Sóc muntanya, volcà. Sento la lava que puja i creix, que es vessa i refreda i em reinventa en mil formes nues. Només al cap de molts anys els líquens vesteixen tanta aridesa, i potser al cap de molts més creixeran falgueres a les crostes negres i, tot un món enllà, gosaran obrir-se les flors, mínimes.
Suro damunt del foc intern, creador i destructor alhora. Sento els sismes que esquerden silencis mil.lenaris, l'aigua que m'inunda, les petxines que omplen la cova vermella de la boca oberta.
Sóc un instant de sorpresa.
2 comentaris:
La més tendre fulla
de la branca més jove d'enguany
s'avida al sol
llega a l'ofeg de la rel
presa a l'antigor de la soca,
i, tanmateix
són cap de feina i regit
de la mateixa fornada.
El que és nou també és antic...que la nova primavera ens escalfi el cor, tan vell.
Publica un comentari a l'entrada