Sóc només pols, però em penso estrella.

dijous, 27 de març del 2008

Campanya del Grup d’Actors del Lluçanès

El GALL fa una crida al públic per rebatre la retirada de la subvenció teatral a Prats

El Grup d’Actors del Lluçanès (GALL) ha engegat una campanya per intentar omplir la sala polivalent de Prats, el proper dissabte 29 de març (22:00 h), amb l’espectacle “Projecte Llenamu”, del grup Corcia Teatre. Aquesta obra de teatre està dirigida per Joan Roura, amb text del mateix Roura i de Xavier Boada, i es va presentar a Manlleu el passat mes de febrer.
La resposta del públic serà, segons l’entitat, la millor manera de demostrar el rebuig a la retirada de la subvenció dedicada al teatre per part de l’equip de govern (CiU) de l’Ajuntament de Prats. Les crítiques es fan extensibles a l’oposició del consistori (ERC), ja que el GALL lamenta que els republicans no parlin del tema en el seu butlletí. A “llegir més” hi trobareu un article d’opinió de Maria Àngels Parareda, directora del GALL, i el manifest que es llegirà dissabte durant la representació.
- Més informació de l’obra

dimarts, 25 de març del 2008

Llarga vida al teatre!


I vet aquí, que el teatre és humanitat.

Hi havia una vegada, i sortosament encara hi ha, una mena de gent un xic rara i de vegades fins i tot estrafolària, a la qual li agradava explicar històries, contes, somnis, llegendes, mites, tragèdies i comèdies.
Una gent que es deleix per parlar als altres de la vida, de la mort, de l'amor, del poder, de la guerra i de la pau, de les virtuts i de les misèries humanes.
Unes persones com les altres, tot i els seus apunts de raresa, obstinades en fer sentir a la resta sensacions i emocions de tots colors a través del què expliquen i explicaven.
I vet aquí que això ha passat des de que la humanitat és humana. Sempre hi hagut persones entossudides en parlar de la vida a la seva conciutadania, en fer que grans, petits, joves, homes i dones riguin, plorin, s'esgarrifin, tremolin i s'emocionin. Tribus, pobles, ciutats i nacions senceres han fruit amb aquesta gent que s'atreveix a dir el que pensa o pensen altres, que es desviuen per transformar-se en mil personatges i obrir finestres per on corren nous aires.
I vet aquí que el teatre ha seguit aquesta tradició mil•lenària d'explicar històries, escenificant-les. I després d'ell també el cinema, la televisió i ara la informàtica segueixen aquesta mena de necessitat de viatjar durant una estona per altres espais que sense ser estrictament realitat, ens parlen d'ella i de com la vivim, de com la voldríem, de com la sentim.
Però vet aquí una diferència important, el teatre conserva una part essencial d'aquesta cultura ancestral d'explicar coses als altres, la seva comunicació és instantània. Al teatre, qui explica, qui narra, qui representa, qui comunica, ho fa en el mateix moment en que l'altra observa, mira i escolta. Aquesta successió d'instants compartits, únics, a cavall entre la realitat i la ficció, és el tresor i la màgia del teatre. Una màgia hereva d'aquesta necessitat humana que es remunta als nostres més antics orígens.
Vet aquí, doncs, que el teatre forma part de l'essència humana, no és cap bajanada capritxosa de quatre arreplegades tocades de l'ala, és cultura arrelada.
I vet aquí, també, que en aquesta societat actual, complexa, competitiva, tecnològica i egoista, proliferen cada vegada més les ofertes d'oci sense necessitat de sortir de casa, ofertes mogudes generalment per interessos lucratius que potencien l'isolament de les persones per convertir-les en consumidores individualitzades.
I vet aquí, que en mig d'aquest sidral, el teatre intenta sobreviure com pot, fins i tot en llocs petits i apartats de la metròpoli com és el Lluçanès, com és Prats.
I vet aquí, que aleshores, quasi bé miraculosament, en indrets com aquest, apareixen iniciatives de programació teatral regular com la del GALL, única, extraordinària, francament rara. Una raresa tal que converteix la iniciativa en autèntic heroisme cultural.
I vet aquí, que en aquesta societat devoradora d'oci insubstancial, on només sobreviu allò que dóna diners, el teatre, per fer-se com cal i amb dignitat, necessita de l'ajut d'aquells que diuen defensar la cultura i els nostres trets d’identitat, els governants, els polítics, les administracions.
Sense aquesta col•laboració el teatre està en desavantatge clar, comparable a la situació de la pròpia llengua catalana. I de la mateixa manera que el català necessita un recolzament institucional per no desaparèixer engolit pel més fort, un recolzament que ningú nega, el teatre, com a acció cultural ancestral amb vocació de modernitat, necessita igualment de l'ajut institucional, començant pel més proper, el municipal.
I vet aquí, que el teatre, format per l'inseparable binomi actuants-públic, de la mateixa manera que la llengua en temps difícils, sap respondre amb fermesa davant del menyspreu i del voler arraconar-lo a la marginalitat. Ho fa, però, en veu baixa, respectuosament, per no molestar. Ho fa, senzillament, manifestant la fidelitat i l'amor a aquest fet ancestral d'explicar mil històries que ens parlen de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de nosaltres i dels altres.
I vet aquí, en definitiva, que el teatre és humanitat. I així ho manifestem, amb humilitat, com a tractament innocu per prevenir l'oblit i per estimular l'amor al fet teatral.
Llarga vida al teatre!

