ROSA DE CARN

(Quadre de René Magritte)

Vaig escriure aquesta "flor" ja fa temps, també, dedicada a la Deli, que estava esperant el Guillem. Ara voldria dedicar-la a la Montse i l'Anna, que han tingut fa poc les seves criatures.


(Amb la complicitat de René Magritte)

La seva llavor creix, tan quietament com una nevada
nocturna, a la magrana del ventre misteriós de les dones
estimades. Encara ningú no ho sap, i ella ja sent el camí
imparable de l’aigua dels ulls, del bassal dolç de les sines, de
la font de les mans: la pluja petita de les hores adormides.

Quan el secret és compartit, la pluja es torna fecunda i
mansa. La llavor, minúscula, tancada dins la seva petxina
d’ombra, creix. I cauen els dies, madurs, les hores com
branques d’un arbre invisible.

Fins que la flor de carn de dona, tan fràgil, esberla el temps.
No una roca, ni un tro, ni una muntanya, ni un meteorit:
només l’alè que es trenca, les cames baldades, el ventre com
un vertigen de dolor: un xuclador, una aigua pregona, un gorg
de temps de fondària insondable.

Una rosa de carn i de sang, i s’esdevé el prodigi: l’infant
neix.

Només l’estupor, la sorpresa tan vella i tan nova: un miracle.

L’infant plora.

Tota l’aigua dels rius i dels mars i dels núvols convergeix
en aquest plor. L’aigua perduda, l’aigua rabent, l’aigua aturada.

Només una rosa de carn. I l’infant és al món.

FLOR D'OLOR DE SETEMBRE

Quan la llum vertical del sol s'esbiaixa i s'endolceix, i els ponents estan tocats de mel fosca; quan la nena o el nen que vam ser olora una llibreta nova, el primer dia d'escola; quan les nyàmeres obren el seu groc viu al costat de l'aigua...llavors, a les places de les festes majors més tardanes, la flor d'olor de setembre voleia pels racons més arrecerats.

És, alhora, una flor present i absent. Està feta de retalls acolorits de records, com una vànova antiga, però també de retalls de present, si és que això existeix, i de bocins d'instants futurs.

Potser és una flor de roba, potser és una flor d'olors.

A vegades jeu, endormiscada, al pedrís més assolellat, aquell on les àvies amb bastó reposen i miren; llavors els ve una alenada d'un perfum remot, l'olor exacta de la flor d'un temps perdut.

Però sovint rodola pel terra dels menjadors acabats d'escombrar, el dia de la festa major que encén garlandes de llum i de música i que aplega parents en un àpat ritual; o bé s'entortolliga als peus dels dansaires que convoquen, a la plaça, els vilatans que viuen al poble de sempre o els qui hi tornen sempre, enyorats.

http://dalpens.blogspot.com/2010/09/la-festa-major-dalpens.html

FLOR DEL TEMPS

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

("El distret", Gabriel Ferrater)

Neix a la nit de les butxaques. Diuen que és aèria, que viu sense terra, només de l'aire. Altres expliquen que té pètals com escates, que és com una serp de vidre invisible. Ningú no ho sap del cert. L'única certesa és que és inabastable. Sembla inofensiva, però us omple els ulls de núvols que passen rabents, de dies que moren sense records, de nits que neixen i s'obliden.

Com el sol, no es pot mirar fit a fit, perquè la seva brillantor us enlluerna, i us podria encomanar el verí del vertigen: si us ha tocat el seu polsim maligne, serà un no viure, perquè no podreu parar. D'un cap de dia a l'altre, se us acumularan urgències imaginàries, caminareu per ciutats invisibles i enmig de gent fugaç i anònima.

Però si un capaltard goseu aturar-vos, i fiqueu per un moment les mans a les butxaques oblidades...mirareu els núvols i veureu com es mouen, lents, vius i majestuosos com grans balenes mig adormides. Us recordareu de mirar enlaire pels carrers i veureu noies que es pentinen als balcons dessota els quals passàveu com a autòmates; veureu prodigis.

Sentireu respirar algú i sereu vosaltres, que encara sou petits i bufeu llavors; sentireu l'aigua a la pell, i sereu peixos. Sereu aigua, sereu herba, sereu formiga. I planeta.

Quan feu les paus amb la flor del temps, començareu a viure.

FLOR DE FOC

Vaig escriure la "flor de foc" ja fa anys, quan va morir el meu pare. Ara, que ha mort el pare d'una bona amiga, la Franca de Genoni, a Sardenya, em serveix per acompanyar-la en el dol.


Quan el silenci esmicolat al ventre madur dels núvols de l'hivern es torna neu; quan els pobles petits i encrostats a la terra nua s'arrauleixen com un ramat contra el fred; quan els fruits de la tardor ja reposen a les lleixes, envasats i guardats; quan els geranis ja són a cobert i les àvies fan peücs i mitjons i jerseis de llana amb tots els colors de l'estiu...llavors, a cada casa amb la porta ajustada (però no tancada, perquè els amics i els veïns, i els gats, puguin entrar) neix, domèstica i viva, la flor de foc.

Els seus pètals, efímers i mòbils com papallones, fan florir la fusta morta en una última primavera incandescent. Tenen tots els colors del cel al capvespre, tots els colors del cel al matí. Fins i tot, al cor mateix de la fusta transfigurada, hi ha un instant fugisser de blau prim i intemporal d'aigua marina.

Les flors de foc crepiten suaument, potser com un caramel de maduixa a la boca d'un nen petit, potser amb remor de pluja somorta: guspireja l'aigua, guspireja el foc? i somouen un pòsit de records del pare, o de l'espòs, o de l'avi, que fa tan poc que és absent...

Fa tan poc que era aquí: assegut a la cadira (la seva cadira) amb els pocs cabells blancs com fils de neu i amb les mans que el dolor havia tornat primes i fines, quasi transparents.

Fa tan poc que era quí, amb la guspira dels ulls encesa però incombustible, com aquest foc que es renova cada hivern i que ell atiava o gomboldava amb una paciència tranquil.la que ens abrigava: del fred del cos, del fred del cor.

La flor encesa del foc ens parla a cau d'orella: tan poc, tan poc, tan poc...

Els pètals de les flames, com ales de papallona, com ombres d'aire, se'n van xemeneia amunt, s'emporten cel enllà l'enyorament.

FLOR D'INSTANT

Per al Lluís, que el dia 9 fa anys...

Com el seu nom indica, és extremadament efímera i fràgil. Blava, amb un sol pètal acampanat i soldat, quasi transparent, enfiladissa. Té un batall blanc al fons de l'embut misteriós.

Sol néixer als primers cabells blancs, quan us heu dutxat per treure-us la malenconia i,impensadament, us va a veure un amic sense avisar. Un amic de sempre, que feia dies i dies que no havíeu vist. Llavors us mireu de corre-cuita al mirall, per agençar-vos una mica: se us han revifat els ulls i la pell, els cabells nets...Si us hi passeu els dits, veureu l'esclat de la campaneta blava que s'hi gronxa, diminut.

