Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 26 de gener del 2009

Calaixeres negres, camí d'Alpens





Vaig a Sant Quirze, camí d'Alpens. Encara falten tres quarts d'hora per a l'autobús. De Torelló a Alpens, més d'una hora i mitja. És el que tenen els transports públics. Així i tot, per a mi és com un viatge al passat, quan a Sant Quirze hi havia els autocars vermells del Jepino...han hagut de passar molts anys, per tornar a tenir autobús. Me'n felicito, doncs.

I m'ho agafo bé. Esmorzo a l'Sport, i el meu amic J. ja m'hi espera. "T'he guardat lloc", em diu, amb el somriure burleta, tot i que el bar és mig buit. I m'explica històries de sempre que, avui, semblen inversemblants: l'aventura de la marededéu venuda per la seva cosina, i que ell rescata d'un antiquari d'Olot. "En vaig pagar cinc vegades més", diu, pragmàtic, murri. Com que la imatge va estar enterrada, durant la guerra civil, no només la restauren, sinó que la "bategen". J. fa venir el mossèn a casa, la beneeix, i fan un dinar per a celebrar-ho.

Tot això ve a compte perquè, diu, no li agrada el color lila, que jo porto sovint. "És el color de la capa de Sant Josep, i el dels escapularis de la marededéu del Carme". Vés per on. Mai no se m'havia acudit.

I m'explica una altra història, encara més rocambolesca. "Has vist mai calaixeres negres, amb un marbre blanc a sobre?". No ho sé, em sembla que sí, i em vénen al cap habitacions fosques i calaixeres potser negres amb marbre blanc a sobre i capelletes transparents amb sants i marededéus a dintre, tot molt atapeït, carregat. "Doncs són negres perquè era un senyal de dol per la reina Isabel segona, quan es va morir". Quedo estupefacta, no sé si em pren el pèl. "Quan es mori el rei, hauràs de pintar negres els mobles de casa teva". Sí, home, i que més!. Riem una estona, i llavors se'n va amb els amics que realment esperava, els de cada dia.

A Alpens hi ha boira. L'autocar petit sembla qe gronxi, avui, irreal. Vaig a trobar la mare. Passarem un bon dia, el sol estriparà la boira, podrem passejar i fer el cafè a la fonda, al voltant de l'estufa central, que és l'ànima de l'hivern. El R. de la fonda, a la tarda, espellofa blat de moro a l'entrada, una espiga és vermella i em fa recordar el desig de trobar-ne una de vermella quan espellofàvem a casa i jo era petita. "Ara hauries de cantar", li dic, i m'explica històries de contalles i cantades a la vora del foc, que és el que volia sentir.

El sol es pon a la costa del Graell amb un devessall de núvols enjoiats de llum. "Adéu, mare, fins la setmana que ve".

divendres, 16 de gener del 2009

El que no sabem de Gaza



La devastació aflora a Gaza al callar les bombes

1. • Els palestins surten al carrer per trobar els seus morts entre les runes
2. • Amnistia diu que té proves de l'ús de fòsfor blanc contra edificis de l'ONU



MÉS INFORMACIÓ

* La UE invita Israel, l'ANP i alguns països de la regió a Brussel·les
* La guerra posa a la picota Al-Fatah i reforça Hamàs

JORDI CORACHÁN / CARINE MANSOUR
BARCELONA

Entre temors que el fràgil alto el foc es pugui trencar en qualsevol moment, Gaza es va despertar ahir enmig d'un mar de devastació, després de tres setmanes de bombardejos israelians. Per primera vegada després de 23 dies, no queien bombes i els castigats habitants de la franja feien un esforç per recuperar una mica de normalitat. Als carrers s'hi veia gent i cotxes, els bancs i els comerços estaven oberts. Els policies de Hamàs es van instal.lar a les cruïlles principals. La gent abandonava els amagatalls i sortia al carrer per intentar localitzar els seus morts entre les tones de runa.
"Fa una estona he vist com rescataven 19 cadàvers més al barri de Zeitun", explica per telèfon a aquest diari Donatella Rovera, enviada d'Amnistia Internacional (AI) a Gaza. Des de dissabte passat, s'han trobat més de 100 cadàvers sota la runa. I se sospita que n'apareixeran més. Ara per ara, les víctimes mortals d'aquesta guerra ja sumen 1.310. D'elles, 420 són menors, a més dels 5.500 ferits.

QUILÒMETRES DE DESTRUCCIÓ
El panorama és dantesc. "Les imatges de televisió i les fotos dels diaris només mostren una part de la destrucció, però la realitat és moltíssim pitjor. Miris cap on miris, veus cases destruïdes", assegura Rovera. "He recorregut tres quilòmetres i no hi havia res més que destrucció. L'amplitud dels danys és terrible. Com si un terratrèmol o un volcà ho hagués arrasat tot", afegeix Hussam al-Madhun, cap de la delegació d'Acció Contra la Fam a Gaza. "Tinc 40 anys, i en tota la meva vida no he vist res semblant. He preguntat a la gent gran. M'han dit que ni el 1948, el 1956, el 1967 i el 1973 ningú ha vist res de semblant", afirma.
El que no poden reproduir ni els diaris ni tampoc les televisions és la pudor. "Vas pel carrer i el que impacta és la pudor. Fa olor de sang, de cossos descompostos, d'escombraries", explica Maha Rezeg, consellera de Save The Children. "A Gaza la infraestructura està destruïda i tot se suma a la pobresa. La gent està horroritzada. És massa per explicar-ho", afegeix.
Un total de 20.000 cases han estat danyades durant l'ofensiva i 4.000 han resultat completament destruïdes. Cada una allotja diverses famílies. Almenys 40.000 persones s'han quedat sense casa. Ahir se sentien múltiples històries de gent que no té enlloc on poder anar.

FRASES MACABRES
En moltes cases, els soldats israelians, abans de la seva retirada, van deixar frases escrites a les parets al costat de les estrelles de David, explica la representant d'AI. Mort als àrabs, diu que va llegir en diverses d'elles.
L'Exèrcit israelià va utilitzar l'artilleria --"molt destructiva i poc precisa", assegura Rovera-- contra els combatents de Hamàs i d'altres grups palestins. "També hi havia gent d'Al-Fatah tirant coets", sosté. Amnistia assenyala que ha trobat proves de l'ús de fòsfor blanc en algunes bombes que van caure en escoles, hospitals i oficines de l'ONU. Com a exemple de la "barbàrie", AI descriu la situació a l'Hospital Al- quds que "té la meitat de les instal.lacions cremades". A més a més, Rovera denuncia que els soldats es van emportar tres ambulàncies "per utilitzar-les en els seus controls de carreteres".
La situació no és gaire millor a l'hospital Shifa, controlat per Hamàs. "Està com la ciutat. No està arrasat, però ha patit molts danys", afirma la catalana Tina Miñana, coordinadora a Gaza de Metges del Món.

