Capvespre d'estiu

Els capvespres d'estiu, tan llargs, són de vellut tebi. Les fulles es revifen amb la fresca, aixequen el cap. Els ocells van i vénen, enfeinats.
Cridòria vermella de criatures que juguen i silencis grocs del sol exhaust que encara daura les crestes de les muntanyes, però ja sense fúria, manyac.
És hora d'obrir finestres, de regar flors.
Hora d'enyorances.
Hi ha una cançó suspesa a mig aire; una tonada que va i torna, com una oreneta a la branca més alta.

Nit de Sant Joan

Em permeto posar un títol temporal al poema intemporal de Josep Riera. Sé que no m'ho tindrà en compte...
Que la nit més curta de l'any ens faci "empaitar quimeres" com si fóssim joves, que ho som!


Si tu et poses l’anell
que tens per quan fas festes
i deixes que el vestit
et ressegueixi el cos,
jo em posaré el gec nou,
aquell, color de vespa,
que estreno quan l’estiu
ja s’espavila sol.

Asseu-te al setial
d’una bona garbera,
i posa’t or al coll,
que jo et vindré a buscar
com un fadrí novell
que empaita una quimera
com un fadrí novell
jo et vindré a buscar.

I quan toquin les cinc
que és l’hora que ja el sol
s’espolsa l’ull més viu,
encetarem el ball
d’aquesta tarda tèbia
i dansaren cofois
sobre els camps que hem vençut
a força d’estimar.

Lletra: Josep Riera
Música: Lluís Toran
Cantada per: VICUS

Judici de faltes als qui van oposar-se a un desnonament a Vic

El dia 9 de febrer d’enguany, una cinquantena de ciutadans van intentar impedir que s’executés el desnonament d’una família de Vic que no tenia on anar a viure. Més de 30 agents, entre mossos i municipals van desactivar la resistència pacífica que feia el grup de suport per evitar que fessin fora a la família desnonada. El proper 11 de juliol es realitzarà un judici contra 13 de les persones que hi van intervenir.
Davant d’aquests fets, vull MANIFESTAR:
Que si és delicte demanar que es respecti el dret de tota persona a disposar d’un habitatge digne, tal com recull la Constitució i altres lleis; que si és delicte defensar els drets d'una família i d'uns infants, per sobre de l'interès que té el Banc Santander en tenir més pisos tancats, jo també em declaro CULPABLE i em solidaritzo amb les persones denunciades.

PERJUDICATS PER LA HIPOTECA D'OSONA
PLATAFORMA PER AL DRET A L'HABITATGE D'OSONA

Eclipsi (fotografies de Pei Iborra)

Eclipsi de Lluna 15-06-2011, Amb núvols que toquen... from PEI IBORRA on Vimeo.

Estiu

Els camps fan olor de pa. Blat ben ros que fa pensar en un crostonet calent.
El dia, tan llarg, s'estira mandrosament, com un gat amb ulls d'aigua verda.
La llum és una fruita madura, picotejada de merles als matins.
Hi ha una mitja lluna alta que amb la claror es torna de pa de pessic.
Que bonic l'estiu, quan la ratlla del dia reescriu la nit. Després vindrà el sol de migdia, aplomat damunt els camins,i haurem de buscar ombres.
Però ara el dia és tebi, intacte.
El campanar diu les set, i el so s'escampa entre les fulles amarades de silenci.

Aniversari

Ja els anys cinquanta dels meus anys
jeuran aviat al bosc ombriu
dels dies que van ser,
vellutats. Fullam endut
per tardors enceses
que moren i tornen.
Fragilitat
dels records.
La memòria, mentidera,
apedaça llençols
de bugades perdudes.
Queda el caliu,
brasa d'incendis,
laves ocultes.



(Plagi de Gabriel Ferrater)

Primera classe

Primera trobada amb la gent gran, al Figaró. Classe de català. Tot dones.

He rebut més que no he donat. Els porto un text de Josep Pla que parla del segar i el batre, i s'encenen tots els records. Els ulls de la Lluïsa guspiregen mentre explica com batien, amb vaques, a Gualba, fa més de seixanta anys. La Paz ens explica, en un català molt acceptable, com era la festa del batre a Navarra, ja amb màquina de batre...

Hi ha qui entén el català i no el parla. Qui ni l'entén ni el parla, però és aquí. Qui el parla i no l'escriu. Qui l'escriu però no en sabia res, d'aquests records.

Ens ho passarem bé!

Manifest dels indignats i indignades.

Per als que diuen que no sabem el que volem.

A Barcelona, recopilant la saviesa i les aportacions de centenars de persones, s’estan escrivint col·lectivament diversos documents de treball que parlen dels diferents nivells què operarem per aconseguir el canvi. Són tots documents oberts, en modificació i millora constant.

