TRISTESA

La tristesa se m'ha instal·lat, endins. Faig com si res. Em llevo, miro el temps que fa, enyoro el sol, passejo, escampo molletes de pa per saber tornar a casa. Només que, a casa, la mare no hi és, i el pare tampoc. Ja no puc inventar-me infanteses, estan totalment perdudes. Els ocells em segueixen, es van menjant els records.

La tendresa m'ha tornat. Em llevo, miro als ulls de l'escombriaire, del carter, de la veïna, bon dia, i penso que mai no m'havia adonat que tenien ulls com pous, amb tristeses endintre, amb alegries, potser.

L'hivern blanc, com un corc, com una larva, m'ha rosegat molt endins. Em sento eixuta, de fusta, un arbre podat d'aquesta manera salvatge que s'estila en aquest país: cada branca perduda com una ferida, arran d'escorça, arran de pell. Faig com si res. Però de tant en tant un record se m'apilota, potser una paraula em torna i se'm fa grop, sóc bonyeguda i trista per sempre, penso, potser, com un d'aquests plàtans de carretera vells i escapçats que somien primaveres impossibles.

Bon repòs, mare!

La nostra mare ha mort tal com va viure: serenament. Pensant més en els altres que en ella mateixa ("Per què no seus?", em va dir, i al cap de res s'adormia per sempre).

Viurem amb el seu record. Serem el seu record. Serem la seva força.

Ha arribat el fred

Cada matí, aquests dies, la gebrada broda els camps amb el seu fil blanc trencadís. Cada fulla, cada bri, cada teranyina, queden enjoiats amb la meravella.

És hora de recollir-se i gaudir el foc sempre inèdit, de mirar endins, o de córrer amb avidesa darrera els dies curts i provar d'atrapar la claror que s'estimba, l'instant que no és.

Una estona molt curta, abans de colgar-se un sol indecís, el cel és ben vermell. Les vaques, molt lentes, rumien la fosca, el fred.

PAISATGE HUMÀ

El tren fa via cap al nord. A la dreta, uns quants núvols afuats pel vent es van encenent, color de brasa, amb el foc del sol que neix. Encara és una mica fosc, el dia triga.

A l'esquerra, una lluna molt rodona i pàl.lida, quasi transparent, s'acosta a l'horitzó i transforma el paisatge en un dibuix perfecte que no em canso de mirar. Qui sap per quina raó el vent, a ponent, ha engrunat els núvols, molt blancs, i els ha escampats com molles del pa d'àngel immaterial del satèl.lit.

Heures molt vermelles enfilen la tardor a les cases. Miro les finestres il.luminades i penso que hi deu haver algú esmorzant: potser beu cafè amb llet, potser mossega l'olor de les torrades. Som tan semblants...

Davant meu, una dona ossosa, tota grops, seu molt immòbil. Porta una brusa taronja i els cabells tenyits de groc. Sembla de fusta. Però, de sobte, veig que parla amb algú i que es mou amb una vivacitat inesperada: somriu, es transforma.

Més enllà, dorm un noi jove de cabells molt negres, vinclat al seient com un jonc. "Deu tenir els ulls verds", penso. Jonc vora l'aigua intocada.

Els qui viatgem en aquesta hora som una mica més fràgils, tenim la son encauada als ulls, com un alè d'infància.

Una noia amb bufanda vermella espera, dreta, davant la porta del tren que, ara, alenteix. I baixa d'una revolada àgil, com una fulla madura. "Som tots d'un mateix arbre", m'insinua l'espurna d'un somni recordat. Tan vells i tan nous i, sembla, tan diferents.

Miro la lluna que ja no hi és. El sol espia de biaix i encega els vidres. Mig despullats, una filera de pollancres dibuixa una randa negra contra la llum del cel, feta branques i nius i una cresta de fulles amb ocells.

"No som pas més que una fulla", penso. Ni més. Fets del mateix misteri, igualment caducs i eterns.

Al nord, ara, ja es veuen les muntanyes amb neu estrenada: potser pols de lluna, potser miratge i sorpresa.

Endins i enfora del tren, del temps, la tardor camina.

Baixo. Cau el vent.

Consellera Tura, prou!

