COLOR DE TARDOR QUE COMENÇA

Setembre: dies daurats. La llum és manyaga i tèbia. Es despengen, color groc viu, fulles petites d'acàcia, rodones com fanalets. Floreix, blanca, la flor d'olor minúscula de la sajolida, i la de l'heura, tan discreta, estarrufa els estams sense pètals, una mica grocs, quasi verds. Tothom va tan de pressa que ni se n'adona. Però si t'atures veus passar les hores amb una parsimònia endreçada, puntejades d'ocells, gairebé perfectes.

La tardor que comença sembla una primavera aigualida, si no fos que la mel del sol s'empassa de pressa i el vellut de la nit guanya hores a la claror esmorteïda.

Avui, Júpiter ronda, brillant, una lluna creixent, grossa, arrodonida i gastada com un còdol de riera. I et vénen ganes d'encendre la llar de foc, encara que no faci fred: just per veure, una vegada més, la flor instantània del foc, amb pètals efímers i impossibles.

Solidaritat amb Amadeu Casellas

¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!

CONCENTRACIONES:
- Domingo 27 Sept. a las 12:00 en la Puerta del Sol.
- Viernes 2 Oct. A las 12:00 en C/ Alcalá, 44. (Sede de la Delegació del Govern de la Generalitat en Madrid).

Amadeu Casellas es un preso anarquista que lleva más de 25 años encarcelado por su participación en decenas de atracos a bancos con los que ayudaba a financiar luchas obreras en los años 70. Al igual que ahora, aquel era un momento de grave crisis económica (es decir, para los y las trabajadoras) y él, como muchas otras personas, vio necesario llevar a cabo acciones como esta para devolver a las trabajadoras y trabajadores lo que el capitalismo les negaba ayudándoles en sus luchas y conflictos. Ha sido siempre una persona comprometida y activa.
Han pasado 11 meses desde que dejó la penúltima huelga de hambre que duró 77 días. Los motivos que le llevaron a ella fueron, en primer lugar, que ya había cumplido el máximo de encarcelamiento establecido legalmente, y en segundo, como denuncia y protesta por la situación en la que se encuentran las personas presas en las cárceles del estado español. La tortura y los malos tratos son una realidad, siendo aplicados por parte de instituciones penitenciarias, bajo la permisividad y complicidad de los juzgados de vigilancia y el cinismo e hipocresía de los políticos.
Cesó la huelga de hambre tras alcanzar un acuerdo con el Sindic de Greuges (defensor del pueblo catalán), en concreto con Ignaci García Clavel, director de Seguridad Pública y Relaciones Sociales. Y también por su salud. Se llegó el compromiso de que se le empezarían a dar permisos tras su recuperación, encaminados en la concesión de un tercer grado (último grado para conseguir la libertad). Tras firmar el programa individual de tratamiento, en el que se contemplaba que podría salir de permisos, Amadeu consideraba que para el 20 de abril debería haber tenido día y hora establecidos. Pero no fue así, por lo que comenzó una nuevo huelga de hambre que sostuvo durante 26 días, pero que tuvo que abandonar por encontrarse demasiado aislado y debilitado físicamente. En el mes de mayo se repite esta misma circunstancia, durando la huelga de hambre y sed 22 días.

Ahora ya son más de 60 días sin ingerir alimento alguno y la salud de Amadeu comienza a deteriorarse seriamente. Ante este ayuno definitivo, instituciones penitenciarias reacciona, en primer instancia endureciendo sus condiciones en prisión (lo regresan a primer grado) y negándole el traslado al hospital. Más tarde, gracias a la presión de su abogado, Amadeu ingresa en el hospital penitenciario de Terrassa. Ante el cansancio por tantos abusos, arbitrariedades y el empeoramiento de su situación de aislamiento, junto a esta huelga de hambre, Amadeu ha iniciado una huelga de sed,A pesar de que “el imperio de la ley” prefiere verle muerto antes que en la calle, Amadeu sigue firme en su decisión “desde dentro es el único medio de lucha que tengo”.

Desde CNT-AIT queremos su inmediata liberación y el final de las Cadenas Perpetuas Encubiertas.
¡Libertad para Amadeu Casellas!¡Solidaridad con la lucha de los presos y presas en lucha!¡Abajo los muros de las prisiones!