I ja esteu a punt. Tant se val què fareu o què direu: les paraules brollaran com una petita pluja. I quan es faci un silenci, i us mireu francament als ulls, sentireu el dring inconfusible de les campanetes respectives.

Terres germanes: acollida de música i poesia a Sardenya

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER (Vicent Andrés Estellés)

Et besaria lentament,

et soltaria els cabells,

t'acariciaria els muscles,

t'agafaria el cap

per a besar-te dolçament,

estimada meua, dolça meua,

i sentir-te, encara més nina,

més nina encara sota les mans,

dessota els pèls del meu pit

i sota els pèls de l'engonal,

i sentir-te sota el meu cos,

amb els grans ulls oberts,

més que entregada confiada,

feliç dins els meus abraços.

Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.

És un amor total i trist

el que sent per tu, criatura,

un amor que m'emplena les hores

totalment amb el record

de la teua figura alegre i àgil.

No deixe de pensar en tu,

em pregunte on estaràs,

voldria saber què fas,

i arribe a la desesperació.

Com t'estime! Em destrosses,

t'acariciaria lentament,

amb una infinita tendresa,

i no deixaria al teu cos

cap lloc sense la meua carícia,

petita meua, dolça meua,

aliena probablement

a l'amor que jo sent per tu,

tan adorable! T'imagine

tèbia i nua, encara innocent,

vacil.lant, i ja decidida,

amb les meues mans als teus muscles,

revoltant-te els cabells,

agafant-te per la cintura

o obrint-te les cames,

fins a fer-te arribar, alhora,

amb gemecs i retrocessos,

a l'espasme lent del vici;

fins a sentir-te enfollir,

una instantània follia:

tot açò que ja no pot ser,

petita meua, dolça meua.

Et recorde i estic plorant

i sent una tristesa enorme,

voldria ésser ara al llit,

sentir el teu cos prop del meu,

el cos teu, dolç i fredolic,

amb un fred de col.legiala,

encollida, espantada; vull

estar amb tu mentre dorms,

el teu cul graciós i dur,

la teua adorable proximitat,

fregar-te a penes, despertar-te,

despertar-me damunt el teu cos,

tot açò que ja no pot ser.

Et mire, i sense que tu ho sàpies,

mentre et tinc al meu davant

i t'estrenyc, potser, la mà,

t'evoque en altres territoris

on mai havem estat;

contestant les teues paraules,

visc una ègloga dolcíssima,

amb el teu cos damunt una catifa,

damunt els taulells del pis,

a la butaca d'un saló

de reestrena, amb la teua mà

petita dintre la meua,

infinitament feliç,

contemplant-te en l'obscuritat,

dos punts de llum als teus ulls,

fins que al final em sorprens

i sens dubte em ruboritzes,

i ja no mires la pantalla,

abaixes llargament els ulls.

No és possible seguir així,

jo bé ho comprenc, però ocorre,

tot açò que ja no pot ser.

Revisc els dolços instants

de la meua vida, però amb tu.

És una flama, és una mort,

una llarga mort, aquesta vida,

no sé per què t'he conegut,

jo no volia conèixer-te...

A qualsevol part de la terra,

a qualsevol part de la nit,

mor un home d'amor per tu

mentre cuses, mentre contemples

un serial de televisió,

mentre parles amb una amiga,

per telèfon, d'algun amic;

mentre que et fiques al llit,

mentre compres en el mercat,

mentre veus, al teu mirall,

el desenvolupament dels teus pits,

mentre vas en motocicleta,

mentre l'aire et despentina,

mentre dorms, mentre orines,

mentre mires la primavera,

mentre espoles les estovalles,

mor un home d'amor per tu,

tot açò que ja no pot ser.

Que jo me muir d'amor per tu.

http://www.facebook.com/profile.php?id=1346751710#!/event.php?eid=147848918570483

MOLT LLUNY D’AQUÍ

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


12 juny 1939


Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

http://www.vilaweb.cat/noticia/3769161/xarxa-ret-homenatge-poeta-marius-torres.html

Terres germanes: una experiència inoblidable

Genoni, Sardenya

17 d’agost de 2010

Sortim de Girona a mitja tarda, i ens anem trobant a l’aeroport: la colla de VICUS, la gent jove del teatre Palangana, Josep Riera, la Isabel i jo, Francesc Arnau...anem a Genoni (Sardenya), a la trobada Terres Germanes. L’ànima del projecte és Gisella Vacca, (que havia viscut a Catalunya i parla un català perfecte!) cantant i artista amb tot el significat de la paraula.

En arribar, ens espera la Gisella i tota una expedició de gent del Coro Santa Barbara de Genoni: la Ines, la Rita, els dos Giovanni, el Giorgio, l’Ottavio, el Salvatore...Són tantes les ganes de conèixer-nos, que al cap de cinc minuts ja parlem tots en una barreja de sard-italià-català que es va fent més comprensible a mesura que passen les hores. Sopem plegats (i esplèndidament) a l’Agriturismo de la Franca, una dona tan acollidora i franca com el seu nom. Llavors ens reparteixen per dormir per Genoni i els seus voltants: els nostres amfitrions hauran de fer, durant els tres dies següents, un esforç important per dur-nos d’un lloc a l’altre, ja que Genoni és un poble petit i no hi ha una infraestructura suficient. Ho faran amb tan bon humor i tanta simpatia que se’ns faran indispensables.

18 d’agost de 2010

Esmorzem a ca la Franca i anem concretant el programa amb la Gisella: va tan enfeinada que s’ha d’anar repartint com pot entre nosaltres, perquè tots tenim ganes de saber com anirà tot. Fem la coneixença de l’Aina, la ballarina de flamenc, catalana de Sevilla, i de la Jacky, la Mighela, la Muriel i la Nadine, les cantants de Còrsega.

Al matí, rebuda a l’ajuntament. El sindaco, Roberto Soddu, ens dóna la benvinguda d’una manera molt cordial i poc protocolària, i de seguida anem a visitar Genoni: l’església, els carrerons, els murals a les parets i, sobretot, l’antico convento, que és on pròpiament es fa la trobada i les diferents actuacions. Envolta el poble un paisatge eixut de ple estiu: la giara, on els cavallini, que són l’orgull del poble, pasturen parsiomoniosament.

La primera tarda, el programa ja és atapeït, i comença amb un concert de música sarda a càrrec d’Ignazio Cadeddu, un gran guitarrista que, amb la seva música, ja ens endinsa una mica dintre l’atmosfera inconfusible de Sardenya i de la seva gent. Segueix un concert de cants religiosos corsos del grup U Ponticellu, les noies de Còrsega. Mai no havíem sentit res de semblant. Tenen una potència tal, i juguen tant amb les diferents veus (uns baixos inabastables, sobretot!) que ens fa la sensació que estem escoltant deu o dotze persones amb acompanyament musical; i només són quatre, cantant a capella! Ens expliquen que aquests grups són generalment d’homes; elles en són, doncs, una bellíssima excepció.

