UN RASTRE D'ENGRUNES

El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.

I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.

La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...

I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.

I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...

Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.

Gràcies, Pepeta. Gràcies, mare.

Sense memòria

Viviu sense memòria i
oblidant, vosaltres,
renegant el passat i l'herència...

Xipollegeu en la sang
sense recordar els porcs bruts
que us van degollar...

Els vostres buldòzer no recorden Varsòvia...
Vosaltres feu de cada límit irrisió i saqueig!

Anihileu, afameu, feu pogrom i deportació...
Vosaltres... Just vosaltres!

Acabada la pietat.
Morta la compassió.

Vosaltres, que en vau tastar,
d’aquest pa amarg...
Vosaltres, que en vau morir,
d’aquest tractament...
Com podeu... Vosaltres?

I jo no us entenc
i no puc justificar-vos,
només perquè vau patir...

Però... La vostra memòria on s’ha perdut?

No us veieu, vosaltres, amb altres uniformes
en altres temps?

Què canvia?
Encara que no sigueu vosaltres?


Versos: Giandiego Marigo
Veu: Gisella Vacca
Imatges: Vittorio Arrigoni (http://guerrillaradio.iobloggo.com/)
Música: Ludovico Einaudi




http://www.facebook.com/gisellavacca?v=wall&story_fbid=108226699223187#!/video/video.php?v=1261718835892&ref=mf

Tot és el mateix

La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...

Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.

No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.

Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.

Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.

Primavera i tardor: adolescències.

Estiu i hivern: madureses.

Som nous, som vells.

Acabem de néixer i ja tenim mil anys.

Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.

Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.

Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.

Tot recomença.

Israel ataca l'expedició humanitària a Gaza:entre 16 i 20 morts.

Comunicat unitari

contra l'atac d'Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza



Front a l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.

Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritat polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la que varen morir més de 1.300 palestins.

Concentració

31 de maig a les 19h

davant la Cambra de Comerç Catalunya-Israel
Travessera de gràcia, 21 de Barcelona


Convoca: Plataforma Aturem la Guerra Comunitat Palestina de Catalunya, Plataforma amb Palestina al Cor

Barcelona, a 31 de maig de 2010.

http://www.lahaine.org/index.php?blog=3&p=10003

Altres convocatòries:

Madrid: Hoy a las 19:00, frente al ministerio de relaciones exteriores.

Bibao: 19:00 Gran Vía 33, frente a las oficinas de la UE

Gijón: 20:00 Plaza Mayor

Girona: 19:00 Plaça del Vi (Davant L’Ajuntament)

Iruña: 19:00 Plaza Gaztelu

San Sebastián: 19:00 Boulevard

Sevilla: 20:00 Plaza Nueva

Soria: 20:30 Plaza de Herradores

Valencia: 19:00 Plaça de l’Ajuntament

Valladolid: 20:00 Plaza de la Fuente Dorada

Vilafranca del Penedès: 19:00 Plaça de l’Ajuntament

Londres: hoy a las 14:00, en Downing Street.

Estocolmo: hoy a las 18:00 en Plattan, con manifestación hacia la embajada de Israel.

Uppsala: hoy a las 17:00 en la Stor Torget.

:: Concentraciones Martes 1 de junio:

Coruña: 20:30 Obelisco

Las Palmas: 18:00 Av. Marítima, frente a los juzgados.

Pamplona: 19:00 Plaza del Castillo

Zaragoza: 20:00 Delegación del Gobierno en Aragón, Plaza del Pilar

Vic clama contra la xenofòbia i contra l'ús polític que es fa de la immigració

(Fotografies d'Adrià Costa, a osona.com)

(Informació de El 9 Nou)

ACN

Amb el lema 'Tots som persones: contra el racisme i la xenofòbia ', una vintena d'entitats han aplegat aquest dissabte a més de mig miler de persones a la plaça Major de Vic, en una acció reivindicativa per a la convivència ciutadana.

La mobilització ha servit també per reclamar a les institucions i partits polítics un compromís ferm en la defensa dels drets de les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió o condició econòmica. De fet, ha estat també un 'toc d'atenció' contra l'ús electoralista que s'està fent del fenomen de la immigració i per mesures com el control del procés d'empadronament que volia impulsar el consistori vigatà.

En el manifest s'ha fet constar que 'cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància'. Fins i tot, s'ha comparat casos de discriminació amb el que s'havia viscut durant el nazisme a la Segona Guerra Mundial, o durant el règim de l''apartheid' a Sudàfrica. 'Els atacs a les minories són una amenaça a la democràcia' clama el document.

Des de Vic, s'ha insistit que la capital osonenca és un model de convivència i que les persones que han volgut generar confrontació amb la immigració ho han fet per 'guanyar notorietat'. La concentració ha comptat també amb la presència d'immigrants i plataformes ciutadanes de Salt, el Vallès i Barcelona, entre d'altres indrets.

TOTS SOM PERSONES. CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA

Després d’un segle XX ple d’atrocitats lligades als prejudicis racials, avui encara no hem fet net. Cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància. Des del nazisme fins a l’apartheid sudafricà, la història ens ensenya que la discriminació i la negació dels drets fonamentals de les persones acompanyen ideologies que amenacen la convivència en llibertat. L’autèntica pau i la cohesió social s’han de fonamentar en el respecte a les minories i el tractament igualitari de la diversitat.

Alguns ajuntaments catalans són vulnerables davant del creixement d’actituds intolerants, arribant a prendre decisions discriminatòries. La crítica irracional al fenomen migratori pot derivar cap a la negació de drets: d’uns drets fonamentals, que són inseparables de les persones. Per això ningú que tingui sensibilitat democràtica se n’hauria de desentendre. Els atacs a les minories són una amenaça greu a la democràcia. Posen en perill els anhels catalans d’avançar cap a un sistema de llibertats integrador, on tots i totes puguem formar part d’un projecte comú. Per això,

MANIFESTEM:

- Reclamem a les institucions públiques una postura clara i decidida a favor de la garantia dels drets de totes les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió, ètnia, condició econòmica o situació administrativa.

- Exigim als partits polítics un paper actiu i explícit en la defensa dels valors democràtics i en el rebuig a la xenofòbia; que renunciïn a la utilització interessada i electoralista del fenomen de la immigració.

- Emplacem l’Ajuntament de Vic, i els altres que posen obstacles a l’empadronament, per tal que es comprometin públicament i sense ambigüitats a facilitar a tothom, sense distincions, el compliment de l’obligació d’empadronar-se.

- Esperem que els mitjans de comunicació prenguin la màxima cura en preservar la dignitat de totes les persones i grups, impedint la criminalització de la immigració i evitant la difusió d’ideologies que atempten contra els drets de les persones.

- Demanem que tots els àmbits de la societat, associatius, religiosos, culturals recreatius i esportius, es mobilitzin i es comprometin en la defensa de les llibertats col•lectives i els valors humanitaris; que actuïn contra les idees xenòfobes i el racisme, i promoguin l’educació en la igualtat.

- Fem una crida a tots els ciutadans i ciutadanes: que estiguin permanentment vigilants, a punt de respondre i contrarestar qualsevol discriminació, agressió o campanya racista; que tothom s’impliqui d’una manera clara i compromesa. Totes i tots hem de treballar colze amb colze a favor de la convivència. Per això, proclamem que:

TOTS SOM PERSONES! NO AL RACISME! NO A LA XENOFÒBIA!

Vic, maig del 2010.

