HISTÒRIA DE TOTES LES LLETRES.

Mireu, sóc escriptora, més o menys. Perquè també sóc una mica cuinera i una mica rentaplats, una mica mare i una mica àvia. Però m’agrada escriure contes, i explicar-los, i l’altre dia vaig anar a veure els nens i les nenes de primer de l’escola Fortià Solà, de Torelló. Els vaig explicar el conte “La casa trista i el ninot de neu”, i em van fer preguntes, i em van regalar bombons i dibuixos: que bé!

A primer, s’aprèn a llegir. N’hi ha que a cinc anys ja n’han après una mica, i saben quasi totes les lletres, sobretot les del seu nom. A l’Ainoa, l’Aina C., l’Arnau, , l’Àlex, l’Adrià B., l’Anna, l’altre l’Adrià, l’Ariadna i l’Aina V, per exemple, els agrada molt la lletra A . Troben que sembla una escala, o un gronxador, si el mires de costat. A més, hi ha paraules amb A molt boniques: arròs, arbre...

- A mi m’agrada molt, l’arròs! – diu l’Ainoa.

- I a mi m’agrada enfilar-me als arbres – diuen les dues Aines, alhora.

Per a la Berta en canvi, la seva lletra preferida és la B, és clar. La lletra B majúscula, si la gires, sembla un pont...

La Carla F., la Carla R. I la Cristina estan enamorades de la C.

- Si la gires, també és un pont! – diu la Cristina!

- És la lletra de cargol – diu la Carla F.

- I la de casa, com la del conte que ens ha explicat la Roser –diu la Carla Roma.

- I la dels contes! – diuen totes tres alhora, i riuen.

- I també és la meva! – diu la Carme, la mestra

La Duna diu que les dunes són molt boniques, perquè són com muntanyetes de sorra, al desert, o a les platges...I una D, si la gires i la poses plana, és com una cova misteriosa.

El Gerard i el Gabriel opinen que les paraules amb G són les més interessants: gat, gana, gol...

- La lletra G sembla un gat arronsat i adormit – diu el Gerard, que té molta imaginació.

- Ah , sí, - diu el Gabriel. Però has de posar la lletra girada...

- La lletra més bonica és la meva – diu la Iria – perquè té puntet i sembla la lluna rodona damunt d’un pi, com diu la cançó...

En Jordi, la Judit i la Jennifer defensen la J, perquè és la lletra de jugar, i això és el que més els agrada.

La Karima, en canvi, pensa que la lletra K, la seva, és la més bonica, perquè sembla que camini...

- Però la lletra L sembla un mitjó – diu la Layla.

- I és una lletra que té una germana bessona – diuen les dues Laures...

- Sí, la meva! – diu en LLuc.

- També sembla una cadira sense potes, diu la Loubna.

En Mohamed, la Marimar i en Marc són partidaris de la M, és clar, perquè és la lletra del mar, les margarides i les muntanyes.

- De fet, la lletra M és com dues muntanyes...diuen.

Però la Nerea diu que la N, si li poses ulls i boca i cueta, és com una serp. I és la lletra de nena, de nen, de Nadal...

L’Omar n’està molt cofoi, de la seva lletra, tan rodoneta com la cara d’un pallasso, o com una roda, o...

En Pablo defensa la seva P, tan alta i esvelta, perquè és la lletra de pallasso, de partit (de futbol!), de pare, de pastanaga, de poma...”De fet sembla una poma que hagi cagut de l’arbre”, pensa.

En Rongtao diu que la seva lletra és la mateixa que la de la Roser.

- I tant! –dic. I sembla una P que camina...

La Sònia, la Silvana i la Sandra diuen que la S és com una carretera amb revolts, o una serp silenciosa...

- SSSSSS...fa la Sara, la mestra. Més baixet, més baixet...No crideu i no parleu tots alhora!

La Xènia està feliç amb la seva X, perquè és una lletra divertida, com un acròbata fent el pi.

- Em sembla que hi ha lletres que no ha defensat ningú – diu la Roser. Que les sabríeu trobar?

15 anys de l'assassinat de Guillem Agulló

Contra els nazis, amb Guillem

(Informació de vilaweb)

Demà, dissabte, farà quinze anys de l'assassinat de Guillem i milers de persones el recordarem i l'honorarem. Però cal que ho fem conscients que la violència neonazi creix, especialment a València, gràcies a la impunitat amb què actuen, puix que els jutges i la policia els deixen fer. I que, per això mateix, la millor manera de recordar-lo és de denunciar aquesta impunitat, d'exigir un canvi immediat i de combatre sens treva la ideologia que sustenten els nazis d'avui.

Dissortadament, ens hi hem acostumat. La presència de l'extrema dreta als nostres carrers no mou grans debats, tret que en facen una de grossa. Quan maten l'Isanta, per exemple. Quan apunyalen emigrants o quan agredeixen a cops una xicota. Ara, la seua presència, marginal i minúscula però visible, es palpa a Barona o a Sant Quirze, per on passegen joves neonazis embrutits per la seua pròpia misèria intel·lectual. Avui els nazis no són un recurs de films amb grans pressupostos o un apunt en un llibre d'història. Són un perill amb què convivim i a què no posem el fre que caldria.