MOLTES AMPUTACIONS
Però més enllà de la destrucció física, hi ha centenars d'històries trencades, com les que explica Abir al-Madhun, voluntària de la Creu Roja Internacional. "He vist gent amb les cames i les mans amputades. A vegades, no sabia si eren dones o homes, joves o vells. Tenien les cares desfigurades", denuncia. "És molt dur perquè el personal sanitari ha de ser fort davant els pacients. No es pot mostrar debilitat", afirma.
El subministrament elèctric falla sovint i això comporta talls d'aigua. Alguns barris fa tres setmanes que no tenen llum. S'ha recuperat el servei telefònic, malgrat els talls, cosa que ha permès a Israel difondre missatges amenaçants. "Això encara no s'ha acabat", sosté una veu metàl.lica d'una gravació automàtica que arriba a les cases de Gaza que segueixen senceres, explica la coordinadora de Metges del Món.
Tot i que caldrà molt temps, el formigó i la infraestructura es reconstrueixen. Però altres danys no es poden esborrar. "Les destruccions que vaig veure reflecteixen el dolor que tinc. He vist cadàvers de criatures partits a trossos. La guerra no distingia ningú, tothom estava en el blanc", testifica Hussam al-Madhun, d'Acció Contra la Fam.
"La història palestina ha estat sempre acompanyada de la violència, durant 60 anys. Això és el que he après", afirma Al-Amaui.

(Informació de El Periódico)

Entrevista amb Salah Jamal

dijous, 15 de gener del 2009

“PLOM FOS A GAZA”: MÉS ENLLÀ DEL GENOCIDI


“Plom fos a Gaza”: per si encara algú no ho sap, aquest és el nom triomfalista amb què Israel està perpetrant, des del 27 de desembre passat, la seva massacre contra el poble palestí.


I el que està passant és tan greu, que aquests dies la desinformació i la intoxicació informativa es converteixen en armes polítiques. Per internet corre una imatge de Pilar Rahola, de coneguda militància sionista, a qui es “felicita” pel seu “aniversari” : més de mil morts palestins a dia d’avui, i més de cinc mil ferits a Gaza, només des del 27 de desembre.


I la desinformació continua. Carles Duarte, que s’autodefineix com a poeta, manté en seu darrer article “Màrtirs” a “El 9 Nou” de dilluns passat, 12 de gener, les mateixes tesis que Bush, president nord-americà, quan creu que la solució del conflicte passa per dos estats (jueu i palestí) i pregunta: “Hi ha cap palestí amb un mínim de sensatesa que cregui que Israel pot desaparèixer?” després de titllar Hamàs de “organització radical que uneix religió i política (...) que aspira a islamitzar la societat i a aniquilar físicament a Israel”.


Al senyor Duarte, a la senyora Rahola, i a tota la gent que, en general, es creu aquesta visió del conflicte, jo els faria aquestes reflexions:


Segons Faraj Mahmood Muhammed Al-Hamalawi, un palestí que viu a Bilbao, i les paraules del qual faig meves, (entrevista publicada a Indymedia Barcelona) cal tenir en compte que “Hamàs i el poble palestí són les víctimes. La víctima no és Israel. Si un poble està ocupat té dret a la seva llibertat, fins i tot ho diu la ONU. Quan Saddam va envair Kuwait, tothom es va mobilitzar, perquè allí hi ha petroli, diners. Palestina no té res. Vivim aquesta massacre des de fa més de 60 anys i ningú no diu res.” Pel que fa a Hamàs “és un partit polític islàmic democràtic i no es vol reconèixer així (...) Si un país envaeix l’altre, és lògic que l’ocupat no reconegui aquest estat, perquè aquestes són les seves terres”.


Faraj M.M.A. acaba dient que creu que “es tracta d’una conspiració mundial contra Gaza en què estan implicats també els EEUU i Europa”.


Pel que fa a Hamàs, Manuel Márquez, a Kaos en la red fa, el dia 11 de gener, algunes puntualitzacions:


1. Hamàs (moviment de resistència islàmic) va guanyar per majoria les eleccions parlamentàries palestines, el 25 de gener de 2006.

2. Hamàs no va fer mai un cop d’estat, per prendre el poder de l’Autoritat Nacional Palestina. Va ser el líder de la ANP, Mahmud Abbas, qui no va acceptar entregar el control de les forces de seguretat al govern legítim de Hamàs.

3. A causa del seu triomf electoral i la seva elecció com a cap de l’Autoritat Palestina, Hamàs es va haver d’enfrontar al cop d’estat de Mahmud Abbas i patir l’escanyament econòmic i el bloqueig de les ajudes per part d’Israel, amb el consentiment dels Estats Units i d’Europa.

4. Hamàs va créixer gràcies al recolzament de les dones palestines. Meela as-Shantiuna n’és una líder destacada, i membre del seu Parlament.

5. Durant aquests darrers anys, Hamàs no ha fet altra cosa que defensar-se, i ho ha fet com pot, amb la resistència, enfrontat de forma desigual amb els exèrcits més poderosos d’aquest planeta.

6. Hamàs vol l’acord però no està disposat a rendir-se davant la barbàrie. Segons dades del mateix Ministeri de Defensa israelita, entre el 2001 i el 2008 hi ha hagut 23 morts jueus, enfront dels 3.800 palestins, als quals cal sumar el miler llarg de morts i els cinc mil ferits d’aquests dies.


Victòria Buch, activista israeliana contra l’ocupació, reconeix que “l’existència d’Israel, en la seva forma actual, es basa en una contínua neteja ètnica de la població palestina” (publicat a Kaos en la red).


I això forma part de l’esperança: el fet que les veus contra l’ocupació de Palestina s’aixequin des de dins mateix d’Israel, també. Però els palestins no poden conviure amb els seus botxins.


Mentrestant, just ara, quan llegiu aquest article, la massacre continua. Els doctors noruecs Mads Gilbert i Erik Fosse, tornats al seu país després de deu dies treballant a l’hospital Al Shifa a Gaza, han declarat en roda de premsa que, per les ferides que han tractat, sospiten que Israel està utilitzant DIME (explosius de metall inert dens, que funcionen amb una immensa ona de pressió, sense metralla que, si no mata, causa amputacions i ferides gravíssimes als teixits tous. I ja és segur que estan utilitzant bombes de fòsfor blanc. (informació recollida a Indymedia Barcelona,el 13 de gener).


Voldria acabar citant, de nou, Faraj M.M.A., el palestí de Bilbao de qui he parlat abans: “El que està passant a Gaza és una massacre total, una carnisseria. No hi ha paraules per descriure el que està fent el govern d’Israel. Hauríem de tenir altres paraules, perquè va més enllà del genocidi”.