ENTITATS ORGANITZADORES:

ASSOCIACIÓ ESPAI DEMOCRÀTIC INTERCULTURAL - ASSOCIACIÓ PAPERS I DRETS PER A TOTHOM - CASAL INDEPENDENTISTA MANEL VIUSÀ - CATALUNYA PLURAL - CITE - CCOO - COORDINADORA ANTIFEIXISTA - COORDINADORA D'ENTITATS DE NOUVINGUTS - CULTURA I PAU - ENTRE VEÏNS-VEÏNES OSONA - JAMEIAT ESSALAM -LA TORRATXA - MAULETS - SOS RACISME-CATALUNYA - VEUS DIVERSES

CAL PEI

Cal Pei, durant la Fira del Jovent de diumenge passat. (lluçanès.com)

Diumenge passat vaig anar a Cal Pei, aprofitant que hi havia la meva germana i la seva família i que, per tant, no m'hauria d'enfrontar al silenci d'una casa buida. No hi havia estat des del dia de l'enterrament de la mare, fa més de quatre mesos.

Però el silenci hi era. Al pati, on encara les roses havien tornat a florir, com si no s'adonessin de l'error; a cada racó dels graons amb rajoles de color de terra, grogues o vermelloses. A Cal Pei, ara, hi ha un polsim molt fi de casa antiga que s'ha cansat de bategar.

Hi ha records mig esborrats, com els meus, i altres d'irrecuperables, com els de la mare i del pare i dels avis que ja no hi són. Coses minúscules que vaig oblidar preguntar, com ara: "On vaig néixer, jo? A l'habitació del davant? A la del mig? A la del darrera?". Se'm fa estrany, no haver-hi pensat, i que ara les preguntes em vinguin al cap com si encara hi fos a temps...

Observo cada paret, cada sostre embigat, cada finestra, amb una intensitat desconeguda. Les cases haurien de poder parlar, penso, perquè tenen somnis passats que amaren els racons, com una pluja imperceptible.

Respiro la claror esmorteïda de l'habitació del davant, tan freda a l'hivern i tan agradable a l'estiu, quan es pot obrir la finestra de bat a bat i sentir les rialles del carrer com si fossin a tocar, les campanades que cauen dins la nit com fruita madura, i la remor del forn de pa de Cal Jolis, que es desperta cada matinada.

M'aturo al quarto del mig, el de la iaia Maria amb el penjador de ferro ventrut de tan ple i tapat amb una cortineta (no hi havia armaris a les cases senzilles, abans). El quarto interior, amb una finestreta a banda i banda que comunica amb les habitacions del costat. Com si fos un cor que batega, amagat. Comento que aquí, abans, just a la paret que ara tapa un armari, hi havia un quadre d'un Sagrat Cor temible. "Sempre et mirava", comenta la meva germana, anticipant-se al que estic pensant. Perquè, quan la iaia ja no hi va ser, si estàvem malalts la mare ens hi aïllava, amb la pretensió sempre inútil que no ens poséssim tots malalts. I enmig de la febre veies el Sagrat Cor amb el cor sangonós a la mà que bategava dins l'ombra i et fitava, sempre, encara que tanquessis els ulls i no gosessis mirar.

El quarto de darrera, que ara dóna a un terrat que abans no existia, és un mirador damunt dels horts i les muntanyes que el sol de ponent daura amb pinzellades sempre diferents. La costa del Graell, que també vèiem des del taller; la mateixa que, aquest darrer any, la mare contemplava des de la seva habitació, a casa del meu germà, sempre atenta al viatge lent del sol des de l'hivern tan llarg cap a un estiu que ja no veurà.

No vaig pujar escales amunt, on encara sura, potser imaginària, l'olor de les peres posades a madurar, esteses damunt la palla, i l'olor inconfusible del rebost, amb patates grillades i tomàquet confitat. El rebost que després va ser el dormitori de les nenes, de les noies, de fet, que xerràvem i xerràvem fins que la mare ens feia un crit des del replà del pis de sota:

- Roser! Apagueu el llum!

I jo no entenia mai per què sempre es dirigia a mi, si de fet érem tres. Però jo era la gran.

FORJADORS DE FUTUR

Pujant pel camí de la vinya, a mà esquerra, hi havia la ferreria vella. De petita, m'agradava molt aturar-m'hi i veure la meravella del foc i el Joan que en treia el ferro roent amb unes grans tenalles. Llavors el repicava damunt el mall amb una força que a mi em semblava màgica. Perquè recordo el Joan molt alt i gros i amb la pell ennegrida del polsim del ferro: com una estàtua viva, com un gegant...

Anys a venir, jo vaig créixer i ell se'm va fer petit, humà i accessible. Llavors el trobava a la fonda, invariablement amb un diari al davant, el somriure fàcil i la xerrada amena.

Tot això m'ha vingut al cap aquest diumenge, durant la trobada de forjadors. Tants ferrers escalfant i picant el ferro, al costat de la fàbrica vella, al costat de l'arbre de Vulcà de l'any passat, que el rovell ha fet més nostre!

Tants forjadors de futur, penso. Tothom estava content. Es podia copsar l'alegria dintre l'aire radiant i olorós de ferro vermell.

CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA

El dissabte 29 de Maig tindrà lloc una multitudinària concentració a nivell de tot Catalunya a la Plaça Major de Vic sota el lema TOTS SOM PERSONES, contra el racisme i la xenofòbia.

El proper *29 de maig *diverses entitats han convocat una concentració a nivell nacional per protestar *contra el racisme i la xenofòbia* a la plaça major de Vic, amb l’objectiu de demostrar als partits polítics i a gran part de la societat que ens oposarem contundentment al l’ ideari discriminatori, deplorable i criminal que la dreta Europea més extrema introdueix a través de partits política com Democràcia Nacional, Espanya 2000 o Plataforma per Catalunya.

Aquests partits, durant els últims anys, han experimentat un preocupant creixement , fins arribar, en alguns casos, a incidir en les politiques locals, com és el cas de *Vic*. I no només això, és molt provable que a les properes eleccions catalanes el partit xenòfob PXC tingui representació parlamentària.

Tenint en compte la gravetat dels fets i la demagògia que sovint es fa sobre el tema, creiem convenient que tots els col•lectius i/o persones antifeixistes que hi puguem assistir, deixant de banda les tendències politiques de cadascú, ho fem conjuntament.

Des de la Coordinadora Antifeixista d’Osona amb la voluntat de mostrar el nostre contundent rebuig a aquesta situació, convocarem una manifestació paral•lela que sortirà de la *Plaça de l'estació a les 16h* i acabarà a la concentració unitària de la Plaça Major.

És imprescindible una gran participació, tots junts podem fer callar moltes boques, i demostrar que hi ha gran part de la població contraria a l’ideari de la nova extrema dreta.

-La passivitat és complicitat-

*_CONVOCATÒRIA:_
Data: 29 de maig
Lloc: Plaça de l'estació de Vic
Hora:16h
*

Si teniu algun dubte poseu-vos en contacte amb la Coordinadora Antifeixista d’Osona a través de osona_antifa@hotmail.com

TOTS SOM PERSONES

CRÒNICA DE L'ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘LA HUELLA DE LA BOTA’ A VIC


Una vuitantena de persones van assistir el passat divendres a Vic a la
presentació del llibre ‘La huella de la bota: de los nazis del
franquismo a la nueva ultraderecha’.

L’acte de presentació del llibre ‘La huella de la bota’ va començar
fent una referència al 65è aniversari de l’alliberament del camp de
concentració nazi de Mauthausen, que es celebrava la mateixa setmana,
i dedicant l’acte a totes les víctimes del nazisme. La projecció d’un
documental anomenat ‘Informe Raxen’ on es documentaven els últims
crims d’odi que hi ha hagut a l’Estat espanyol va servir per començar
a escalfar motors.

Just després, un membre de la Coordinadora Antifeixista d’Osona
explicava que la presentació del llibre ‘La huella de la bota’ a Vic
no es feia per casualitat. “Els esdeveniments succeïts en els últims
mesos relacionats amb el padró a l’Ajuntament de Vic ha accelerat la
creació de la Coordinadora Antifeixista d’Osona”, comentava un dels
seus membres. “Volem posar de manifest l’auge de les idees xenòfobes a
la nostra comarca, difoses inicialment pel partit feixista Plataforma
per Catalunya i assumides per l’equip de govern de Vic amb una clara
finalitat electoralista. Creiem que algunes pràctiques i discursos
atempten clarament contra els Drets Humans i inciten a l’odi i
lamentem que la ciutat de Vic i la comarca d’Osona hagin esdevingut un
referent de polítiques neofeixistes”, afegia.