Han posat bombes a la seu d'Esquerra Republicana de València, a seus del Bloc Nacionalista Valencià o a la seu de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat i no hi ha hagut cap detenció ni acusació. Han pintat creus gammades i insults en centenars de locals públics de tota mena i ningú no els ha fet pagar l'odi i la violència. Han atupat militants de qualsevol opció progressista o nacionalista, han marcat la cara de joves a Castelló amb una navalla, han agredit homosexuals i emigrants a València i a Sabadell i, per més que hom sap qui són i que són ben coneguts, han passat, a tot estirar, una horeta a comissaria. Han irromput a crits i a colps a presentacions de llibres, han insultat i tirat objectes en tota mena d'actes, sempre amb la policia protegint-los. Fins i tot quan entre els agredits hi ha diputats de partits de l'òrbita del govern. Com s'explica, si no, que a València diputats d'Esquerra Republicana o sindicalistes de la Intersindical Valenciana hagueren d'aguantar insults tancats dins un local mentre la policia, manada per un delegat del govern que és del PSOE, no es preocupava sinó de protegir els militants d'extrema dreta cada vegada que hom provava de fer-los fora?

Els nazis no són un fet puntual i aïllat; ja no. Els nazis són una amenaça real i n'hem de prendre consciència. És veritat que no tenen pràcticament vots, potser és cert que els qui els votarien voten el PP i que, sumant-los tots, són quatre gats. És cert. Però també ho és que es mouen amb una impunitat que fa feredat i sense parió amb cap altra ideologia. És cert que no hi ha lleis dures contra ells, que la policia els mira amb desinterès o desgana, i els deixa fer, si no amb simpatia i camaraderia. I és cert que els jutges no els apliquen la duresa que apliquen a qualsevol que creme una bandera espanyola o ataque en públic la monarquia.

Quan la policia diu en públic que no acaba de saber si una bomba posada a plena llum del dia contra un centre d'acollida d'emigrants a l'Olivereta de València és un atemptat, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan l'assassí de Guillem passa a la presó menys de quatre anys del setze a què fou condemnat, es pot presentar a les eleccions, el detenen de nou amb possessió d'armes i propaganda racista i, malgrat tot això, camina lliure pel carrer, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan el govern Zapatero diu oficialment, i malgrat tota la documentació acumulada, que les agressions contra els nacionalistes valencians del 25 d'abril de l'any passat no són obra de l'extrema dreta sinó 'de l'entorn del nacionalisme valencià', és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan l'informe Raxen (Xarxa Europea d'Informació sobre el Racisme i la Xenofòbia) documenta més de 600 agressions nazis i el delegat del govern, el socialista Antoni Bernabé, diu que no té esment ni de deu, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan l'Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea o Amnistia Internacional denuncien que l'estat espanyol és un dels cinc únics estats europeus que no publica dades sobre agressions racistes o processos judicials relacionats, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan les autoritats reaccionen a vídeos d'agressions brutals dipositats a YouTube assegurant que no poden confirmar l'existència d'aquests vídeos, que són a l'abast de qualsevol internauta, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan alguns nazis canten als camps de futbol burlant-se de Guillem o d'Isanta o del Carlos assassinat fa poc a Madrid, i les directives no fan res per impedir-ho, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim.

Des de fa quinze anys familiars i amics de Guillem Agulló menen una batalla contra l'oblit, però la seua batalla, i nostra, és sobretot una batalla contra la impunitat. I hi hem d'insistir ara més que mai, remarcant que entre nosaltres hi ha nazis violents i que l'estat no fa allò que caldria que fes contra ells. Però, a més de reclamar això, hem de continuar donant suport a la família i als amics de Guillem i hem de treballar cada dia, sens treva, contra el racisme, la xenofòbia, l'anticatalanisme, l'homofòbia, l'odi a la diferència en suma, que és el llenguatge i l'aliment dels cadells del nazisme. I per a ells, ni oblit ni perdó.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

JUNY

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

Shi Tao

(Traducció del xinès de Manel Ollé)

Gravació del poema en català feta per David Figueres:

http://dfigueres.imeem.com/music/FJOhCijt/shi_tao_juny/

Gravació del poema en amazig per Salem Zenia:

http://dfigueres.imeem.com/music/VltrxFqM/shi_tao_juny/

CAMÍ DE BALLESTAR

És quasi migdia. Camí de Ballestar, arços florits. Segimon Serrallonga em diu els versos a cau d’orella:

“Arços d’amor florien

tota la nit...”

Tota la nit ha deixat, encara, un rastre de fred a l’herba, però el sol s’alça triomfant, com una immensa i càlida flor estesa de de boca terrosa.

Circumdem la casa, com sempre, àvids de primavera i de colors canviants. Al sud, han llaurat el camp, i ara és d’un color suau de xocolata desfeta. Els brots nous del freixe, tan negres, sembla que vulguin signar un paper invisible, deixar constància de l’instant present i fer-lo inesborrable...

Oest. Han florit els lliris de Van Gogh, blaus com aigua desitjada, i els bidons són plens d’una aigua fresca de l’últim ruixat. Mirem l’aigua nova i ens tremola una mica la pell: potser sí, que plourà.