A les vuit del vespre comença la xerrada històrica (en italià) del català Jordi Saumell: parla de la història que ens uneix i que també ens separa, perquè la invasió de Sardenya per part dels catalans no va ser precisament pacífica, i ho explica molt clar. La xerrada es va alternant amb cançons tradicionals catalanes a càrrec d’Isabel Iborra, també a capella; això impregna l’acte d’un simbolisme reparador: les cançons contra la guerra, el que ens uneix contra el que ens separa...La veu clara i potent de la Isabel passa les pàgines d’una història sovint cruenta que Jordi Saumell s’encarrega d’explicar.

I ve l’hora del recital Terre Sorelle, és a dir, Terres Germanes, de Gisella Vacca, acompanyada a la guitarra per Marco Lutzu: un devessall de poesia i música, un agermanament de llengües (canta en sard però també en català, castellà i cors, i recita una de les meves “Flors” i un poema de Josep Riera). Una veu que juga i canta i plora i riu: la Gisella, única!

19 d’agost de 2010

Comença la tarda amb una trobada per parlar del meu llibre de prosa poètica “Flors”. La Gisella presenta l’acte i va traduint les introduccions que faig a cada escrit, i que després recita Francesc Arnau, d’una manera molt pausada i entenedora, per tal que també el públic de Sardenya pugui anar seguint, almenys, les idees principals, la qual cosa sembla que s’aconsegueix plenament.

Seguidament hi ha l’actuació del Coro Santa Barbara, els nostres amics i amigues de Genoni, dirigits per la infatigable Gisella, i que inclouen dues cançons catalanes en el seu repertori. Sentir-los cantar “Rossinyol que vas a França” i “La dama d’Aragó” ens fa pessigolles al cor!

Després hi ha una xerrada de Marco Lutzu, que no només és guitarrista, sinó sobretot etnomusicòleg. Ens parla de les semblances entre alguns gèneres musicals sards i els de les terres germanes, per exemple els Goigs catalans i els Gosos sards , i fa una repassada històrica de les “músiques germanes”.

I arriba l’hora de l’actuació d’Aina Núñez, ja entrat el capvespre. Veure els braços nus de l’Aina dibuixant la música, tot el cos que es vincla com un arbre amb la brisa d’un cant antic, fa descobrir ( i redescobrir) el flamenc....

I tanca el dia, ja ben fosc, l’esperat concert “Pell i paraula” a càrrec de VICUS, el grup de Vic que ha posat música a la poesia inigualable de Josep Riera. Entre la nostàlgia i la tendresa; entre la tristesa i l’alegria i un humor molt fi, el Josep Maria, el Lluís, el Miquel i el Josep trenen paraula i música des de molt endins, amb el contrapunt de les recitacions de la Irene, la Carla, l’Andreu i l’Abel del teatre Palangana, unes veus joves i colpidores damunt uns versos que, de tan fondos, ens semblen antics.

20 d’agost de 2010

I ve que tot s’acaba. Els nostres amics sards ens porten, durant el matí, a veure les restes arqueològiques dels “nuraghi” de Barumini, senzillament impressionants.

I comencem la tarda amb una trobada de poetes: la poetessa sarda Anna Cristina Serra, (el cognom diu prou de la nostra història comuna!) i els lluçanesos Josep Riera i jo mateixa. Parlem sobretot de les dificultats d’aprendre el català i el sard, com a llengües germanes que han estat igualment oprimides. La poetessa sarda recita alguns dels seus poemes, molt sentits pel públic local, i els joves del teatre Palangana reciten admirablement alguns poemes de Josep Riera i algunes de les meves proses poètiques.

Les nostres amigues corses, aquesta darrera tarda, ens obsequien amb un recital de música profana, impressionant i divertit, si és que això és una manera d’explicar-se.

L’historiador Jordi Saumell i Isabel Iborra reediten una nova edició alternada de xerrada històrica i de cançons tradicionals catalanes, aquesta vegada amb el títol de “El treball ens un uneix”, que també és el tema de les cançons.

I clouen el dia la dansa de l’Aina, el cant de la Gisella i la guitarra d’Enrico Piredda, amb la mestria i l’emoció de cloure, esperem que provisionalment, la trobada inoblidable de les terres germanes.

I és que, com diu la Gisella, “Els viatges són indispensables, inclosa la fantasia. Les destinacions sempre són dues, almenys: l’ànima del viatjador i la del poble acollidor. Però sovint, increïblement, el viatge més important és aquell que la gent emprèn cap a nosaltres, portant dons que a l’Illa estimem bescanviar. Si els dons son Música i Poesia, tindrem aquestes riqueses per a tota la vida, com el més preuat dels tresors.”

Ara només falta poder acollir a Catalunya, també nosaltres, el tresor del viatge d’ells cap aquí....

http://www.vilaweb.cat/noticia/3769246/terres-germanes-experiencia-inoblidable.html

Els dies 18 a 20 d’agost d’enguany el grup musical vigatà V.I.C.U.S., juntament amb en Josep Riera, poeta d’Oristà, Roser Iborra, escriptora d’Alpens, Isabel Iborra, cantadora d’Alpens, i Jordi Saumell, historiador de Copons, van ser la representació catalana al Festival “ Terre Sorelle – Terres Germanes “ que va tenir lloc a l’illa de Sardenya, al poblet de Genoni.

Participaven també al festival “U Ponticellu” un grup vocal de l’illa de Còrsega, Aina Nuñez, bailaora de flamenc i, representant l’illa i la cultura sarda, la poetessa Anna Cristina Serra, el cor Santa Bàrbara de Genoni, els guitarristes Ignazio Cadeddu, Enrico Piredda i Marco Lutzu i la cantant d’esplèndida veu, Gisella Vacca, directora artística i “Alma Màter” de l’event.

Tres dies estrenyent vincles i compartint realitats artístiques i culturals. Cal destacar la generosa hospitalitat dels habitants de Genoni, que ha contribuït en gran manera a fer d’aquest festival una meravellosa trobada, impossible d’oblidar pel seu alt contingut humà.

“Els VICUS” estem molt contents d’haver ofert les nostres cançons al costat de veus i guitarres d’un alt nivell artístic. L’actuació del nostre grup va consistir en la presentació completa del disc Pell i Paraula sobre els poemes d’en Josep Riera. Irene Solà, Carla Febrer, Andreu Minoves i Abel Miró, membres del grup de teatre La Palangana, anaven recitant uns curts poemes entre cançó i cançó. L’atenció del públic, malgrat la dificultat per entendre els textos, era màxima, i les ovacions molt sentides i emocionades, de les que arriben al cor. Podem parlar d’un concert que va sortir rodó, on tothom va posar el millor que duia a dins.