Esteban Ibarra, president del Moviment Contra la Intolerància, va
afirmar que “el discurs de la nova ultradreta és un discurs construit
al laboratori en el que s’identifica la immigració com a delinqüència”
i afegia que “progressa un projecte de llei d’igualtat de tracte. Es
defensarà a les persones, per llei, en la igualtat de tracte. Si
aconseguim que progressi i es consolidi serà una bona notícia”.

Per la seva banda, Joan Cantarero comentava que “el llibre ens porta a
analitzar el present actual i com aquests nazis, que ja no van vestits
com abans, estan intentant viure de la democràcia. Rebaixen l’aparença
nazi o feixista per intentar arribar a les institucions”. Després de
donar quatre idees de fins on podria arribar tot plegat, Cantarero va
dir que “la guerra que s’ha plantejat des d’Europa és la formació
d’una gran plataforma europea per combatre la immigració i, sobretot,
l’islam. Entre tots els espanyols que espiraven a formar-ne part,
Josep Anglada ha estat l’escollit”. Per acabar amb la seva
presentació, Joan Cantarero comentava que “un periodista ha de ser
independent. De les qüestions que ens afecten com a persones no podem
ser imparcials”.

Jamal El Meziani va ser l’encarregat de tancar la presentació, que
donaria pas a un posterior debat, comentant que “l’Anglada tots sabem
com és i com pensa. El que em sap més greu és que els partits
considerats democràtics assumeixin el seu discurs”.

Després de dues hores, l’acte acabava amb diverses reflexions del
públic i amb una crida a participar a la concentració nacional que es farà a Vic el proper 29 de maig sota el lema “Tots som persones”.

VELLUT DE PLUJA

Sobre el camí de Vallcàrquera, avui, un sol blau esquartera els núvols. Feia tres dies que plovia seguit, i tot és ben xop. Els ocells xisclen, revifats. Les flors s'espolsen els pètals amarats, mig obren la corol.la ensonyada, i sembla que pensin: "Sí que he dormit, avui...!".

El sol ja és alt. Fa un aire suau de vellut de pluja. L'aigua canta mil i una cançons: degota de les molses, travessa el camí i s'estimba marges avall per trobar la riera; s'arrissa als gorgs, s'estarrufa als graons de les pedres i es despentina en petites cascades. A la font, el doll de vidre fos, ben ple, continua una conversa inacabada.

Se sent l'olor dolça dels arços florits, olor de mel amagada. Els geranis de bosc obren i tanquen les flors rosades i fràgils. Fins i tot l'ortiga llueix les flors blanques, i els ranuncles d'or estrenen el groc de xarol dels pètals brillants.

Però els blaus m'encisen encara més: blau intens de flors que potser són gencianes, i blau de cel encès del corniol, amb les petites cúpules modernistes que Gaudí potser va somniar.

Avui vaig una mica més enllà. Passo l'alzina de tres caps, com un drac de cabells eriçats i foscos. Al revolt més solell, flors-que-no-sé, rosades, entapissen els estrats de pedra vermella, i la farigola estrena la florida petita i quasi blanca.

Torno. Als marges, les petites maduixes florides que encara no són. Els núvols s'han agrumollat i es retiren. Guanyen les clarianes blaves. Escolto el concert d'aigua i ocells. Tinc set d'olors i colors d'aigua.

Sant Jordi, 2010

La poncella

Veig que encara no ha florit
la poncella mig badada.
El roser sembla adormit.
Potser no ha vingut la fada
amb la vareta d'argent
que transfigura les coses...
Potser no ha passat el vent
que sap despertar les roses...

Joana Raspall

El temps quiet

Quan arribo a La Tuta, ja tard, un dels safareigs, el més ombriu, està glaçat: no l'hi havia vist mai. I, al primer revolt del camí, la llengua de glaç és llarga i compacta. La casa és freda, amb un gruix de moltes nits sense caliu. Aviat, però, les llengües altes del foc llepen la xemeneia ennegrida, i la fredor es fon lentament a l'entorn, com una clapa de neu assolellada.

La nit és alta d'estrelles, que el recer de lluna nova em deixa contemplar llargament: una volta immensa amb pous de llum. L'espasa d'Orió és un amulet contra la solitud del cor.

Comparteixo el sopar amb el Cartutxo, el gos terrós que lladra sovint a un gos amic imaginari (li respon el ressò dels seus propis lladrucs), i vagarejo per la casa mig atemperada , amb un vent petit que es filtra per les finestres i que va esmolant, minuciós, les estrelles.

L'endemà, en contra dels pronòstics, el dia és emboirat, amb llenques petites d'un blau estantís. Delerosa de sol, pujo a Cabrera. La plana, al lluny, sota el Montseny nevat, és una aquarel.la efímera de blaus i boires que algú ha pintat apressadament. Em segueix l'esfera blanca i opaca del sol, com una piloteta que em fa, ara i adés, l'ullet des dels núvols.

A Cabrera hi fa fred. Al llarg del camí, només he trobat un sol caminant solitari. Un gran forrellat de color de rovell em barra el pas al camí dels espadats. I em quedo amb les ganes d'un cafè amb llet calent: molt calent i olorós, en la meva imaginació.

De tornada erro el camí, i em trobo seguint els còdols blaus del Pla d'Aiats. Desfaig la marrada, no pas sense el premi d'unes quantes flors blaves d'herba fetgera, encara mig descloses, amb la promesa dels pistils blancs.

Les pedres grogues em tornen a casa. Avui la posta és només una ratlla malva a l'horitzó de núvols espesseïts. Entro els troncs per passar la nit. Roïneja.

Dormo sense lluna, sense cap estrella, només amb la flor de sol de posta del foc, ben abrandat.

I, de nou al matí, la sorpresa: la mica de neu com grapats de sucre a les obagues. M'he despertat amb el sol ja alt, molt tebi. Vaig a comprar ous a Sant Julià de Cabrera. L'aire renovat és una promesa de primavera.

El gos negre de La Massallera m'ha bordat i olorat i mirat amb un ull malalt.

Xiuladissa d'ocells. La taca de glaç del camí es fon, i el rierol llisca enmig de la neu.

Quan torno, les ovelles s'han acostat molt a la casa, pasturen i es mouen totes alhora, parsimoniosament, com un núvol de picarols. Molt a prop, el saltironeig d'un pitroig, amb el pitet de color de fulla seca.

Menjo dos ous ferrats per dinar, petits, amb el rovell molt groc: semblen dues margarides.

I escolto la tarda als prats que abans eren horts: el núvol d'esquellerincs d'ovelles em volta. M'acotxen el sol i les fulles seques i arrissades dels roures, que fan un fresseig de paper vell. Veig al lluny dos ocells grossos que van planejant, aire calent amunt.

Passa un avió baix amb el ventre vermell. Torno arrossegant un arbret mort.

A casa, la cuina s'ha omplert de fum; atio el foc. Al mòbil, una trucada perduda.

A la sala buida, el sol ponent dibuixa, només una estona, una finestra de llum entre vermella violada a la paret.

Baixo al porxo i veig el naufragi d'un sol fúcsia ben rodó dintre un mar gris sense horitzó visible.

El Cartutxo lladra al seu company imaginari. Just quan s'empassa el sol, sento una remor al meu darrera, i veig el ramat d'ovelles que es retira, obeint una ordre secreta.

Jo també m'he tancat. Surto només un moment per veure Venus i Saturn esquivant els núvols, ara de color de cendra amb un cor rosat, com les brases quan moren a la llar.

La Tuta, 16 de febrer de 1999.