Aquets n’és un, tan sols, que lliurarem als alcaldes i als plens elegits el dia 22.

1 - No més privilegis per a polítics, començant per Barcelona:

* Retall dràstic del sou de les i els polítics equiparant-lo al sou de la mitjana de la població.

* Supressió dels privilegis en el pagament d’impostos, dietes, anys de cotització i pensions (només a Barcelona, l’estalvi seria de mig milió d’euros al mes com a mínim).

* Prohibició de pensió superior a la pensió màxima establerta per a la resta dels ciutadans i ciutadanes.

* Supressió de la seva immunitat jurídica i de prescripció per als casos de corrupció. Cessament dels polítics corruptes.

2 - No més privilegis per a banquers:

* Prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital a entitats bancàries i caixes: les entitats en dificultats han de fer fallida o ser nacionalitzades per a constituir una banca pública sota control social.

* Devolució transparent i immediata a les arques públiques per part dels bancs de tot capital públic aportat.

* Regulació dels moviments especulatius i sancions a la mala praxis bancària. Prohibició d’inversió en paradisos fiscals.

* Totes les vivendes adquirides per execucions hipotecàries allotjaran, en règim de lloguer social, a les famílies desnonades.

3. No més privilegis per a les grans fortunes:

N'hi hauria prou en aplicar el 5% de la retallades que es va aplicar als funcionaris a les 50 fortunes més grans per solucionar el problema de dèficit de l'Estat Espanyol]

* Augment del tipus impositiu a les grans fortunes i entitats bancàries, eliminació de les SICAV.

* No a l’eliminació de l’impost de successions. Recuperació de l’impost de patrimoni.

* Control real i efectiu del frau fiscal i de la fuga de capitals a paradisos fiscals.

* Promoció a nivell internacional de l’adopció d’una taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin).

Amb l’aplicació d’aquests 3 punts s’obté el pressupost per solucionar els següents quatre. Perquè no falten diners, és evident que existeix la disponibilitat econòmica.

4. Sous dignes i qualitat de vida per a tothom:

* L’economia al servei de les persones i no a l’inrevés

* Establiment d’un màxim salarial, així com d’un mínim.

* Reducció de la jornada de manera que tothom pugui gaudir, pensar y conciliar la seva vida personal amb la vida laboral, sense reducció de sou. Aquesta reducció de personal permetrà un repartiment de tasques que acabarà amb l’atur estructural.

* Retirada de la reforma de les pensions.

* Seguretat en el treball: impossibilitat d’acomiadaments col·lectius o per causes objectives a les grans empreses mentre hi hagi beneficis, fiscalització a les grans empreses per assegurar que no cobreixen amb treballadors temporals llocs de treball que podrien ser fixes.

* Reconeixement del treball domèstic, reproductiu i de cura.

5. DRET A LA VIVENDA:

* Expropiació de les vivendes en desús que no s’han venut per augmentar el parc públic de vivenda en règim de lloguer social.

* Declaració de les ciutats com a lliures de desnonaments i desallotjaments.

* Penalització de les pràctiques de mobbing.

* Donació en pagament de les vivendes per cancel·lar les hipoteques, de forma
retroactiva des de l’inici de la crisi.

* Prohibició de l’especulació immobiliària.

Els següents punts estan pendents d’aprovació:

6. SERVEIS PÚBLICS DE QUALITAT:

* Retirada de les retallades plantejades pel govern de la Generalitat.

* Restabliment dels serveis que ja han estat retallats en sanitat i educació.

* Contractació de personal sanitari fins que s’acabin les llistes d’espera.

* Contractació de professorat per a garantir la ratio d’alumnes per aula, els grups de desdoblament i els grups de suport.

* Garantir realment la igualtat d’oportunitats per a l’accés a tots els nivells l’educació, independentment de la procedència socioeconòmica. Escola laica.

* Finançament públic de la investigació per garantir la seva independència.

* Transport públic de qualitat i ecològicament sostenible.

* Serveis públics i gratuïts d’atenció a la infància i a les persones amb necessitats especials de cura.

* Prohibició de privatització dels serveis públics.

7. LLIBERTATS I DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA:

* No al control d’internet. Abolició de la Llei Sinde. No a ACTA.

* Protecció de la llibertat d’informació i del periodisme d’investigació i de la seva independència. Eliminació de les traves legals que impedeixen exercir el dret d’emissió dels mitjans comunitaris lliures i sense ànim de lucre. Eliminació dels monopolis de facto dels espais radioelèctrics.

* Ús de software lliure en les institucions públiques per adequar-les a l’era digital amb costos sostenibles.

* Retirada de l’ordenança del civisme: retirada de tota ordenança que limiti les llibertats de moviment i expressió.

* Referèndums obligatoris i vinculants per a les qüestions de gran envergadura (incloses les directives europees) .