COLOR D'ESTIU QUE S'ACABA

Des de la casa nova, veig que la llum de l'estiu declina, es fa una mica oblícua, com més fràgil. Al pati, les fulles grogues van apareixent: ara l'una, ara l'altra...

No sé quin és el color d'estiu que s'acaba. Potser només és una sensació de lleugeresa, de calor vençuda, d'aire net i una mica fred que és com una carícia.

La llum del dia, que semblava inacabable, s'ha retallat i et sorprèn el sol que se'n va tan aviat, amb traïdoria...

Però encara hi haurà prou escalfor per a una darrera florida de roses, potser. Els cabdells menuts de les ponzelles es van agençant. Si s'espavilen, s'obriran abans del fred.

No sé quin és, el color de l'estiu que s'acaba. Potser el sabré quan la darrera rosa obri els pètals a poc a poc, vermella o rosada, translúcida.

COLORS D'ESTIU: VERMELL

És el color del mas: vermell diluit d'argila feta paret, rajola i teula, xemeneies com sentinelles de la tarda.

Són les cireres dels pastissos madurats al forn, les flors de nit que dormen els matins, les móres àcides abans del negre dolç.

És el color del desig dels tomàquets encara verds, menuts.

I són d'un vermell encès els crits dels ocells i dels nens petits: l'alegria intocada dels nius.

I és vermell rosat el núvol encès de sol: alba o captard, pregunta.

I és un planeta rogenc qui ens vetlla, cada nit, a tocar de la muntanya.

COLORS D'ESTIU: GROC

Són els albercocs madurs caiguts vora el pou i l'herba cremada dels marges, amb papallones quietes com flors.

Són les flors que es desfan dins la llum, pètals que volen i fruits aglevats que s'insinuen.

És el cansament dels rostolls: palla i terra eixuta, pluja de foc dels migdies, repòs ennuvolat del cel, amb capvespres de camamilla ensucrada.

És el sol que neix, una estesa de mel abans de la calor, amb puputs que s'estarrufen cada dia, a l'alba, vora el mas despert.

DIMARTS

Dimarts, 19 de gener de 1962.

Els dimarts arribava la bossa de la roba neta. Era blava, grossa, lligada amb una veta blanca i amb un número brodat: 83. Perquè ella era la vuitanta-tres. A l'escola dels Sants Metges totes les alumnes tenien número, tota la roba era marcada amb aquesta identificació. A les classes els deien pel cognom. El seu nom de debò es difuminava i es perdia.

La bossa arribava des del poble amb el camió dels recaders: "el camió de la llet", en deien, perquè també recollia els pots platejats de la llet de les masies. A l'escola, a ciutat, les bosses es dipositaven en un quartet fosc al costat de la porteria. A la Maria, és a dir, la Vuitantatres, li semblava el quartet més important del món.

Feia poc que havia arribat, i es passava les nits plorant, perduda dins aquella carcassa immensa de la qual encara no sabia els topants i que l'atemoria. Tenia deu anys, i es pensava que es moriria abans de poder tornar a casa. N'estava convençuda.

Però llavors van arribar els dimarts, el dia de la bossa. Havent dinat, que era l'hora reglamentària, la buscava amb desfici entre el munt de paquets i l'obria amb una frisança que li feia tremolar els dits, ja prou entumits pel fred, i la veta costava de deslligar. Dintre, molt ben plegada, hi havia la roba neta, un paquetet de galetes o una mica de xocolata, i una carta. La carta.

La mare escrivia amb una lletra rodona, molt ben perfilada, amb una mica de farbalà a les esses. La Maria s'amagava per llegir-la, si podia al lavabo de l'entrada, que era per als visitants i els estava prohibit, però que semblava una caseta perquè, a vegades, hi entrava un caminet de sol i era molt net, molt blanc. Ella s'hi arraulia i olorava la carta tal com havia olorat la roba, les galetes o la xocolata. El paper feia olor de llar de foc, de cabells pentinats, de patates al caliu, de casa. Olor de casa perduda.

La carta deia que estaven bé, que el més menut ja caminava, que aprofités molt les classes, que ja sabia que eren importants. A vegades deia quan podria tornar, i llavors els dies passaven com un rajolí d'aigua esperançada. Però altres vegades no en deia res, d'anar a Les Penyes, i llavors totes les hores tenien un color indefinit, color de boira, lentes.