Jamel El Meziani

Vic, 14 de gener de 2009

dilluns, 12 de gener del 2009

Osona per Palestina






Fotografies d'Adrià Costa, a osona.com

Dissabte passat vaig ser a la concentració per Palestina de Manlleu. Molta gent, gairebé tots àrabs d'origen. Em vaig sentir avergonyida per tots els catalans i catalanes de soca-rel, per entendren's, que no hi eren. Per exemple, Pere Prat, alcalde. Per exemple, una colla de manlleuencs que s'ho miraven des de les escales, sense acostar-se, com si allò fos un espectacle folklòric. Exactament al contrari del que vaig veure a les manifestacions a Dos Hermanas i a Sevilla, aquests dies de festa, en què els àrabs d'origen eren minoria.

No sé què més ha de passar, perquè sortim al carrer. A Manlleu les pancartes eren, en gran part, fotografies de nens morts. No podien ser més explícites.

Si cliqueu aquí al costat, a la foto petita de la dreta, més amunt (on diu "Aturem el genocidi de Palestina) veureu algunes fotografies que ni la televisió, ni els diaris, no ensenyen. No sé si podreu veure-les totes, d'una tirada. Jo no puc.

Sé que aquest mateix dissabte, a Barcelona i a moltes altres ciutats, el clam contra el genocidi era unànime. Però no n'hi ha prou, perquè la barbàrie continua. Ara mateix ja es parla de nou-cents morts i quatre mil ferits, això respecte a una població d'un milió i mig de persones. Hi ha més gent a Barcelona. No ens cabria al cap, una massacre així a Barcelona, suposo. Què ens passa, doncs? Que Gaza està lluny? Si has viatjat una mica, saps que no hi ha distàncies, que les distàncies les portem als ulls, només. Que potser són diferents, els nens i nenes de Gaza dels d'Osona, de Barcelona? Mireu les fotografies. Jo no sé explicar-ho. A Manlleu, dissabte passat, no només hi van haver crits i banderes cremades, que també, i ràbia. Molta gent plorava.

La propera convocatòria a Osona és al mateix lloc i a la mateixa hora, dissabte que ve: plaça Fra Bernardí, Manlleu, quatre de la tarda. Hi hauríem de ser totes. I tots.

dijous, 8 de gener del 2009

COLORS D'HIVERN: VERMELL


Podria ser el vermell del boix grèvol, sempre guarnit, però no.


O el vermell d’un tros de cel encès, com una bandera.


Podria ser la llar de foc amb sostres de cendra, el caliu de les converses, la calidesa de casa endins, mentre a fora cau la neu sense fer remor, de puntetes.


Podria ser la bufanda que ha cagat el tió, el llom brillant d’un llibre nou, o el color dels nas dels nens que tenen fred però esperen tossudament els Reis.


Però no.


Aquest hivern, el vermell és el color de Palestina.


Vermell de crits contra la barbàrie, contra els silencis còmplices.


Vermell de sang vessada, dolors impossibles.

dimarts, 6 de gener del 2009

Mobilització total per Palestina



L'exèrcit Israelià ja ha provocat més de 600 morts i milers de ferits. El passat dia 4 de gener a més, iniciava l'atac als palestins per Terra.
Les concentracions de suport al poble palestí s'han extés al llarg del territori, amb milers de manifestants arreu. Aquí en teniu un llistat de les que es van fer els primers dies de l'any
i actualització de les noves convocatòries.
A hores d'ara en sabem aquestes
DIA :10 DE GENER 2009.
HORA :16 HORES.
LLOC :PLAÇA FRA-BERNARDI DE MANLLEU.
ÉS MOLT IMPORTANT LA VOSTRA ASSISTÈNCIA, US ESPEREM A TOTS.
# GIRONA: dimarts 6 de Gener a les 20h Plç del Vi i dissabte 17 de Gener a les 12h manifestació Pl. Catalunya

# TORTOSA: 6 de gener concentració a les 18h a la Pl del Mercat.
# ALACANT: dimecres 7 de gener a les 20h escales del Jorge Juan
# MOLINS DE REI: dijous 8 de gener a les 20h a la pl/ de la creu.
# MATARÓ: dijous 8 de gener a les 19h davant de l'ajuntament.
# CASTELLÓ: Concentració divendres 9 a les 19h a Pl Maria Agustina
# VALÈNCIA: dissabte 10 de gener a les 18h concentració al Consulat Americà i manifestació el dissabte 17 a les 18h a Pl St. Agustí
# PALMA: dissabte 10 de gener manifestació (falta concretar hora i lloc)
# CERVERA: Dissabte 10 de gener. 20.30 Cervera amb Palestina, Concentració a la Plaça major.
# I especialment destaquem la MANIFESTACIÓ dissabte 10 de gener a Pl. Universitat, a les 17h de Barcelona en que es demana a milers de persones a sortir al carrer amb els lemes "Aturem la massacre a Gaza! i Boicot a Israel.
Vora de 120 entitats han signat ja el manifest "Prou complicitat amb la massacre del poble palestí" on es reclama: prou comerç d'armes amb Israel, Boicot als productes Israelians (Llista de la no compra) i suspensió de les relacions comercials que hi té el govern català. Les entitats signats es neguen a l'exercici deshonest d'equiparar les parts en conflicte perquè Israel és la força invasora i Palestina el país ocupat i perquè la desproporció de víctimes és aclaparadora.
Més info: palestina.cat
i Kaosenlared.net
Més concentracions: http://www.nodo50.org/info/Concentraciones-solidarias-con.html

divendres, 2 de gener del 2009

Aturem el genocidi a Palestina!



Em truca en J. i em diu que hi haurà una concentració a Vic per Palestina. No podré ser-hi, sóc a Sevilla. Segueixo amb el cor encongit les notícies de les matances que ningú no atura. Vivim en un món molt pervers, perquè la informació no atura el genocidi. La poca informació que arriba, manipulada i tot, hauria de ser suficient per aturar la massacre. I no. On s'amaga Obama, aquests dies? Estic de tot cor amb la gent al carrer, a Vic.

I aquesta tarda seré a Dos Hermanas (Sevilla), on també hi ha convocada una concentració per Palestina. Hi ha bona gent a tot arreu.

Fa un parell de dies érem a Còrdova, visitant la mesquita que la propaganda oficial designa com a "catedral de Córdoba", així mateix, negant l'evidència i la història. I així ens va...

dilluns, 22 de desembre del 2008

Colors d'hivern: blanc



El blanc és l’hivern, el silenci. Quietud de l’aigua que s’adorm enmig del degoteig, estalactita de la cova de l’aire.


És la mica de sol que fa les muntanyes rosades: neu de color de brasa. És la llum perduda entre la boira, el sol de color de lluna, el núvol que crema les hores en somort.


El blanc és record i promesa, port i naufragi. És l’instant alentit, els peixos efímers que neden el temps darrera el vidre de l’aigua.