* Eliminació de les batudes a migrants no regulars i retirada de la Llei d’Estrangeria actual i tancament dels CIEs. Dret de vot per a migrants.

* Modificació de la Llei Electoral per garantir un sistema autènticament representatiu i proporcional que no discrimini a cap força política ni voluntat social, on el vot en blanc i el vot nul també tinguin la seva representació en el legislatiu i l’abstenció activa pugui tenir el seu espai d’autoorganització als barris.

* Establiment de mecanismes efectius que garanteixin la democràcia interna als partits polítics: llistes obertes, elecció directa dels regidors, transparència en la publicitat i finançament dels partits.

* Pressupost participatiu.

* Respecte pel planeta i per tots els éssers que l’habiten. Consum responsable.

* Defensa del dret dels pobles a decidir l’ús dels recursos naturals per plantar, cultivar, comercialitzar i consumir d’acord amb les seves necessitats, costums i capacitats.

* La monarquia és un anacronisme que no ens representa i que, a més a més, no paga impostos.

8. REDUCCIÓ DE LA DESPESA MILITAR

Aquestes són demandes de mínims i d’aplicació immediata, demà les de màxims :-]
perquè és la gent la que ha de poder organitzar la seva vida en col·laboració i
llibertat.

Més info a: http://acampadabcn.org/

La "neteja" de CIU!

http://www.facebook.com/Acampadabcn

http://www.vilaweb.cat/noticia/3891852/20110527/acampats-expliquen-carrega-mossos.html

Que ningú més no gosi dir que la joventut no té seny. Si no n'haguessin tingut, la duríssima càrrega dels mossos podria haver estat una carnisseria.

He vist desenes i desenes de fotografies del desallotjament, i ni en una de sola no es veu cap actitud violenta de la gent, tot al contrari: mans alçades, ni que siguin plenes de sang.

En aquests moments hi ha ferits greus. I no cal que Felip Puig s'escarrassi a negar l'evidència, perquè per sort nostra tenim una joventut que ens torna l'esperança.

La roba estesa.

M'agrada la roba estesa. Banderes de no-res, si no és del temps que en mesura la florida efímera.

M'agraden els colors que s'ajunten arbitràriament i fan un quadre impressionista de cada façana: ombres i transparència de la llum que hi camina, oblícua, canviant.

M'agrada el ventet que fa voleiar l'estesa quotidiana, els secrets dels llençols, les caminades dels mitjons, la feina feta de les camises buides.

I no m'agrada la gent que vol amagar-la i condemnar les parets a una grisor permanent.

Places del món.

Escric des de l'alegria i la tristesa, fetes un cabdell indestriable.

Que a Figaró guanyi la CAF (Candidatura activa del Figaró) un grup realment assembleari, realment del poble, divers, inclusiu...realment democràtic, en una paraula, és una notícia impagable. Conec aquesta gent i dono fe, des de la meva trajectòria abstencionista però lluitadora, de la seva honestedat personal i col.lectiva. És la primera vegada que voto en molts anys, i ho he fet plenament convençuda. I aquesta és la qüestió: convèncer. Amb arguments. Amb feina per fer, amb projectes, però sobretot amb l'aval de la feina ben feta. Guanyar per majoria absoluta després de vuit anys de govern vol dir que en comptes d'un possible desgast hi ha empenta; vol dir que de mica en mica el poble ha anat millorant, i que això és un fet innegable.

Escric també des de l'alegria de veure créixer opcions com BILDU i la CUP, malgrat totes les traves.

D'altra banda, però, en veure l'ascens de la xenofòbia i de la corrupció, tant si es diu PP com PXC, se'm fa un nus al cor. Caldrà treballar molt, per eradicar l'odi. Caldran moltes places plenes de joves i no tan joves a qui haurem d'escoltar, amb qui haurem de lluitar: plaça del Sol, plaça de Catalunya, de Vic, de Granollers, d'Olot, de Tahir, d'Islàndia, de Figaró, del món.

Si no lluites...

estàs perdut!

Vic, 12 del migdia.

Quan m'acosto a la plaça major ja sento un noi parlant pel micro, però només caço paraules al vol. Són al mig de la plaça, asseguts o drets al voltant d'un cercle de cadires. Just arribo i el micro canvia de mà. L'agafa una senyora gran, setanta i tants, baixeta.

"No sé llegir, no sé escriure" diu, en castellà. "Tinc un fill i un nét a l'atur. He treballat molt. Cobro tres-cents euros al mes. Amb això, ni menjo jo, ni mengen ells..."

Plora. Plorem. Algú l'abraça.

Els deixo fent el dinar. Aquest vespre, a dos quarts de nou, cassolada.


