Hafen an einer westlichen Küste Europas liegt ein ärmlich gekleideter Mann in seinem Fischerboot und döst. Ein schick angezogener Tourist legt eben einen neuen Farbfilm in seinen Fotoapparat, um das idyllische Bild zu fotografieren: blauer Himmel, grüne See mit friedlichen schneeweißen Wellenkämmen, schwarzes Boot, rote Fischermütze. Klick. Noch einmal: klick. Und da aller guten Dinge drei sind und sicher sicher ist, ein drittes Mal: klick.

Das spröde, fast feindselige Geräusch weckt den dösenden Fischer, der sich schläfrig aufrichtet, schläfrig nach einer Zigarettenschachtel angelt; aber bevor er das Gesuchte gefunden, hat ihm der eifrige Tourist schon eine Schachtel vor die Nase gehalten, ihm die Zigarette nicht gerade in den Mund gesteckt, aber in die Hand gelegt, und ein viertes Klick, das des Feuerzeuges, schließt die eilfertige Höflichkeit ab. Durch jenes kaum messbare, nie nachweisbare Zuviel an flinker Höflichkeit ist eine gereizte Verlegenheit entstanden, die der Tourist - der Landessprache mächtig - durch ein Gespräch zu überbrücken versucht.

"Sie werden heute einen guten Fang machen."

Kopfschütteln des Fischers.

"Aber man hat mir gesagt, dass das Wetter günstig ist."

Kopfnicken des Fischers.

"Sie werden also nicht ausfahren?"

Kopfschütteln des Fischers, steigende Nervosität des Touristen. Gewiss liegt ihm das Wohl des ärmlich gekleideten Menschen am Herzen, nagt an ihm die Trauer über die verpasste Gelegenheit.

"Oh, Sie fühlen sich nicht wohl?"

Endlich geht der Fischer von der Zeichensprache zum wahrhaft gesprochenen Wort über. "Ich fühle mich großartig", sagt er. "Ich habe mich nie besser gefühlt." Er steht auf, reckt sich, als wolle er demonstrieren, wie athletisch er gebaut ist. "Ich fühle mich phantastisch."

Der Gesichtsausdruck des Touristen wird immer unglücklicher, er kann die Frage nicht mehr unterdrücken, die ihm sozusagen das Herz zu sprengen droht: "Aber warum fahren Sie dann nicht aus?"


Die Antwort kommt prompt und knapp. "Weil ich heute morgen schon ausgefahren bin."

"War der Fang gut?"

"Körben gehabt, fast zEr war so gut, dass ich nicht noch einmal auszufahren brauche, ich habe vier Hummer in meinen wei Dutzend Makrelen gefangen..." Der Fischer, endlich erwacht, taut jetzt auf und klopft dem Touristen beruhigend auf die Schultern. Dessen besorgter Gesichtsausdruck erscheint ihm als ein Ausdruck zwar unangebrachter, doch rührender Kümmernis.

"Ich habe sogar für morgen und übermorgen genug", sagt er, um des Fremden Seele zu erleichtern. "Rauchen Sie eine von meinen?"

"Ja, danke."

Zigaretten werden in die Münder gesteckt, ein fünftes Klick, der Fremde setzt sich kopfschüttelnd auf den Bootsrand, legt die Kamera aus der Hand, denn er braucht jetzt beide Hände, um seiner Rede Nachdruck zu verleihen.

"Ich will mich ja nicht in Ihre persönlichen Angelegenheiten mischen", sagt er, "aber stellen Sie sich mal vor, Sie führen heute ein zweites, ein drittes, vielleicht sogar ein viertes Mal aus, und Sie würden drei, vier, fünf, vielleicht gar zehn Dutzend Makrelen fangen - stellen Sie sich das mal vor."


Der Fischer nickt.

"Sie würden", fährt der Tourist fort, "nicht nur heute, sondern morgen, übermorgen, ja, an jedem günstigen Tag zwei-, dreimal, vielleicht viermal ausfahren - wissen Sie, was geschehen würde?"


Der Fischer schüttelt den Kopf.

"Sie würden sich spätestens in einem Jahr einen Motor kaufen können, in zwei Jahren ein zweites Boot, in drei oder vier Jahren vielleicht einen kleinen Kutter haben, mit zwei Booten und dem Kutter würden Sie natürlich viel mehr fangen - eines Tages würden Sie zwei Kutter haben, Sie würden...", die Begeisterung verschlägt ihm für ein paar Augenblicke die Stimme, "Sie würden ein kleines Kühlhaus bauen, vielleicht eine Räucherei, später eine Marinadenfabrik, mit einem eigenen Hubschrauber rundfliegen, die Fischschwärme ausmachen und Ihren Kuttern per Funk Anweisungen geben. Sie könnten die Lachsrechte erwerben, ein Fischrestaurant eröffnen, den Hummer ohne Zwischenhändler direkt nach Paris exportieren - und dann...", wieder verschlägt die Begeisterung dem Fremden die Sprache.