V.I.C.U.S. també vàrem col·laborar amb la xerrada poètica acompanyant a les veus dels poetes amb música de guitarres. A destacar El Rossinyol que gairebé va esdevenir un himne.

No podem tancar aquesta petita crònica sense esmentar el nostre agraïment a l’ajuntament de Genoni i al seu síndico, Roberto Soddu, així com a Gisella, l’àngel de Terres Germanes.

(Lluís Toran)

FLORS D'ACOLLIDA

Si teniu la sort que, a Sardenya, us vinguin a esperar els amics i les amigues de Genoni, just quan el vostre avió ha aterrat com un gran ocell cansat...llavors, esteu a punt de compartir una terra i una gent que mai més no se us esborraran de la memòria.

Perquè, a Sardenya, la generositat es diu Giovanni, Giorgio, Salvatore, Aldo, Roberto, Otto; es diu Gisella, Jesuina, Rita, Ines, Franca, Claudia, Maria Pia...

Quan hi heu estat, i la música s'ha barrejat amb la poesia i la dansa que surt del cor; quan heu compartit la seva taula generosa i les anades amunt i avall de la "giara", on els "cavallini" pasturen lentament el temps...ja esteu tocats del perfum lleu de les flors d'acollida.

I, quan torneu a casa, semblarà que no ha passat res. Només que l'enyorament de la gent senzilla se us adormirà cada nit al clot tebi del coixí.

Però, quan la primavera esclati, després de totes les neus, les flors d'acollida, de color de mirall, minúscules i fràgils, faran una dringadissa inconfusible i us floriran a l'ampit de les finestres i al cancell de les portes, que quedaran per sempre obertes, bo i esperant l'arribada de la bona gent de les terres germanes.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3765110/llucanes-sardenya-terres-germanes.html

Cap a Sardenya!

Del 18 al 20 d'agost, festival poeticomusical a la localitat sarda de Genoni

Un festival poeticomusical que se celebra a la localitat sarda de Genoni, entre el 18 i el 20 d'agost, acollirà diferents propostes lluçaneses de la mà de la cantant, actriu i creadora Gisella Vacca.

http://www.vilaweb.cat/llucanes/

Plou molt!

- Està plovent molt, iaia!
- Oh, que bé! M'agrada, la pluja d'estiu. Es regarà el jardí.
- Però els trons em fan por...
- Por? Què dius? Una vegada, quan eres petita, et vas adormir i tot, mirant una tempesta. I deies: "Un altre llampet, un altre llampet"!
- No sabia dir llampec?
- No, encara no.
- Saps què? Obrirem una mica els porticons, i semblarà que estem en una discoteca.
- ...
- Saps per què veiem abans la llum i després el tro?
- No.
- Perquè la llum viatja més de pressa que el so. No us ho han explicat, a l'escola?
- No.
- Ai, aquests mestres...
- La mama diu que pots saber si la tempesta s'acosta o no comptant els segons entre llampec i llampec.
- Deus voler dir entre llampec i tro.
- Un, dos, tres, quatre, cinc...
- És que són tan seguits que fa de mal comptar...
- Vull anar amb la mama.
- Ja hi aniràs, dona. Però aprofita que ara ets aquí, amb una iaia tan guapa com tens...
- Que no.
- Que no? Amb el munt de fotos que m'has fet avui!
- Ja no plou tant.
- El meu pare deia que, quan trona, al cel estan canviant els mobles de lloc, i sí, ho sembla, com si arrosseguessin un armari, no trobes?
- Zzzzzzz.
- Bona nit, preciosa.

Xàfec d'estiu

Quina ploguda, avui! Aigua a bots i barrals damunt la set de l'estiu, bullida de núvols i de vents i trons...

Plou i fa sol. Les bruixes pentinen parracs de boira tèbia muntanya amunt.

I ve la nit amb els peus molls, somrient, amb ulls negres i cabells de pols de lluna.

Farà de bon dormir.

Terres germanes: acollida de música i poesia a Sardenya

Genoni, Sardenya

La Gisella Vacca ens ha convidat a Sardenya. Comença el compte enrera!

Dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès

Es pot posar paraules a la música, però...la música es pot dir amb paraules? Em penso que no. Als qui en som només oïdors ens queda amarada a la pell com una pluja de primavera, ancorada en un raconet de la memòria, dissolta a la saliva com un sucre molt fi.

I no sabria com més dir-ho. Sopar, cançons i fresca de la nit fins a les quatre de la matinada, abraçades i records de la mare Pepeta, cantadora, a qui es va retre un homenatge ben merescut i emotiu, dins de la dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà, aquest passat dissabte 3 de juliol.

Des d'aquí vull agrair-ho a tothom qui ho va fer possible, amb una sinceritat i un sentit de país que no sap de constitucions ni de roïneses. Va ser inoblidable.

Homenatge a Pepeta Plans Sayós

Aquest dissabte, 3 de juliol, dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà:

. A les 6 de la tarda, taller de cançons.
. A les 9 del vespre, sopar popular (reserves al 93 888 03 02).
. A continuació, homenatge a Pepeta Plans Sayós (la meva mare, que també va ser una bona cantadora).
. Actuació de cantadores i cantadors del Lluçanès i d'altres comarques dels Països Catalans.

Vindreu?

ENTRE BELLESA I DOLOR

Quan ja no tinguis cap paraula

parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.

(Manllevo aquesta poesia del bloc Tinta xinesa, de Biel Barnils, que l'ha manllevada de Lluís Solà, l'autor. M'ha impressionat profundament. És una poesia que es pot escriure a les parets de casa, per recitar-la cada dia contra tots els maleficis, com una oració).

Presentació del llibre Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà. Vídeo de El 9 Nou.

LA FEINA FETA

Raquel, Mercè:

Quan arriba l'hora de la feina feta, la memòria va passant pel sedàs dels dies i acabes recordant només les hores bones, totes les criatures a qui vas dedicar un somriure, potser confoses en una de sola: un nen o una nena que escoltaven i reien i et sorprenien.

Parlo per mi, és clar. Quan arriba l'hora de la feina feta, t'acostumes a una altra cadència del temps, molt més amable: i et despertes amb els ocells o el sol o la gana; vius una altra relació amb l'entorn, una calma insospitada.

Vénen els dies oberts com flors, com magranes madures, i pots assaborir-los i compartir-los segons el que et diu el cor: agombolar els néts o cuidar els avis, les germanes i els germans, o retrobar amistats perdudes dintre el vertigen dels dies adelerats.

No tot seran flors i violes, és clar; però si aprens a gaudir de les coses molt petites: la flor que s'obre, el ventet que arrissa els arbres i escampa els núvols, la conversa quieta...trobes que el cor et batega a un altre ritme, i que cada dia és nou i irrepetible.

Que en gaudiu per molts anys!

Sant Quirze de Besora, escola Segimon Comes
Disset de juny de 2010

LA CIRERA

Hi ha poques coses que escalfin més el cor que despertar-se, un dia de primavera, a La Cirera, després d'una nit plàcida sense sorolls urbans...Despertar-se i recordar on ets i mirar per la finestra: quina estesa de verds, quina refiladissa d'ocells!