Live Video streaming by Ustream

Del Figaró estant

Des de la finestra, del tren estant, veia les casetes encimbellades del Figaró i pensava: "s'hi deu viure bé, aquí!". M'enamoraven els sots feréstecs a banda i banda de la via, i sobretot els ametllers florits. Perquè els qui venim del fred espiem la primavera que comença més al sud amb una secreta enveja...

Després el destí (per dir-ho d'alguna manera) em va portar a treballar a Mollet un any seguit. Veia sortir i pondre's el sol pel camí. Vivia al camí. Cada dia, els arbres repetits canviaven de fesomia i podia rastrejar el temps en cada camp reverdit o cada petit meandre del Congost. El Figaró em continuava somrient i vaig decidir que algun dia m'hi aturaria.

Quan anys enllà vaig travessar el pont sobre el Congost a peu, un estiu, amb la cresta dels pollancres a banda i banda, em semblava irreal, com un país de somni. Vaig pujar i baixar les escales de l'Àngelus, de l'Arissó; vaig admirar les torres modernistes i els rastres de ceràmica acolorida en altres cases més modestes; vaig envejar, sobretot, els jardins. A cada racó les flors, o un banc, o un hort. Els carrers es tornen camins i tot sembla tan ben posat com en un poble de pessebre.

Tenia una mica de por, quan vaig començar a instal.lar-me. Deixava la família enrera, potser m'equivocava, potser era un rampell i prou. Però obria la porta cada matí i veia les muntanyes properes, el carrer sense cotxes de pedra vermella, els cirerers petits de la Carmen i les roses vermelles de la Lluïsa, i el meu propi raconet assedegat on les sargantanes caminaven parets nues que, de mica en mica, s'han anat omplint de verd.

Des de la finestra, ara, del Figaró estant, veig el tren que acompanya el Congost amb un xiulet alegre i sé que sóc d'aquí, també, que hi estic bé i que m'hi vull quedar.

CAF 2011. Fem Figaró amb tu from caf figaro on Vimeo.

Taller de cançons al Lluçanès.

Fotografies: Josep Maria Costa

Encara tinc les cançons al cap. Iròniques, tristes, múrries, o alegres com un dia de primavera...

A Santa Creu de Jutglar florien els lliris blaus (a Alpens en diem sords i no es podien tocar).
- No toquis aquestes flors, fan tornar sord! -dèiem, de petites, i les miràvem amb respecte i amb ganes de trencar el malefici.

I les cançons que vam aprendre amb Isabel Iborra i Lluís Reina tenen aquest mateix aire ancestral, et reculen a records antics i a uns temps tan pretèrits que no vam conèixer, però que pressentim.

Vaig començar a cantar amb la mica de por dels qui no ho fem mai: en seré capaç, n'aprendré, em sortirà la veu?...

Però al cap d'una estona ja cantàvem sense pors, fruint de les melodies i les lletres tan divertides.

Va ser un taller molt intensiu: entre el matí i la tarda vam conèixer i cantar gairebé vint-i-cinc cançons, i en vam triar set per aprendre i cantar l'endemà, quatre de les quals vam assajar conjuntament amb la gent del taller d'acordió.

I tot això enmig d'un magnífic ambient: distès, divertit. Al cap de poc ja ens sentíem tots velles amigues, amics...No hi ha com les cançons per agermanar la gent.

I l'endemà tot confluïa, al poble. Els qui havien caminat els vells camins de la transhumància i els gegants; els qui venien formatges i melmelades i arrracades i culleres de fusta i la quitxalla que
modelava roses de fang; els cantadors i acordionistes i grallers...

Em vaig sentir privilegiada de poder-ho viure. I ens vam acomiadar amb recança, amb ganes de tornar-hi, enfilada com tenim ja l'ànima en el collaret antic de les cançons.

Un poeta que camina

Tinc un germà poeta que camina, el Joan. O un germà caminador amb ànima de poeta, com vulgueu. Avui no em sé estar de prendre-li algunes de les seves últimes reflexions, i fer-vos-el conèixer...

"Vaig fruir, sens dubte, vaig fruir del camí, de la nit, dels companys de viatge, de les olors del bosc, del cantar incansable dels ocells. Vaig gaudir de la fosca que ens engolia mentre caminàvem enmig dels boixos, de les bardisses, espantant el bestiar, sorprès, enfilant les carenes dels Munts, de Sora, de les Falgoses, coronant els colls, els cims grans i els cims petits, desconeguts, enfilant camins de ròssec, baixant camins de cabres, ajupint-me per poder caminar el camí de la guilla i el del senglar, apartant branques per fer els camins de les vaques, els que només saben els caçadors més experts, els que no sap ningú perquè te’ls vas inventar tu, un dia d’hivern, quan encara els arbres no tenien totes aquestes fulles que tenen ara!