Impressionant, l'article de Joan Tardà sobre Amadeu Casellas. El subscric totalment. En uns moments en què la classe política viu les hores més baixes, persones com Joan Tardà són l'excepció que confirma la regla.



El seu sofriment esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva

L'agost de 2008 els diputats d'Esquerra vam rebre correus en què se'ns feia avinent el cas d'Amadeu Casellas, ciutadà que protagonitzava una llarga vaga de fam per reclamar la llibertat. Arran, doncs, d'una entrevista immediata amb la consellera Montserrat Tura i el director general Albert Batlle, vaig poder visitar-lo en més d'una ocasió (en els darrers mesos, en canvi, se m'ha denegat sempre) i vaig conèixer l'Amadeu Casellas, ja aleshores convertit en el pres que, malgrat no haver comès mai cap delicte de sang, feia més de vint anys que era a la presó.

Dono fe, perquè, de reunions i entrevistes amb els responsables polítics del govern, n'hem tingut més d'una, que aleshores s'avingué a finalitzar la vaga, a canvi d'establir un pla d'actuació, avalat per Ignasi Garcia Clavel, que durant anys fou el responsable de presons en l'època de CiU i avui dia a la Sindicatura de Greuges, per tal que a la primavera de 2009 obtingués la llibertat. Dono fe que sempre que l'havia visitat a la presó, prèviament, havia parlat amb els responsables del departament i amb el director del centre de Can Brians-2 i que sempre m'havien comunicat que tot plegat anava més que bé. I tothom n'estava satisfet. Dono fe de la ràbia no continguda de comprovar que el mateix dia que la junta d'avaluació havia de signar el document (quina casualitat!) tot se'n va en orris perquè una persona que havia pretès introduir una dosi de droga en una presó testimoniava que l'Amadeu n'era el destinatari. Ni aquests fets implicaven legalment la necessitat d'aturar el procés ni mai se n'havia parlat, tot i que van ocórrer en una presó catalana.

A partir d'aquell moment tot va anar a mal borràs. S'acusà el ciutadà Casellas de fer denúncies calumnioses sobre el comportament d'alguns funcionaris i de la gestió de les presons, i de fer-les públiques amb una clara connotació política. I què? En un estat de dret, qui es consideri calumniat per opinions d'altri ha de recórrer als tribunals, però mai no es poden legitimar altres repressions, sobretot institucionals, endurint-li, fins i tot, el règim d'internament.

Consellera Tura, prou! Cal que ho corregeixi immediatament, tot alliberant Amadeu Casellas. No només per raons humanitàries i per l'autoestima de les nostres institucions, sinó també perquè el sofriment de Casellas (i el que pugui arribar a passar, perquè cent dies de vaga poden ser irreversibles) esdevé una llosa per a la nostra dignitat col·lectiva. És a dir, també per a la dels nostres governants.

(*) Diputat d'ERC al Congrés

Publicat a
El Punt Barcelona 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Barcelonès Nord 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Comarques Gironines 27-10-2009 Pàgina 15
El Punt Maresme 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Penedès 27-10-2009 Pàgina 14
El Punt Vallès 27-10-2009 Pàgina 14

Amadeu Casellas

Com es deixa morir un home o com es mata un home?

Amadeu Casellas: concentració-roda de premsa davant de l'hospital penitenciari de Terrassa.

Queda convocada per al pròxim dissabte dia 17 d'octubre una concentració per la llibertat d'Amadeu Casellas davant de l'Hospital Penitenciari de Terrassa a les 19:00h.

L'Amadeu fa més de 90 dies que està en vaga de fam.

A les 18:15 del mateix dia ens reunirem davant del sindicat (CNT Terrassa) per dirigir-nos conjuntament cap a l'hospital, els qui hi vulguin anar directament poden fer-ho en cotxe o amb la Línea 1 i 11 d'autobusos de Terrassa.

COLOR DE NIT DE VELLUT

Torna Orió, el guerrer de l'hivern, a batallar per les hores perdudes. No saps ben bé si has de tancar o obrir la finestra; fa fred, no en fa?

Sigui com sigui, roden les estrelles, la lluna es torna un formatge encetat, i el pa de la llum s'empassa a la boca de l'horitzó. Caldria res més?