És la pàgina en blanc que pots tornar a escriure. Esborres tot el que no et cal, i dibuixes només amb l’alfabet de branques nues dels arbres, molt a poc a poc. Un mot que es ramifica, dos.


És el solc que la gebrada cristal·litza, camí que llaura el ventre tebi de la terra, llençol, llavor colgada.






dilluns, 15 de desembre del 2008

Objecció de consciència electoral de Marc Belzunces


No estem exactament d'acord amb tot, Marc. Si s'hagués tractat d'eleccions catalanes, jo tampoc no hauria estat a la mesa electoral, si es perpetuava aquest sistema dit democràtic però en realitat profundament injust. Contra la partitocràcia, abstenció! Així i tot, em sembla prou rellevant el teu gest, i et recolzo en la mesura que és un acte de desobediència pensat i (ho he patit a la pròpia pell), castigat.

"Objecció de consciència a Espanya: he de declarar davant el jutge el proper 15 de desembre

Fa uns dies la meva advocada, la Marta Clapés (Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH)) em va comunicar que s'iniciava el procés penal per la meva objecció de consciència a Espanya:

Finalment el Jutjat d'Instrucció nº 19 de Barcelona ha dictat interlocutòria d'incoació de les Diligències Prèvies per delicte electoral, assenyalant la teva declaració com a imputat pel proper dia 15-12-2008 a les 9.30 h del matí.

Això és al Passeig Lluís Companys 1-5, a tocar del Parc de la Ciutadella.

En principi no és el judici en si mateix, sinó que he de declarar davant d'un jutge i de la fiscalia per a què decideixen si tiren endavant el procés penal, o no veuen res. El fiscal, en tot cas, podria recórrer. A priori sembla un tràmit, ja que tornaré a dir el que vaig escriure, però la propera setmana em reuniré amb la Marta per a què em detalli tot plegat i com ho enfoquem.

En tot cas, es pot dir que la cosa ara sí que ha començat de debò.

A què m'enfronto

L'objecció de consciència electoral per motius independentistes (objecció de consciència a Espanya) no està reconeguda per la legislació espanyola. Així que m'enfronto a:

La llei del Règim General Electoral espanyol diu:

Artículo 143. El Presidente y los Vocales de las Mesas Electorales asi como sus respectivos suplentes que dejen de concurrir a desempeñar sus funciones, las abandonen sin causa legítima o incumplan sin causa justificada las obligaciones de excusa o aviso previo que les impone esta Ley, incurrirán en la pena de arresto mayor y multa de 30.000 a 300.000 pesetas.

Arrest major, segons m'han dit, vol dir presó. Tanmateix, cal considerar que per a penes menors de 2 anys si no tens antecedents (com és el cas), no s'ha de complir.

El llibret que t'envien a casa com a integrant d'una Mesa electoral diu:

(...) les persones nomenades com a president o presidenta, vocal o suplent que no acudeixen a exercir les funcions assignades al càrrec incorren en la pena de privació de llibertat de catorze a trenta dies i multa de dos a deu mesos.

Consultat amb un advocat, aquesta multa pot ser substituïda a voluntat del jutge per serveis a la comunitat els quals, en principi, em nego a cumplir. Ja en faig per voluntat pròpia. En aquest segon redactat el que no queda clar és si la multa té un límit econòmic, i si el té si correspon als 1.800 EUR (les 300.000 pessetes) o no.

Agraïments

Vull agrair a totes les persones que m'han trucat per telèfon, m'han escrit correus i comentaris al bloc des del començament per a mostrar-me la seva solidaritat i ajuda: Alfons López Tena, Cercle d'Estudis Sobiranistes, Josep Cruanyes, Gabriel Borràs, Enric Borràs, Josep Blesa, Vicent Partal, Miquel Strubell, Fundació Catalunya, Toni Hermoso, Alexis Vizcaino, Josep Maria Comajuncosas, Jordi Mas, Jordi Mallach, Jesús Corrius, Sílvia Martínez, Víctor Pàmies, Natxo Sorolla, Miquel Català, Guillem i Joan Camp (Racó Català), Xavier Mir, Jaume Renyer, David Valls, Josep Lluís Figueras, Guillem Carbonell, Joan Josep Isern, Jordi Casadevall, Toni Cucarella, Xesca Ensenyat, Saül Gordillo, Marc Roca, Diana Coromines, Ricard Canellas, Rosa Batalla, Enrique Calderón, Pau Cabot, Roser Iborra, Gerard Gort, Lluís Xifra, Ernest Vidal, David Figueres, Vicent Galduf, Ester (sinache), Àngel Canet, Albert Cortés, Jordi Montanyà, Jordi Rius, al vigilant del far desconegut, Manel Bargalló, Núria Serra, Esteve Canet, Maia Stibilj, Josep Selva, Jaume d'Escriu, Josep Puigdemont, Nació Digital, Enric Gil, Sònia S. Bagudanch, Jordi Borràs, Carles Garcia, Maria Vila, Josep Sort, Esparver, Talaiòtic, Miquel Saumell, Joan Calsapeu, Jaume Marfany, DALP, Pere Meroño, Marta Clapés, Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH), Àlex Hernàndez, i a tots els blocaires, autors de comentaris al bloc i altra gent que no he esmentat (per falta de temps).

De tot cor, gràcies!. S'agraeix que en aquest moments difícils (que ho són) tinguis gent al teu voltant que donin un pas endavant per ajudar-te.

Campanya de suport

En Josep Blesa i n'Enric Borràs han començat ràpidament (i sense avisar-me inicialment!) una campanya de suport, inclosa la recollida de calers per a pagar les despeses judicials i la multa. Els donatius els gestiona la Fundació Catalunya.

Les persones que vulguin ajudar poden fer una aportació a:

Beneficiari: Fundació Catalunya-FONS

Compte Caixa d'Enginyers: 3025-0012-19-1400008332

Per a transferències des de fora del Regne d'Espanya:
Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332

Altra informació: Swift: cdenesbb

Concepte (important!): Defensa Marc Belzunces

És molt important que poseu del concepte, ja que si no no se sabrà que és pel cas. Podeu notificar-me la transferència a marcbel ensaïmada softcatala.org.

Gràcies Enric, Josep i membres de la Fundació Catalunya.

Apunts relacionats:

Espanya, NO gràcies: arrest major i multa de 180 a 1800 EUR

Objecció de consciència: la fiscalia del TSJC m'imputa delicte electoral

Objecció de consciència a Espanya: declaració de demà davant el jutge

Objecció de consciència a Espanya: declaració i campanya de suport

Objecció de consciència a Espanya: entrevista en directe a TV3, dimarts 8

Objecció de consciència a Espanya: entrevista a Els Matins (TV3)"

dimecres, 3 de desembre del 2008

A LA FISCALIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA


Els i les sotasignants, preocupats per la gravetat de les declaracions realitzades pel Sr. Josep Anglada i Rius, durant el congrés del partit polític Plataforma per Catalunya (PxC)a la ciutat de Vic, ens dirigim a aquesta Fiscalia per demanar que formuli la corresponent QUERELLA CRIMINAL contra el Sr. Anglada i el partit polític PxC, per la comissió d’un possible delicte D’APOLOGIA DEL GENOCIDI.