Han florit les heures de terra, petites, clapetes rosades de tija prismàtica. El lilà està a punt, em deleixo per l’olor que revifa la infantesa. Encara no.

L’any passat ni la vau veure, la florida del lilà, dieu: encara no éreu aquí, però jo us hi sé des d’un temps remot que us fa, que ens fa, antics com els cactus quiets.

Al nord, a la bassa buida però encara humida, una falguera trena l’aigua oculta i en fa un verd clar de seda, o potser vellut. Seguim el camí fresc d’ombra.

- Hi podríeu plantar hortènsies, dic, i penso flors blaves.

A l’est torna el sol que daura les pedres i desperta sargantanes. Mirem la plana als peus, Torelló estès, Sant Pere remot, Bellmunt sempre a l’aguait.

La figuera ja té fulles petites i aspres, que seran amples com plats. El cirerer també treu fulla. Dos lilàs més, un de blanc, i un ocell petit i potser groc que refila amagat a l’alzina. Papallones que semblen fulles vives. Una fulla tardana al roure (papallona morta...?), i una mica de vent, alè dels boscos. Un núvol prim i l’avió que s’enfila.

Preparem el dinar, encenem el foc només per escalfar-nos l’ànima.

Vi i xampany i migdiada.

- Què celebrem, avui...?

Bell Estar, 5 d’abril de 2008.

Se celebren a Torelló els actes de la Diada Segimon Serrallonga

El proper diumenge, dia 13, a 2/4 de 12 del migdia, a la Biblioteca Dos Rius

Un any més se celebren a Torelló els actes de la Diada Segimon Serrallonga que
tindran lloc el diumenge 13 d'abril. Aquest any, l'acte anual que l'Ajuntament de Torelló i l'Aula Segimon Serrallonga dediquen al poeta, constarà d'una conferència a càrrec del gastrònom Pep Palau sobre Àpats i converses, d'un recital de poemes de Segimon Serrallonga a càrrec de l'actriu Montse Vellvehí i d'una actuació musical de Guillem Vernis, saxo, i de Marc Vernis, piano.

L'acte es farà a 2/4 de 12 del migdia, a la Biblioteca Dos Rius i el clourà Miquel Franch, alcalde de Torelló.

Recital de poesia amaziga i catalana

Recitaran,

amb acompanyament musical,
Najat el-Hachmi,
Anna Miralpeix,
El Khalid Elmokhtari
i Pilar Cabot.

Divendres 11 d’abril
a les 23 hores
a la Jazz Cava de Vic
Recital inclòs
dins el cicle
“Lletra i música”,
una iniciativa de
l’Institut Municipal
d’Acció Cultural (IMAC)

Sorry for the film

Sorry for the film

Jo també m'avergonyeixo d'aquesta pel.lícula, Fitna, i de totes les manifestacions del racisme.

Campanya del Grup d’Actors del Lluçanès

El GALL fa una crida al públic per rebatre la retirada de la subvenció teatral a Prats

El Grup d’Actors del Lluçanès (GALL) ha engegat una campanya per intentar omplir la sala polivalent de Prats, el proper dissabte 29 de març (22:00 h), amb l’espectacle “Projecte Llenamu”, del grup Corcia Teatre. Aquesta obra de teatre està dirigida per Joan Roura, amb text del mateix Roura i de Xavier Boada, i es va presentar a Manlleu el passat mes de febrer.
La resposta del públic serà, segons l’entitat, la millor manera de demostrar el rebuig a la retirada de la subvenció dedicada al teatre per part de l’equip de govern (CiU) de l’Ajuntament de Prats. Les crítiques es fan extensibles a l’oposició del consistori (ERC), ja que el GALL lamenta que els republicans no parlin del tema en el seu butlletí. A “llegir més” hi trobareu un article d’opinió de Maria Àngels Parareda, directora del GALL, i el manifest que es llegirà dissabte durant la representació.
- Més informació de l’obra

Llarga vida al teatre!

I vet aquí, que el teatre és humanitat.

Hi havia una vegada, i sortosament encara hi ha, una mena de gent un xic rara i de vegades fins i tot estrafolària, a la qual li agradava explicar històries, contes, somnis, llegendes, mites, tragèdies i comèdies.

Una gent que es deleix per parlar als altres de la vida, de la mort, de l'amor, del poder, de la guerra i de la pau, de les virtuts i de les misèries humanes.

Unes persones com les altres, tot i els seus apunts de raresa, obstinades en fer sentir a la resta sensacions i emocions de tots colors a través del què expliquen i explicaven.

I vet aquí que això ha passat des de que la humanitat és humana. Sempre hi hagut persones entossudides en parlar de la vida a la seva conciutadania, en fer que grans, petits, joves, homes i dones riguin, plorin, s'esgarrifin, tremolin i s'emocionin. Tribus, pobles, ciutats i nacions senceres han fruit amb aquesta gent que s'atreveix a dir el que pensa o pensen altres, que es desviuen per transformar-se en mil personatges i obrir finestres per on corren nous aires.

