BANDOLERS QUE MEREIXEN RESPECTE

M’ha agradat l’article Bancos, banqueros y bandoleros, del senyor Joan Rectoret i Closa (Àrea Besòs nº 200, maig 2013, pàg. 4). Gairebé sempre m’agrada quan la gent critica l’administració de justícia d’aquest país. Ara bé, encara que la paraula bandoleros quedi bé en el títol d’aquest article, trobo que no és just assimilar la figura dels bandolers amb bancs i banquers i, molt menys, amb el banquer Blesa.

La tradició

Els bandolers, tradicionalment, han merescut sempre un respecte entre la gent del nostre poble. Per la comarca d’Osona n’hi havia un que es deia Serrallonga. I Joan Maragall (1860-1911) li va dedicar un poema que, entre altres versos, consistia en els següents:

... Però he tingut tant odi al rei d’Espanya

i li he fet la guerra jo tot sol.

Ell la terra ens ha omplert de gent estranya

i manar-nos-ho tot és lo que vol.

Doncs, jo li he dit: “No em plau!”. I, via fora!

he anat pel món com m’ha vingut a plaer,

he fet lo que he volgut, lliure a tota hora,

i no he obeït llei, ni rei, ni res.

I, tant se val...! (1)

Almenys jo no em puc imaginar el Blesa enfrontat d’aquesta manera al rei d’Espanya. Personatges d’aquest tipus –ladrones de guante blanco, en diu el senyor Rectoret- més aviat cal situar-los entre aquesta gent estranya que omple el país, tal com afirma en Serrallonga-Maragall.

L'actualitat

I avui dia també hi ha molta gent que respecten els bandolers. Un bon exponent és MESCLAT, grup de música català creat l’any 2000, que fusiona la música tradicional amb el rock i que està format per músics de diverses formacions d'arreu del país. Tenen una cançó que es diu Torna Serrallonga! I que fa així:

Del cor de les Guilleries

sortirà un gran espetec

que en farà ressons de guerra

a les parets de Tavertet.

Des de Sau a La Cellera,

des del Far al Matagalls,

el trabuc d'en Serrallonga

tornarà als amagatalls.

Torna, torna, Serrallonga,

que l'alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres,

que la terra ens robaran. (2)

Algú es pot imaginar el banquer Blesa amb la sensibilitat suficient com per a defensar una alzina? Jo no. Ara bé, sí que me’l puc imaginar amb un trabuc a les mans i fent-ne un mal ús...

Els MESCLAT, quan canten aquesta cançó, fan sentir unes veus de fons, que van llegint aquesta llista:

Josep de Trinxeria, Joan Barceló "Carrasclet", Joan Baptista Basset, Josep Moragues, Francesc Layret, Salvador Seguí, Emili Darder, Lluís Companys, Quico Sabater, Marcel•lí Massana, Ramon Vila "Caracremada", Salvador Puig Antich, Gustau Muñoz, Jordi Martínez de Foix, Julià Babia "El Nen", Albert Ibàñez "L'Avi", Guillem Agulló, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, Fèlix Goñi, Quim Sànchez.

I darrera d’aquesta cançó, un dels primers comentaris del Youtube diu:

Visca tots aquells que algun dia van anar contra el sistema autoritari. Aquesta cançó va per ELLS. De manera que ja ho sabeu: un respecte pels bandolers.

(1)Obres completes de Joan Maragall, Biblioteca Perenne, ed. Selecta, Barcelona, 1947.

(2)http://www.youtube.com/watch?v=oidtNQQ3f10

 

TEMPS DE LLUITES

En llegir el capítol Temps de lluites del llibre “Central Térmica de St. Adrià...” publicat aquesta Diada de St. Jordi per la Plataforma per a la Conservació de les tres Xemeneies, m’ha vingut al cap el soroll que feia, de matinada, aquells dies d’abril de 1973, la cavalleria de la Policia Armada, quan baixava pel carrer Andreu Vidal i després per l’avinguda del “Caudillo” (actual avinguda de Catalunya), en direcció a la platja i a la Central Tèrmica aleshores en construcció...