Efectivament, considerem que les declaracions racistes del Sr. Anglada en atribuir per quatre vegades el qualificatiu de “xusma” al col·lectiu immigrant són un primer pas d’incitació a l’odi generalitzat contra tot un col·lectiu. I això pot degenerar fàcilment en un veritable genocidi, tal com demostra sobradament la Història.


A aquests efectes adjuntem fotocòpia de la pàgina 9 del bisetmanari “El 9 Nou” corresponent a l’edició del dilluns 24 de novembre de 2008.


Igualment adjuntem la referència electrònica del vídeo que il.lustra aquestes afirmacions, especialment quan el Sr. Anglada va tornar a titllar els immigrants com a “xusma”, una paraula que va repetir a crits fins a quatre vegades, i també quan va dir que l’alcalde de Vic “no és ningú” i el va qualificar de “vividor, arrogant, prepotent i dictador”:

http://tw.youtube.com/watch?v=Llu6ntrOF0s&feature=related



Les gravíssimes injúries que es reflecteixen tant en el retall de “El 9 Nou” com en el vídeo, situen el Sr. Vila d’Abadal, alcalde de Vic, en el punt de mira del Sr. Anglada i del seu partit polític, PxC.


Per tant,


SOL·LICITEM:


Que aquesta Fiscalia intervingui de manera efectiva i interposi la corresponent QUERELLA CRIMINAL tant en defensa del col·lectiu immigrant com en defensa de la primera autoritat democràtica del municipi de Vic.


ALTRESSÍ:


A efectes de citacions i notificacions, designem el domicili de l’Alcaldia de l’Ajuntament de Vic, Plaça Major, número 1, 08500 Vic (Osona)

Vic, Osona, trenta de novembre de dos mil vuit.


Podeu fer arribar les vostres adhesions (nom i cognoms i DNI) a: coordinadoraantifeixista@hotmail.com


dimarts, 25 de novembre del 2008

Dones mortes


Mal va, quan hem de dedicar un dia contra la violència a les dones. Vol dir que la cosa va molt malament, que el problema és tan gros que algú ha decidit dissimular que no es fa res. Com diu Vicent Partal al seu article de vilaweb, "són rastres d'odi personal, però també d'alguna cosa més. D'alguna cosa que ens afecta a tots."

Jo afegiria que es comencen a matar dones quan s'expliquen acudits masclistes tot i el drama que estem vivint. Es comencen a matar dones quan els marits separats no paguen les pensions alimentàries. Es comencen a matar dones quan es venen cotxes amb un cos de dona com a reclam i es venen rentaplats només per a nosaltres. Es comencen a matar dones quan alguns homes creuen que la prostitució és un ofici i que amb diners poden comprar persones. Es comencen a matar dones quan els nens no renten els plats a casa perquè...són nens.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Record de Joan Bruguera



Ha mort Joan Bruguera, de Vic, cosí del pare. Ell i la Mingueta havien viscut en un pis molt alt del passeig, de Vic, en un edifici únic, perquè tenia esgrafiats de colors torrats i grocs a la paret. Quan anava a Vic amb el pare (moltes vegades, per anar al metge), ell havia de fer mil i un encàrrecs, i jo em trobava submergida al seu costat enmig d'una boira freda: molt freda. Contrastant amb aquell fred humit, que et travessava els jerseis com un ganivet i t'amarava els ossos, Ca la Mingueta era com un oasi molt tebi. Quan hi arribàvem, a l'hora de dinar, el sol ja havia esparracat la boira, i jo mirava per la finestra tan alta els cotxes i la gent, que semblaven de joguina, i llegia (sense poder-ho evitar) tots els rètols del carrer, de coloraines, com crits.

El Joan era una abraçada dins l'abraçada: la calidesa humana dins la calidesa del pis, ple de farbalans i d'objectes decoratius que em fascinaven: casa nostra era molt més auster. La Mingueta apareixia amb un davantal i envoltada d'olors que obrien la gana, de la cuina estant; i ens entaulàvem al menjador petit però ple de llum.

Passades les primeres cullerades, però, jo començava a patir: perquè m'omplien el plat desmesuradament, i era impossible acabar-s'ho tot. Sort que el pare se n'adonava, i al capdavall m'indultava:
- No t'ho has pas d'acabar tot, si no pots...

I llavors enretiraven el plat massa ple. Era el moment d'esquitllar-se al costat de la finestra i treure de sota el televisor la col.lecció del "Capitán Trueno" del meu cosí: una bona pila, i no n'havia llegit quasi cap: un tresor!

Sempre em recava, marxar sense haver pogut acabar de llegir.

Llavors acompanyàvem el Joan a l'Atlàntida, on feia de porter, i jo el veia molt important, amb la jaqueta grisa i el somriure lluminós de sempre.

dissabte, 8 de novembre del 2008

COLORS DE TARDOR: MARRÓ



El marró és el color de les llavors colgades, dels camps llaurats com llesques de pa torrat amb xocolata estesa.

És l'abric vell dels roures, l'herba gastada dels marges, l'olor de les castanyes quan es couen a la paella foradada i el boix verd cremat es torna fum i xiuxiueja.

Són els dies àrids i sense flors, els camins de terra calcigada, les papallones quietes de color de fulla seca. És la branca nua, el color de la soledat apresa i del silenci.

És la llenya a punt: un desig de brasa encesa quan les estrelles foraden el blau fred del cel.

COLORS DE TARDOR: LILA



El lila és el record de l’esclat, la tendresa de les hores compartides, la pell suau dels capvespres d'ametista.

És el color petit dels bolets amagats, de les móres que enjoien els esbarzers, el color ple de les albergínies, els raïms que ploren la llum perduda.

És el color del nom de les coses, la pipa que no és la pipa, la flor que no és la flor; el color de les coses pensades.

És el cel després del blau, després del vermell: aquell minut efímer en què es fa el silenci, abans del vellut negre de la nit.

divendres, 31 d’octubre del 2008

COLORS DE TARDOR: VERMELL


El vermell és l’esclat. De la llum, de l’amor. Després, tot és nou, tot està bé: la pluja daura els evònims, el sanguinyol al marge, les fulles emporprades dels cirerers.


N ‘hi ha prou amb un sola poma vermella per il·luminar tot un bosc. És el color del contrast, del crit contra el silenci, o no: dins del silenci. És la darrera rosa, í el primer fruit com una llàgrima de sang, al roserar fosc. És alfa i omega, nou i vell. La vida, la mort: la mateixa tebiesa.