Kopfschüttelnd, im tiefsten Herzen betrübt, seiner Urlaubsfreude schon fast verlustig, blickt er auf die friedlich hereinrollende Flut, in der die ungefangenen Fische munter springen. "Und dann", sagt er, aber wieder verschlägt ihm die Erregung die Sprache.

Der Fischer klopft ihm auf den Rücken, wie einem Kind, das sich verschluckt hat.

"Was dann?" fragt er leise.

"Dann", sagt der Fremde mit stiller Begeisterung, "dann könnten Sie beruhigt hier im Hafen sitzen, in der Sonne dösen - und auf das herrliche Meer blicken."

"Aber das tu' ich ja schon jetzt", sagt der Fischer, "ich sitze beruhigt am Hafen und döse, nur Ihr Klicken hat mich dabei gestört."

Tatsächlich zog der solcherlei belehrte Tourist nachdenklich von dannen, denn früher hatte er auch einmal geglaubt, er arbeite, um eines Tages einmal nicht mehr arbeiten zu müssen, und es blieb keine Spur von Mitleid mit dem ärmlich gekleideten Fischer in ihm zurück, nur ein wenig Neid.

EL ROMANTICISME

“EL ROMANTICISME” per Manuel Jorba i Jorba. (Extracte)


El terme “romanticisme” i els seus afins designen el fenomen històric de la radical transformació del concepte d’autor i del de la creació literària (i estilística en general) produït en fer crisi, el darrer terç del segle XVIII, els plantejaments que havien desembocat en el Neoclassicisme. Aquest fenomen (esdevingut un actiu moviment sorgit en un principi a la Gran Bretanya i a Alemanya) s’estengué a les altres literatures i cultures occidentals, que hi aportaren plantejaments originals i enriquidors, tot mantenint unes característiques comunes.

El Romanticisme fou també una lluita contra les barreres dels gèneres, sobretot entre el tràgic i el còmic, o entre poesia i prosa. Per altra banda, fou el descobriment del potencial poètic de la poesia popular, entesa idealment com una creació col•lectiva, en la qual es conservarian les característiques de naturalitat, espontaneïtat i ingenuïtat de la poesia “primitiva”.

El Romanticisme fou, per damunt de tot, la reivindicació activa de l’originalitat universal, feta possible pel desplegament lliure, en el poeta i en l’artista en general, de la “imaginació” i de la capacitat creadora, i per la recerca de l’expressió característica, en front dels principis de la “imitació” i de la subjecció a cànons formals establerts.

LA RENAIXENÇA

EXTRACTES ESCOLLITS de l'obra “HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA”, Part Moderna, Volum VII, per Joaquim Molas, director, i altres. Editorial Ariel, Barcelona 1986.


Capítol I “LA RENAIXENÇA”, Per Manel Jorba i Jorba.

El concepte de Renaixença no remet a un període sinó a un moviment complex i plural, no reduïble a una única opció cultural, la literària, ni a una única direcció ideològica; la qual cosa és originada, en un procés continuat, a partir de factors causals i modificadors complexos, des de certes iniciatives i anàlisis il•lustrades fins a fenòmens polítics, econòmics i culturals del primer terç del segle XIX. Tot plegat té per justificació i objectiu últims (inconscients o tot just intuïts al principi) la necessitat de seleccionar i recuperar els signes considerats típics d’una identitat nacional catalana diferenciada i de definir-la.

Aquests signes són diversos i de diferent transcendència, perquè, en la recerca de la identitat, al llarg dels anys es modifiquen plantejaments i objectius, d’acord amb les opcions ideològiques dels diferents grups renaixentistes.

Especialment per part de determinats professionals i institucions, es posa l’accent en el patrimoni literari culte, en l’històric i arqueològic, en el filosòfic i en el jurídic, que configuren interessos objectius de vessants específics, integrats en la pluralitat de la Renaixença.

En 1833-1841, comencen a ser operatius els factors històrics desencadenants del canvi de mentalitat i d’actitud aparellat a l’arrencada del procés (característic i diferent de qualsevol altre) de reconeixement, recuperació i definició de la pròpia identitat nacional i del paper fonamental del vessant literari en aquest fet.

"LA PUNYALADA", DE MARIÀ VAYREDA

“La Punyalada”, de MARIÀ VAYREDA, Edicions 62, Barcelona 1980.


1.- PRECEDENTS EN LES MEVES LECTURES CASTELLANES D’ESTUDIANT.