Vaig gaudir de la lluna vermella que ens vigilava, del paisatge de la nit, amb els llums dels pobles al fons de les valls, vaig gaudir del dia que floria camí de la Farga, sota la cridòria eixordadora de milers, milions d’ocells; vaig emmudir, meravellat per la Llengua de Cèrvol i per la flor petita de la pulmonària que ens feia reconèixer la Montse, amagades a la raconada increïble dels Bufadors. Vaig delectar-me amb els paisatges inabastables del Morro del Quer, del Castell de Milany. Vaig arraulir-me a l’aixopluc de la pluja dins l’esglesiola de Santa Magdalena de Cambrils. Vaig gaudir de la pluja que m’amarava la cara, de la boira que m’empresonava en un paisatge que es feia petit tot i saber-lo gran i esplendorós, quan passàvem a tocar de la casa dels Plans, gairebé érem a la Garrotxa, sense veure-la, quan saltàvem els obstacles dels arbres caiguts a la fondalada del Torrent de Santa Magdalena, més enllà de Collfred, sabent-me lluny, molt lluny de casa".

Un poble alegre, net, actiu.

Fa gairebé dos anys que vam arribar al Figaró. Hi buscàvem tranquil.litat, contacte amb la natura, transport públic.

Hi hem trobat això i molt més.

Perquè El Figaró és, també, la seva gent. Una gent que et saluda des del primer dia; que et fan sentir bé. Al cap de poc, ja et sembla que hi ets des de fa molt de temps.

Hem trobat un poble alegre, net, actiu. Cada dos per tres hi ha festes, xerrades, cursos: no paren!

I darrera de tot plegat hi ha una gent que treballa molt per a fer-ho possible. Es diuen Manel, Lluc, Lluís, Gustavo, Pere...; Gemma, Berta, Rosa, Idèlia, Gebra ...gent jove i gent gran; dones, homes. Treballen de debò per al poble, i això es veu en el dia a dia. Això es nota. Ells i elles per al poble, i no a l'inrevés, que és el que passa tan sovint.

I és per això que, malgrat la nostra abstenció activa de tants anys, que continuarem mantenint en la macropolítica, si les coses no canvien molt, ens posem decididament al costat dels qui treballen sense el llast de l'obediència a cap partit; sense el dictat dels interessos personals.

Endavant, Candidatura Activa del Figaró!

El viatge

M'agrada el viatge. Perquè, tant si vas lluny com a prop, quan tanques la porta de casa obres un parèntesi en què seràs només tu i el paisatge, o tu i el company de ruta. Deixes anar un llast considerable de rutines, de grans i petites preocupacions que la distància fa ajornables, relatives.

Tu i el paisatge nou feu un camí plegats, amb una motxilla que els anys fan cada vegada més petita. Llavors t'adones que necessites ben poc: uns ulls oberts i unes cames que et portin. Veus colors que normalment no mires, sents músiques que a casa no escoltes.

Tu i el paisatge nou: una infantesa, potser un miratge. Una transparència de llum al caient de la tarda, un balcó amb roba estesa, una finestra il.luminada que et fa somniar refugis dins la nit. La bona gent arreu: et regalen un somriure, t'assenyalen un carrer, et desitgen sort.

El viatge és el camí. I el camí mateix és l'arribada.

CONVERSES AMB GENT GRAN: LA MARE DEL PALOMAR.

St. Adrià 10-3-2010.- En Palomar és una d'aquestes persones que, quan te'l trobes pel carrer, és difícil que només et saludi. Sempre té un comentari per fer o un per escoltar. De manera que li vaig preguntar si la seva mare voldria explicar-me alguna cosa de St. Adrià, de cara a la commemoració del Mil·lenari del poble. I em va dir que sí, sense cap dubte.

Abans d'una setmana ja estàvem asseguts a taula, a casa de la seva mare, que ara té 92 anys i viu en una planta baixa del carrer Nebot, en el barri on ha viscut sempre aquesta família que, d'altra banda, és una gent que sempre els he vist treballar. Recordo que, durant una època molt llarga, havien tingut una botiga de sabates i també havien anat a vendre'n pels mercats setmanals de la comarca.

La casa on viu la mare ara, m'ha fett la impressió que és una d'aquestes cases que, molts anys enrera, no calia mai tancar-les amb clau. Tant es podien obrir per dins com per fora, sense por de cap lladre.

La mare és una senyora d'aquestes que semblen molt més joves per l'edat que tenen i, no fa gaire jo mateix me l'havia trobada, quan ella anava al mercat a comprar.