Vespre literari, a Torelló





Dia: el proper dissabte 12 d’abril.

Lloc: L’Eclipsi (a sobre Rocaprevera).

Hora: pels volts de les onze de la nit.

Tema: la insuportable brevetat del text.

Nota: hi haurà un sopar al mateix lloc a les 9.

Qui vulgui venir ens ho hauria de dir abans del dilluns dia 7.

Tlf: 938591380 o 938504486

dijous, 13 de març del 2008

Koktel kontrainformatiu, programa de ràdio de Torelló, ja es pot escoltar a internet


El programa Koktel kontrainformatiu, que s'emet en directe cada dilluns a Ràdio Ona, 107.4 FM de Torelló, de 10 a 11 del vespre, també es pot escoltar en diferit a Ràdio Voltregà, 107.8 FM, cada dimecres i cada divendres, de 8 a 9 del vespre.
I ara , a més a més, es pot escoltar des d'internet, accedint a aquest bloc:

http://koktelkontrainformatiu.blogspot.com/

Us n'oferim un tastet: la gravació del darrer programa.











diumenge, 9 de març del 2008

La literatura, al carrer

La lectura pública de "La plaça del Diamant" a Torelló ha estat un èxit. Des de les deu del matí fins a les tres de la tarda, una mitjana de vint o trenta persones escoltaven o llegien a la plaça Vella, ahir. M'ha emocionat participar-hi però, sobretot, m'ha emocionat escoltar unes paraules que, després de moltes lectures, ja havia fet meves, íntimes.
Era una sensació estranya: de joia, però també de tristor. Perquè "La plaça del Diamant" evoca, amb una senzillesa només aparent, la memòria col.lectiva del dolor de la guerra, de la fam, de la desesperació...però també les joies petites d'un ball de festa major, de sol i núvols en un terrat, de nens que es fan grans.
No sé ben bé com explicar-ho. És com si haguéssim obert, a la plaça, una capsa de records que ens fan d'una mateixa família. Veus de dones, d'homes, joves i no tant, donaven una força inusitada a les paraules escrites (exceptuant-ne alguna que no pensava pas el que deia, que tenia altres raons, per estar allí).
I un deu per a la Maria, la Mireia i la Sara, les tres noietes que van llegir amb correcció, però també amb emoció, el darrer capítol, el més difícil, perquè és un diàleg interior molt dens, una retrospecció en què passat i present, joia i dolor, es fonen amb el "vesper" que reviu d'un mercat a la matinada: la vida, que empeny.
La literatura ha de tornar a les places i als carrers!

dilluns, 25 de febrer del 2008

COLORS I MASCLISME A “LA PLAÇA DEL DIAMANT”, DE MERCÈ RODOREDA


El dia 8 de març, a la plaça Vella de Torelló , es farà una lectura pública de “La plaça del Diamant”, de Mercè Rodoreda. Em vaig comprometre a col.laborar-hi. Així, doncs, he rellegit el llibre, que se m’ha endut com si no l’hagués llegit mai. Coincideixo amb Joan Sales, novel.lista i editor, quan diu: “A cada nova lectura hi he trobat noves fondàries, hi he descobert noves meravelles de detall (sobretot psicològiques i ambientals), com si fos una mina inexhaurible que ens reserva descobertes sorprenents sempre que ens hi endinsem”. Ha estat un plaer, doncs.

I ara m’adono que dos dels grans puntals de la narrativa catalana són novel.les fetes per dones: l’esmentada i “Solitud”, de Víctor Català. També m’agrada molt “Incerta Glòria”, de Joan Sales: hi ha moments d’una fondària antològica, per dir-ho amb les seves paraules, però el conjunt em sembla irregular, sobretot l’afegitó final.