Però avui el vermell ens esperava a la font de l’esquirol, i era una moixera de guilla sorpresa en un èxtasi de colors, com si fos un gran paó amb la cua desplegada i immòbil enmig del fred: vermell dels fruits aglevats contra la transparència del taronja i el groc de les fulles, però també del verd: un mica d’estiu intacte enmig de l’arbre tardoral.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

COLORS DE TARDOR: TARONJA


El taronja és el somriure del groc, la galta ampla de les carbasses, el foc de les blades enmig del verd immutable dels pins.


És la carícia que encén la pell, i el color exacte d’una fulla a punt de caure abans de la nit.


És el color tebi d’un suc de taronja fred.


És el gemec del bosc, el fruit abans de fer-se llavor i colgar-se. El color efímer de la posta, de la boira incendiada al matí. És la promesa d’una vida que s’acaba, però que els records han daurat...


Només dura amb la flor dels boixacs i les fogueres petites dels manobres, que no fan cas de l’hivern, que escalfen el fred.



dissabte, 18 d’octubre del 2008

COLORS DE TARDOR: GROC



El groc és encara de color d’olor de fruita, una lenta transformació del verd; potser, el groc és només el verd madur, el verd cansat...

És el color del desig: ànsies de tardor, de llum, de sol ara que ja no crema; de postes i de llum oblícua que torna els carrers i els horts íntims com un menjador vist al captard, fugaçment, des d’un tren en marxa: les finestres grogues que són fulles de l’arbre negre de les cases, quan ve la nit.

És el color de la mel a les lleixes del rebost recòndit; dels bolets a la molsa i de l’oli que unta les torrades vora el foc encès.

Són les nyàmeres noves al llit del riu.

I també són grogues les papallones de l’estiu, que fan una última volada fugaç abans de les pluges: com un pessigolleig de tendresa oblidada als dits.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Record de Toni Cadenes


El passat dia 10 d’octubre va morir a Granada, als 49 anys, Antoni Conca; per a nosaltres, Toni Cadenes. Li dèiem així per la quantitat de quincalla que solia portar posada: braçalets de punxes, cadenes, agulles imperdibles...i lemes anarquistes. Tenia clar qui eren els opressors i qui eren els oprimits; això li havia portat problemes.

El Toni, a vegades, era com un nen gran, et deia mentides que potser ni ho eren, perquè ell se les creia...

Les circumstàncies de la seva mort no estan clares. Sembla que va morir a l’estació d’autobusos de Granada, quan volia tornar. La gent passava pel seu costat amb indiferència. Fins que es van adonar que era mort.

No sé com t’hauria anat a Torelló, Toni. No devem ser gaire millors.

Però jo vull creure que, a Torelló, no t’hauríem deixat morir.

Una abraçada, Toni...

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Carta oberta al jutge Sergi Cardenal, de l’Audiència Provincial de Barcelona


A l’atenció del magistrat de la secció cinquena de l’Audiència Provincial de Barcelona, Sergi Cardenal Montraveta.

Passeig Lluís Companys, 14-16

08018 Barcelona

Telèfon: 93 4866090

Fax: 93 4866009

Amb aquest escrit, voldríem cridar la seva atenció pel que fa a la delicada situació en què es troba el senyor Amadeu Casellas Ramon, actualment pres al centre penitenciari de Brians II. Amadeu Casellas s’està recuperant d’una vaga de fam que va durar 76 dies, i el seu estat de salut actual és extremadament delicat.

La magistrada del jutjat nº 2 de Manresa, Èrika López Gracia, li va denegar la sol·licitud de limitació de condemna a 20 o 30 anys, màxims segons la llei, i també li va denegar la limitació per raons humanitàries. Contra aquest fet es va posar un recurs, i ja que el cas ha passat a les seves mans li demanem que resolgui el recurs favorablement i que s’acabi d’una vegada amb el patiment d’Amadeu Casellas, que també és el de la seva família i dels seus amics i amigues.

Amadeu Casellas ja ha complert gairebé 23 anys de condemna, quasi tota una vida. Si no es resol el seu cas favorablement, de fet se l’estaria condemnant a una cadena perpètua.

D’altra banda, la condemna més gran de l’Amadeu és de cinc anys; per tant, si se li aplica el triple de la condemna més alta, tal com contempla la llei, l’Amadeu ja hauria d’estar en llibertat des de fa força temps. L’Amadeu té també vuit anys de redempcions de condemna, per les feines fetes dintre de la presó.

El cas d’Amadeu Casellas es presentarà aquesta setmana a la Comissió de Drets Humans de Ginebra, per organismes competents en aquestes qüestions, ja que la denegació de refundició de condemnes que demana és només una part del seu cas global, que és digne de ser tractat especialment per aquesta Comissió.

Tot esperant una resolució urgent d’aquesta sol·licitud, li agraïm la seva atenció.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

L’ORDINADOR MÀGIC




Aquell mestre que també fa de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove, em va dir si podia anar a la seva escola a explicar contes als nens, el dia de Sant Jordi. Li vaig dir que sí, oi tant, més que res perquè ja feia mitja hora que m’esperava al seu restaurant, i tenia gana. Però un cop a casa, havent sopat, em vaig dir a mi mateixa que era ben ximple, d’embolicar-me així. Quin conte els podia explicar?

Vaig repassar els meus contes vells, i eren això: vells. Feien pudor de resclosit, estaven empolsinats, feien estossegar i tot: atxim!, em feien venir al·lèrgia. I vaig pensar: “res, has de fer un conte nou. Ara ja t’hi has compromès.”

Però em vaig adonar que no tenia paper per a la impressora. I abans que res, s’ha de tenir paper, oi? O sigui, que vaig fer la llista per anar a comprar: una dotzena d’ous, un paquet d’arròs, un enciam, un quilo de tomàquets (les escriptores també mengen) i un paquet de DinA4 de 500 fulls. Els contes no són tan llargs, però no se sap mai.

Just tornar a casa, amb la impressora ben carregada de papers blancs, m’hi vaig posar: “Una vegada hi havia...” però just llavors es va encallar el ratolí. En tinc un d’aquests sense fils, sabeu, perquè jo sóc esquerrana i el meu fill dretà i ens fèiem un embolic de cables, abans. Res, no corria. Les piles es devien haver acabat. I vaig tornar a fer una llista per anar a comprar: una ampolla de lleixiu, detergent per a la rentadora, un paquet de bosses d’escombraries amb nanses (les escriptores també netegen) i dues pìles per a ratolí blanc d’ordinador, sense cua. Vull dir, sense fils.

Quan vaig tornar ja era hora d’anar a buscar la meva néta a l’escola: hi vaig cada tarda, com tantes i tantes iaies. Vam discutir que duia la motxilla massa plena, les mans molt brutes i els pantalons del xandall foradats.

