Sóc només pols, però em penso estrella.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Fulles, tardor, repressió.



Hi ha fulles al terra d’un daurat tan fi que no goso trepitjar-les. Són perfectes en la mesura que també són efímeres, i penso: “Mira-les. No les veuràs més”. Ni les fulles, ni la llum oblícua d’aquest matí una mica fred, no gaire.


Vaig d’hora. És el que passa amb el trens: o vas d’hora, o vas tard, però mai no atenys la mesura justa, i al capdavall t’hi acostumes. Passo per davant dels jutjats amb la intenció de no aturar-m’hi, encara, però hi retrobo un vell amic: aquella mena d’amics que ja només ens veiem per casualitat, de tant en tant; i gaudim els moments presents, sense esperar-ne d’altres, perquè la vida, ja se sap, corre molt.


És clar que les casualitats més aviat no existeixen. Som aquí pel jove Maulet acusat injustament; som aquí contra la MAT i la prepotència, com ja ens hi havíem trobat abans, fa anys. I comentem que ens fem vells, i sí, és cert.

Però aquestes petites retrobades són perfectes en la mesura que també són efímeres; en la mesura que ens ha convocat una mateixa lluita.


Per què no hauríem de ser-hi?

2 comentaris:

zel ha dit...

Però encara que ens fem vell, som aquí quan algú ens necessita, endavant amb la lluita:

Roser ha dit...

Exactament. I tant!