Menorca

L'any passat deia que "Menorca és tan bonica que fa mal". Aquest any hi he tornat, i crec que és un dels llocs on sempre fa de bon tornar. Hi hem trobat gent que hi van anar per uns dies i s'hi han quedat! Crec que a mi, però, se'm faria l'illa petita de seguida: no pas perquè ho hagi vist tot (ni de bon tros!) sinó perquè els de "sa península" estem acostumats a unes altres distàncies ...

El que volia explicar és que , aquest any, hem tingut l'oportunitat de veure de prop les tradicions de Setmana Santa: des de les processons fins al "Deix lo dol" (que correspon a les nostres caramelles de Pasqua) i el "ball des caramel", el dissabte. I una cosa encara més sorprenent, el diumenge: la matança dels "bujots", que són uns ninots penjats als carrers (de la mateixa mida d'una persona, fan una mica d'angúnia). Els bujots van acompanyats d'una pancarta reivindicativa, que denuncia diversos aspectes de la vida pública de Menorca: des de la corrupció dels polítics fins a la crisi o les obres que no s'acaben. Però no sembla una crítica gaire agra; més ambígua que contundent. Ho hem vist a Ciutadella, no sé si ho fan a tot arreu. (No em puc treure del cap, però, que l'origen de la tradició no tingui alguna cosa a veure amb "matar jueus". La meva mare m'explicava que, quan ella era petita, les criatures anaven a "matar jueus" per Setmana Santa; feien soroll i picaven amb una mena de martellet. "No sabíem pas què fèiem, és clar"...)

Els bujots estan plens de palla i papers. Quatre o cinc homes amb escopetes els van disparant, fins que s'encenen. Deu fer molts anys que es fa, però a nosaltres l'espectacle ens va semblar una mica violent, inquietant.

Ara: la gent, molt acollidora, i el català que parlen és el més musical que he escoltat mai: Beníssim, que diuen.

BUJOT m.
|| 1. Figurota d'home o de dona, feta de palla o de pedaços i revestida de roba, que serveix per fer por als ocells i evitar que facin mal als sembrats o a la fruita (Menorca); cast. espantajo. Fadrina qui du morena | ben gandosa deu estar, | amb un bon bony a s'esquena, | just un bujot de favar, cançó pop. Men. (ap. Ferrer Cançon. 128).
|| 2. Figurota d'home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d'una plaça i li tiren trets d'escopeta fins que li peguen foc (Ciutadella); cast. pelele.
|| 3. Home o dona mal vestit, amb una roba massa gran o rompuda (Men).
|| 4. Persona beneitota, inútil (Men.); cast. pelele.
|| 5. Persona que sempre va de berbes, que fa riure la gent (Ciutadella).
|| 6. Menjada de fruita que la gent jove anava a fer el dissabte de Sant Joan (Inca)
|| 7. Herba de camp que s'estén per la terra, de fulles petitonetes llargues i flors de color moradenc (Ariany). V. bugiot, || 2.
Fon.: buʒɔ̞́t (Mallorca, Menorca).
Etim.: variant de bugiot.

(Del Diccionari català-valencià balear)

Per molts anys, gent de la rella: seguiu llaurant dret!

http://www.vilaweb.cat/noticia/3707359/joan-iborra-dalpens-creadors-revista-llucanes-rella-celebra-10-anys.html


http://blocs.mesvilaweb.cat/larella

Desglaç

Fa sol i la neu comença a regalimar. Com que tinc por del glaç que vindrà, en aquest carrer costerut, surto amb una galleda d'aigua tèbia i la faig fora amb recança del davant de la porta. Es torna d'esponja, tova i fràgil, i llavors l'enretiro amb l'escombra i penso: "em sap greu", perquè estic desfent una meravella.

Al cap d'una estona, però, el sol que ja és alt fa una feina implacable i la neu es va fonent amb un presagi de primavera que revifa les flors. I surto a veure els narcisos mig colgats per la nevada, que treuen el caparró groc i altiu; la llenya apilada amb farbalans blancs; la muntanya resplendent i enjoiada que va perdent el vel de núvia pels camins.

Quin dia més canviant, quin temps més fràgil. Tot s'esdevé ràpidament, i no pots aturar-ho a la memòria...

El temps crema al foc de la llar, es fon amb la neu de teulades i carrers. I no saps si t'escalfa el cor la flama o la llenya i l'arbre que era, la neu o l'aigua que se'n va, i que sempre torna...

Ca la Niana

Fa sol damunt la neu d'ahir, i tot resplendeix. El cel és intensament blau, esmolat, de ceràmica llunyana. Un colom blanc damunt la neu blanca d'una teulada, que es fon lentament.

La muntanya, omnipresent, majestuosa, llueix amb orgull quiet la neu estrenada damunt la neu vella. Remor d'aigua. Pertot caramells de glaç (caramels d'anís?). Els arbustos són escultures de glaç enmig dels recs.

Vaques de color de terra amb les nits encrostades passen a poc a poc, parsimonioses. Rosers amb les fulles enfredorides repensen poncelles glaçades, sorpreses sense obrir al cor de l'hivern.

Tot el poble somriu, gèlid però acollidor. Cada porta (ajustada, però no tancada) és una promesa de llar de foc encesa. El fum prim de les xemeneies respira pausadament sota el ventre blau del cel.

Petjades bessones i minúscules d'ocells anònims broden la neu. Petjades de gossos, roderes de carro glaçades. Homes i dones feiners han fos la neu al mig dels carrers, com una ferida.

Neu d'esponja sense estrenar a les teulades. Migdia. Sorpresa del sol que fa plorar l'espurneig de la neu. Tanta llum als ulls...

A Ca la Niana, la teulada degota el fred damunt l'herba florida de neu del pati. La llenya reposa, dormen les fulles de tardor dels faigs. El gat color de neu i cendra mira atentament amb els ulls d'aigua pàl.lida.

A la llar, el foc llepa alegrement la fusta olorosa, i el caliu vermell respira com si fos viu. A les parets, des d'un passat ignorat, ens miren dones i homes absents en fotografies quietes. El record es palpa com una molsa interna, abriga el cor i ens somriu.

La casa que ens han deixat és plena de llibres. I hi ha pols de dies quiets als vidres que no paren de mirar la muntanya, i sabates buides que saben de molts camins.

També cada estri de la cuina té una història. Cuinar, aquí, és com un joc en què cal descobrir-ho tot: l'escorça negra de les paelles, la fredor neta dels gots, l'aigua oculta de les patates grillades i enyorades de la primavera. Hi ha cebes amb tels prims i daurats de molts dies silenciosos, plats i olles i culleres de fusta amb records quiets de boscos pretèrits... Tot plegat abriga com si fóssim molts.

Som molts a la casa: quan ens desperta el sol que fon la neu, quan el gat puja sigil.lós les escales, quan l'aigua bull a la cuina, quan el foc floreix, els records reviuen. Éssers que ignorem seuen amb nosaltres a la taula rodona, oloren el cafè amb llet i somriuen, benèvols.

Cada dia nou és un regal tancat, previsible però inèdit. Tot és vell i nou: la mica de son que tornes a engolir àvidament de bon matí, com si et mengessis un tros de formatge o una llesca de pa de pagès, neu enfornada; un trosset de col confitada al rebost; un branquilló de faig que crema com una ofrena.

L'alegria, quieta i compartida, és una rosa intacta i secreta al mig de l'hivern.

Ger (La Cerdanya), 3 de gener de 1995.