I llavors et ve la urgència de sortir i fondre't dintre el sol i els gallerets, de gaudir la blavor minúscula de la jonça i l'olor de la farigola i la sajolida...

Dintre la casa, que respira la placidesa dels anys viscuts i de les cançons escoltades, mil i un detalls et fan viva la minuciosa i càlida benvinguda de la Isabel, que acull família, amics i hostes amb el mateix somriure: perquè també somriuen els estris arrenglerats a la cuina, les flors seques i la llar de foc fumosa; somriuen els sostres antics i els llençols nets...

I llavors et ve la gana i la set, i potser les ganes de cantar o de sentir cantar; tot dintre d'una alegria tan neta que, a ciutat, es desaprèn massa aviat.

UN RASTRE D'ENGRUNES

El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.

I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.

La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...

I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.

I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...

Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.

Gràcies, Pepeta. Gràcies, mare.

Sense memòria

Viviu sense memòria i
oblidant, vosaltres,
renegant el passat i l'herència...

Xipollegeu en la sang
sense recordar els porcs bruts
que us van degollar...

Els vostres buldòzer no recorden Varsòvia...
Vosaltres feu de cada límit irrisió i saqueig!

Anihileu, afameu, feu pogrom i deportació...
Vosaltres... Just vosaltres!

Acabada la pietat.
Morta la compassió.

Vosaltres, que en vau tastar,
d’aquest pa amarg...
Vosaltres, que en vau morir,
d’aquest tractament...
Com podeu... Vosaltres?

I jo no us entenc
i no puc justificar-vos,
només perquè vau patir...

Però... La vostra memòria on s’ha perdut?

No us veieu, vosaltres, amb altres uniformes
en altres temps?

Què canvia?
Encara que no sigueu vosaltres?


Versos: Giandiego Marigo
Veu: Gisella Vacca
Imatges: Vittorio Arrigoni (http://guerrillaradio.iobloggo.com/)
Música: Ludovico Einaudi




http://www.facebook.com/gisellavacca?v=wall&story_fbid=108226699223187#!/video/video.php?v=1261718835892&ref=mf

Tot és el mateix

La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...

Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.

No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.

Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.

Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.

Primavera i tardor: adolescències.

Estiu i hivern: madureses.

Som nous, som vells.

Acabem de néixer i ja tenim mil anys.

Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.

Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.

Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.

Tot recomença.

Israel ataca l'expedició humanitària a Gaza:entre 16 i 20 morts.

Comunicat unitari

contra l'atac d'Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza



Front a l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.

Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritat polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la que varen morir més de 1.300 palestins.

Concentració

31 de maig a les 19h

davant la Cambra de Comerç Catalunya-Israel
Travessera de gràcia, 21 de Barcelona


Convoca: Plataforma Aturem la Guerra Comunitat Palestina de Catalunya, Plataforma amb Palestina al Cor

Barcelona, a 31 de maig de 2010.

http://www.lahaine.org/index.php?blog=3&p=10003

Altres convocatòries:

Madrid: Hoy a las 19:00, frente al ministerio de relaciones exteriores.

Bibao: 19:00 Gran Vía 33, frente a las oficinas de la UE

Gijón: 20:00 Plaza Mayor

Girona: 19:00 Plaça del Vi (Davant L’Ajuntament)

Iruña: 19:00 Plaza Gaztelu

San Sebastián: 19:00 Boulevard

Sevilla: 20:00 Plaza Nueva

Soria: 20:30 Plaza de Herradores

Valencia: 19:00 Plaça de l’Ajuntament

Valladolid: 20:00 Plaza de la Fuente Dorada

Vilafranca del Penedès: 19:00 Plaça de l’Ajuntament

Londres: hoy a las 14:00, en Downing Street.

Estocolmo: hoy a las 18:00 en Plattan, con manifestación hacia la embajada de Israel.

Uppsala: hoy a las 17:00 en la Stor Torget.

:: Concentraciones Martes 1 de junio:

Coruña: 20:30 Obelisco

Las Palmas: 18:00 Av. Marítima, frente a los juzgados.

Pamplona: 19:00 Plaza del Castillo

Zaragoza: 20:00 Delegación del Gobierno en Aragón, Plaza del Pilar

Vic clama contra la xenofòbia i contra l'ús polític que es fa de la immigració

(Fotografies d'Adrià Costa, a osona.com)

(Informació de El 9 Nou)

ACN

Amb el lema 'Tots som persones: contra el racisme i la xenofòbia ', una vintena d'entitats han aplegat aquest dissabte a més de mig miler de persones a la plaça Major de Vic, en una acció reivindicativa per a la convivència ciutadana.

La mobilització ha servit també per reclamar a les institucions i partits polítics un compromís ferm en la defensa dels drets de les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió o condició econòmica. De fet, ha estat també un 'toc d'atenció' contra l'ús electoralista que s'està fent del fenomen de la immigració i per mesures com el control del procés d'empadronament que volia impulsar el consistori vigatà.

En el manifest s'ha fet constar que 'cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància'. Fins i tot, s'ha comparat casos de discriminació amb el que s'havia viscut durant el nazisme a la Segona Guerra Mundial, o durant el règim de l''apartheid' a Sudàfrica. 'Els atacs a les minories són una amenaça a la democràcia' clama el document.

Des de Vic, s'ha insistit que la capital osonenca és un model de convivència i que les persones que han volgut generar confrontació amb la immigració ho han fet per 'guanyar notorietat'. La concentració ha comptat també amb la presència d'immigrants i plataformes ciutadanes de Salt, el Vallès i Barcelona, entre d'altres indrets.

TOTS SOM PERSONES. CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA

Després d’un segle XX ple d’atrocitats lligades als prejudicis racials, avui encara no hem fet net. Cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància. Des del nazisme fins a l’apartheid sudafricà, la història ens ensenya que la discriminació i la negació dels drets fonamentals de les persones acompanyen ideologies que amenacen la convivència en llibertat. L’autèntica pau i la cohesió social s’han de fonamentar en el respecte a les minories i el tractament igualitari de la diversitat.

Alguns ajuntaments catalans són vulnerables davant del creixement d’actituds intolerants, arribant a prendre decisions discriminatòries. La crítica irracional al fenomen migratori pot derivar cap a la negació de drets: d’uns drets fonamentals, que són inseparables de les persones. Per això ningú que tingui sensibilitat democràtica se n’hauria de desentendre. Els atacs a les minories són una amenaça greu a la democràcia. Posen en perill els anhels catalans d’avançar cap a un sistema de llibertats integrador, on tots i totes puguem formar part d’un projecte comú. Per això,

MANIFESTEM:

- Reclamem a les institucions públiques una postura clara i decidida a favor de la garantia dels drets de totes les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió, ètnia, condició econòmica o situació administrativa.