La fotografia de l’obrer que va morir per obra de les armes de foc de la mateixa policia, el senyor Manuel Fernández Márquez (pàg. 42)... la fotografia de 1937, amb obrers combatius que aixequen el puny (pàg. 27)... tot això m’ha animat a mirar alguns arxius històrics.

“CUADERNOS PARA EL DIALOGO”

He trobat una circular, amb un segell que diu “CERCLE”, nom que correspon a una revista que feia a St. Adrià, la segona meitat dels anys seixanta, el jovent que es movia entorn de la parròquia de dalt. La circular, que porta data del mes de maig de 1973 –i que fou la primera senyal de vida de “Cercle”, després de quatre anys que la revista s’havia deixat de publicar-- es va enviar a tots els subscriptors amb una fotocòpia adjunta, que corresponia a un comentari editorial de la revista madrilenya “Cuadernos para el diálogo”. El títol de l’editorial era “San Adrián del Besós: ¿Son necesarias más pruebas?”

Aquelles modestes fotocòpies foren correctament interpretades per molts veïns i veïnes de St. Adrià, com a una clara mostra de solidaritat amb els obrers tant durament reprimits. I feia falta un cert atreviment, una certa consciència cívica i, fins i tot, antifeixista, per donar la cara i signar aquella circular amb noms i cognoms: Maria Soler, Jaume Vallés, Francesc d’A. Ribó i Joan González.

EL SISTEMA CAPITALISTA

Heus aquí alguns paràgrafs de la revista madrilenya de fa quaranta anys, que no puc deixar de ressaltar:

“Los sucesos de San Adrián del Besós con su tràgica secuela (...) vienen de nuevo a plantear dramáticamente ante la sociedad española la ineludible necesidad de una reconsideración a fondo sobre la formalización de las relaciones de producción, dentro del sistema político y económico español, o dicho con más propiedad, de las relaciones de producción, típicas del sistema capitalista...

“De nuevo un conflicto de carácter reivindicativo, característico en la dialéctica de las relaciones laborales dentro de un sistema capitalista, se desborda hacia consecuencias irreparables...

NO ALS CONTRACTES IL·LEGALS

“Las reivindicaciones de 1783 trabajadores de tres empresas que colaboran en la construcción de la Central Térmica, aprobadas en asamblea democrática, no son atendidas por los empresarios (...) Algunas de estas reivindicaciones, como la referida a los contratos en blanco o eventuales (ambos ilegales) o a la reducción de jornada (de nueve horas) no son, en el fondo, sino una exigencia elemental de cumplimiento de las normas laborales vigentes...

LA CLASSE OBRERA

“... se hace necesario destacar la solidaridad de amplios sectores de la clase obrera. Como en anteriores ocasiones, el movimiento trabajador ha protestado con serenidad y espíritu de clase, demostrando una madurez, que es en sí un total mentís a las acusaciones que continuamente se le hacen de ser una masa dúctil a manejos políticos exteriores a su clase. San Adrián del Besós fue en su origen un conflicto meramente laboral, cuya politización no puede achacarse a los trabajadores, sino a la incapacidad o inexistencia real de cauces de negociación apropiados y a la tozudez empresarial...”

I, arribats aquí, jo m’he de preguntar: de veritat fa tants anys de tot això ?

 

ELS CONSELLS DE GUERRA

                           Homenatge (ja fa anys) als afusellats al Camp de la Bota

La crònica de la sessió plenària municipal de l’Ajuntament de St. Adrià de Besòs  del 25-3-13 ha deixat constància de coses terribles.

Resulta que la Senyora Martí (PxC) va afirmar que la condemna a mort contra la senyora Neus Bouzà (treballadora del tèxtil i miliciana antifeixista del sindicat de la CNT, assassinada al Camp de la Bota el 26-5-1939) fou la conclussió d'un "judici amb totes les garanties". I això és un disbarat. És mentida. Abans que res, cal tenir en compte que el judici a que es refereix la senyora Martí, fou en realitat un consell de guerra.

La pena de mort

Jo vaig començar a treballar com advocat en 1975, precisament el mateix any que va morir el general Franco. La pena de mort a l'Estat Espanyol fou abolida en 1978 i, per tant, els consells de guerra en què he tingut oportunitat de participar com defensor, es varen desenvolupar en un context històric i legal diferent del de la immediata postguerra civil. Ara bé, de totes maneres, tinc una idea bastant clara de fins a quin punt l'aplicació del "Código de Justicia Militar" significaba una greu limitació dels drets de la defensa. I això, naturalment, no és només una opinió personal meva.