I vet aquí que el teatre ha seguit aquesta tradició mil•lenària d'explicar històries, escenificant-les. I després d'ell també el cinema, la televisió i ara la informàtica segueixen aquesta mena de necessitat de viatjar durant una estona per altres espais que sense ser estrictament realitat, ens parlen d'ella i de com la vivim, de com la voldríem, de com la sentim.

Però vet aquí una diferència important, el teatre conserva una part essencial d'aquesta cultura ancestral d'explicar coses als altres, la seva comunicació és instantània. Al teatre, qui explica, qui narra, qui representa, qui comunica, ho fa en el mateix moment en que l'altra observa, mira i escolta. Aquesta successió d'instants compartits, únics, a cavall entre la realitat i la ficció, és el tresor i la màgia del teatre. Una màgia hereva d'aquesta necessitat humana que es remunta als nostres més antics orígens.

Vet aquí, doncs, que el teatre forma part de l'essència humana, no és cap bajanada capritxosa de quatre arreplegades tocades de l'ala, és cultura arrelada.

I vet aquí, també, que en aquesta societat actual, complexa, competitiva, tecnològica i egoista, proliferen cada vegada més les ofertes d'oci sense necessitat de sortir de casa, ofertes mogudes generalment per interessos lucratius que potencien l'isolament de les persones per convertir-les en consumidores individualitzades.

I vet aquí, que en mig d'aquest sidral, el teatre intenta sobreviure com pot, fins i tot en llocs petits i apartats de la metròpoli com és el Lluçanès, com és Prats.

I vet aquí, que aleshores, quasi bé miraculosament, en indrets com aquest, apareixen iniciatives de programació teatral regular com la del GALL, única, extraordinària, francament rara. Una raresa tal que converteix la iniciativa en autèntic heroisme cultural.

I vet aquí, que en aquesta societat devoradora d'oci insubstancial, on només sobreviu allò que dóna diners, el teatre, per fer-se com cal i amb dignitat, necessita de l'ajut d'aquells que diuen defensar la cultura i els nostres trets d’identitat, els governants, els polítics, les administracions.

Sense aquesta col•laboració el teatre està en desavantatge clar, comparable a la situació de la pròpia llengua catalana. I de la mateixa manera que el català necessita un recolzament institucional per no desaparèixer engolit pel més fort, un recolzament que ningú nega, el teatre, com a acció cultural ancestral amb vocació de modernitat, necessita igualment de l'ajut institucional, començant pel més proper, el municipal.

I vet aquí, que el teatre, format per l'inseparable binomi actuants-públic, de la mateixa manera que la llengua en temps difícils, sap respondre amb fermesa davant del menyspreu i del voler arraconar-lo a la marginalitat. Ho fa, però, en veu baixa, respectuosament, per no molestar. Ho fa, senzillament, manifestant la fidelitat i l'amor a aquest fet ancestral d'explicar mil històries que ens parlen de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de nosaltres i dels altres.

I vet aquí, en definitiva, que el teatre és humanitat. I així ho manifestem, amb humilitat, com a tractament innocu per prevenir l'oblit i per estimular l'amor al fet teatral.

Llarga vida al teatre!

Vespre literari, a Torelló

Dia: el proper dissabte 12 d’abril.

Lloc: L’Eclipsi (a sobre Rocaprevera).

Hora: pels volts de les onze de la nit.

Tema: la insuportable brevetat del text.

Nota: hi haurà un sopar al mateix lloc a les 9.

Qui vulgui venir ens ho hauria de dir abans del dilluns dia 7.

Tlf: 938591380 o 938504486

Koktel kontrainformatiu, programa de ràdio de Torelló, ja es pot escoltar a internet

El programa Koktel kontrainformatiu, que s'emet en directe cada dilluns a Ràdio Ona, 107.4 FM de Torelló, de 10 a 11 del vespre, també es pot escoltar en diferit a Ràdio Voltregà, 107.8 FM, cada dimecres i cada divendres, de 8 a 9 del vespre.
I ara , a més a més, es pot escoltar des d'internet, accedint a aquest bloc:

http://koktelkontrainformatiu.blogspot.com/

Us n'oferim un tastet: la gravació del darrer programa.

La literatura, al carrer

La lectura pública de "La plaça del Diamant" a Torelló ha estat un èxit. Des de les deu del matí fins a les tres de la tarda, una mitjana de vint o trenta persones escoltaven o llegien a la plaça Vella, ahir. M'ha emocionat participar-hi però, sobretot, m'ha emocionat escoltar unes paraules que, després de moltes lectures, ja havia fet meves, íntimes.
Era una sensació estranya: de joia, però també de tristor. Perquè "La plaça del Diamant" evoca, amb una senzillesa només aparent, la memòria col.lectiva del dolor de la guerra, de la fam, de la desesperació...però també les joies petites d'un ball de festa major, de sol i núvols en un terrat, de nens que es fan grans.
No sé ben bé com explicar-ho. És com si haguéssim obert, a la plaça, una capsa de records que ens fan d'una mateixa família. Veus de dones, d'homes, joves i no tant, donaven una força inusitada a les paraules escrites (exceptuant-ne alguna que no pensava pas el que deia, que tenia altres raons, per estar allí).
I un deu per a la Maria, la Mireia i la Sara, les tres noietes que van llegir amb correcció, però també amb emoció, el darrer capítol, el més difícil, perquè és un diàleg interior molt dens, una retrospecció en què passat i present, joia i dolor, es fonen amb el "vesper" que reviu d'un mercat a la matinada: la vida, que empeny.
La literatura ha de tornar a les places i als carrers!