- Exigim als partits polítics un paper actiu i explícit en la defensa dels valors democràtics i en el rebuig a la xenofòbia; que renunciïn a la utilització interessada i electoralista del fenomen de la immigració.

- Emplacem l’Ajuntament de Vic, i els altres que posen obstacles a l’empadronament, per tal que es comprometin públicament i sense ambigüitats a facilitar a tothom, sense distincions, el compliment de l’obligació d’empadronar-se.

- Esperem que els mitjans de comunicació prenguin la màxima cura en preservar la dignitat de totes les persones i grups, impedint la criminalització de la immigració i evitant la difusió d’ideologies que atempten contra els drets de les persones.

- Demanem que tots els àmbits de la societat, associatius, religiosos, culturals recreatius i esportius, es mobilitzin i es comprometin en la defensa de les llibertats col•lectives i els valors humanitaris; que actuïn contra les idees xenòfobes i el racisme, i promoguin l’educació en la igualtat.

- Fem una crida a tots els ciutadans i ciutadanes: que estiguin permanentment vigilants, a punt de respondre i contrarestar qualsevol discriminació, agressió o campanya racista; que tothom s’impliqui d’una manera clara i compromesa. Totes i tots hem de treballar colze amb colze a favor de la convivència. Per això, proclamem que:

TOTS SOM PERSONES! NO AL RACISME! NO A LA XENOFÒBIA!

Vic, maig del 2010.

ENTITATS ORGANITZADORES:

ASSOCIACIÓ ESPAI DEMOCRÀTIC INTERCULTURAL - ASSOCIACIÓ PAPERS I DRETS PER A TOTHOM - CASAL INDEPENDENTISTA MANEL VIUSÀ - CATALUNYA PLURAL - CITE - CCOO - COORDINADORA ANTIFEIXISTA - COORDINADORA D'ENTITATS DE NOUVINGUTS - CULTURA I PAU - ENTRE VEÏNS-VEÏNES OSONA - JAMEIAT ESSALAM -LA TORRATXA - MAULETS - SOS RACISME-CATALUNYA - VEUS DIVERSES

CAL PEI

Cal Pei, durant la Fira del Jovent de diumenge passat. (lluçanès.com)

Diumenge passat vaig anar a Cal Pei, aprofitant que hi havia la meva germana i la seva família i que, per tant, no m'hauria d'enfrontar al silenci d'una casa buida. No hi havia estat des del dia de l'enterrament de la mare, fa més de quatre mesos.

Però el silenci hi era. Al pati, on encara les roses havien tornat a florir, com si no s'adonessin de l'error; a cada racó dels graons amb rajoles de color de terra, grogues o vermelloses. A Cal Pei, ara, hi ha un polsim molt fi de casa antiga que s'ha cansat de bategar.

Hi ha records mig esborrats, com els meus, i altres d'irrecuperables, com els de la mare i del pare i dels avis que ja no hi són. Coses minúscules que vaig oblidar preguntar, com ara: "On vaig néixer, jo? A l'habitació del davant? A la del mig? A la del darrera?". Se'm fa estrany, no haver-hi pensat, i que ara les preguntes em vinguin al cap com si encara hi fos a temps...

Observo cada paret, cada sostre embigat, cada finestra, amb una intensitat desconeguda. Les cases haurien de poder parlar, penso, perquè tenen somnis passats que amaren els racons, com una pluja imperceptible.

Respiro la claror esmorteïda de l'habitació del davant, tan freda a l'hivern i tan agradable a l'estiu, quan es pot obrir la finestra de bat a bat i sentir les rialles del carrer com si fossin a tocar, les campanades que cauen dins la nit com fruita madura, i la remor del forn de pa de Cal Jolis, que es desperta cada matinada.

M'aturo al quarto del mig, el de la iaia Maria amb el penjador de ferro ventrut de tan ple i tapat amb una cortineta (no hi havia armaris a les cases senzilles, abans). El quarto interior, amb una finestreta a banda i banda que comunica amb les habitacions del costat. Com si fos un cor que batega, amagat. Comento que aquí, abans, just a la paret que ara tapa un armari, hi havia un quadre d'un Sagrat Cor temible. "Sempre et mirava", comenta la meva germana, anticipant-se al que estic pensant. Perquè, quan la iaia ja no hi va ser, si estàvem malalts la mare ens hi aïllava, amb la pretensió sempre inútil que no ens poséssim tots malalts. I enmig de la febre veies el Sagrat Cor amb el cor sangonós a la mà que bategava dins l'ombra i et fitava, sempre, encara que tanquessis els ulls i no gosessis mirar.

El quarto de darrera, que ara dóna a un terrat que abans no existia, és un mirador damunt dels horts i les muntanyes que el sol de ponent daura amb pinzellades sempre diferents. La costa del Graell, que també vèiem des del taller; la mateixa que, aquest darrer any, la mare contemplava des de la seva habitació, a casa del meu germà, sempre atenta al viatge lent del sol des de l'hivern tan llarg cap a un estiu que ja no veurà.

No vaig pujar escales amunt, on encara sura, potser imaginària, l'olor de les peres posades a madurar, esteses damunt la palla, i l'olor inconfusible del rebost, amb patates grillades i tomàquet confitat. El rebost que després va ser el dormitori de les nenes, de les noies, de fet, que xerràvem i xerràvem fins que la mare ens feia un crit des del replà del pis de sota:

- Roser! Apagueu el llum!

I jo no entenia mai per què sempre es dirigia a mi, si de fet érem tres. Però jo era la gran.

FORJADORS DE FUTUR

Pujant pel camí de la vinya, a mà esquerra, hi havia la ferreria vella. De petita, m'agradava molt aturar-m'hi i veure la meravella del foc i el Joan que en treia el ferro roent amb unes grans tenalles. Llavors el repicava damunt el mall amb una força que a mi em semblava màgica. Perquè recordo el Joan molt alt i gros i amb la pell ennegrida del polsim del ferro: com una estàtua viva, com un gegant...

Anys a venir, jo vaig créixer i ell se'm va fer petit, humà i accessible. Llavors el trobava a la fonda, invariablement amb un diari al davant, el somriure fàcil i la xerrada amena.

Tot això m'ha vingut al cap aquest diumenge, durant la trobada de forjadors. Tants ferrers escalfant i picant el ferro, al costat de la fàbrica vella, al costat de l'arbre de Vulcà de l'any passat, que el rovell ha fet més nostre!

Tants forjadors de futur, penso. Tothom estava content. Es podia copsar l'alegria dintre l'aire radiant i olorós de ferro vermell.

CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA

El dissabte 29 de Maig tindrà lloc una multitudinària concentració a nivell de tot Catalunya a la Plaça Major de Vic sota el lema TOTS SOM PERSONES, contra el racisme i la xenofòbia.