Una indignitat

Recordo que ja en 1974, en l'Escola de Pràctica Jurídica "Frederic Roda i Ventura" i en el marc del Col·legi d'Advocats de Barcelona, va intervenir com professor un advocat penalista molt prestigiòs i d'una certa edat, que es deia Federico Valenciano de Tejerina. Un dia ens va parlar d'uns consells de guerra que ell mateix havia tingut oportunitat de presenciar en el Govern Militar de Barcelona, durant la dècada dels anys quaranta del segle passat. Ens va posar un exemple de conducta indigna per part de qualsevol professional que volguès merèixer el nom d'advocat.

En aquells judicis militars era obligatori que l'advocat defensor també fos un militar. I així era freqüent que l'home --vestit amb uniforme militar-- que s'asseia en la cadira dels advocats, no fos advocat ni actués de defensor. Això era així fins a tal punt que, segons ens explicava el nostre professor, arribat el moment del judici en què s'havien de formular les conclussions de la defensa, enfront de les del fiscal militar, aleshores aquell home uniformat --que no era advocat i que tampoc volia actuar de defensor-- es quadrava davant del tribunal militar i es limitava a dir: " ... me conformo con la pena de muerte ... " Està clar que s'hi conformava. Així ell treballava menys, tots plegats acabaven abans i, a més, qui afusellaven no era ell, sinó l'altre, el desgraciat acusat...

Conseqüència democràtica

Hi ha una tesi doctoral, presentada en 1982 davant del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, que es diu "Estudi de la Justícia Militar a Catalunya: la repressió franquista, 1938-1953". El seu autor és Josep Maria Soler i Sabater, que va treballar sota la direcció del professor Josep Termes. Faria bé la senyora Martí en consultar aquest llibre, abans d'emetre opinions tant temeràries.

Efectivament, aquesta senyora --en atribuir la condició de judici just a aquell drama que va patir la Senyora Neus Bouzà, abans d'ésser afusellada en 1939-- ha creuat una línia roja, tal com es deia en l'editorial d'Àreabesòs.com del mes de març ("Dos anys més") i hauria de disculpar-se per aquesta acció seva, que és una acció de vanitat, una acció de mort i que, en un règim democràtic diferent, que fos més conseqüent que l'espanyol actual, hauria significat el processament immediat de la Senyora Martí, a disposició de la jurisdicció ordinària, on se l'hauria pogut acusar del delicte d'apologia del terrorisme.

 

 

1982 UNA VISITA PAPAL

El senyor Lluís Martínez i Sistach, bisbe de Barcelona, ja ha convidat al Senyor Jorge Mario Bergoglio, nou Cap d’Estat del Vaticà, a visitar Barcelona. En enterar-me d’això, em va venir al cap una altra visita papal: la que va realitzar a la mateixa ciutat en 1982, l’aleshores Cap d’Estat del Vaticà, Senyor Karol Wojtila. Corria el mes de novembre d’aquell any i, a l’Estat Espanyol, acabava de guanyar les eleccions generals el PSOE, amb un joveníssim Felipe González com a cap de llista.

Intolerància i fanatisme

Les descomunals mesures de seguretat adoptades amb motiu d’aquella visita, foren la primera i més significativa fita repressiva, que es va produir a partir de l’arribada al poder d’aquell PSOE (1). Contra aquelles mesures fins i tot varen surgir crítiques procedents de sectors policials sindicals, que varen arribar a demanar la dimissió del “Comisario General de Seguridad Ciudadana”, Senyor Genuino Navales.

Només a Barcelona i rodalies es varen practicar 32 detencions. Els policies, juntament amb les brigades municipals de neteja de diferents municipis, varen arrencar 10.000.- cartells que s’oposaven a la visita papal. Així les autoritats varen ordenar contrarrestar la campanya impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya (MCC), juntament amb altres entitats populars i ciutadanes.