- I el genoll també, iaia. També està una mica foradat.
- Oh, ja ho veig. S’ha de desinfectar, això.

O sigui que vaig tenir feina. Quan la meva néta va estar berenada, banyada, canviada de roba, pentinada i desinfectada, vaig canviar les piles al ratolí blanc, que va fer un sorollet estrany: “nyam-nyam” i va tornar a funcionar. La meva néta, que es diu Lídia, es va asseure al meu costat (tinc una taula d’ordinador molt llarga) com fa sempre, i escrivia, retallava o dibuixava, no ho sé ben bé: potser tot plegat. Jo vaig tornar a obrir el document del meu conte. I vaig quedar ben esparverada, perquè deia:

“Una vegada hi havia un mestre que també feia de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove”. Què era, allò? No tenia ni idea d’haver-ho escrit, però també és cert que no me’n puc refiar gaire, de la meva memòria, perquè ben jove ja no ho sóc, i ja se sap...

Posats a fer, però, vaig continuar: “Aquell mestre em va dir si podia anar a la seva escola, a explicar contes als nens.” Justament llavors, però, va arribar la meva filla, que venia a recollir la seva com cada dia, en sortir de treballar.

- Lídia, a veure si endreces...vaig començar a dir, però ja baixaven l’escala, sempre van molt de pressa.
- No toquis res, iaia! – va dir la nena, des del pis de sota - Estic fent una cosa.

Al costat de l’ordinador, en el raconet de la Lídia, hi havia una pila de papers, unes tisores, una capsa, unes ulleres amb un vidre de cada color, i un ratolí d’aquells de joguina per als gats, una mica rebregat i empolsinat. Em vaig resignar a no endreçar-ho. Les iaies som una mica toves, ja se sap...

Vaig rentar els plats, vaig apagar l’ordinador i me’n vaig anar a dormir. No estava gaire inspirada. El ratolí blanc estava tebi, em va semblar. Devien ser les piles noves...

L’endemà, a primera hora, m’hi vaig tornar a posar, a escriure. Però el document no s’obria. Jo no en sé gaire, d’informàtica, a vegades m’hi faig un embolic...Però en comptes del conte, es va obrir una finestra nova. Era de color blau cel. “El color preferit de la Lídia", vaig pensar. I també hi havia un començament de conte escrit, però no deia res de mestres, ni de cuiners. Era una història de ratolins, encara sense títol:

"- Tu no ets de debò- va dir el ratolí blanc, tan elegant, tan fi.
- Però tu no tens cua- va contestar el ratolí de joguina, empolsinat. – I tampoc no menges, ni formatge, ni res."

“Mira, és una idea”, vaig pensar. I com que no se m’acudia res més, vaig continuar:

"- Sí, que menjo – va dir el ratolí d’ordinador. Menjo piles, que són molt bones. I molt energètiques!
- Tu no tens amics –va dir el ratolí empolsinat. Jo jugo amb els gats, a casa de la Lídia. Dos gats de debò.
- Ja pots comptar –va dir el ratolí blanc, fent l’ullet amb una llumeta vermella de sota la panxa. Jo conec món: enciclopèdies senceres. Sóc un savi, i a més vaig net."

El conte, de moment, va quedar així.

Quan va tornar la Lídia, aquell dia, li vaig dir que havia d’endreçar la taula de l’ordinador. I ho va fer. I a més va fer tots els deures, una pila de sumes ben difícils...

No va ser fins molt més tard, al cap de mesos, que vaig trobar un full escrit per la meva néta, amb moltes faltes d’ortografia, i que deia:

“L’ordinador màgic. El meu primer invent.”

Explicava que es podia construir amb dos fulls “normals”, plegats en forma d’ordinador, i amb l’abecedari escrit. L’ordinador màgic s’havia de mirar amb unes ulleres especials, aquelles que a vegades et donen per veure cinema en relleu, amb un vidre blau i l’altre vermell. S’havia de posar una capsa buida sota els fulls, i funcionava amb un ratolí de joguina per als gats.

“Quina imaginació!”, vaig pensar, entendrida.

Vaig guardar l’escrit a la carpeta on guardo els dibuixos de la Lídia. I me’n vaig oblidar.

A falta d’inspiració, per Sant Jordi, vaig explicar als nens de l’escola del meu amic el conte de la Blancaneus, que permet moltes variacions, i que sempre fa una mica de por.

El document blau cel no es va tornar a obrir mai...

divendres, 3 d’octubre del 2008

Fulles, tardor, repressió.



Hi ha fulles al terra d’un daurat tan fi que no goso trepitjar-les. Són perfectes en la mesura que també són efímeres, i penso: “Mira-les. No les veuràs més”. Ni les fulles, ni la llum oblícua d’aquest matí una mica fred, no gaire.


Vaig d’hora. És el que passa amb el trens: o vas d’hora, o vas tard, però mai no atenys la mesura justa, i al capdavall t’hi acostumes. Passo per davant dels jutjats amb la intenció de no aturar-m’hi, encara, però hi retrobo un vell amic: aquella mena d’amics que ja només ens veiem per casualitat, de tant en tant; i gaudim els moments presents, sense esperar-ne d’altres, perquè la vida, ja se sap, corre molt.


És clar que les casualitats més aviat no existeixen. Som aquí pel jove Maulet acusat injustament; som aquí contra la MAT i la prepotència, com ja ens hi havíem trobat abans, fa anys. I comentem que ens fem vells, i sí, és cert.

Però aquestes petites retrobades són perfectes en la mesura que també són efímeres; en la mesura que ens ha convocat una mateixa lluita.


Per què no hauríem de ser-hi?

divendres, 26 de setembre del 2008

Amadeu Casellas: xerrada i concert a Manresa, 11 d'octubre




A les 18:00 XERRADA INFORMATIVA. Hi intervindran:

Fransesc Arnau - Advocat del despatx DALP del gabinet defensor d´Amadeu.

Roser Iborra - Del grup de suport a Amadeu Casellas de la comarca d´Osona.

Francesc Argemí- De la S.A.T. (Solidaritat Antirepressiva de Terrassa).

Possiblement hi participin també altra gent dels grups de suport.

A LES 22:00 HORES CONCERT AMB:


THE OUT SIDERS

IMMUNDUS

SUTURA

KRATER




CNT MANRESA-CSO VALLDAURA
C./Jorbetes nº 15
www.cnt.es/manresa
cnt_ait_manresa(arroba)hotmail.com

dijous, 25 de setembre del 2008

VALORACIÓ DE LA CAMPANYA DE SUPORT A AMADEU CASELLAS

El passat 5 de setembre Amadeu Casellas va finalitzar la vaga de fam després d'acceptar el compromís que se li començarien a donar permisos després de la seva recuperació encaminats a la concessió d'un tercer grau.