"MIDDLE CLASS BLUES" (Crítica literària)

Hans Magnus Enzensberger

No ens podem queixar.
tenim coses per fer.
estem farts.
mengem.
la gespa creix,
el producte social,
l'ungla,
el passat.
els carrers estan buits.
els saldos comptables surten perfectes.
les alarmes aèries callen.
tot va passant de llarg.

els morts han fet el seu testament.
la pluja ha afluixat.
la guerra encara no ha estat declarada.
això no té cap pressa.

ens mengem la gespa.
ens mengem el producte social.
ens mengem les ungles.
ens mengem el passat.

no tenim res per amagar.
no podem fer campana enlloc.
no tenim res per dir.
tenim.

el rellotge té corda.
els rotllos estan en ordre.
els plats estan nets.
l'últim autobús passa de llarg.
va buit.
no ens podem queixar.
què estem esperant encara?


Hans Magnus Enzensberger (1929-)


Durant aquestes passades vacances de Nadal vaig estar per Liverpool (UK). Allà vaig visitar alguns amics. I un dia vaig sortir a donar una volta prop de la universitat. Per casualitat vaig entrar en una llibreria de vell i alguns minuts més tard, ja havia trobat un llibre antic que em va interessar molt: "German verse" (McMillan of Australia, Hong Kong, 1969). De seguida vaig fullejar-lo. Es tractava de poesia alemanya --en versió original, però comentada en anglès-- des del segle XVII fins a mitjans del XX. Hi havia obres de Martin Luther, Johan Wolfgang Goethe, Friedrich Schiller, Heinrich Heine, Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger...

Ràpidament em vaig fixar en "Middle Class Blues" d'Enzensberger, perquè recordo que el 1968 vaig llegir un llibre d'aquest autor: "Política y Delito"; una antologia de contes curts i reportatges. El que més em va impressionar fou la història de l'únic soldat nord-americà que, durant la Segona Guerra Mundial, fou condemnat per desertor a la pena de mort. I també durant aquestes vacances d'hivern, he llegit alguna cosa sobre Enzensberger a "The Observer": "L'home que hauria pogut aturar Hitler", que signa el periodista Peter Preston. I és que Enzensberger ha escrit un altre llibre: "Els silencis de Hammerstein: una història alemanya"; i aquí explica la història d'un important general de la Wehrmacht, (von Hammerstein, un aristòcrata) que estava contra els nazis, però que no va fer res per aturar Hitler... potser aquest llibre també es pot trobar a Barcelona, vaig pensar jo... però de moment, puc llegir i intentar comprendre aquesta poesia d'Enzensberger, que he trobat en la llibreria de vell: "Middle Class Blues".

EN RELACIÓ AMB LA FORMA.

La poesia porta un títol anglès. Per què el poeta ha preferit utilitzar les paraules angleses, abans que les alemanyes, en la seva versió original alemanya? Potser volia dir-nos amb això que la classe mitjana alemanya no és diferent de la classe mitjana de la resta del món? Per què no? Pot ser... I què ha passat amb les lletres majúscules, que normalment encapçalen tots els substantius alemanys? On són? I les majúscules després de cada punt i apart? És possible que el poeta vulgui cridar així més l'atenció de la gent? Segurament.

I AMB EL FONS.

Enzensberger fa aquí una crítica molt dura contra la corrupció, que impregna la classe mitjana. Aquesta és la raó de la seva impossibilitat per queixar-se: la classe mitjana té tot el que es pensa que necessita... i els membres de la classe mitjana veuen normals totes les coses que passen: el món és tal com cal que sigui. No hi ha cap problema per a ells. La seva consigna és la llei del mínim esforç... Menyspreen els problemes de l'altra gent... però alhora es mengen el producte social. No saben què fer amb el seu temps... i és per això que es mengen les ungles. No volen reflexionar sobre el temps passat... i per això se'l mengen. "El rellotge té corda". Pot continuar funcionant. Què poden desitjar més? Ja s'han afartat... però l'últim autobús ja ha passat... i anava buit... Em sap greu!

I quan he tornat a Barcelona, he mirat quins llibres d'Enzensberger tenen a la biblioteca: "El curt estiu de l'Anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti" (Frankfurt am Main, 1972); aquest és el que he trobat. I aquest és el que estic llegint durant aquest mes de febrer, però d'això n'haurem de parlar un altre dia.

Francesc Arnau i Arias, 2-3-10.

TROBADA LITERÀRIA DE PRIMAVERA A LA NATURA

Arribada, a LA CIRERA (Sant Boi de Lluçanès) : dissabte 27 de març a la tarda.

1- Sopar i xerrada:
"Descripcions i natura", a càrrec de Roser Iborra.
Aportacions dels assistents/tes: poemes, escrits, cançons...

2- Dormir i esmorzar a la casa de turisme rural.

3- Diumenge 28 de març al matí:
Visita comentada a la font de la Prada i al roure de la
Senyora, amb Isabel Iborra.

4- Dinar, cantada de cançons... i comiat!

Preu de l' estada, sense el dinar...30 €
Amb dinar... 40 €

VA CAIENT LA NEU.

Rodney Graham *

Va caient la neu, seguit. S'agafa de seguida. Enfarina les carenes, omple les fondalades.

Hi ha un silenci espès, com un brou que ofega. Si surto al carrer i vull dir: "bon dia!", és gairebé segur que les paraules no em sortiran.

I és que neva inevitablement, irremissiblement.

Han callat els ocells. S'ha perdut l'últim ressò de l'últim tren.

Damunt de cada lletra de les paraules no dites, s'hi fa un tapís blanc i rodó que es va omplint, fins a assolir una forma punxeguda de muntanyeta.

No podrem pas canviar la línia d'aquest paisatge horitzontal, ni passarem pàgina. No podrem desenterrar el temps, l'oblit de les paraules.

No direm res.

Si no és que algun ocell agosarat torna. Una merla negra amb el bec de pastanaga? Un pitroig menut, una garsa cridanera?

És la nostra última esperança: que vinguin els ocells amb el bec esmolat i desenterrin cada lletra: ena, e, u. O bé: essa, ena, o, ve doble. O bé...

* Rheinmetall/Victoria 8 (2003) posa en escena una imatge surrealista. Graham havia adquirit en uns encants de Vancouver una màquina d’escriure fabricada als anys trenta i gairebé sense utilitzar. Per començar, documenta l’objecte en l’estil fotogràfic de la Nova Objectivitat, i després hi va abocant farina per damunt fins que desapareix: una imatge corprenedora de l’emmudiment de l’escriptura.

DESIG DE PRIMAVERA

La primavera és aquí. Sí, ja sé que tothom diu que encara és hivern, i que no paren d'anunciar neus i pluges. Però el bon temps és aquí, a l'aguait, amagat en cada brot a punt d'esclatar, en la terra humida on les arrels s'espongen i el baf de les boires es desfà en el sol tebi.

Que ja ve la primavera ho diu ben alt cada flor agosarada d'ametller, a la vall del Congost. Ho diu cada pitroig que s'acosta i ho canta la veu enrogallada de les garses que volen curt.

Ho diu el cor, finalment, que sent la frisança de les flors futures i la seda del ventet present. Ho diu el temps adormit als nius encara visibles a les branques nues, que ja s'omplen de borrissol.

Ho diuen els dracs blancs dels núvols, que treuen llengües de foc i incendien el fred dels capvespres.

Ho diu el foc que espetega a la llar i l'omple de flors de guspires, de papallones de flama que volen xemeneia amunt.