Aquest fou aleshores el balanç de la intolerància i el fanatisme, desfermats per persones més partidàries de l’ordre --a tota costa-- i més devotes del Papa de Roma, que no pas respectuoses davant de la llibertat de consciència i de la llibertat d’expressió.

Cinquanta milions diaris

Una octaveta, difosa per la Coordinadora Crítica contra la vinguda del Papa (COCRI), s’expressava així:

El Papa ja ha arribat. Per la tele ens diuen que ha vingut a portar esperança, pau i amor. Però esperança de què, si cada dia de la seva visita costa 50.- milions de pessetes? Qui ha pagat els 80 milions que costarà el passeig papal per Montserrat? Aquestes son, entre altres,’ peles’ robades als dos milions i mig d’aturats!

Els detinguts de L'Hospitalet

A L’Hospitalet de Llobregat foren tres els detinguts, entre ells algún professor de batxillerat de la localitat, la qual circumstància segurament fou un factor decissiu a l’hora de congregar-se davant de la Comissaria un grup de companys i amics, que va aconseguir la seva llibertat al cap de poques hores, Així es va evitar que els passés igual que a aquella senyora embarassada que, a causa d’haver enganxat algún cartell, fou obligada a dormir tota una nit en el terra del sòtan policial...

A Santa Coloma de Gramenet

A Sta. Coloma de Gramenet varen haver-hi cinc detinguts, que passaren la nit a la Comissaria i només foren alliberats al dia següent, en ser posats a disposició judicial i després que el seu advocat estiguès també a punt de ser detingut pel Jutge de Guàrdia de la localitat, que aleshores era un reconegut membre de la ultradreta neofeixista.

A Badalona

A Badalona, dos detinguts, contra els quals fins i tot es va arribar a dictar una ordre de recerca i captura per part del Jutge de Districte nº Dos, conegut ultra anti-avortista, que va intentar també, en col·laboració amb els policies, fer detenir l’advocat, quan acudia al Jutjat, per assistir a la declaració dels seus defensats...

A Barcelona ciutat

I dels nombrosos detinguts a Barcelona ciutat, només un, el de la Comissaria del carrer Rosselló, fou tancat a la presó Model del carrer Entença. Els policies d’aquella comissaria no varen tenir pressa per portar el detingut al jutjat de guàrdia: savien el dia que estaria de guàrdia el jutge que més els interessava, un de ben tristament famós per la seva enyorança dels temps de la dictadura del general Franco. I esperaren aquest dia perquè, després de les pallisses i vexacions patides per aquell detingut, no era qüestió de presentar-lo davant de qualsevol jutge; en necessitaven un “de confiança” i savien sobradament com aconseguir-lo. Així, fou necessari que un grup d’advocats de la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Barcelona s’entrevistés amb aquell jutge, per a que el detingut sortís en llibertat; només així es va acabar aquella situació tant escandalosament discriminatòria.

I aquesta mica d’aproximació històrica ens pot ajudar a imaginar com seria una visita papal ara... amb el PP en el govern de Madrid.

(1) Represión, tortura y Gobierno PSOE. Varis Autors. Editorial Revolución, Madrid 1984.

 

Curset de tècniques d'escriptura

(Poema visual de Joan Brossa)

Aquest juliol, a Torelló, farem un petit curset de tècniques d'escriptura, amb quatre sessions d'una hora i mitja:

Dijous, 4 de juliol: la descripció. Exemples. Figures literàries.
Dijous, 11 de juliol: la descripció. Producció i correcció de textos.
Dijous, 18 de juliol: el conte. Exemples. Estructura.
Dijous, 25 de juliol: el conte. Producció i correcció de textos.

Totes les sessions es faran a les set de la tarda. El curset està pensat per a gent a qui agrada escriure i llegir, però que no s'hi acaba de posar. També pot ser útil per a mestres que vulguin aprendre recursos per tal de motivar i ensenyar a escriure als nens.

Si hi esteu interessats, envieu les vostres dades a aquest correu:

pepetapei@gmail.com

Us en donarem més informació.

Olors perdudes

Nàufrags del mar del temps, arrosseguem la carcassa del cos, com si fos una barca esventrada, a la platja dels dies.

No hi ha consol, en el desgavell. O potser només la lluïssor de l'aigua, la sorra daurada que fuig, imparable, entre els dits.