COLORS I MASCLISME A “LA PLAÇA DEL DIAMANT”, DE MERCÈ RODOREDA

El dia 8 de març, a la plaça Vella de Torelló , es farà una lectura pública de “La plaça del Diamant”, de Mercè Rodoreda. Em vaig comprometre a col.laborar-hi. Així, doncs, he rellegit el llibre, que se m’ha endut com si no l’hagués llegit mai. Coincideixo amb Joan Sales, novel.lista i editor, quan diu: “A cada nova lectura hi he trobat noves fondàries, hi he descobert noves meravelles de detall (sobretot psicològiques i ambientals), com si fos una mina inexhaurible que ens reserva descobertes sorprenents sempre que ens hi endinsem”. Ha estat un plaer, doncs.

I ara m’adono que dos dels grans puntals de la narrativa catalana són novel.les fetes per dones: l’esmentada i “Solitud”, de Víctor Català. També m’agrada molt “Incerta Glòria”, de Joan Sales: hi ha moments d’una fondària antològica, per dir-ho amb les seves paraules, però el conjunt em sembla irregular, sobretot l’afegitó final.

Però parlàvem de Rodoreda. Ja fa una pila d’anys, unes meves alumnes de Torelló, amb la col.laboració de l’artista Miquel Danés, van guanyar un dels premis Baldiri Reixach per un treball de creació plàstica i literària que es deia, justament, “Els colors segons Mercè Rodoreda a “La plaça del Diamant”. Sempre m’havia quedat amb les ganes de tornar-hi, a aprofundir en la manera com Rodoreda tracta els colors: i em sembla clar que el recurs que més utilitza és la sinestèsia, és a dir: la barreja d’al.lusions a sentits diferents. Quan ens diu que les sabates eren “blanques com un glop de llet”, el serrell del llum “de maduixa” o un vestit “de seda de color de xampany” els nostres records sensuals ens fan imaginar molt més que un color, perquè inevitablement ho associem al gust, al tacte...En altres casos, a l’oïda: (els daurats d’una església) “eren un crit d’or que pujava amunt”; "Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d'aigua que es movia i vivia, d'aigua que enraonava, se me'n duia el pensament i em deixava buida."

En aquesta relectura m’he adonat també d’un altre aspecte més inquietant, i és que el personatge del Quimet té un perfil claríssim de maltractador. Com és que no ho havia vist abans?

No pot ser casual. Estic segura que Rodoreda sabia molt bé de què parlava, que ho havia viscut o ho havia sentit explicar. La progressió és claríssima. Ja quan festegen Quimet arriba tard, o la visita quan no toca, i demostra una gelosia malaltissa. El maltractament psicològic continua amb la invenció d’un personatge (“Pobra Maria!”) inexistent, una suposada antiga promesa. També li fa saber que s’ha de sotmetre a les seves opinions:

“Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em va fer anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altra i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:

- I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.”

Mentre preparen el pis, la Colometa i els amics es fan un tip de “rascar paret”, però Quimet es fa el distret i els deixar treballar sols, amb una excusa o altra.

Més endavant, quan ja són casats, les coses empitjoren, la gelosia esdevé més obsessiva: “Em vaig posar a tremolar i li vaig dir que no cridés, que no podia deixar la casa així, de qualsevol manera i sense educació, que, pobre home, no m’havia dit mai una paraula més enllà de l’altra i que despatxar dolços m’agradava i que si em feia plegar a veure què...”

Quan la Colometa explica a Quimet que ha trobat casualment en Pere, el seu antic promès, al carrer, ell li fa prometre que no hi tornarà a sortir:

“Em va fer demanar perdó per haver sortit a passejar amb en Pere i per haver-li dit que no hi havia sortit i a l´últim em va fer arribar a creure que hi havia sortit i em va dir que m’agenollés.

- Al mig del carrer?

- Agenolla’t per dintre.”

Els maltractaments psicològics continuen. Un dia li fa “una broma” que de fet és un agressió física:

“Vaig entrar al nostre dormitori i fins allà em va seguir i em va tirar a terra i em va ficar a sota del llit empenyent-m’hi pels peus i ell va saltar damunt del llit. Quan provava de sortir em picava el cap des de dalt, ¡castigada! Cridava. I fos per la banda que fos que jo volgués sortir, ¡plam! la mà al cap ¡castigada! Aquesta broma, després, me la va fer moltes vegades.”

La Colometa no para de treballar: els coloms, els nens, fa hores de neteja mentre els seus fills es queden a casa sols... El Quimet es fa una cadira on només pot seure ell, no para de queixar-se d’un mal imaginari a la cama. Quan la Colometa no pot més, decideix acabar amb els coloms, però no gosa pas dir-li-ho:

“Vaig dir-me que s’havia acabat (...) Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. (...) I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven.”