Hauria de poder ser, deixar-se fondre quan la llum es fon, fer-se obscura quan ve la nit, íntima, potser amb el record d'una única fulla transparent, a mig caure, daurada, irrepetible. Potser amb l'alè de la tarda encara tebi al clatell, i la pell d'un pètal de seda al clot de la mà.

Hauria de poder ser.

CARTA OBERTA A AMADEU CASELLAS

Hola, Amadeu:

Quina vergonya que em fa escriure't, després d'un silenci tan llarg, que m'ha crescut com una mala herba. Hi ha circumstàncies, dificultats...ja ho saps. Però des de fora de la presó, costa sempre, pensar-hi. Perquè les presons, generalment, no surten als diaris ni a les notícies i tampoc no es veuen, sempre estan amagades dins del paisatge, suposo que ben deliberadament...

Com que sé que et censuren les cartes, aquesta te l'envio ja oberta. Dirigida a tu però també a tota la gent del carrer que, com jo mateixa, està en quart grau penitenciari sense saber-ho. Sense creure que, algun dia, li pot tocar anar a parar a les clavegueres del sistema, que necessita homes lliures empresonats per tal que puguin seguir lliures estafadors com Fèlix Millet i tants d'altres, i repressors amagats en despatxos, per exemple al carrer Aragó, a la Direcció General de Serveis Penitenciaris, on els qui et van prometre la llibertat, després de la vaga de fam de 76 dies de l'any passat, amaguen les mentides sense vergonya.

I vet aquí que avui, 2 d'octubre, fa 80 dies que dura aquesta nova vaga de fam. Què puc dir-te, company? Que jo he menjat cada dia, durant aquest llarg estiu en què, per enèsima vegada, fas servir el teu cos d'altaveu d'un sistema repressor i injust que no pares de denunciar, i no només en el teu cas, sinó explicant també les injustícies generalitzades? Què puc dir-te, amic?
Que pateixo per tu i temo que et deixin morir, així de cru, així de clar...Ets una veu massa incòmoda...

Company, amic: espero que t'arribi, d'alguna manera, aquesta carta, encara que només serveixi per trencar silencis.

Companys i companyes, amigues, amics: si l'Amadeu mor a la presó, és cosa nostra, és culpa nostra, també. Les presons són aquí, a la cantonada, i és inútil no voler-les veure.

Perquè sempre hi haurà un Amadeu disposat a deixar-hi la pell, si cal, per tal de fer-les visibles, monstruoses com són, essencialment injustes.

COLOR DE TARDOR QUE COMENÇA

Setembre: dies daurats. La llum és manyaga i tèbia. Es despengen, color groc viu, fulles petites d'acàcia, rodones com fanalets. Floreix, blanca, la flor d'olor minúscula de la sajolida, i la de l'heura, tan discreta, estarrufa els estams sense pètals, una mica grocs, quasi verds. Tothom va tan de pressa que ni se n'adona. Però si t'atures veus passar les hores amb una parsimònia endreçada, puntejades d'ocells, gairebé perfectes.

La tardor que comença sembla una primavera aigualida, si no fos que la mel del sol s'empassa de pressa i el vellut de la nit guanya hores a la claror esmorteïda.

Avui, Júpiter ronda, brillant, una lluna creixent, grossa, arrodonida i gastada com un còdol de riera. I et vénen ganes d'encendre la llar de foc, encara que no faci fred: just per veure, una vegada més, la flor instantània del foc, amb pètals efímers i impossibles.

Solidaritat amb Amadeu Casellas

¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!

CONCENTRACIONES:
- Domingo 27 Sept. a las 12:00 en la Puerta del Sol.
- Viernes 2 Oct. A las 12:00 en C/ Alcalá, 44. (Sede de la Delegació del Govern de la Generalitat en Madrid).