EL DIA MÉS TRIST QUE RECORDA

De seguida m'explica el dia més trist que recorda haver viscut en aquest poble. Fou un dia de 1937, durant la guerra civil. Després d'un bombardeig realitzat pels "nacionals", ella es va assabentar que n'havia resultat morta l'esposa d'en Toribio, el municipal. Vivíen per allà baix, al barri de St. Joan Baptista, que va ser una zona molt castigada. Jo també recordo aquest policia municipal, el senyor Toribio; potser fou el primer municipal que va tenir l'Ajuntament. Quan el vaig conèixer, era calb, amb uns quants cabells blancs; més aviat baixet, amb la seva gorra, grassonet, parlava poc, feia sempre una cara molt seriosa, trista i, em sembla, que no el vaig veure riure mai...

EL DIA MÉS ALEGRE.

Pel que fa al dia més alegre, en recorda un que la alegria va ser generalitzada, dins del poble i molt més enllà: per tot el país. Va ser el 14 d'abril de 1931; ara fa setanta-nou anys, quan es va proclamar la Segona República:

"La gent va sortir al carrer i tothom estava content i ho celebràvem. Hi havia un home que tenia una casa de confecció, a l'avinguda de Catalunya, en el mateix local on després va posar la sastreria l'Auger. Doncs bé, aquell home va començar a fer banderes i llacets amb els colors de la República... i li treien de les mans. Tothom en volia lluir una... I dins de casa meva també estava tothom content... me'n recordo molt... i del primer alcalde republicà, que es deia Benito Gimeno...

"Durant els anys de la República, jo vaig fer els 15, els 16, els 17 anys... aquells anys jo sempre estava contenta. Havia anat a "l'acadèmia Donya Carmen", a la classe del senyor Garcia. I després havia treballat de dependenta a Can Vialet, aquella botiga que tenia a prop del mercat la família d'en Valentinet, el que després va ser alcalde, també.

"I va arribar el 18 de juliol de 1936... tots vàrem sentir por més que altra cosa. Recordo que vàrem pujar al terrat amb el meu pare. Vèiem gent que corria i sentíem molts sorolls... durant la guerra anàvem a comprar sucre a Barcelona, al carrer de la Ciutat, en una joieria que en tenien d'estraperlo... però mai vàrem saber a canvi de què aconseguien ells el sucre...

"L'any 1939, amb "La Retirada", vàrem veure tota aquella gent que fugien a peu, per aquesta carretera, cap a França... mal vestits amb parracs, morts de fam... alguns anaven gairebé descalços, amb unes espardenyes que els queien a trossos... i l'endemà passaven les tropes dels "nacionals", ben uniformats i arreglats. Alguns portaven botes de recanvi penjades a l'espatlla... a mi em semblava inexplicable... però era així... i aquella gent que varen arribar ens ho prenien tot... a nosaltres ens varen prendre els pollastres, l'aviram. I dies després, quan vàrem anar a buscar pa al carrer Sta. Caterina, allà vàrem trobar els pollastres, en una casa on s'hi havien posat a viure uns moros d'aquells. La casa era d'una senyora que, molt temps després de la guerra, encara li deien "la dels moros"..."

De tant en tant, en Palomar intervé per col·laborar en els records de la seva mare.

LES "JOVENTUTS SOCIALISTES".

"A la nostra família tenim el "Tio Pepe", que estava en les "Joventuts Socialistes" i un dia de 1936 va dir als de la seva família: "Me'n vaig a buscar el diari..." I ja no va tornar. Molts anys després, quan va aparèixer, ja tenia la doble nacionalitat, mexicana i espanyola. I, quan va tornar, després de mort Franco, la policia de Madrid el va interrogar, però no va passar res... de vegades encara notàvem alguna reacció rara, de part d'alguna gent, quan ell es presentava: "Soc en José Palomar...!" I ja fa temps, quan a TV-3 varen fer un programa dels exiliats a Mèxic, el "Tio Pepe" també va sortir."

Mentre escolto mare i fill i vaig prenent notes, no puc evitar que el cap se me'n vagi cap els meus propis records: la primera vegada que vaig sentir parlar de les "Joventuts Socialistes" fou el 1965. Jo estava estudiant el curs preuniversitari, a l'Institut Balmes de Barcelona. El professor de literatura, que es deia Guillermo Díaz Plaja, ens va fer llegir un llibret de proses d'Antonio Machado; i és en aquella antologia (editada a l'Argentina per l'editorial Losada) on vaig trobar un discurs pronunciat en plena Guerra Civil, pel propi Machado, davant d'un congrés de les "Joventuts Socialistes Unificades". Entre altres coses els deia que unificar-se significava alguna cosa més que unir-se... i que era necessari resistir com fos contra totes aquelles "hordas arrancadas al hambre africana."

LA FÀBRICA DEL "CARBURO".