Les onades arrosseguen derelictes dels dies viscuts: petxines gastades, vidrets de colors, pedres arrodonides. I tot és tan vell i tan bell, malgrat tot!

Les onades tornen. I neixen nens. Cada dia.

Escolto cançons antigues als cargols buits. Hi busco rastres de desamors, camins del record, olors perdudes.

EL CANÓ D’EN SAVALLS

Senyor Director de “La Rella”.

Prats de Lluçanès.

 Li agrairia que, si vostè ho considera adient, publiqui aquesta carta en la secció corresponent del setmanari de la seva digna direcció:

EL CANÓ D’EN SAVALLS

  L’altre dia vaig presenciar l’espectacle teatral de la batalla entre carlins i liberals, dintre dels actes de la Fira del Jovent a Alpens. Els va quedar molt bé, a la plaça, amb aquestes intervencions des dels balcons, el protagonisme de la figura de la mort, l’avi, l’àvia i el canó... Va ser instantani:  aquell testimoni de l’artilleria dels carlins em va recordar de seguida una cita d’en Josep Pla (1), que explica com en  els “Records de la darrera carlinada” de Vayreda  es troba una referència literària d’aquests fets.

Resulta que “...els carlistes volgueren tenir artilleria, i, després de moltes anades i vingudes, encarregaren un canó a l’esqueller de St. Pere de Torelló. Heu de saber que l’esqueller de St. Pere de Torelló, o sigui el que fa les esquelles per a cavalls, eugues, vaques, braus, xais i ovelles, fou cèlebre en tota la comarca entre pastors i pagesos, perquè realment no tingué rival en el treball...

“Els carlistes encarregaren, doncs, el canó, i després de moltes penes, fatigues i treballs, arribà a ésser fos.  Resultà ...  una miniatura preciosa de canó. Fou anomenat “la xocolatera”.  Els qui l’encarregaren posaren grans esperances en la seva capacitat destructora...

“L’expectació davant els esperats estropicis del canó era extraordinària. Considerables i influents elements voltaven la màquina infernal en el moment de fer-la entrar en foc. El canó disparà tres vegades seguides i després explotà a trossets enmig d’una confusió i d’un desconcert inenarrables. No es tingué notícia que hagués fet cap víctima, ni pròxima ni allunyada...”

Josep Pla sospita que l’explosió del canó degué fer somriure Savalls...

I durant aquell cap de setmana, per  la barra del Casino, de matinada, jo vaig tenir ocasió de sentir algunes crítiques, pel fet que sempre acaben guanyant els carlins contra els liberals... “Cabrineti sí, Savalls no!” , deia un. I em va semblar sentir aquella tonada: “... la bandera dels carlins no és una bandera honrada...”

Una última cosa: en fullejar l’edició de “La Rella”, corresponent al 17-05-13, m’ha cridat l’atenció que a la llista de corresponsals no n’hi ha cap d’Alpens. No es podria posar remei a aquesta situació injusta?

I gràcies per tot.

(1)   Pla, Josep, Obra completa, volum XIX, Tres senyors, Edicions Destino, Barcelona 1971, pàg. 56 i 57.

Captard

A la barana del temps, les bruixes es pentinen els cabells d'herba on les flors es clouen, cap al tard.Quina son tan dolça, dintre els pètals adormits.

Tantes coses no dites al cap del dia, i potser més val així. També dorms, i jo m'estiro al costat de la teva tebiesa, amb els ulls oberts com galledes plenes d'aigua de pou que ha anat fent camí dintre les coves de la memòria. Hi ha obert camins d'oblit i hi ha escrit estalagmites tossudes, records repetits i fossilitzats.

No sé com érem, ni si els nens que vam ser han deixat cap rastre a la pell de l'aigua verda dels pous dels ulls.

Es pon el sol dins del marc estricte de la finestra.

Epicúria *

Plou sobre el mar. Devessall de perles d’aigua que es fonen en l’onada. Són i no són. Collarets de no-res per a sirenes imaginades que entonen cançons impossibles.

Plou i fa sol. Garlandes de llum a les baranes dels balcons i un arc de colors immens a l’horitzó: com una gran cua estesa de paó invisible damunt la ciutat.