Després Quimet “fa l’escamot” i finalment se’n va a la guerra, on potser esbrava la seva violència latent i on mor. Jo crec que aquest final amaga el final previsible de maltractador físic que lògicament havia de tenir: hauria acabat malament, la Colometa, en mans del Quimet!

Rellegir aquesta obra el dia 8 de març em sembla, doncs, doblement escaient: perquè celebrem el dia de la dona treballadora i el centenari del naixement de Mercè Rodoreda i perquè potser també hauríem de contemplar aquest dia com a un dia de lluita contra la violència mal anomenada “domèstica”. Perquè la violència no és mai domèstica, és ben salvatge.

Avui fa cinc anys del tancament del diari Egunkaria

LILA

"La senyora Enriqueta, que duia unes arracades amb pedres de color lila, se'm va acostar."

DAURAT

"...tot ple de lliris de Sant Antoni, amb la branca i les fulles de la branca d'or fi, era un crit d'or que pujava amunt."

"Van voler que jo em fes un vestit de seda de color de xampany."

GROC

"La Julieta, de color de canari, brodada de verd..."

"Va fer el cuc. No n'havíem vist mai cap: era de color de pasta de sopa sense ou."

"I el vent i la pluja i els ocells feien pessigolles als peus dels arbres tan verds quan naixien. Tan grocs per morir."

VERD

"La Griselda no es pot explicar: era blanca, amb un grapadet de pigues al capdamunt de les galtes. I uns ulls de menta tranquil.la."

"Era més bonica que mai: més fina, més blanca de pell, més d'aigua verda els ulls."

MARRÓ

"Vaig estrenar el vestit de color de castanya amb un coll molt fi de color de crema, que m'havia fet jo mateixa."

BLAU

"La tela del matalàs era blava,
amb un dibuix de plomes lluents i arrissades."

"Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d'aigua que es movia i vivia, d'aigua que enraonava, se me'n duia el pensament i em deixava buida."

"El sol ja es ponia i allà on ja no era, l'ombra es tornava blava i feia estrany de mirar."

"Pensava en els ulls d'en Mateu, amb aquell color de mar."

"A sota, tan aviat hi tenien un camp de núvols com el camp tot blau del mar i va dir que el mar, vist per sobre, és de molts colors i amb corrents d'aigua entre aigua."

"Tots els llums eren blaus. Semblava el país dels màgics i era bonic. Així que queia el dia tot era de color blau. Havien pintat de blau els vidres dels fanals alts i els vidres dels fanals baixos."

NEGRE

"Mossèn Joan semblava fet d'ala de mosca; vull dir el vestit. D'aquesta mena de color de negre passat."

"El rebuig de les bèsties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: (...) els cors partits, amb un canal buit al mig, embussat per una gleva de sang presa: un glop de sang negra..."

"Quan vaig estar sola vaig mirar el cel i només era negre."

"En el picaportes hi havien lligat una gran llaçada negra, i la mica d'aire gris d'un dia de tardor que començava la feia voleiar."

VERMELL

"El llit era de caoba negra amb dos matalassos i un cobrellit crema amb roses vermelles i tot el voltant fent ondes enribetades de vermell".

"Tota l'herba al voltant de les llagostes, que sortien d'un pou, era cremada, i el mar al fons, i el cel per sobre, eren de color de sang de bou."

"Dels ganxos penjaven els fetges molls de sang per dintre."

"... i un drac a prop amb la cua cargolada per damunt d'una muntanya sense arbres, amb la boca oberta de bat a bat, amb tres llengües de foc com tres flamarades."

"Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella."

TARONJA

"Em va fer un petó i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d'un núvol inflat, voltat d'una sanefa de color de mandarina, que se li anava descolorint d'una banda."

ROSA

"M'havia posat el vestit de fusta de rosa, una mica massa prim pel temps, i tenia pell de gallina tot esperant en Quimet en una cantonada."

"Hi havia un piano negre i dues butaquetes de vellut de color de rosa."

"I me'n vaig anar al terrat, amb el cel tibant i de color de maduixa a la posta."

BLANC

"Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc".

"En Quimet va dir que volia un paper verd poma, i paper de color de nata a l'habitació del nen, amb una sanefa de pallassos."

"Un dia vaig veure unes xicres de xocolata molt boniques i en vaig comprar sis: totes blanques, gruixudetes."

"Dels ganxos penjaven (...) les tripes humides i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d'aquells menjars sense gust."

"El camió (...) va enfilar la carretera blanca que duia a l'engany."

"Em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu."

"...i el cobrellit més blanc que les dents."

Lectura pública de LA PLAÇA DEL DIAMANT

Vine a llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda

Dia: dissabte, 8 de març

Hora: a les 10 del matí i fins que s’acabi l’obra

Lloc: Biblioteca Dos Rius, Torelló

Tothom hi és convidat!

Si hi voleu participar només ens ho heu de fer saber: b.torello.dr@diba.cat / 938594043

Organitzen: Biblioteca Dos Rius; Ajuntament de Torelló; Radio Ona - programa Diàlisi -

Col·laboren: Setmanari Torelló; Setmana del Llibre en Català

No hi ha temps per a l'amor al País Basc, estén la solidaritat

No hi ha temps per a l'amor al País Basc, estén la solidaritat
The is no time for love in the basque country, please extend the solidarity
Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna
No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad.