Aquesta novel·la de M. Vayreda em porta records de “Tirano Banderas” de Valle Inclán, probablement pels seus personatges rurals i bandolers, pels seus escenaris: la Garrotxa, els Pirineus... les distàncies dels quals es veuen engrandides i magnificades encara més, per les circumstàncies del segle XIX, tan allunyades dels mitjans de transport i comunicació que avui coneixem.

Vaig llegir la novel·la de Valle Inclán per recomanació del professor de literatura espanyola de l’Institut "Jaume Balmes” de Barcelona, durant el curs pre-universitari , 1965-66, que es deia Guillermo Díaz Plaja. Per cert, que semblava que en la literatura espanyola no hi entrés la catalana, perquè ben poques coses catalanes ens va fer llegir... segurament només “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors; i encara en una edició castellana de la Col·lecció Austral. Fora d’això, només recordo que el professor va fer alguna al·lusió a la poesia de Joan Maragall, però citant sempre els versos en la seva traducció castellana.

Vaig entendre millor aquesta mentalitat castellanitzadora del professor Díaz Plaja molts anys després, el 2008, quan l’advocat Francesc Casares i Potau (Barcelona, 1927) va publicar la primera part de les seves memòries. Casares, que també havia estudiat al mateix institut que jo, però molt abans, explica que aquell professor, en saber que Casares tenia moltes ganes d’escriure coses en català --més endavant, quan fos gran-- li va recordar: “... y piense Vd. en la inmensidad del mercado de lectores sudamericanos, que en la actualidad existe...”

I ara jo ho relaciono amb aquells versos d’Antonio Machado, que la Editorial Espasa Calpe va mantenir censurats durant tants anys, en el volum de la seva poesia completa, publicada en la mateixa Colección Austral:

“Castilla miserable,


ayer dominadora,


envuelta en sus harapos,


desprecia cuanto ignora.”



2.- REFERÈNCIES A LA DANSA D’ALPENS (LLUÇANÈS).

“... el ball s’anava engrescant, acabant per prendre-hi part tota la fadrinalla, i la rodona en la que giravoltaven l’Ibo i la Coralí vingué a plantar-se al nostre davant. Dansaven el ball francès, espècie de galop infernal en què, al final de cada passada, són les mosses arborades enlaire, preses per sota les aixelles pels balladors de cada mà, i vaig haver d’amargar el mal trago de veure com, embogida de riure, entre l’Ibo i un xicotàs francès, tiraven amunt, amunt, a la meva estimada, fent-la surar dos pams sobre el nivell de les demés, amb una persistència bestial, com si me’n fessin present allà, o volguessin posar a prova la meva mansuetud. Ella semblava endreçar-me, des del pavès en què es veia muntada, mirades indefinides, que lo mateix podien ser coqueteries de mofeta, que disculpes de noia avergonyida...” (pàg. 50 de “La punyalada”)

És possible que n’hi hagi moltes més, de referències literàries a la dansa d’Alpens (petit municipi de menys de cinc-cents habitants, situat al Lluçanès), però aquesta és la primera (i per ara l’única) que jo he trobat. A Alpens la ballen el diumenge a la tarda, al final de la festa major. La nit abans ja s’ha fet el correfoc, amb l’escenificació de la mort per emboscada d’un cabdill dels liberals, Cabrineti, a mans dels carlins comandats pel general Savalls. I a mi no em costa gens d’imaginar M. Vayreda (1853-1903), --carlí ell mateix i ben proper a l’estat major de Savalls-- envoltat d’uns fets semblants.

3.- UNA PART DE LA HISTÒRIA DE LA INFÀMIA UNIVERSAL.

En llegir les tortures de què eren víctimes alguns presoners dels militars o paramilitars de l’època d’aquesta novel·la, no puc deixar de pensar que ja fa molts anys que Catalunya també és present en la vergonyant història de la infàmia universal, història sempre inacabada i sempre present.

4.- LA CORALÍ, UNA HOSTATGE ATÍPICA.

Davant el llarg i perllongat captiveri de la Coralí, en poder dels bandolers, no em puc estar de rememorar aquella síndrome d’Estocolm, forjada per primera vegada en referir-se a un estat d’ànim especial que fou observat, durant els anys ’60 i ’70 del segle XX, en alguns dels soldats nord-americans, desertors de la guerra de Vietnam, que anaven a buscar refugi polític a Suècia.

Al final de la novel·la, l’actitud del protagonista, l’Albert, que no accepta ni rebutja la Coralí retrobada, sinó tot el contrari, em confirma en aquest record de la síndrome d’Estocolm.

5.- ELS GAL·LICISMES I ALGUNS CASTELLANISMES.


Són nombrosos i curiosos els gal·licismes (i alguns castellanismes) que Vayreda utilitza en els seus textos. Per exemple:

“Alto là, dimosella! –vaig fer-li, retenint-la pel braç-- . Va o no va de veres?” (pàg. 96)

“Vós ja em coneixeu, n’és pas? Soc un pobre minyó...” (mateixa pàg.)