Plou dins la nit. Crineres enjoiades de cavalls blaus que galopen el vent. Pell nova de les flors nocturnes. L’olor perduda de la farigola plora llàgrimes d’aigua pels camins.

 

* Epicúria és una exposició de dibuixos en petit format d' Eduard Fontserè Solà, al segon pis del bar Tsè-Tsè, a la plaça vella de Torelló. I aquest escrit en vol ser un petit comentari.

Maroma

 

Rodney Graham

Vivim a la frontera del temps, a la maroma. Fem una passa darrera l'altra, a poc a poc. Inexperts. Inconscients.
Fins que ensopeguem, i el tast del buit ens obre la boca de la por.
No miris avall. No miris. Vés endavant i marca't fites curtes: fins a l'altra banda d'un espadat petit.
Les busques del rellotge s'han fet flexibles. Camina per les mans del temps, la maroma. Funàmbul de tu mateix. Equilibrista.
Però finalment goses mirar avall i, malgrat tot, camines. Avall, on hi ha amics perduts, amors deserts, pares morts, avis que no vas conèixer. Avall, on dormen els mots sota la neu dels dies.
Mira la por. De fit a fit, mira-la No és res. Es desfà com guspires d'aigua, com gotes de sol.
Som gent de frontera. Emigrants del nostre propi cor, viatgers. Anem carregats de desamors, de desitjos.
Deixa anar llast, despulla't. Caurà la por com una crisàlide eixuta. Seràs papallona, seràs flor que vola. Seràs instant, un glop de vent.
I què més volies?

Flor del temps que fuig

Si culls un galleret, ha de ser tancat. Obert, és tan fràgil que mai no arribaria a casa; perdries els pètals pel camí.
O millor encara: no el cullis. Queda't amb l'instant, amb el record de l'instant, amb el desig del record de l'instant.
Si escoltes algú, fes-ho atentament. Perquè l'altre és un galleret tancat, i no en saps l'esplendor. Intueix-lo.
Si escoltes algú, fes-ho de debò, estima'l durant aquest moment, perquè potser no n'hi haurà d'altres.
La flor del temps que fuig és un galleret obert, una guspira de vermell intens i estams negres. Un vol de papallones indecises.
La flor del temps que fuig és un galleret esfullat, amb prou feines un pètal despenjat i la capseta closa de les llavors futures.
La flor del temps que fuig t'espera al primer marge. Però has d'anar al camí.

Primavera petita

Hi ha una primavera petita enllà dels vidres, feta de flors rebels, nevades a deshora, ruixats i molts núvols. Transparències de sol efímer. I la mort, sobtada.
És el que té, fer anys. Quan tens la pell feta de grops i cabells blancs i no pares de preguntar-te què ha passat, què se n'ha fet, de la noia que eres...ve la mort de l'amic a trasbalsar la petita primavera que podries haver compartit.
Ens vam asseure aquell dia a fer el cafè, Joan, i el temps s'allargassava davant nostre com una serp inacabable, adormida al sol. Vam parlar de sopars futurs, de cabòries presents, de passats immediats.
Va ser l'últim dia.
Si ho hagués sabut, t'hauria abraçat!
O potser, si ho hagués sabut, si ho haguéssim sabut, hauríem estat massa tristos per pensar en res.
Vam fruir un petit moment, menut com una flor, intranscendent com una papallona que vola i sacseja el món.
Hi ha una primavera petita, Joan, que malgrat tot es va afermant dia a dia i madura tots els verds de l'horitzó.
No és ben bé que no hi siguis. És que ets els verds i ets flors i ets herba.
Ets al verd dels ulls de la teva companya. Dels fills i del nét. Dels amics.
Ets a cada cantonada. Ets nostre.
I seràs i seràs, perquè et recordem.

AUF DEM LAUFENDEN ZU LEBEN (POETISCH)

                                                                      Faust

Es gibt eine Person Bernard Schlinks (1944, Bielefeld), die die Familiengemeinsamkeit liebt, und eines Tages macht sie die folgende Überlegung:

“...aber ich wünsche mich mehr Familiengemeinsamkeit. Ich wünsche mich die Tage mit Kate und Rita wären nicht nur einmal in der Woche mein Leben, sondern morgen wie heute und gestern.