El proper *29 de maig *diverses entitats han convocat una concentració a nivell nacional per protestar *contra el racisme i la xenofòbia* a la plaça major de Vic, amb l’objectiu de demostrar als partits polítics i a gran part de la societat que ens oposarem contundentment al l’ ideari discriminatori, deplorable i criminal que la dreta Europea més extrema introdueix a través de partits política com Democràcia Nacional, Espanya 2000 o Plataforma per Catalunya.

Aquests partits, durant els últims anys, han experimentat un preocupant creixement , fins arribar, en alguns casos, a incidir en les politiques locals, com és el cas de *Vic*. I no només això, és molt provable que a les properes eleccions catalanes el partit xenòfob PXC tingui representació parlamentària.

Tenint en compte la gravetat dels fets i la demagògia que sovint es fa sobre el tema, creiem convenient que tots els col•lectius i/o persones antifeixistes que hi puguem assistir, deixant de banda les tendències politiques de cadascú, ho fem conjuntament.

Des de la Coordinadora Antifeixista d’Osona amb la voluntat de mostrar el nostre contundent rebuig a aquesta situació, convocarem una manifestació paral•lela que sortirà de la *Plaça de l'estació a les 16h* i acabarà a la concentració unitària de la Plaça Major.

És imprescindible una gran participació, tots junts podem fer callar moltes boques, i demostrar que hi ha gran part de la població contraria a l’ideari de la nova extrema dreta.

-La passivitat és complicitat-

*_CONVOCATÒRIA:_
Data: 29 de maig
Lloc: Plaça de l'estació de Vic
Hora:16h
*

Si teniu algun dubte poseu-vos en contacte amb la Coordinadora Antifeixista d’Osona a través de osona_antifa@hotmail.com

TOTS SOM PERSONES

CRÒNICA DE L'ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘LA HUELLA DE LA BOTA’ A VIC


Una vuitantena de persones van assistir el passat divendres a Vic a la
presentació del llibre ‘La huella de la bota: de los nazis del
franquismo a la nueva ultraderecha’.

L’acte de presentació del llibre ‘La huella de la bota’ va començar
fent una referència al 65è aniversari de l’alliberament del camp de
concentració nazi de Mauthausen, que es celebrava la mateixa setmana,
i dedicant l’acte a totes les víctimes del nazisme. La projecció d’un
documental anomenat ‘Informe Raxen’ on es documentaven els últims
crims d’odi que hi ha hagut a l’Estat espanyol va servir per començar
a escalfar motors.

Just després, un membre de la Coordinadora Antifeixista d’Osona
explicava que la presentació del llibre ‘La huella de la bota’ a Vic
no es feia per casualitat. “Els esdeveniments succeïts en els últims
mesos relacionats amb el padró a l’Ajuntament de Vic ha accelerat la
creació de la Coordinadora Antifeixista d’Osona”, comentava un dels
seus membres. “Volem posar de manifest l’auge de les idees xenòfobes a
la nostra comarca, difoses inicialment pel partit feixista Plataforma
per Catalunya i assumides per l’equip de govern de Vic amb una clara
finalitat electoralista. Creiem que algunes pràctiques i discursos
atempten clarament contra els Drets Humans i inciten a l’odi i
lamentem que la ciutat de Vic i la comarca d’Osona hagin esdevingut un
referent de polítiques neofeixistes”, afegia.

Esteban Ibarra, president del Moviment Contra la Intolerància, va
afirmar que “el discurs de la nova ultradreta és un discurs construit
al laboratori en el que s’identifica la immigració com a delinqüència”
i afegia que “progressa un projecte de llei d’igualtat de tracte. Es
defensarà a les persones, per llei, en la igualtat de tracte. Si
aconseguim que progressi i es consolidi serà una bona notícia”.

Per la seva banda, Joan Cantarero comentava que “el llibre ens porta a
analitzar el present actual i com aquests nazis, que ja no van vestits
com abans, estan intentant viure de la democràcia. Rebaixen l’aparença
nazi o feixista per intentar arribar a les institucions”. Després de
donar quatre idees de fins on podria arribar tot plegat, Cantarero va
dir que “la guerra que s’ha plantejat des d’Europa és la formació
d’una gran plataforma europea per combatre la immigració i, sobretot,
l’islam. Entre tots els espanyols que espiraven a formar-ne part,
Josep Anglada ha estat l’escollit”. Per acabar amb la seva
presentació, Joan Cantarero comentava que “un periodista ha de ser
independent. De les qüestions que ens afecten com a persones no podem
ser imparcials”.

Jamal El Meziani va ser l’encarregat de tancar la presentació, que
donaria pas a un posterior debat, comentant que “l’Anglada tots sabem
com és i com pensa. El que em sap més greu és que els partits
considerats democràtics assumeixin el seu discurs”.

Després de dues hores, l’acte acabava amb diverses reflexions del
públic i amb una crida a participar a la concentració nacional que es farà a Vic el proper 29 de maig sota el lema “Tots som persones”.

VELLUT DE PLUJA

Sobre el camí de Vallcàrquera, avui, un sol blau esquartera els núvols. Feia tres dies que plovia seguit, i tot és ben xop. Els ocells xisclen, revifats. Les flors s'espolsen els pètals amarats, mig obren la corol.la ensonyada, i sembla que pensin: "Sí que he dormit, avui...!".

El sol ja és alt. Fa un aire suau de vellut de pluja. L'aigua canta mil i una cançons: degota de les molses, travessa el camí i s'estimba marges avall per trobar la riera; s'arrissa als gorgs, s'estarrufa als graons de les pedres i es despentina en petites cascades. A la font, el doll de vidre fos, ben ple, continua una conversa inacabada.

Se sent l'olor dolça dels arços florits, olor de mel amagada. Els geranis de bosc obren i tanquen les flors rosades i fràgils. Fins i tot l'ortiga llueix les flors blanques, i els ranuncles d'or estrenen el groc de xarol dels pètals brillants.

Però els blaus m'encisen encara més: blau intens de flors que potser són gencianes, i blau de cel encès del corniol, amb les petites cúpules modernistes que Gaudí potser va somniar.

Avui vaig una mica més enllà. Passo l'alzina de tres caps, com un drac de cabells eriçats i foscos. Al revolt més solell, flors-que-no-sé, rosades, entapissen els estrats de pedra vermella, i la farigola estrena la florida petita i quasi blanca.

Torno. Als marges, les petites maduixes florides que encara no són. Els núvols s'han agrumollat i es retiren. Guanyen les clarianes blaves. Escolto el concert d'aigua i ocells. Tinc set d'olors i colors d'aigua.

Sant Jordi, 2010

La poncella

Veig que encara no ha florit
la poncella mig badada.
El roser sembla adormit.
Potser no ha vingut la fada
amb la vareta d'argent
que transfigura les coses...
Potser no ha passat el vent
que sap despertar les roses...