En aquests 75 dies que Amadeu ha estat en vaga de fam la solidaritat s'ha notat al llarg de tot el món. El nombre d'accions i la seva tipologia ha estat d'allò més variat, des de concentracions en diverses ciutats, com Barcelona, Bilbo, Madrid, L'Haia , Lima (Perú), a vagues de fam solidàries com a Toledo o en presons italianes i andaluses, passant per accions directes (talls de vies ferroviàries, atacs a entitats bancàries i a la seu del PSC), …

Hem vist com molts sectors de la societat s'han solidaritzat amb ell: independentistes, autònoms, anarquistes o gent del carrer.

Però també hem vist com la nostra reacció ha estat lenta, es pot dir que no s'ha començat a notar una forta pressió fins que no duia 50 dies en vaga de fam.

Podem pensar que això ha estat motivat bé perquè la penya estava de vacances (cosa que no deixa que cadascú pot solidaritzar-se en qualsevol lloc, això pot dur a cada unx a reflexionar de com a estat la seva actitud) o bé perquè no ens hem pres seriosament el significat d'una vaga de fam a la presó. Quan una persona presa esta en vaga de fam les seves bones raons tindrà i se li ha de donar suport des del principi (dugui un dia o dugui 60).

I ja finalment recordar que Amadeu segueix pres i que de res haurà servit el que hem fet si ens oblidem del tema. Hem de seguir fins que Amadeu estigui altra vegada al carrer.

Tampoc podem oblidar que Amadeu no és un cas aïllat, en la presó hi ha molts casos com el seu (com per exemple Juan José Garfia, Manuel Pinteño, *etc) en els quals Institucions penitenciàries i la justícia no compleixen les seves pròpies lleis.

Hem de seguir denunciant i atacant al sistema penitenciari. No és una lluita fàcil però sens dubte és necessària.

DESPRÉS DE LA VAGA

Després que Amadeu Casellas deixa la vaga de fam comencen les represàlies, el primer afectat és Francesc Argemí "Franki" que ha estat sancionat amb un expedient disciplinari, per la qual cosa haurà de dormir un dia més a la setmana a la presó. El motiu que han donat per a posar-li expedient és una suposada falta de respecte a la Institució penitenciària.

Tot això només per donar el seu suport a Amadeu i escriure algunes opinions, amb això atempten contra la lliure expressió de les persones, per tant tornen a incomplir les seves lleis.

En quant a Amadeu, va ser traslladat a Quatre Camins 3 dies despres de finalitzar la vaga de fam. Allí va recollir les seves coses i a l'endemà va ser traslladat a Brians II, on roman en els mòduls ordinaris. Al principi el volien traslladar a la infermeria, però ell no va acceptar ja que en el modulo es podrà recuperar més ràpid.

En referència al seu estat de salut, la seva millora és lenta i sofreix algunes molèsties, com gran dolor muscular, insomni, de vegades se li ennuvola la vista i se li inflen les cames i els peus. Ja serà l'enèsima vegada que sol·licita ser visitat per una doctora de confiança, però la presó li posa impediments amb aquesta única explicació: "Parli amb els serveis mèdics".

D'altra banda només arribar A Brians II va ser visitat pel director i el sotsdirector de tractament. Li van dir que no molestés molt que així treballarien millor. Pel que fa a Amadeu si no veu que les promeses progressen es tornarà a posar en vaga de fam. Després de bastantes instàncies ja han estat autoritzades les persones que havien sol·licitat visites.

Hem de seguir donant suport a Amadeu, així que si li vols escriure aquesta és la seva nova adreça:

Amadeu Casellas Ramón
CP Brians 2, MÒDUL 4
Crta Martorell a Capellades km 23
08635 Sant Esteve Sesrovires (Barcelona)

Si ens toquen a unx ens toquen a totxs

Trenquem els murs del silenci

Asamblea de apoyo a Amadeu Casellas en Barcelona

dimarts, 23 de setembre del 2008

CARTA OBERTA AL SÍNDIC DE GREUGES DE CATALUNYA

Sr. Rafael Ribó
Síndic de Greuges de Catalunya
C/ Josep Anselm Clavé 31
08002 – Barcelona
E-mail <
sindic@sindic.cat>
Tf.- 93 301 8075
Fax.- 93 3013187

Formulari per a una queixa:
https://www.sindic.cat/ca/page.asp?id=90



Amb aquest escrit, voldríem fer-li saber que:

1. El dia 5 de setembre, el Sr. Amadeu Casellas Ramon va posar fi a la vaga de fam que va mantenir durant 75 dies, per tal de desbloquejar una situació penitenciària que no li oferia cap sortida.

2. Durant tot el temps que va durar aquesta vaga de fam, moltes persones van manifestar públicament la seva solidaritat amb Amadeu i van reclamar una sortida per a la seva situació.

3. Una de les persones que també va fer públic a través d'internet el seu recolzament a Amadeu va ser Francesc Argemí, més conegut com a Franki, un company que actualment està en tercer grau penitenciari.

4. A Francesc Argemí se li ha obert un expedient disciplinari a causa d'aquest recolzament públic, amb l'excusa d'una falta de respecte a la institució penitenciària.

5. Aquest expedient atempta contra el dret d'expressió lliure de les persones. La institució penitenciària no és un organisme que pugui sancionar cap mena d'expressió.

6. El dret a la llibertat d'expressió és recollit a la Declaració Universal de Drets Humans, a la Constitució i a totes les lleis principals dels països que defensen les llibertats.

7. Les declaracions de Francesc Argemí van ser una mostra de solidaritat envers Amadeu Casellas, la situació del qual ell podia entendre més a fons a causa del temps que ell també havia passat a la presó.

8. Aquestes declaracions estan correctament expressades i es refereixen a una situació penitenciària prou coneguda per tots i totes els qui hem tingut alguna relació amb les presons.

9. Les paraules del Franki no diuen res de nou en aquest sentit, ja que fins i tot a través de les pàgines web del sindicat majoritari de les presons a Catalunya es poden trobar declaracions semblants.

10. Entenem que aquestes declaracions a la pàgina web del sindicat UGT, suposadament han estat escrites per professionals de la institució penitenciària. En aquesta pàgina web, són els mateixos professionals penitenciaris els qui reconeixen i fan públiques situacions com les que ha expressat Francesc Argemí en el seu escrit. I el fet de fer-se ressò de denúncies que també es fan a través d'organitzacions sindicals no pot ser, de cap manera, motiu de sanció.

Per tot plegat, doncs,

DEMANEM:

Que la institució que vostè representa obri un expedient, i la investigació adient, i que intercedeixi per tal que la sanció contra Francesc Argemí quedi sense efecte.

Esperem una resposta ràpida a la nostra petició.

Grups de suport a Amadeu Casellas
setembre de 2008