I continua explicant la mare d'en Palomar:

“El meu home, el 18 de juliol el van agafar mentre feia el servei militar a Mallorca, però justament aquells dies estava de permís aquí, de manera que ja no hi va tornar, sinó que se'n va anar voluntari al front d'Aragó. Va caure ferit i va anar a parar a l'hospital. Després el varen reclamar per tal que entrés a treballar a la fàbrica del "Carburo", a l'altre cantó del riu, allà, a la Carretera Negra"... molts hi treballaven... feien materials útils per a la guerra...
"També recordo un home del carrer Maragall, que es deia Àngel Flores, molt amic d'en Durruti i que, quan aquest va morir a Madrid, es va encarregar de cuidar un noi molt jovenet, que deien que era fill d'en Durruti... i aquest Flores també va morir al front...

"També hi havia un noi que es deia Rampérez. Uns deien que era mig boig i uns altres que era molt llest, perquè durant la guerra va estar amb els "rojos", però es va cuidar que no els passés res a algunes persones de diners. I després de la guerra va poder viure bé, gràcies a això. De totes maneres la seva família eren molt bona gent... tothom els tenia respecte".

VAREN CREMAR L'ESGLÉSIA

"Sí, l'església la varen cremar. Va quedar abandonada. Qualsevol es podia emportar qualsevol cosa, si volia. El col·legi dels "Hermanos" també el varen cremar. Alguns deien que va ser un accident... cadascú hi deia la seva... encara recordo els trossos d'uralita com espetegaven... nosaltres no hi anàvem mai, al refugi... a casa nostra teníem un matalàs, que posàvem sota les escales i allà anàvem, quan bombardejaven... però el meu pare i jo tampoc no ens hi refugiàvem gairebé mai; quan sonaven les sirenes, el meu pare sempre deia que preferia quedar-se fora, per veure-ho tot i després poder explicar-ho...

"Acabada la guerra, recordo que anàvem a ballar a "l'Ateneu" i a "l'Amistat". O a l'envelat, per la Festa Major.

"De les riuades, la que recordo més és la de quan jo tenia 7 o 8 anys, coneguda com la riuada del "Mas-Bagà", en què va morir un home, quan creuava el riu Ripoll..."

L'ARRIBADA DE LA TELEVISIÓ AL POBLE.

"De l'arribada de la televisió al poble recordo una conversa que vaig tenir amb una veïna, que pegava a la seva filla, perquè no volia deixar-la anar al bar "Matadero", a veure la televisió que tenien, una de les poques que hi havia al poble. Aquella dona deia que allà no s'hi havia d'anar, perquè allò era una taverna i només hi anaven homes... jo li vaig contestar que, si m'atrevís, jo mateixa voldria anar-hi, allà, a veure la TV...

"Per cert, quan va arribar la ràdio, fa molts més anys, a casa dels meus pares n'hi havia una, que només era com una capsa amb unes boletes...

"I me'n recordo dels safareigs, quan gairebé ningú tenia aigua a casa seva... i dels autobusos de dos pisos, aquells que portaven de Londres. I de l'edifici del "Polidor", de quan era una fàbrica de discos i varen haver de tancar-la, al començar a passar els tramvies pel pont, a causa de les vibracions... i de quan hi havia serenos en el poble, que a més anaven davant d'aquelles comitives dels enterraments...

LA MORT DE FRANCO.

"El 1975 va morir en Franco, va venir el rei... res d'especial. Després Jordi Pujol... i jo em vaig quedar indiferent... a St. Adrià sempre he estat molt contenta... jo me l'estimo molt aquest poble... que no té la culpa de res...”

I la mare d'en Palomar se'm va quedar mirant:

"També me'n recordo, de la teva família. La teva mare Montse, que va ser una de les primeres noies del poble que va tenir una bicicleta. Igual que la germana d'en Bel. I la teva àvia Rosa, que estava casada amb l'Andal i tenien una botiga de comestibles per allà baix, davant de "Can Baurier"... abans de la guerra..."

I, de moment ho vàrem deixar aquí... potser algun dia seguirem.

Francesc Arnau Arias

Sant Adrià de Besós, 22-4-10.

Segimon Serrallonga, en el record

Tots els verds s'enyoren de tu, Segimon. El verd nou dels brots de la pomera que em mira per la finestra quan rento els plats; el verd rosat de la cresta dels pollancres que podria abastar amb la mà quan passo pel pont del Congost; l'escuma del verd tendre a la muntanya, que somriu entre la foscor dels pins.

I l'aigua, Segimon, que salta i juga amb les pedres amagades i bressola peixos de color de roca i ànecs virolats. I les flors.

O les noies i els nois que riuen i juguen com fa mil anys. Tan vells i no ho saben. Tan bells...

I jo, que camino els cabells blancs sense tu.

Cada any, cada any.

Miratges d'aigua

Als oasis del temps, miratges d'aigua oculta disfressen la solitud. Estrelles altes. No hi ha més horitzó que les dunes de les mans, ni més camí que les petjades que el vent esborra.