"AVATAR" (Crítica de cinema)

"Avatar" és una paraula que es pot trobar en gairebé tots els diccionaris de llengua, catalana, anglesa i espanyola, però que prové de l'idioma sànscrit. I significa "prodigi". Un prodigi que consistiria en la personificació d'alguna divinitat de la Índia. Però a mi, la pel•lícula nord-americana del director James Cameron m'ha semblat un prodigi de propaganda política. Propaganda política per a temps de guerra. Ho dic en el mateix sentit que la pel•lícula "Casablanca" (USA-1942), protagonitzada per Humphrey Bogart, estava rumiada per afavorir la moral de la ciutadania, sobretot la francesa i la nord-americana, enfrontada durant la Segona Guerra Mundial amb el nazisme alemany d’Adolf Hitler, i amb els feixismes --italià i japonès, respectivament-- de Mussolini i Hiro Hito,

En un primer moment --quan apareix el personatge de la científica o investigadora vaig confondre Sigourney Weaver amb Jane Fonda, perquè des del principi de la pel·lícula representa el paper d'un personatge digne, enmig de tota la propaganda i serveix per tal que tot plegat no es faci massa pesat. I mentre veia "Avatar" vaig anar recordant que, en 1937, el pare de Jane, que es deia Henry Fonda, ja va protagonitzar la primera pel·lícula de Hollywood, que criticava de manera oberta i decidida el cop d'estat del general Franco, arran del bloqueig de la ciutat de Bilbao, a càrrec de les tropes feixistes. I reconec que tant Sigourney com Jane acostumen a treballar bé sempre, però en "Avatar" sembla com si no hi hagués lloc per als bons o per a les bones intèrprets...

Doncs bé, em sembla que una de les intencions més clares del director Cameron consisteix en convèncer l'espectador, que l'exèrcit nord-americà no és tan dolent. Per això, els més dolents de la pel•lícula no són pròpiament militars ianquis, sinó que són mercenaris, a sou d'una empresa multinacional. Una multinacional nord-americana, com les moltes que operen per l'Orient Mitjà, Irak, Afganistan, Pakistan... per cert, a l'Irak n'hi ha una que es diu "Blackwater" i que, degut als nombrosos casos de corrupció i atrocitats, que ha perpetrat contra les poblacions civils, ha hagut de canviar de nom; ara es diu "Xe", segons ha explicat entre altres, Xavier Vinader al setmanari "El Temps".

Cameron vol demostrar que, si és que hi ha algun dolent, que fa coses que no s'han de fer, ni a l'Irak ni enlloc, aquest s'hauria de buscar entre els mercenaris pròpiament dits --que per això cobren-- i no a les files de les tropes ianquis.

I LA CIA NORD-AMERICANA ?

A la pel•lícula, podria semblar que la CIA nord-americana ("Central Intelligence Agency") no surt per enlloc, però no és així. Fixeu-vos quan el responsable militar màxim de les tropes de l'empresa multinacional, li demana secretament al noi de la pel•lícula --un honest "marine" ianqui, veterà i ferit en mil batalles-- que el mantingui informat de tot allò que resulti interessant, sobre les seves converses amb els científics de la base. Li està demanant que s'infiltri i faci d'espia. Ni més ni menys. Però Cameron posa les labors d'espionatge --que acostumen a ser brutes a més no poder-- no en mans d'un agent de la CIA --que deu n'hi do fins a quin punt estan desprestigiats-- sinó en mans del bo de la pel•lícula, el "marine"...

La ingenuïtat del "marine" és perfectament buscada i presentada per Cameron. Una ingenuïtat que es manifesta tant davant dels oprimits de la pel•lícula, com davant dels opressors. Una ingenuïtat que no té límits, però que se'ns presenta com a sana i correcta en el context de "l'Avatar". Potser aquesta és una de les poques coses que em resulten creïbles de la pel•lícula: els "marines" nord-americans són ingenus. Sempre em recordo d'un professor d’anglès, que vaig tenir durant els anys seixanta. Un dia va dedicar la classe a explicar-nos frases fetes, proverbis o refranys. Un dels exemples que ens va posar i que recordo clarament, és una frase que es diu per Amèrica del Nord, encara ara, quan una persona vol manifestar incredulitat, davant d'alguna cosa que un altre li explica: "Tell that story to the Marines!". És a dir: "Això que m'expliques no m'ho puc creure. I no s'ho creurà ningú. Vés i explica-ho als "marines". Ells són tan ingenus, que potser et creuran...!"

Pel que fa a la resta, ja us ho podeu imaginar: ciència-ficció, efectes especials, els rambos i supermans de sempre... i la idea vergonyant --massa repetida des de fa anys, com si fos una cançó enfadosa-- que els qui tenim la pell blanca, sempre som més forts, més llestos, més valents... que els qui la tenen fosca o negra o simplement no tan blanca, de manera que l'helicòpter més gros de les tropes enemigues ha de ser sempre abatut per obra d'un heroi blanc. I així ens volen fer creure que l'alliberament del poble oprimit es pot produir no gràcies a l'acció conscient d'aquest mateix poble, sinó gràcies a una oportuna, audaç i intrèpida intervenció estrangera... la qual paràbola, per cert, també ens la volen fer aplicar a la complicada i sagnant situació que pateix ara mateix l'Orient Mitjà...

Francesc Arnau i Arias.
7 de febrer de 2010

TRISTESA

La tristesa se m'ha instal·lat, endins. Faig com si res. Em llevo, miro el temps que fa, enyoro el sol, passejo, escampo molletes de pa per saber tornar a casa. Només que, a casa, la mare no hi és, i el pare tampoc. Ja no puc inventar-me infanteses, estan totalment perdudes. Els ocells em segueixen, es van menjant els records.

La tendresa m'ha tornat. Em llevo, miro als ulls de l'escombriaire, del carter, de la veïna, bon dia, i penso que mai no m'havia adonat que tenien ulls com pous, amb tristeses endintre, amb alegries, potser.

L'hivern blanc, com un corc, com una larva, m'ha rosegat molt endins. Em sento eixuta, de fusta, un arbre podat d'aquesta manera salvatge que s'estila en aquest país: cada branca perduda com una ferida, arran d'escorça, arran de pell. Faig com si res. Però de tant en tant un record se m'apilota, potser una paraula em torna i se'm fa grop, sóc bonyeguda i trista per sempre, penso, potser, com un d'aquests plàtans de carretera vells i escapçats que somien primaveres impossibles.

Bon repòs, mare!

La nostra mare ha mort tal com va viure: serenament. Pensant més en els altres que en ella mateixa ("Per què no seus?", em va dir, i al cap de res s'adormia per sempre).

Viurem amb el seu record. Serem el seu record. Serem la seva força.

Ha arribat el fred

Cada matí, aquests dies, la gebrada broda els camps amb el seu fil blanc trencadís. Cada fulla, cada bri, cada teranyina, queden enjoiats amb la meravella.

És hora de recollir-se i gaudir el foc sempre inèdit, de mirar endins, o de córrer amb avidesa darrera els dies curts i provar d'atrapar la claror que s'estimba, l'instant que no és.

Una estona molt curta, abans de colgar-se un sol indecís, el cel és ben vermell. Les vaques, molt lentes, rumien la fosca, el fred.

PAISATGE HUMÀ

El tren fa via cap al nord. A la dreta, uns quants núvols afuats pel vent es van encenent, color de brasa, amb el foc del sol que neix. Encara és una mica fosc, el dia triga.

A l'esquerra, una lluna molt rodona i pàl.lida, quasi transparent, s'acosta a l'horitzó i transforma el paisatge en un dibuix perfecte que no em canso de mirar. Qui sap per quina raó el vent, a ponent, ha engrunat els núvols, molt blancs, i els ha escampats com molles del pa d'àngel immaterial del satèl.lit.

Heures molt vermelles enfilen la tardor a les cases. Miro les finestres il.luminades i penso que hi deu haver algú esmorzant: potser beu cafè amb llet, potser mossega l'olor de les torrades. Som tan semblants...

Davant meu, una dona ossosa, tota grops, seu molt immòbil. Porta una brusa taronja i els cabells tenyits de groc. Sembla de fusta. Però, de sobte, veig que parla amb algú i que es mou amb una vivacitat inesperada: somriu, es transforma.

Més enllà, dorm un noi jove de cabells molt negres, vinclat al seient com un jonc. "Deu tenir els ulls verds", penso. Jonc vora l'aigua intocada.

Els qui viatgem en aquesta hora som una mica més fràgils, tenim la son encauada als ulls, com un alè d'infància.