COLORS D'ESTIU: NEGRE

Els negres estiuencs són ombra, record, refugi.

És l'altra cara de la lluna blanca, és el repòs després de la sega, garberes de son d'oblit darrera les parets gruixudes on la calor no arriba.

És fondària de pou i saurins d'aigua oculta; porticons per acotar els grocs incandescents dels migdies, mans brunes damunt els ventres blancs i tebis.

El negre és carícia sense paraules, silenci sense música: partitures foses com mercuri, cal.ligrafies esborrades.

És tempesta que ve del mar, núvols gràvids que es descorden, pluja a semalades damunt la set dels camins.

Però els negres d'estiu són, sobretot, abisme del cel vellutat d'estrelles, brou de planetes i somnis de llet, de lluna, o fosca de nit que irradia lluernes.

COLORS D'ESTIU: VERD

Els verds de l'estiu són madurs, lluents, reposats: aspror adormida de les figueres, vellut apelfat d'ametlles closes, verd enllunat d'oliveres carregades de fruits menuts, encara blancs com flors.

Són colors de migdiada i persiana closa, escalfor i brunzit d'insectes que semblen l'alè dels rellotges de sol, blancs de llum a les parets recremades.

Hi ha el verd encara tendre dels raïms minúsculs, com gotes d'aigua tancades; però també els foscos i madurs: agulles dels pins que fan capçada densa, fulles com farbalans dels albercoquers, amb fruits que sembla que madurin tots alhora, verd-daurats, sorpresos de si mateixos, de ser vius.

Però avui hi ha hagut, sobretot, el verd mòbil d'una serp ondulant damunt l'asfalt negre i calent del migdia. Com un signe d'admiració, un crit escrit de meravella.

Aturem la MAT

La marxa sortirà del passeig de Centelles (Osona) a les 11h del matí, passarà per les torres que estan construint per acabar dinant al tros de bosc arrasat on volen construir la torre 39.


[...]"El que està clar és que si realment volem aconseguir alguna cosa, hem de lluitar i ens ho hem de creure. Primer de tot, les obres no estan, a nivell general, tan avançades. Queden molts trams per construir, alguns d’ells encara no clars a nivell legal (tot i que no ens hem de refiar de que no ho facin igualment), i després d’això quedaran encara anys en posar-se en funcionament. Que veiem les torres construïdes no ens ha de fer recular, al contrari, ens ha de servir per renovar la nostra ràbia i per decidir, amb l’experiència adquirida, quines tàctiques poden servir. Una de les coses bones de la lluita contra les grans infrastructures és que tant s'hi val on miris, hi ha molta feina a fer. Necessitem de totes les habilitats: de persones que es manifestin, de persones que posin recursos, de persones que sabotegin empreses relacionades amb la MAT, pintades, cartells, xerrades informatives, protestes espontànies... L’únic límit és el que ens posem cadascú de nosaltres."[...]

(Extret d'un tríptic sobre la MAT)

Més arbres caiguts

A Torelló costa, que arribi la primavera. Som la terra dels "nou mesos d'hivern i tres d'infern". Els arbres de fulla caduca, doncs, hi fan una llarga dormida. Quan al Vallès, i més avall, comencen a florir, aquí encara respirem aires de neu molt pròxima, i espiem amb impaciència les branques nues.

Des de la finestra del menjador de casa veia un arbre de l'amor petit. D'aquests que floreixen tard i amb una flor petita i rosada que neix directament del tronc. D'aquests que tenen fulles en forma de cor, i d'aquí els ve el nom.

Aquests any, el "meu" arbre va tenir el temps just de florir. Perquè ja no hi és. Han tallat tots els arbres del carrer de l'estació, i m'imagino que a l'Ajuntament tenen una explicació a punt, però no vull ni saber-la. Suposo que en plantaran de nous, com aquell qui compra unes sabates noves i llença les velles. Jo no ho entenc.

Vas nord enllà, que deia l'Espriu, i veus que deixen créixer els arbres. Aquí, no.

Darrerament, tot al meu voltant, hi ha arbres caiguts. En sabia el nom. En sabia la flor i el fruit. No en sabia els ocells... això encara no, però els podia veure i sentir.

No fa gaire, que una empresa constructora va tallar els dos avets que veia des del terrat de darrera. Fa massa, però, que van prometre que en plantarien de nous, i encara no hi són.