CAMÍ DE DESIG DE PRIMAVERA A MONTESQUIU

Miro detingudament els marges, però encara semblen nus. Els arbres, alts, dibuixen branques sense ombra al cel molt blau. El camí s’enfila. Els ulls acostumats a l’herba curta descobreixen, però, violetes blaves: només dues, com dues llàgrimes.

Deleixo l’herba fetgera, els pixallits grocs. Però l’herba rossa sembla adormida. Les vaques de color de terra pasturen el silenci, el subratllen de tant en tant amb un repic d’esquelles. Trobo un, dos, tres homes pel camí. M’estimaria més no trobar ningú però, en canvi, els sons llunyans no em destorben: un xerrac elèctric, un gos, el soroll arrissat d’un tractor.

S’alça del no-res una papallona petita, color de poma bullida. Em trec la pell del jersei i se’m fa més viu l’alè de molsa de les obagues, i la llepada càlida del sol ascendent, que puja amb mi i estripa boires: fa nou el paisatge.

Porto un poema de Segimon Serrallonga a la butxaca, al cor, al cap:

“I sento, així mateix, un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor...”

Rellegeixo els versos que el cap escriu al cel net de la memòria, aquest matí, i em ve la imatge d’un esparver que plana en espiral i s’enfila amunt: “un cop i un altre el temps”.

Hi ha gent, com Segimon Serrallonga, com Verdaguer, que poden escriure des de l'altura, que abasten geografies, del món i de l'ànima. Altres, només podem arrossegar a poc a poc cada paraula, com si fóssim formigues; i cada mot serà sempre més gran del que mai arribarem a ser nosaltres.

A la font, que només té un rajolí d’aigua que no es pot beure, descobreixo finalment l’herba fetgera: amb dues flors blanques, i sento que he acomplert un ritual: si veig l’herba fetgera i les violetes; si veig ni que sigui una papallona i em trec el jersei, i camino, la primavera arribarà, aviat.

Espio amb impaciència els borrons negres dels freixes, la seda dels salzes. Un alè de vent petit es torna frec de paper a les fulles seques dels roures, que em diuen: no et treguis el jersei, encara no, mira’ns; l’hivern no s’ha acabat. Però just al costat, la florida sense flors d’un avellaner groc em diu justament el contrari.

Encara no hi ha sargantanes a les parets de pedra seca. Hi deuen ser, arraulides, ja sortiran. Només veig una llagosta de color de fulla, que salta com si fos la minutera d’un rellotge. I una petxina mil·lenària escrita per sempre a la pedra grisa.

“...la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo, sol, la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.”

Montesquiu, des del rocal, és una estesa de teulades vermelles, de terrats amb roba diminuta, de cotxes de joguina. Horts. I un riu segrestat, que se’n va del llit de pedra cap a un canal verd. Al lluny, encara hi ha transparència de muntanyes. A prop, la pau, endins.

CARTA OBERTA AL SÍNDIC DE GREUGES DE CATALUNYA

Sr. Rafael Ribó

Síndic de Greuges de Catalunya

Barcelona

ANTECEDENTS

A Osona, el 2001, la Koordinadora d’Osona contra la tortura i altres entitats, ja vàrem posar una querella contra Josep Anglada i la seva Plataforma Vigatana, que després es convertiria en Plataforma per Catalunya. En aquell moment, ja alertàvem del perill creixent que suposava per a la convivència un partit xenòfob i obertament racista, i ens semblava que hi havia motius suficients per a la seva il.legalització. No vam tenir gaire èxit. Des de la premsa local, se’ns va acusar fins i tot de fer-li propaganda (!) I, ja en aquell moment, vam acabar denunciant també unes declaracions racistes de Marta Ferrussola, esposa de l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i Heribert Barrera, d’ERC. Josep Anglada s’hi excusava, li van anar com anell al dit.

La querella va ser admesa a tràmit, i fins i tot van citar Anglada a declarar. Però aleshores, impensadament, el jutge Lorenzo Núñez deixava el càrrec. La nova jutgessa del Jutjat d’Instrucció 2 de Vic, Olaia Ortega, va rellevar-lo i no només no va citar Anglada, sinó que ens va imposar una fiança de 500.000 pessetes, despesa inassumible per a nosaltres. La querella es va arxivar.

FETS ACTUALS

I ara som on som. La bèstia creix. Però no només això. Perquè altres partits, pretesament democràtics i políticament correctes, s’han apuntat al carro del racisme, és a dir: el carro que arreplega els vots dels ignorants. Ara, CiU també utilitza la xenofòbia com a reclam electoral.

Efectivament, en els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que " a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
No podem permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen, i evidentment la PxC.
És per això que exigim la retirada immediata d'aquests cartells i fem una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.

Però no n’hi ha prou. En base a l’article 14 de la Constitució Espanyola, en relació amb el 510 del Codi Penal, creiem que hi ha prou base per a una nova querella, no només contra la PXC, sinó també contra CiU, pel contingut racista dels seus cartells electorals.