Joana Raspall

El temps quiet

Quan arribo a La Tuta, ja tard, un dels safareigs, el més ombriu, està glaçat: no l'hi havia vist mai. I, al primer revolt del camí, la llengua de glaç és llarga i compacta. La casa és freda, amb un gruix de moltes nits sense caliu. Aviat, però, les llengües altes del foc llepen la xemeneia ennegrida, i la fredor es fon lentament a l'entorn, com una clapa de neu assolellada.

La nit és alta d'estrelles, que el recer de lluna nova em deixa contemplar llargament: una volta immensa amb pous de llum. L'espasa d'Orió és un amulet contra la solitud del cor.

Comparteixo el sopar amb el Cartutxo, el gos terrós que lladra sovint a un gos amic imaginari (li respon el ressò dels seus propis lladrucs), i vagarejo per la casa mig atemperada , amb un vent petit que es filtra per les finestres i que va esmolant, minuciós, les estrelles.

L'endemà, en contra dels pronòstics, el dia és emboirat, amb llenques petites d'un blau estantís. Delerosa de sol, pujo a Cabrera. La plana, al lluny, sota el Montseny nevat, és una aquarel.la efímera de blaus i boires que algú ha pintat apressadament. Em segueix l'esfera blanca i opaca del sol, com una piloteta que em fa, ara i adés, l'ullet des dels núvols.

A Cabrera hi fa fred. Al llarg del camí, només he trobat un sol caminant solitari. Un gran forrellat de color de rovell em barra el pas al camí dels espadats. I em quedo amb les ganes d'un cafè amb llet calent: molt calent i olorós, en la meva imaginació.

De tornada erro el camí, i em trobo seguint els còdols blaus del Pla d'Aiats. Desfaig la marrada, no pas sense el premi d'unes quantes flors blaves d'herba fetgera, encara mig descloses, amb la promesa dels pistils blancs.

Les pedres grogues em tornen a casa. Avui la posta és només una ratlla malva a l'horitzó de núvols espesseïts. Entro els troncs per passar la nit. Roïneja.

Dormo sense lluna, sense cap estrella, només amb la flor de sol de posta del foc, ben abrandat.

I, de nou al matí, la sorpresa: la mica de neu com grapats de sucre a les obagues. M'he despertat amb el sol ja alt, molt tebi. Vaig a comprar ous a Sant Julià de Cabrera. L'aire renovat és una promesa de primavera.

El gos negre de La Massallera m'ha bordat i olorat i mirat amb un ull malalt.

Xiuladissa d'ocells. La taca de glaç del camí es fon, i el rierol llisca enmig de la neu.

Quan torno, les ovelles s'han acostat molt a la casa, pasturen i es mouen totes alhora, parsimoniosament, com un núvol de picarols. Molt a prop, el saltironeig d'un pitroig, amb el pitet de color de fulla seca.

Menjo dos ous ferrats per dinar, petits, amb el rovell molt groc: semblen dues margarides.

I escolto la tarda als prats que abans eren horts: el núvol d'esquellerincs d'ovelles em volta. M'acotxen el sol i les fulles seques i arrissades dels roures, que fan un fresseig de paper vell. Veig al lluny dos ocells grossos que van planejant, aire calent amunt.

Passa un avió baix amb el ventre vermell. Torno arrossegant un arbret mort.

A casa, la cuina s'ha omplert de fum; atio el foc. Al mòbil, una trucada perduda.

A la sala buida, el sol ponent dibuixa, només una estona, una finestra de llum entre vermella violada a la paret.

Baixo al porxo i veig el naufragi d'un sol fúcsia ben rodó dintre un mar gris sense horitzó visible.

El Cartutxo lladra al seu company imaginari. Just quan s'empassa el sol, sento una remor al meu darrera, i veig el ramat d'ovelles que es retira, obeint una ordre secreta.

Jo també m'he tancat. Surto només un moment per veure Venus i Saturn esquivant els núvols, ara de color de cendra amb un cor rosat, com les brases quan moren a la llar.

La Tuta, 16 de febrer de 1999.

Menorca

L'any passat deia que "Menorca és tan bonica que fa mal". Aquest any hi he tornat, i crec que és un dels llocs on sempre fa de bon tornar. Hi hem trobat gent que hi van anar per uns dies i s'hi han quedat! Crec que a mi, però, se'm faria l'illa petita de seguida: no pas perquè ho hagi vist tot (ni de bon tros!) sinó perquè els de "sa península" estem acostumats a unes altres distàncies ...

El que volia explicar és que , aquest any, hem tingut l'oportunitat de veure de prop les tradicions de Setmana Santa: des de les processons fins al "Deix lo dol" (que correspon a les nostres caramelles de Pasqua) i el "ball des caramel", el dissabte. I una cosa encara més sorprenent, el diumenge: la matança dels "bujots", que són uns ninots penjats als carrers (de la mateixa mida d'una persona, fan una mica d'angúnia). Els bujots van acompanyats d'una pancarta reivindicativa, que denuncia diversos aspectes de la vida pública de Menorca: des de la corrupció dels polítics fins a la crisi o les obres que no s'acaben. Però no sembla una crítica gaire agra; més ambígua que contundent. Ho hem vist a Ciutadella, no sé si ho fan a tot arreu. (No em puc treure del cap, però, que l'origen de la tradició no tingui alguna cosa a veure amb "matar jueus". La meva mare m'explicava que, quan ella era petita, les criatures anaven a "matar jueus" per Setmana Santa; feien soroll i picaven amb una mena de martellet. "No sabíem pas què fèiem, és clar"...)

Els bujots estan plens de palla i papers. Quatre o cinc homes amb escopetes els van disparant, fins que s'encenen. Deu fer molts anys que es fa, però a nosaltres l'espectacle ens va semblar una mica violent, inquietant.

Ara: la gent, molt acollidora, i el català que parlen és el més musical que he escoltat mai: Beníssim, que diuen.

BUJOT m.
|| 1. Figurota d'home o de dona, feta de palla o de pedaços i revestida de roba, que serveix per fer por als ocells i evitar que facin mal als sembrats o a la fruita (Menorca); cast. espantajo. Fadrina qui du morena | ben gandosa deu estar, | amb un bon bony a s'esquena, | just un bujot de favar, cançó pop. Men. (ap. Ferrer Cançon. 128).
|| 2. Figurota d'home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d'una plaça i li tiren trets d'escopeta fins que li peguen foc (Ciutadella); cast. pelele.
|| 3. Home o dona mal vestit, amb una roba massa gran o rompuda (Men).
|| 4. Persona beneitota, inútil (Men.); cast. pelele.
|| 5. Persona que sempre va de berbes, que fa riure la gent (Ciutadella).
|| 6. Menjada de fruita que la gent jove anava a fer el dissabte de Sant Joan (Inca)
|| 7. Herba de camp que s'estén per la terra, de fulles petitonetes llargues i flors de color moradenc (Ariany). V. bugiot, || 2.
Fon.: buʒɔ̞́t (Mallorca, Menorca).
Etim.: variant de bugiot.

(Del Diccionari català-valencià balear)