Però parlàvem de Rodoreda. Ja fa una pila d’anys, unes meves alumnes de Torelló, amb la col.laboració de l’artista Miquel Danés, van guanyar un dels premis Baldiri Reixach per un treball de creació plàstica i literària que es deia, justament, “Els colors segons Mercè Rodoreda a “La plaça del Diamant”. Sempre m’havia quedat amb les ganes de tornar-hi, a aprofundir en la manera com Rodoreda tracta els colors: i em sembla clar que el recurs que més utilitza és la sinestèsia, és a dir: la barreja d’al.lusions a sentits diferents. Quan ens diu que les sabates eren “blanques com un glop de llet”, el serrell del llum “de maduixa” o un vestit “de seda de color de xampany” els nostres records sensuals ens fan imaginar molt més que un color, perquè inevitablement ho associem al gust, al tacte...En altres casos, a l’oïda: (els daurats d’una església) “eren un crit d’or que pujava amunt”; "Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d'aigua que es movia i vivia, d'aigua que enraonava, se me'n duia el pensament i em deixava buida."

En aquesta relectura m’he adonat també d’un altre aspecte més inquietant, i és que el personatge del Quimet té un perfil claríssim de maltractador. Com és que no ho havia vist abans?

No pot ser casual. Estic segura que Rodoreda sabia molt bé de què parlava, que ho havia viscut o ho havia sentit explicar. La progressió és claríssima. Ja quan festegen Quimet arriba tard, o la visita quan no toca, i demostra una gelosia malaltissa. El maltractament psicològic continua amb la invenció d’un personatge (“Pobra Maria!”) inexistent, una suposada antiga promesa. També li fa saber que s’ha de sotmetre a les seves opinions:

“Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em va fer anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altra i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:

- I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.”

Mentre preparen el pis, la Colometa i els amics es fan un tip de “rascar paret”, però Quimet es fa el distret i els deixar treballar sols, amb una excusa o altra.

Més endavant, quan ja són casats, les coses empitjoren, la gelosia esdevé més obsessiva: “Em vaig posar a tremolar i li vaig dir que no cridés, que no podia deixar la casa així, de qualsevol manera i sense educació, que, pobre home, no m’havia dit mai una paraula més enllà de l’altra i que despatxar dolços m’agradava i que si em feia plegar a veure què...”

Quan la Colometa explica a Quimet que ha trobat casualment en Pere, el seu antic promès, al carrer, ell li fa prometre que no hi tornarà a sortir:

“Em va fer demanar perdó per haver sortit a passejar amb en Pere i per haver-li dit que no hi havia sortit i a l´últim em va fer arribar a creure que hi havia sortit i em va dir que m’agenollés.

- Al mig del carrer?

- Agenolla’t per dintre.”

Els maltractaments psicològics continuen. Un dia li fa “una broma” que de fet és un agressió física:

“Vaig entrar al nostre dormitori i fins allà em va seguir i em va tirar a terra i em va ficar a sota del llit empenyent-m’hi pels peus i ell va saltar damunt del llit. Quan provava de sortir em picava el cap des de dalt, ¡castigada! Cridava. I fos per la banda que fos que jo volgués sortir, ¡plam! la mà al cap ¡castigada! Aquesta broma, després, me la va fer moltes vegades.”

La Colometa no para de treballar: els coloms, els nens, fa hores de neteja mentre els seus fills es queden a casa sols... El Quimet es fa una cadira on només pot seure ell, no para de queixar-se d’un mal imaginari a la cama. Quan la Colometa no pot més, decideix acabar amb els coloms, però no gosa pas dir-li-ho:

“Vaig dir-me que s’havia acabat (...) Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. (...) I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven.”

Després Quimet “fa l’escamot” i finalment se’n va a la guerra, on potser esbrava la seva violència latent i on mor. Jo crec que aquest final amaga el final previsible de maltractador físic que lògicament havia de tenir: hauria acabat malament, la Colometa, en mans del Quimet!

Rellegir aquesta obra el dia 8 de març em sembla, doncs, doblement escaient: perquè celebrem el dia de la dona treballadora i el centenari del naixement de Mercè Rodoreda i perquè potser també hauríem de contemplar aquest dia com a un dia de lluita contra la violència mal anomenada “domèstica”. Perquè la violència no és mai domèstica, és ben salvatge.

dimecres, 20 de febrer del 2008

dilluns, 18 de febrer del 2008

LILA


"La senyora Enriqueta, que duia unes arracades amb pedres de color lila, se'm va acostar."