Ara, des de casa, només veig parets.

AMADEU CASELLAS, A 18 DE MAIG DE 2009, ABANDONA DE MOMENT LA VAGA DE FAM.

A Brians, 18 de Maig de 2009.

Des dels murs de la ignominia que s'aixequen sobre aquest indret, vull fer públic, amb el recolzament de tota la C.N.T.-A.I.T. que oficialment des d' avui dilluns 18 de maig he decidit abandonar voluntàriament la vaga de fam que ja durava 26 dies en considerar que, en aquests moments, és preferible que la lluita continuï endavant sense que quedi condicionada a l'estat de la meva salut.

Ara la meva salut és integra, però les intencions dels poderosos són fer-la minvar tant física com psicològicament , aïllant-me no només de l'exterior sinó inclús dins de la pròpia presó. Per tant, he considerat que el millor és parar en aquest moments la vaga de fam i sumar forces en aquesta lluita per la llibertat i la dignitat humana.

GRÀCIES A TOTHOM PER LA SOLIDARITAT I US ANIMO A TOTS A CONTINUAR AMB LA LLUITA PER LA LLIBERTAT DE TOTXS ELS/LES PRES@S I LA DEMOLICIÓ DE TOTES LES PRESONS.

Amadeu Casellas Ramon, juntament amb representants de C.N.T.-A.I.T.
Sant Esteve Sesrovires a 18 de Maig del 2009

COLORS DE PRIMAVERA: COLOR D'OLOR

Quan la primavera esclata de debò, després de les pluges, les flors de les olors, amb pètals d'aire, t'acaronen a cada revolt del camí: olor de mel de les ravenisses blanques, olor groga de llimoners recòndits, olor verda del fonoll tendre, amb gust d'anís.

A les places de les ciutats floreix la flor d'ombra, color d'aigua pressentida amb estams fins de converses tranquil.les, i amb pistils d'embut de vides aquietades.

Però als mercats feiners volen les papallones rosades de l'olor de les maduixes, i les papallones verdes d'olor de menta i julivert.

Hi ha alguna cosa de molt recòndit, en la memòria de les olors intemporals, fràgils de tan antigues. Als mercats del temps, es baraten perfums molt tènues, gairebé extingits: olor de terra humida de les pastanagues amb colors de foc, olor de neu d'acàcies florides i d'essència de saüquer, i l'aroma inconfusible del vellut de les roses, que ens desclou records de quan érem plàncton, mar, petxina, nit, amfibis.

Amadeu Casellas: la mà contra el vidre

Per què l'Amadeu no menja?
Instal·lació informativa al carrer

Conec el pres osonenc Amadeu Casellas, per carta, des de fa molts anys, però només l'he vist una vegada, quan feia poc que havia acabat una vaga de fam de 77 dies, el setembre passat, a la presó de Brians 2, on encara està segrestat. Ara no puc anar-lo a veure, perquè les persones que vam formar part d'aquella visita estem en una llista negra de "no admesos" a partir de l'acusació dels carcellers d'haver fet fotos de la trobada i haver-les difós per internet.

D'aquella visita em van impressionar moltes coses: les filferrades terribles que has de travessar en un pati interior, d'estil autènticament americà, és a dir: com a les presons americanes, només que als Estats Units són visibles des de fora i a Brians 2 no. De l'Amadeu, però, que és de qui vull parlar, em va colpir profundament el seu somriure, franc i obert, impossible d'improvisar, que neix del fons de l'ànima. Un somriure com el seu, al capdavall d'una vaga de fam de 77 dies, només és possible si estàs íntimament convençut de la teva raó i de la seva injustícia. També em va trasbalsar el fet que va parlar més dels altres presos i de les condicions terribles de la presó que no pas d'ell mateix, i va dir que no el farien callar, que continuaria denunciant-ho.

L'Amadeu ha vist morir massa gent, a la presó, i és un testimoni perillós per a un sistema que amaga les pitjors injustícies a base de silenciar els presos, d'aniquilar-los. Amb l'Amadeu, no poden. Però per això mateix li neguen la llibertat.

Durant aquella visita, malgrat tot, el sentiment era d'esperança, de petita victòria. Hi havia unes promeses sobre la taula, de les quals Joan Tardà, el diputat d'ERC, va donar i dóna fe. El que no podíem ni imaginar (parlo per mi) era que serien burlades, com és el cas, i que obligarien l'Amadeu a una altra vaga de fam (que en aquests moments ja fa 23 dies que dura!).