Alles Glück will Ewigkeit? Wie alle Lust? Nein, es will Stetigkeit.” (1)

Diese Idee, die ewige Lust, hat Frederick W. Nietzsche (1844-1900) schon ausgedruckt:

“... Tief ist ihr Weh –

Lust – tiefer noch als Herzeleid:

Weh spricht: Vergeh!

Doch alle Lust will Ewigkeit --,

--Will tiefe, tiefe Ewigkeit !” (2)

Zarathustra (Nietzsche) hat sich auf die Idee der Lust konzentriert, die ihm attraktiver als Glück schien. Er hat der Lust das Weh entgegengesetzt. Unterdessen etabliert Schlink einen Kontrast zwischen Glück-Lust und Stetigkeit.

Über die gleiche Idee hat schon Johann Wolfgang Goethe (1749-1832) nachgedacht:

“... Solch ein Gewimmel möcht ich sehn,

Auf freyem Grund mit freyem Volke stehn.

Zum Augenblicke dürft’ ich sagen:

Verweile doch, Du bist so schon ! ...” (3)

Faust (Goethe) sagt diese Worte nur einen Moment bevor er tot ist, am Ende seines langen Lebens mit Höhen und Tiefen (ich bitte alle mich verstehen zu wollen). Hier erwähnt Goethe nicht Lust oder Glück oder Schmerz. Er kontrastiert nur Leben und Tot.

Und schliesslich (für jetzt und für mich), wollte Joan Maragall (1844-1911), um die Absicht Goethes zu interpretieren, in einem seiner repräsentativsten Gedichte schreiben:

“... Aquell que a cap moment li digué: ‘—Atura’t’

Sinó al mateix que li dugué la mort,

Jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

Aturar tants moments de cada dia

Per fê’ls eterns a dintre del meu cor...!” (4)

Und hier glaube ich, dass Maragall irrt, als er behauptet, dass Faust nur ‘Verweile doch!’ zu letztem Augenblick seines Lebens (jenem vor seinem Tod) gesagt hat.

Es gibt eine weitere mögliche Interpretation (und plausibler). Die Benutzung des Modalverb “dürfen” heisst dass Faust ein Erlaubnis braucht um “Verweile doch!” sagen zu können. Und diese Erlaubnis besteht in der Situation “... auf freyem Grund mit freyem Volke stehn... “

Wie gesagt, Faust, der sich selbst nahe dem Tod weiss, erinnert sich an andere Zeiten seines Lebens (oder an Zeiten die er gerne hätte leben wollen) und dachte, dass es schön  wäre, wenn diese glückliche Erfahrungen ewig  sein würden. Das bedeutet nicht , dass Faust gern genau nur den Moment seines Todes verlängern wolle. Denn das würde die ewige Agonie bedeuten... deshalb  würde nicht nur Maragall sondern auch sonst niemand das verstehen. Niemand würde es akzeptieren.

Vielleicht war diese goethische ursprüngliche Idee (die Idee, auf dem  laufenden zu leben, und tatsächlich das Leben zu leben) zu dreist und zu heidnisch für die katholische bürgerliche Moral der Zeit und des Orts, wo Maragall lebte ? Oder vielleicht irrt Maragall nicht. Vielleicht lügt er nur, wie alle Dichter lügen ... wer weiss ?

(1)    Sommerlüge, Geschichten, “Das Haus im Wald”,  B. Schlink, Diogenes Verlag AG, Zürich 2012.

(2)    Also Sprach Zarathustra, ein Buch für alle und keinen  (Dritter Teil, Das andere Tanzlied und Vierter und letzter Teil, Das trunkne Lied) F. W. Nietzsche, Goldmann Verlag, nach den Anmerkungen und bibliographischen Hinweisen von Peter Pütz.

(3)    Faust II  (Fünfter Akt) J.W. Goethe, Sämtliche Werke, nach Epochen seines Schaffens,

Münchner Ausgabe, Letzte Jahre, 1827-1832; Carl Hauser Verlag, München-Wien, 1997.

(4)    Antologia poètica, “Cant espiritual”, J. Maragall, a cura d’Arthur Terry, Edicions 62, 1981, Barcelona.