“Per aquells temps vingué l’aplec del Coral tan desitjat. Me presentà la seva “tanta”, que la rebé plorant i menjant-se-la a petons...” (pàg. 104)

“Amigo, aquesta és grossa.” (pàg. 116)

“Creieu que són aquesta púrria tropes organitzades per a donar-los-hi “cuartel”? (pàg. 176)

Per molts anys, Narcís Comadira!

AIGÜES PROFUNDES






Aquesta llum d’agost que tot el dia

ha fet dansar abusiva els seus dimonis,

ara la lassitud la venç i cau

aplomada, desfeta, vespre avall,

cap a un mar de tenebra que la salva

de l’excés de certesa.



Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso

—mentre una lluna minvant, mig despectiva,

ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—

i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Fraga, la mort.

http://www.vilaweb.cat/mailobert/3971676/fraga-mort.html

Matí de diumenge

Matí de diumenge. Fred.
Tot està quiet, i em llevo amb els somnis encara mig vius a la desmemòria. No eren dolents. He estat amb gent que feia temps que no veia.
Quietud. Núvols. Un campana insistent. Res no es mou, llevat d'una branca d'olivera que tremola. Un pardal espars. Un gat furtiu.
Llar de foc apagada. Sé que encara hi ha brases i gaudeixo la idea del foc futur.
Sento la dutxa i sé que estàs despert, també. Esmorzarem.
Matí de diumenge i un xiprer que gronxa, al lluny.
Encara tenim els arbres. Encara tenim el temps. Encara ens tenim.

No vull res més.

Tarda d'hivern

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema

que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,

de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall

que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.

Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent

que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,

sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.

(Feliu Formosa)

Eivissa

Eivissa *, sol i ferida. Edificis buits, com closques de petxines monstruoses. S'han deixat comprar, s'han hagut de vendre? Hi ha grues a Dalt Vila, dos grans ocells immòbils i sinistres.

Eivissa, sol i núvols, calidoscopi del vent que arrissa onades. Penya-segats amb història escrita a la pedra plegada, cales petites, recers, i el mar com un rellotge que escriu i esborra el temps a la sorra deserta.

Hivern.

Eivissa, Madina Yabisa,  i la cantarella que parla la seva gent. S'ho agafen tot amb calma. Són savis de temps remots, rics de paraules dolces com peixos argentats que travessen l'aigua dels dies. Instants.

Eivissa i l'aigua. "Un pany de mar al revolt" de cada carrer. Sa mar, la mar, la seva, que ara et sorprèn davant i ara et fa l'ullet al costat, ara pampallugueja darrera. Illa. Les cases petites i blanques, les flors menudes dels prats (i no és primavera!), les flors que s'enfilen.

Eivissa i pedretes escampades de records. Érem joves. La llum ens enlluernava. Encara ens encega.




* EIVISSA topon.



Illa principal de les antigament anomenades Pitiuses, i avui agregada a l'arxipèlag de les Balears; cast. Ibiza. Està situada al SO. de Mallorca, i la terra continental que té més prop és la de Dénia. Ayviça és prop de Mallorques, Desclot Cron. 14. Illes de Ayviça e de Mallorqua, Tirant, c. 100. Lo modis de sall d'Ayvissa a XVI quintars de Barchinona, Conex. spic. 88. La capital d'Eivissa és una ciutat antiga que oficialment té el mateix nom, però en el llenguatge dels nadius de l'illa és anomenada simplement Vila. Escampats per dins l'illa hi ha una vintena de poblets, alguns de certa importància com Sant Antoni de Portmany, però la majoria molt petits i formats de cases disperses.


Fon.: əјvísə (Eiv.); əɾvísə (Mall., Men.); iβísə (castellanisme Barc.); iβísa (castellanisme Val.).


Var. form.: Ervissa; Ibissa (castellanisme); Eviça (Euiça que era a la part de garbí, Jaume I Cròn. 47).


Refr.


—«Ervissa, terra de pins» (Mall., Men.). «Qui té bé i es cerca mal, vagi a Eivissa a treure sal» (Men.). «Els d'Eivissa, quan plou, la deixen caure» (Mall.). Farem com es d'Ervissa en dia que plou, Ignor. 7.


Etim.: la forma Eivissa ve directament de l'aràbica Yābisa, ‘illa seca’, que és una adaptació que feren els moros a l'àrab, de la forma Ebusus que trobam documentada en els geògrafs llatins i que prové del fenici i significava ‘illa de pins’, segons Millàs Vallicrosa (en la revista «Sefarad», i, 320).

(Diccionari català, valencià i balear)