Les conseqüències d'aquesta nova vaga de fam poden ser mortals, més encara perquè no s'ha refet mai del tot de la vaga anterior. A Osona, de moment, sembla que només Josep Comajoan es fa ressò d'aquest fet tan greu, excepció feta d'alguna notícia breu a osona.com.

En la seva darrera carta, del dia 3 de maig, l' Amadeu acaba dient-me: "Rep un forta abraçada. Ànims, salut i força!" I jo, des de la petita llibertat condicional dels qui, al carrer, pensem en les presons com si fossin una realitat virtual, em sento profundament avergonyida. Del meu silenci, de la meva feblesa. De la seva abraçada escrita i del record d'una mà contra el vidre que no vam poder encaixar. Del mur que no vam poder aterrar.

Quinzena de lluita en solidaritat amb Amadeu Casellas, del 15 al 30 de Maig. Creem alarma social!

“…AQUESTA VEGADA NO HI HAURÀ TANTA PRESSIÓ SOCIAL”

Al passat ens van dir “…no és motiu per denegar un permis de sortida el
fet d’estar pendent de sanció…”, altres companyes ja han obtingut permisos
en situacions similars.

“… Aquesta vegada no hi haurà tanta pressió social”, Això diu ara Albert
Battle, Director General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de
Catalunya i un dels màxims responsables de la situació de l’Amadeu
Casellas.

Una altra mentida més que vol retardar encara més la seva llibertat,
aquest cop ens asseguren que quan es solucioni aquesta nova
causa/muntatge (mínim 3 mesos), amb petició fiscal de 8 anys, l’Amadeu
obtindrà els permisos… mentides i més mentides.


Per si això fos poc, amenacen amb querellar-se contra l’Amadeu pels seus
últims comunicats/denúncia mencionant noms de funcionaris.
Una burla més, més mentides i les falses promeses no són suficients, al
seu continu abús de poder ara s’afegeix actitud xulesca.

Mentrestant l’Amadeu segueix lluitant per la seva llibertat, fart de
tantes paraules, aquest cop només s’aturarà davant els fets: la concessió
d’algun permís de sortida, pas previ a la consecució de la llibertat
condicional. El passat any van ser 77 dies en vaga de fam, i encara que
encara no s’ha recuperat del tot, el 20 d’abril va iniciar una nova vaga
de fam.

Amadeu segueix denunciant les injustícies del podrit sistema penitenciari
i lluitant per la seva llibertat… NOSALTRES QUAN?

ACCEPTEM EL REPTE: VOLEN RESPOSTA SOCIAL, ELS LA DONAREM.
CREEM ALARMA SOCIAL, L'AMADEU NO ESTÀ SOL!
LLIBERTAT JA!!!

Convidem, convoquem, animem a:
-Quinzena de lluita per la llibertat de l’Amadeu, que es noti la resposta social: del 15 al 30 de Maig

-Manifestació el dia 30 de maig a les 18h a Plaça Antonio López
(Barcelona. Via Laietana, cantonada Passeig Colón)

http://www.llibertatamadeu.blogspot.com

9 de maig: marxa solidària amb Amadeu Casellas, en vaga de fam des del dia 20 d'abril

Amadeu Casellas altra vegada en vaga de fam. I ara què? (article de Joan Tardà)

Escrivim aquestes ratlles des de la indignació i la ràbia que provoca haver estat assabentats que el ciutadà Amadeu Casellas (més de 22 anys empresonat) hagi hagut d’optar altra vegada per declarar-se en vaga de fam per reclamar poder posar fi a tants anys de presó i poder normalitzar la vida. Com recordareu (podeu consultar altres entrades del bloc corresponents als mesos d’agost i setembre de l’any passat), Amadeu Casellas va protagonitzar una vaga de fam que s’allargà fins a 77 dies i que va cloure el 5 de setembre arran d’haver aconseguit un acord (amb la supervisió i aval del Síndic de Greuges) amb l’administració penitenciària perquè al cap d’uns mesos pogués tenir accés a un Programa Individual de Tractament, via a través de la qual podria tenir dret a gaudir de permisos, poder treballar i fer efectiva la llibertat condicional.