Una noia amb bufanda vermella espera, dreta, davant la porta del tren que, ara, alenteix. I baixa d'una revolada àgil, com una fulla madura. "Som tots d'un mateix arbre", m'insinua l'espurna d'un somni recordat. Tan vells i tan nous i, sembla, tan diferents.

Miro la lluna que ja no hi és. El sol espia de biaix i encega els vidres. Mig despullats, una filera de pollancres dibuixa una randa negra contra la llum del cel, feta branques i nius i una cresta de fulles amb ocells.

"No som pas més que una fulla", penso. Ni més. Fets del mateix misteri, igualment caducs i eterns.

Al nord, ara, ja es veuen les muntanyes amb neu estrenada: potser pols de lluna, potser miratge i sorpresa.

Endins i enfora del tren, del temps, la tardor camina.

Baixo. Cau el vent.

Consellera Tura, prou!

Impressionant, l'article de Joan Tardà sobre Amadeu Casellas. El subscric totalment. En uns moments en què la classe política viu les hores més baixes, persones com Joan Tardà són l'excepció que confirma la regla.



El seu sofriment esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva

L'agost de 2008 els diputats d'Esquerra vam rebre correus en què se'ns feia avinent el cas d'Amadeu Casellas, ciutadà que protagonitzava una llarga vaga de fam per reclamar la llibertat. Arran, doncs, d'una entrevista immediata amb la consellera Montserrat Tura i el director general Albert Batlle, vaig poder visitar-lo en més d'una ocasió (en els darrers mesos, en canvi, se m'ha denegat sempre) i vaig conèixer l'Amadeu Casellas, ja aleshores convertit en el pres que, malgrat no haver comès mai cap delicte de sang, feia més de vint anys que era a la presó.

Dono fe, perquè, de reunions i entrevistes amb els responsables polítics del govern, n'hem tingut més d'una, que aleshores s'avingué a finalitzar la vaga, a canvi d'establir un pla d'actuació, avalat per Ignasi Garcia Clavel, que durant anys fou el responsable de presons en l'època de CiU i avui dia a la Sindicatura de Greuges, per tal que a la primavera de 2009 obtingués la llibertat. Dono fe que sempre que l'havia visitat a la presó, prèviament, havia parlat amb els responsables del departament i amb el director del centre de Can Brians-2 i que sempre m'havien comunicat que tot plegat anava més que bé. I tothom n'estava satisfet. Dono fe de la ràbia no continguda de comprovar que el mateix dia que la junta d'avaluació havia de signar el document (quina casualitat!) tot se'n va en orris perquè una persona que havia pretès introduir una dosi de droga en una presó testimoniava que l'Amadeu n'era el destinatari. Ni aquests fets implicaven legalment la necessitat d'aturar el procés ni mai se n'havia parlat, tot i que van ocórrer en una presó catalana.

A partir d'aquell moment tot va anar a mal borràs. S'acusà el ciutadà Casellas de fer denúncies calumnioses sobre el comportament d'alguns funcionaris i de la gestió de les presons, i de fer-les públiques amb una clara connotació política. I què? En un estat de dret, qui es consideri calumniat per opinions d'altri ha de recórrer als tribunals, però mai no es poden legitimar altres repressions, sobretot institucionals, endurint-li, fins i tot, el règim d'internament.

Consellera Tura, prou! Cal que ho corregeixi immediatament, tot alliberant Amadeu Casellas. No només per raons humanitàries i per l'autoestima de les nostres institucions, sinó també perquè el sofriment de Casellas (i el que pugui arribar a passar, perquè cent dies de vaga poden ser irreversibles) esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva. És a dir, també per a la dels nostres governants.

(*) Diputat d'ERC al Congrés

Publicat a
El Punt Barcelona 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Barcelonès Nord 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Comarques Gironines 27-10-2009 Pàgina 15
El Punt Maresme 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Penedès 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Vallès 27-10-2009 Pàgina 14

Amadeu Casellas

Com es deixa morir un home o com es mata un home?

Amadeu Casellas: concentració-roda de premsa davant de l'hospital penitenciari de Terrassa.

Queda convocada per al pròxim dissabte dia 17 d'octubre una concentració per la llibertat d'Amadeu Casellas davant de l'Hospital Penitenciari de Terrassa a les 19:00h.

L'Amadeu fa més de 90 dies que està en vaga de fam.

A les 18:15 del mateix dia ens reunirem davant del sindicat (CNT Terrassa) per dirigir-nos conjuntament cap a l'hospital, els qui hi vulguin anar directament poden fer-ho en cotxe o amb la Línea 1 i 11 d'autobusos de Terrassa.

COLOR DE NIT DE VELLUT

Torna Orió, el guerrer de l'hivern, a batallar per les hores perdudes. No saps ben bé si has de tancar o obrir la finestra; fa fred, no en fa?

Sigui com sigui, roden les estrelles, la lluna es torna un formatge encetat, i el pa de la llum s'empassa a la boca de l'horitzó. Caldria res més?

Hauria de poder ser, deixar-se fondre quan la llum es fon, fer-se obscura quan ve la nit, íntima, potser amb el record d'una única fulla transparent, a mig caure, daurada, irrepetible. Potser amb l'alè de la tarda encara tebi al clatell, i la pell d'un pètal de seda al clot de la mà.

Hauria de poder ser.

CARTA OBERTA A AMADEU CASELLAS

Hola, Amadeu:

Quina vergonya que em fa escriure't, després d'un silenci tan llarg, que m'ha crescut com una mala herba. Hi ha circumstàncies, dificultats...ja ho saps. Però des de fora de la presó, costa sempre, pensar-hi. Perquè les presons, generalment, no surten als diaris ni a les notícies i tampoc no es veuen, sempre estan amagades dins del paisatge, suposo que ben deliberadament...

Com que sé que et censuren les cartes, aquesta te l'envio ja oberta. Dirigida a tu però també a tota la gent del carrer que, com jo mateixa, està en quart grau penitenciari sense saber-ho. Sense creure que, algun dia, li pot tocar anar a parar a les clavegueres del sistema, que necessita homes lliures empresonats per tal que puguin seguir lliures estafadors com Fèlix Millet i tants d'altres, i repressors amagats en despatxos, per exemple al carrer Aragó, a la Direcció General de Serveis Penitenciaris, on els qui et van prometre la llibertat, després de la vaga de fam de 76 dies de l'any passat, amaguen les mentides sense vergonya.

I vet aquí que avui, 2 d'octubre, fa 80 dies que dura aquesta nova vaga de fam. Què puc dir-te, company? Que jo he menjat cada dia, durant aquest llarg estiu en què, per enèsima vegada, fas servir el teu cos d'altaveu d'un sistema repressor i injust que no pares de denunciar, i no només en el teu cas, sinó explicant també les injustícies generalitzades? Què puc dir-te, amic?
Que pateixo per tu i temo que et deixin morir, així de cru, així de clar...Ets una veu massa incòmoda...

Company, amic: espero que t'arribi, d'alguna manera, aquesta carta, encara que només serveixi per trencar silencis.

Companys i companyes, amigues, amics: si l'Amadeu mor a la presó, és cosa nostra, és culpa nostra, també. Les presons són aquí, a la cantonada, i és inútil no voler-les veure.

Perquè sempre hi haurà un Amadeu disposat a deixar-hi la pell, si cal, per tal de fer-les visibles, monstruoses com són, essencialment injustes.

COLOR DE TARDOR QUE COMENÇA

Setembre: dies daurats. La llum és manyaga i tèbia. Es despengen, color groc viu, fulles petites d'acàcia, rodones com fanalets. Floreix, blanca, la flor d'olor minúscula de la sajolida, i la de l'heura, tan discreta, estarrufa els estams sense pètals, una mica grocs, quasi verds. Tothom va tan de pressa que ni se n'adona. Però si t'atures veus passar les hores amb una parsimònia endreçada, puntejades d'ocells, gairebé perfectes.