DAURAT


"...tot ple de lliris de Sant Antoni, amb la branca i les fulles de la branca d'or fi, era un crit d'or que pujava amunt."

"Van voler que jo em fes un vestit de seda de color de xampany."

divendres, 15 de febrer del 2008

GROC


"La Julieta, de color de canari, brodada de verd..."

"Va fer el cuc. No n'havíem vist mai cap: era de color de pasta de sopa sense ou."

"I el vent i la pluja i els ocells feien pessigolles als peus dels arbres tan verds quan naixien. Tan grocs per morir."

VERD


"La Griselda no es pot explicar: era blanca, amb un grapadet de pigues al capdamunt de les galtes. I uns ulls de menta tranquil.la."

"Era més bonica que mai: més fina, més blanca de pell, més d'aigua verda els ulls."

MARRÓ


"Vaig estrenar el vestit de color de castanya amb un coll molt fi de color de crema, que m'havia fet jo mateixa."

BLAU


"La tela del matalàs era blava,
amb un dibuix de plomes lluents i arrissades."

"Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d'aigua que es movia i vivia, d'aigua que enraonava, se me'n duia el pensament i em deixava buida."

"El sol ja es ponia i allà on ja no era, l'ombra es tornava blava i feia estrany de mirar."

"Pensava en els ulls d'en Mateu, amb aquell color de mar."

"A sota, tan aviat hi tenien un camp de núvols com el camp tot blau del mar i va dir que el mar, vist per sobre, és de molts colors i amb corrents d'aigua entre aigua."

"Tots els llums eren blaus. Semblava el país dels màgics i era bonic. Així que queia el dia tot era de color blau. Havien pintat de blau els vidres dels fanals alts i els vidres dels fanals baixos."

NEGRE


"Mossèn Joan semblava fet d'ala de mosca; vull dir el vestit. D'aquesta mena de color de negre passat."

"El rebuig de les bèsties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: (...) els cors partits, amb un canal buit al mig, embussat per una gleva de sang presa: un glop de sang negra..."

"Quan vaig estar sola vaig mirar el cel i només era negre."

"En el picaportes hi havien lligat una gran llaçada negra, i la mica d'aire gris d'un dia de tardor que començava la feia voleiar."

VERMELL


"El llit era de caoba negra amb dos matalassos i un cobrellit crema amb roses vermelles i tot el voltant fent ondes enribetades de vermell".

"Tota l'herba al voltant de les llagostes, que sortien d'un pou, era cremada, i el mar al fons, i el cel per sobre, eren de color de sang de bou."

"Dels ganxos penjaven els fetges molls de sang per dintre."

"... i un drac a prop amb la cua cargolada per damunt d'una muntanya sense arbres, amb la boca oberta de bat a bat, amb tres llengües de foc com tres flamarades."

"Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella."

TARONJA


"Em va fer un petó i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d'un núvol inflat, voltat d'una sanefa de color de mandarina, que se li anava descolorint d'una banda."

ROSA


"M'havia posat el vestit de fusta de rosa, una mica massa prim pel temps, i tenia pell de gallina tot esperant en Quimet en una cantonada."

"Hi havia un piano negre i dues butaquetes de vellut de color de rosa."

"I me'n vaig anar al terrat, amb el cel tibant i de color de maduixa a la posta."

dijous, 14 de febrer del 2008

BLANC


"Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc".

"En Quimet va dir que volia un paper verd poma, i paper de color de nata a l'habitació del nen, amb una sanefa de pallassos."

"Un dia vaig veure unes xicres de xocolata molt boniques i en vaig comprar sis: totes blanques, gruixudetes."

"Dels ganxos penjaven (...) les tripes humides i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d'aquells menjars sense gust."

"El camió (...) va enfilar la carretera blanca que duia a l'engany."

"Em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu."

"...i el cobrellit més blanc que les dents."

Lectura pública de LA PLAÇA DEL DIAMANT


Vine a llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda

Dia: dissabte, 8 de març

Hora: a les 10 del matí i fins que s’acabi l’obra

Lloc: Biblioteca Dos Rius, Torelló

Tothom hi és convidat!

Si hi voleu participar només ens ho heu de fer saber: b.torello.dr@diba.cat / 938594043

Organitzen: Biblioteca Dos Rius; Ajuntament de Torelló; Radio Ona - programa Diàlisi -

Col·laboren: Setmanari Torelló; Setmana del Llibre en Català