Amadeu Casellas es un preso anarquista que lleva más de 25 años encarcelado por su participación en decenas de atracos a bancos con los que ayudaba a financiar luchas obreras en los años 70. Al igual que ahora, aquel era un momento de grave crisis económica (es decir, para los y las trabajadoras) y él, como muchas otras personas, vio necesario llevar a cabo acciones como esta para devolver a las trabajadoras y trabajadores lo que el capitalismo les negaba ayudándoles en sus luchas y conflictos. Ha sido siempre una persona comprometida y activa.
Han pasado 11 meses desde que dejó la penúltima huelga de hambre que duró 77 días. Los motivos que le llevaron a ella fueron, en primer lugar, que ya había cumplido el máximo de encarcelamiento establecido legalmente, y en segundo, como denuncia y protesta por la situación en la que se encuentran las personas presas en las cárceles del estado español. La tortura y los malos tratos son una realidad, siendo aplicados por parte de instituciones penitenciarias, bajo la permisividad y complicidad de los juzgados de vigilancia y el cinismo e hipocresía de los políticos.
Cesó la huelga de hambre tras alcanzar un acuerdo con el Sindic de Greuges (defensor del pueblo catalán), en concreto con Ignaci García Clavel, director de Seguridad Pública y Relaciones Sociales. Y también por su salud. Se llegó el compromiso de que se le empezarían a dar permisos tras su recuperación, encaminados en la concesión de un tercer grado (último grado para conseguir la libertad). Tras firmar el programa individual de tratamiento, en el que se contemplaba que podría salir de permisos, Amadeu consideraba que para el 20 de abril debería haber tenido día y hora establecidos. Pero no fue así, por lo que comenzó una nuevo huelga de hambre que sostuvo durante 26 días, pero que tuvo que abandonar por encontrarse demasiado aislado y debilitado físicamente. En el mes de mayo se repite esta misma circunstancia, durando la huelga de hambre y sed 22 días.

Ahora ya son más de 60 días sin ingerir alimento alguno y la salud de Amadeu comienza a deteriorarse seriamente. Ante este ayuno definitivo, instituciones penitenciarias reacciona, en primer instancia endureciendo sus condiciones en prisión (lo regresan a primer grado) y negándole el traslado al hospital. Más tarde, gracias a la presión de su abogado, Amadeu ingresa en el hospital penitenciario de Terrassa. Ante el cansancio por tantos abusos, arbitrariedades y el empeoramiento de su situación de aislamiento, junto a esta huelga de hambre, Amadeu ha iniciado una huelga de sed,A pesar de que “el imperio de la ley” prefiere verle muerto antes que en la calle, Amadeu sigue firme en su decisión “desde dentro es el único medio de lucha que tengo”.

Desde CNT-AIT queremos su inmediata liberación y el final de las Cadenas Perpetuas Encubiertas.
¡Libertad para Amadeu Casellas!¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!¡Abajo los muros de las prisiones!

COLOR D'ESTIU QUE S'ACABA

Des de la casa nova, veig que la llum de l'estiu declina, es fa una mica oblícua, com més fràgil. Al pati, les fulles grogues van apareixent: ara l'una, ara l'altra...

No sé quin és el color d'estiu que s'acaba. Potser només és una sensació de lleugeresa, de calor vençuda, d'aire net i una mica fred que és com una carícia.

La llum del dia, que semblava inacabable, s'ha retallat i et sorprèn el sol que se'n va tan aviat, amb traïdoria...

Però encara hi haurà prou escalfor per a una darrera florida de roses, potser. Els cabdells menuts de les ponzelles es van agençant. Si s'espavilen, s'obriran abans del fred.

No sé quin és, el color de l'estiu que s'acaba. Potser el sabré quan la darrera rosa obri els pètals a poc a poc, vermella o rosada, translúcida.

COLORS D'ESTIU: VERMELL

És el color del mas: vermell diluit d'argila feta paret, rajola i teula, xemeneies com sentinelles de la tarda.

Són les cireres dels pastissos madurats al forn, les flors de nit que dormen els matins, les móres àcides abans del negre dolç.

És el color del desig dels tomàquets encara verds, menuts.

I són d'un vermell encès els crits dels ocells i dels nens petits: l'alegria intocada dels nius.

I és vermell rosat el núvol encès de sol: alba o captard, pregunta.

I és un planeta rogenc qui ens vetlla, cada nit, a tocar de la muntanya.

COLORS D'ESTIU: GROC

Són els albercocs madurs caiguts vora el pou i l'herba cremada dels marges, amb papallones quietes com flors.

Són les flors que es desfan dins la llum, pètals que volen i fruits aglevats que s'insinuen.