La tardor que comença sembla una primavera aigualida, si no fos que la mel del sol s'empassa de pressa i el vellut de la nit guanya hores a la claror esmorteïda.

Avui, Júpiter ronda, brillant, una lluna creixent, grossa, arrodonida i gastada com un còdol de riera. I et vénen ganes d'encendre la llar de foc, encara que no faci fred: just per veure, una vegada més, la flor instantània del foc, amb pètals efímers i impossibles.

Solidaritat amb Amadeu Casellas

¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!

CONCENTRACIONES:
- Domingo 27 Sept. a las 12:00 en la Puerta del Sol.
- Viernes 2 Oct. A las 12:00 en C/ Alcalá, 44. (Sede de la Delegació del Govern de la Generalitat en Madrid).

Amadeu Casellas es un preso anarquista que lleva más de 25 años encarcelado por su participación en decenas de atracos a bancos con los que ayudaba a financiar luchas obreras en los años 70. Al igual que ahora, aquel era un momento de grave crisis económica (es decir, para los y las trabajadoras) y él, como muchas otras personas, vio necesario llevar a cabo acciones como esta para devolver a las trabajadoras y trabajadores lo que el capitalismo les negaba ayudándoles en sus luchas y conflictos. Ha sido siempre una persona comprometida y activa.
Han pasado 11 meses desde que dejó la penúltima huelga de hambre que duró 77 días. Los motivos que le llevaron a ella fueron, en primer lugar, que ya había cumplido el máximo de encarcelamiento establecido legalmente, y en segundo, como denuncia y protesta por la situación en la que se encuentran las personas presas en las cárceles del estado español. La tortura y los malos tratos son una realidad, siendo aplicados por parte de instituciones penitenciarias, bajo la permisividad y complicidad de los juzgados de vigilancia y el cinismo e hipocresía de los políticos.
Cesó la huelga de hambre tras alcanzar un acuerdo con el Sindic de Greuges (defensor del pueblo catalán), en concreto con Ignaci García Clavel, director de Seguridad Pública y Relaciones Sociales. Y también por su salud. Se llegó el compromiso de que se le empezarían a dar permisos tras su recuperación, encaminados en la concesión de un tercer grado (último grado para conseguir la libertad). Tras firmar el programa individual de tratamiento, en el que se contemplaba que podría salir de permisos, Amadeu consideraba que para el 20 de abril debería haber tenido día y hora establecidos. Pero no fue así, por lo que comenzó una nuevo huelga de hambre que sostuvo durante 26 días, pero que tuvo que abandonar por encontrarse demasiado aislado y debilitado físicamente. En el mes de mayo se repite esta misma circunstancia, durando la huelga de hambre y sed 22 días.

Ahora ya son más de 60 días sin ingerir alimento alguno y la salud de Amadeu comienza a deteriorarse seriamente. Ante este ayuno definitivo, instituciones penitenciarias reacciona, en primer instancia endureciendo sus condiciones en prisión (lo regresan a primer grado) y negándole el traslado al hospital. Más tarde, gracias a la presión de su abogado, Amadeu ingresa en el hospital penitenciario de Terrassa. Ante el cansancio por tantos abusos, arbitrariedades y el empeoramiento de su situación de aislamiento, junto a esta huelga de hambre, Amadeu ha iniciado una huelga de sed,A pesar de que “el imperio de la ley” prefiere verle muerto antes que en la calle, Amadeu sigue firme en su decisión “desde dentro es el único medio de lucha que tengo”.

Desde CNT-AIT queremos su inmediata liberación y el final de las Cadenas Perpetuas Encubiertas.
¡Libertad para Amadeu Casellas!¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!¡Abajo los muros de las prisiones!

COLOR D'ESTIU QUE S'ACABA

Des de la casa nova, veig que la llum de l'estiu declina, es fa una mica oblícua, com més fràgil. Al pati, les fulles grogues van apareixent: ara l'una, ara l'altra...

No sé quin és el color d'estiu que s'acaba. Potser només és una sensació de lleugeresa, de calor vençuda, d'aire net i una mica fred que és com una carícia.

La llum del dia, que semblava inacabable, s'ha retallat i et sorprèn el sol que se'n va tan aviat, amb traïdoria...

Però encara hi haurà prou escalfor per a una darrera florida de roses, potser. Els cabdells menuts de les ponzelles es van agençant. Si s'espavilen, s'obriran abans del fred.

No sé quin és, el color de l'estiu que s'acaba. Potser el sabré quan la darrera rosa obri els pètals a poc a poc, vermella o rosada, translúcida.

COLORS D'ESTIU: VERMELL

És el color del mas: vermell diluit d'argila feta paret, rajola i teula, xemeneies com sentinelles de la tarda.

Són les cireres dels pastissos madurats al forn, les flors de nit que dormen els matins, les móres àcides abans del negre dolç.

És el color del desig dels tomàquets encara verds, menuts.

I són d'un vermell encès els crits dels ocells i dels nens petits: l'alegria intocada dels nius.

I és vermell rosat el núvol encès de sol: alba o captard, pregunta.

I és un planeta rogenc qui ens vetlla, cada nit, a tocar de la muntanya.

COLORS D'ESTIU: GROC

Són els albercocs madurs caiguts vora el pou i l'herba cremada dels marges, amb papallones quietes com flors.

Són les flors que es desfan dins la llum, pètals que volen i fruits aglevats que s'insinuen.

És el cansament dels rostolls: palla i terra eixuta, pluja de foc dels migdies, repòs ennuvolat del cel, amb capvespres de camamilla ensucrada.

És el sol que neix, una estesa de mel abans de la calor, amb puputs que s'estarrufen cada dia, a l'alba, vora el mas despert.

DIMARTS

Dimarts, 19 de gener de 1962.

Els dimarts arribava la bossa de la roba neta. Era blava, grossa, lligada amb una veta blanca i amb un número brodat: 83. Perquè ella era la vuitanta-tres. A l'escola dels Sants Metges totes les alumnes tenien número, tota la roba era marcada amb aquesta identificació. A les classes els deien pel cognom. El seu nom de debò es difuminava i es perdia.

La bossa arribava des del poble amb el camió dels recaders: "el camió de la llet", en deien, perquè també recollia els pots platejats de la llet de les masies. A l'escola, a ciutat, les bosses es dipositaven en un quartet fosc al costat de la porteria. A la Maria, és a dir, la Vuitantatres, li semblava el quartet més important del món.

Feia poc que havia arribat, i es passava les nits plorant, perduda dins aquella carcassa immensa de la qual encara no sabia els topants i que l'atemoria. Tenia deu anys, i es pensava que es moriria abans de poder tornar a casa. N'estava convençuda.

Però llavors van arribar els dimarts, el dia de la bossa. Havent dinat, que era l'hora reglamentària, la buscava amb desfici entre el munt de paquets i l'obria amb una frisança que li feia tremolar els dits, ja prou entumits pel fred, i la veta costava de deslligar. Dintre, molt ben plegada, hi havia la roba neta, un paquetet de galetes o una mica de xocolata, i una carta. La carta.

La mare escrivia amb una lletra rodona, molt ben perfilada, amb una mica de farbalà a les esses. La Maria s'amagava per llegir-la, si podia al lavabo de l'entrada, que era per als visitants i els estava prohibit, però que semblava una caseta perquè, a vegades, hi entrava un caminet de sol i era molt net, molt blanc. Ella s'hi arraulia i olorava la carta tal com havia olorat la roba, les galetes o la xocolata. El paper feia olor de llar de foc, de cabells pentinats, de patates al caliu, de casa. Olor de casa perduda.

La carta deia que estaven bé, que el més menut ja caminava, que aprofités molt les classes, que ja sabia que eren importants. A vegades deia quan podria tornar, i llavors els dies passaven com un rajolí d'aigua esperançada. Però altres vegades no en deia res, d'anar a Les Penyes, i llavors totes les hores tenien un color indefinit, color de boira, lentes.