Dono fe que en totes les ocasions que l’he visitat a la presó he trobat una persona convençuda que era a les portes d’acabar amb el calvari de tants anys d’empresonament, atenent al compliment fil per randa de tot allò que havia estat tractat amb l’administració catalana. D’igual manera, puc confessar que en totes les ocasions que n’he parlat amb la Direcció General i amb el director de la presó de Can Brians 2 se m’ha fet partícip del bon comportament de l’intern i del compliment del full de ruta traçat. Dit ras i curt, res feia preveure que el pla havia de descarrilar. Visites i entrevistes que, d’altra banda, mai no vam fer públiques per no ser objecte de cap mena d’acusació malintencionada d’intent de manipulació o interès polític.

Es per això que ha estat sorprenent assabentar-nos que, tot i que la Junta de Tractament va adoptar l’acord favorable en aquest mes d’abril, tal com havia estat compromès si tot anava bé, a fi i efecte que el jutjat de vigilància penitenciària reblés el clau, a última hora la decisió ha estat rectificada en coincidir amb l’aparició d’una causa pendent a través de la qual se li atribueix haver induït a una persona a introduir droga al centre penitenciari.

Resulta certament difícil d’entendre i és del tot increïble que, atenent a la singularitat del cas i a les hores esmerçades en converses, se’ns hagi amagat l’existència dels suposats fets que donaren lloc a aquesta instrucció, d’igual manera que se’ns fa difícil de pair les coincidències en el temps. Es per això que hem tramès a la Conselleria de Justícia de la Generalitat una sol·licitud d’entrevista urgent per tal d’interessar-nos per l’afer i demanar, alhora, poder visitar-lo a la presó.

COLORS DE PRIMAVERA: VERMELL

El vermell dels gallerets s'obre com un somriure, però també és una ferida, un record de mortalitat. Tot està bé: la carícia dels pètals i el polsim dels estams negres; la flor i el fruit, les llavors menudes. La roda gira.

Neden peixos sense memòria als mars domèstics. Peixos com pètals de rosa sanguina, que viuen cada volta com si fos la primera, i cada instant com si comencés l'univers...

No provis d'endur-te els gallerets a casa, ni vulguis aturar l'aigua. No pots.

Sigues mirada efímera damunt la flor que s'esfulla, rosella que vola, rosa de foc, papallona quieta.

Sigues l'olor del vent. Atura el mot, i escolta.

Amadeu Casellas ha començat una altra vaga de fam

Informació sobre la vaga de fam

COLORS DE PRIMAVERA: BLAU

Una vegada era i no era el blau. El podies veure a la mar arrissada, els dies de sol; però en fugia els dies grisos. El blau era i no era al cel, i a vegades floria als marges més ombrius: violetes, herba fetgera; i als prats més alts: gencianes d'un blau feridor, com joies, com sospirs, com instants inabastables.

A vegades era una guspira als arbres: un gaig agafat al vol, o potser un altre ocell ignorat. I segurament també eren blaves les bombolles d'aigua a la font (abans) : blau, blau, bleu, blue...

Segurament, els pensaments encara són blaus (i no només les flors). I són blaus els forats negres, i els gats de mal auguri, i és blau l'espai lent de la matèria i és blava la matèria ràpida de l'espai.

En definitiva: no és que el temps sigui blau. El blau és el temps.

Ploren clepsidres.

COLORS DE PRIMAVERA: GROC

Els grocs de primavera són esquitxos de llum: espurnes escampades de pixallits, narcisos extasiats amb la pròpia olor i emmirallats a l'aigua dels bassals, pensaments ardents i sols dibuixats a les llibretes de les nenes, dels nens.

És el color de la mel del dia que s'allarga, la flor dolça de les argelagues que amaguen les punxes, de la ginesta enamorada, de les flors sense nom a les esquerdes de la roca i a les engrunes de terra de les codines.

És l'instant fugisser d'un ocell només pressentit. És la papallona que s'aquieta i es torna flor; és la flor que vola i la vessant d'or massís d'una muntanya enjoiada.

És el color dels llums encesos a les finestres del captard, i és el tall de llimona de la lluna que creix.

Quan la tarda cau, els cavalls grocs de la posta galopen núvols, espolsen crineres de pluja.

S'estimba el dia ple, i encara no en teníem prou.

Buscarem flors de foc a la pell amiga.