És el cansament dels rostolls: palla i terra eixuta, pluja de foc dels migdies, repòs ennuvolat del cel, amb capvespres de camamilla ensucrada.

És el sol que neix, una estesa de mel abans de la calor, amb puputs que s'estarrufen cada dia, a l'alba, vora el mas despert.

DIMARTS

Dimarts, 19 de gener de 1962.

Els dimarts arribava la bossa de la roba neta. Era blava, grossa, lligada amb una veta blanca i amb un número brodat: 83. Perquè ella era la vuitanta-tres. A l'escola dels Sants Metges totes les alumnes tenien número, tota la roba era marcada amb aquesta identificació. A les classes els deien pel cognom. El seu nom de debò es difuminava i es perdia.

La bossa arribava des del poble amb el camió dels recaders: "el camió de la llet", en deien, perquè també recollia els pots platejats de la llet de les masies. A l'escola, a ciutat, les bosses es dipositaven en un quartet fosc al costat de la porteria. A la Maria, és a dir, la Vuitantatres, li semblava el quartet més important del món.

Feia poc que havia arribat, i es passava les nits plorant, perduda dins aquella carcassa immensa de la qual encara no sabia els topants i que l'atemoria. Tenia deu anys, i es pensava que es moriria abans de poder tornar a casa. N'estava convençuda.

Però llavors van arribar els dimarts, el dia de la bossa. Havent dinat, que era l'hora reglamentària, la buscava amb desfici entre el munt de paquets i l'obria amb una frisança que li feia tremolar els dits, ja prou entumits pel fred, i la veta costava de deslligar. Dintre, molt ben plegada, hi havia la roba neta, un paquetet de galetes o una mica de xocolata, i una carta. La carta.

La mare escrivia amb una lletra rodona, molt ben perfilada, amb una mica de farbalà a les esses. La Maria s'amagava per llegir-la, si podia al lavabo de l'entrada, que era per als visitants i els estava prohibit, però que semblava una caseta perquè, a vegades, hi entrava un caminet de sol i era molt net, molt blanc. Ella s'hi arraulia i olorava la carta tal com havia olorat la roba, les galetes o la xocolata. El paper feia olor de llar de foc, de cabells pentinats, de patates al caliu, de casa. Olor de casa perduda.

La carta deia que estaven bé, que el més menut ja caminava, que aprofités molt les classes, que ja sabia que eren importants. A vegades deia quan podria tornar, i llavors els dies passaven com un rajolí d'aigua esperançada. Però altres vegades no en deia res, d'anar a Les Penyes, i llavors totes les hores tenien un color indefinit, color de boira, lentes.

COLORS D'ESTIU: NEGRE

Els negres estiuencs són ombra, record, refugi.

És l'altra cara de la lluna blanca, és el repòs després de la sega, garberes de son d'oblit darrera les parets gruixudes on la calor no arriba.

És fondària de pou i saurins d'aigua oculta; porticons per acotar els grocs incandescents dels migdies, mans brunes damunt els ventres blancs i tebis.

El negre és carícia sense paraules, silenci sense música: partitures foses com mercuri, cal.ligrafies esborrades.

És tempesta que ve del mar, núvols gràvids que es descorden, pluja a semalades damunt la set dels camins.

Però els negres d'estiu són, sobretot, abisme del cel vellutat d'estrelles, brou de planetes i somnis de llet, de lluna, o fosca de nit que irradia lluernes.

COLORS D'ESTIU: VERD

Els verds de l'estiu són madurs, lluents, reposats: aspror adormida de les figueres, vellut apelfat d'ametlles closes, verd enllunat d'oliveres carregades de fruits menuts, encara blancs com flors.

Són colors de migdiada i persiana closa, escalfor i brunzit d'insectes que semblen l'alè dels rellotges de sol, blancs de llum a les parets recremades.

Hi ha el verd encara tendre dels raïms minúsculs, com gotes d'aigua tancades; però també els foscos i madurs: agulles dels pins que fan capçada densa, fulles com farbalans dels albercoquers, amb fruits que sembla que madurin tots alhora, verd-daurats, sorpresos de si mateixos, de ser vius.