Sóc gra de sorra, però penso i enyoro com si fos desert.

Camino els dies com un camell tossut, i tragino l'aigua de viure al gep deforme.

Vella i plena de grops, mastego brins de tendresa eixuta.

primavera encesa

enguany, se m'encén la primavera a les mans.
cada clivella de la pell sorrosa
escup un castell de focs sanguinari.
un ull plora l'horror
mentre l'altre riu aquest desfici de colors
que desplega aquesta fràgil primavera d'enguany
encesa al desert de les meves mans.
som miracle.
som tragèdia.


L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

Lluçanès: música, dansa i cançó

30 d'abril i 1 de maig
Festa de la transhumància
Santa Creu de Joglars

Taller de cançons populars,
amb Isabel Iborra i Lluís Reina.


Danses del Lluçanès,
amb Roser Reixach


Taller d'acordió, cançons de pastor i del Lluçanès,
amb Mercè Morera i Lluís Armengol


Inscripcions fins a l'onze d'abril
telèfon 93 850 82 81
tallersfesta.solc@pangea.org

PRIMAVERA

Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.

Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.

Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:

-Tens un jardinet molt bonic!

- Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?

I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...

- Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...

L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.

Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.

-Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.

Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat quan ja corria, camí avall.

- Com et dius? - he cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:

- Em dic Primavera!

M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...

AMB RONCA VEU

Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

---

Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.

Paraigua vermell

Plou la pluja, de la manera que a mi m'agrada: a bots i barrals, impetuosa, irreverent. Baixa pels carrers desfeta en mil camins d'aigua; salta graons i s'estimba pels marges florits...

El cel és de color de pa amb xocolata i em porta records de berenars d'escola. Sembla que en sento l'olor. Corríem i menjàvem alhora, suàvem, cridàvem, tant si plovia com si feia sol, com si feia vent. Obríem els braços, érem avions o ocells. Ara em sembla que tot era una festa...

Avui no corro, és clar, prou feina tinc a no caure; però agafo el paraigua vermell i me'n vaig amb qualsevol pretext a fruir de l'aigua desfermada que s'emporta tots els racons de pols i en fa bassals irisats.

Plou el temps, irrisori, damunt la incertesa dels dies que semblaven llargs i són cada cop més prims, com de paper de fumar.

La tempesta ve i se'n torna als caus del cel. Transparència de muntanyes, enyorament.

Torno a casa amb records descabdellats com la riera que s'infla; aigua tèrbola, desmemòria, retalls de llum que és i no és.

La gran bugada

Flors arreu: ametllers de neu, pruneres rosades, mimoses d'un groc esclatant. I també les més petites dels corriols, dels marges: els pixallits arrissats, les flors estrellades de la vinca, les mínúscules de l'heura de terra i els ullets blaus de les veròniques.

Però dintre les cases, encara, el fred s'hi arrecera com un gat adormit. És hora d'obrir finestres, d'espolsar vànoves, de fer la gran bugada. Hora de fer dissabte i de treure teranyines dels racons del cor poruc; que hi entri la llum, que es revifin entusiasmes i sorpreses del fet de viure, tan nou i tan vell.

És hora d'estrenar cada dia com si fos el primer o l'últim, que de fet és el mateix.

Mirall

Remeno armaris. Les paraules de l'hivern se m'han esmorteït i, si les espolso, en cau el tedi del fred. Desitjo tant la primavera que m'emprovo els mots nous davant del mirall, però se'm fan grans o petits; no trobo la mesura del temps que giravolta i se'm fa engruna a les butxaques, pedreta a la sabata, estrella perduda.

Fa dies que Orió se'm desdibuixa, i la lluna s'estimba cada nit.

Un instant de sorpresa

Sóc muntanya, volcà. Sento la lava que puja i creix, que es vessa i refreda i em reinventa en mil formes nues. Només al cap de molts anys els líquens vesteixen tanta aridesa, i potser al cap de molts més creixeran falgueres a les crostes negres i, tot un món enllà, gosaran obrir-se les flors, mínimes.

Suro damunt del foc intern, creador i destructor alhora. Sento els sismes que esquerden silencis mil.lenaris, l'aigua que m'inunda, les petxines que omplen la cova vermella de la boca oberta.

Sóc un instant de sorpresa.

PLOU

Plou quietament. Un silenci humit buida les hores. Les fulles de l'heura s'han tornat de xarol brillant. L'horitzó de muntanyes s'ha enterbolit i pots imaginar-les diferents.

Dia de llar de foc encesa i de llibres oberts; de mirar per la finestra si la cortina d'aigua minva o creix. Dia de treure les plantes a la vorera, que l'aigua venci a la pols.

Una cornella de seda negra picoteja els fruits foscos de de l'heura engalanada, i se'n va a buscar la primavera pressentida.