Però avui hi ha hagut, sobretot, el verd mòbil d'una serp ondulant damunt l'asfalt negre i calent del migdia. Com un signe d'admiració, un crit escrit de meravella.

Aturem la MAT

La marxa sortirà del passeig de Centelles (Osona) a les 11h del matí, passarà per les torres que estan construint per acabar dinant al tros de bosc arrasat on volen construir la torre 39.


[...]"El que està clar és que si realment volem aconseguir alguna cosa, hem de lluitar i ens ho hem de creure. Primer de tot, les obres no estan, a nivell general, tan avançades. Queden molts trams per construir, alguns d’ells encara no clars a nivell legal (tot i que no ens hem de refiar de que no ho facin igualment), i després d’això quedaran encara anys en posar-se en funcionament. Que veiem les torres construïdes no ens ha de fer recular, al contrari, ens ha de servir per renovar la nostra ràbia i per decidir, amb l’experiència adquirida, quines tàctiques poden servir. Una de les coses bones de la lluita contra les grans infrastructures és que tant s'hi val on miris, hi ha molta feina a fer. Necessitem de totes les habilitats: de persones que es manifestin, de persones que posin recursos, de persones que sabotegin empreses relacionades amb la MAT, pintades, cartells, xerrades informatives, protestes espontànies... L’únic límit és el que ens posem cadascú de nosaltres."[...]

(Extret d'un tríptic sobre la MAT)

Més arbres caiguts

A Torelló costa, que arribi la primavera. Som la terra dels "nou mesos d'hivern i tres d'infern". Els arbres de fulla caduca, doncs, hi fan una llarga dormida. Quan al Vallès, i més avall, comencen a florir, aquí encara respirem aires de neu molt pròxima, i espiem amb impaciència les branques nues.

Des de la finestra del menjador de casa veia un arbre de l'amor petit. D'aquests que floreixen tard i amb una flor petita i rosada que neix directament del tronc. D'aquests que tenen fulles en forma de cor, i d'aquí els ve el nom.

Aquests any, el "meu" arbre va tenir el temps just de florir. Perquè ja no hi és. Han tallat tots els arbres del carrer de l'estació, i m'imagino que a l'Ajuntament tenen una explicació a punt, però no vull ni saber-la. Suposo que en plantaran de nous, com aquell qui compra unes sabates noves i llença les velles. Jo no ho entenc.

Vas nord enllà, que deia l'Espriu, i veus que deixen créixer els arbres. Aquí, no.

Darrerament, tot al meu voltant, hi ha arbres caiguts. En sabia el nom. En sabia la flor i el fruit. No en sabia els ocells... això encara no, però els podia veure i sentir.

No fa gaire, que una empresa constructora va tallar els dos avets que veia des del terrat de darrera. Fa massa, però, que van prometre que en plantarien de nous, i encara no hi són.

Ara, des de casa, només veig parets.

AMADEU CASELLAS, A 18 DE MAIG DE 2009, ABANDONA DE MOMENT LA VAGA DE FAM.

A Brians, 18 de Maig de 2009.

Des dels murs de la ignominia que s'aixequen sobre aquest indret, vull fer públic, amb el recolzament de tota la C.N.T.-A.I.T. que oficialment des d' avui dilluns 18 de maig he decidit abandonar voluntàriament la vaga de fam que ja durava 26 dies en considerar que, en aquests moments, és preferible que la lluita continuï endavant sense que quedi condicionada a l'estat de la meva salut.

Ara la meva salut és integra, però les intencions dels poderosos són fer-la minvar tant física com psicològicament , aïllant-me no només de l'exterior sinó inclús dins de la pròpia presó. Per tant, he considerat que el millor és parar en aquest moments la vaga de fam i sumar forces en aquesta lluita per la llibertat i la dignitat humana.

GRÀCIES A TOTHOM PER LA SOLIDARITAT I US ANIMO A TOTS A CONTINUAR AMB LA LLUITA PER LA LLIBERTAT DE TOTXS ELS/LES PRES@S I LA DEMOLICIÓ DE TOTES LES PRESONS.

Amadeu Casellas Ramon, juntament amb representants de C.N.T.-A.I.T.
Sant Esteve Sesrovires a 18 de Maig del 2009