Nosaltres, però, no tenim recursos. No vivim de la política, la patim. Per tant, com que no ens veiem amb cor d’impulsar aquesta nova querella,

DEMANEM:

Que sigui vostè, com a defensor dels drets de la ciutadania, qui ho faci, de manera urgent.

Pequè el racisme no és una opinió: és un delicte.

Koordinadora d’Osona kontra la tortura i l’explotació laboral

http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/

Vic, Osona, quatre de febrer de dos mil vuit.

SIGNATURES : Podeu fer arribar la vostra adhesió (amb nom, cognoms i DNI ) a aquesta adreça electrònica:

coordinadoraantifeixista@hotmail.com

Carlos Alonso

Francesc Arnau i Arias

Montse Arnau i Arias

Montserrat Aumatell Arnau

Biel Barnils i Carrera

Marc Barrobés Meix

Lèlia Becana Velasco

Alexandra Bordallo Sepúlveda

Marta Calle Marcé

Joan Canela i Barrull

David Cortés Muñoz

Òscar Estanyol i Ullate

Antoni Ferret i Soler

Dani Font Mateu

Josep Iborra Plans

Roser Iborra Plans

Marta Iglesias Urbano

Anna Miralpeix Llobet

Pau Pàmies

Diana Reig i Baiget

Felip Vidal Combalia

Duran, racista, t'esborro de la llista!

"El racisme no és una opinió, és un delicte"

Els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que "a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
Crec que no es pot permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen i, més a prop, PXC.
És per això que exigeixo la retirada immediata d'aquests cartells i faig una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.
Passa-ho!

6 de febrer de 2008:

He rebut aquest resposta de Duran i Lleida.
I no, no em convenç! Crec que CiU practica un "racisme de baixa intensitat", per dir-ho d'alguna manera, un racisme embolcallat de frases ambígües i políticament correctes que legitimen l'altre racisme més descarat, el de PXC, per exemple. Però uns i altres no tenen cap respecte real per a les persones immigrades del sud (les de "nord enllà" , si tenen diners, rai!)-
Sí, Sr. Duran: jo també he lluitat per aquestes "llibertats que ens ha costat tant d'aconseguir". Passa, però, que jo no les veig pas tan aconseguides, encara: la repressió, en català, també és repressió. La pobresa, en català, també és pobresa. La misèria, en català, també és misèria.
I crec que en nom del catalanisme mal entès no podem pressuposar que som millors que ningú, ni podem pressuposar tampoc que arriba gent "amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals".
Som ciutadans i ciutadanes del món. Com els i les que arriben a Catalunya.
Ni més, ni menys.

Benvolguda Sra. Roser Iborra:

Gràcies per voler expressar la seva opinió, encara que sigui adherint-se a una campanya i a uns eslògans que no s’ajusten ni al que he dit ni al que penso i que sovint s’acompanyen amb una imatge suposadament divertida, cosa que no és el cas. El seu missatge, però, l’agraeixo perquè em permet la possibilitat de parlar amb vostè de la qüestió que indica.

D’entrada, he de dir que sota cap concepte les frases a què al·ludeix provenen de cap intenció racista o xenòfoba, i el contingut del forward que m’envia no guarda en absolut cap relació amb el que jo he dit. Li prego, doncs, que més enllà dels titulars i dels eslògans, es fixi amb el que es diu i, després, faci els comentaris que cregui oportuns. En el meu cas li he de dir que sempre he defensat l’absolut valor i dignitat de la persona humana, sense cap mena de distincions per cap raó.

Ben al contrari, les meves paraules suposen un reconeixement per a les persones que arriben i que generalment no ho fan per voluntat de veure món sinó perquè fugen d’una realitat que no els proporciona futur ni a ells ni a les seves famílies. Totes aquestes persones no poden ser criminalitzades pel fet de venir, sinó que hem d’entendre les raons que les impulsen a fer viatges temeraris, moltes vegades jugant-se la vida, pel legítim desig de tenir un futur millor.

Però també hem de pensar en les possibilitats materials d’acollir persones i de prestar els serveis necessaris i en els mecanismes que facin possible la convivència i la integració. I també hem de ser conscients, agradi o no, que al costat de les persones que arriben mogudes per un afany de futur, també n’hi ha d’altres que no arriben amb les mateixes intencions ni bona predisposició. També hi ha gent que arriba amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals i que tampoc no creu en les llibertats que a nosaltres ens ha costat tant d’aconseguir. Tot això ens ha de portar a la reflexió seriosa i no als eslògans ni a polítiques de “happy flowers” o irresponsables.

Sigui com sigui, li agraeixo que tingui la voluntat de participar i de fer sentir la seva veu en qüestions polítiques. Això, encara que no s’hagin guardat del tot les formes i el respecte mutu que tots ens mereixem, sí que suposa un grau de conscienciació i de compromís que valoro molt i que resulta indispensable per fer progressar el nostre país.

Ben cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Berenar Literari de Manlleu 2008

VINE A LLEGIR EN VEU ALTA!

L’acte de lliurament de premis del XIV Premi de Narrativa Frederica Montseny enguany tindrà lloc durant el Berenar Literari de Manlleu 2008, a la sala d’exposicions de can Puget, el dia 8 de març a les 6 de la tarda.

L’acte consistirà en un recital de textos de dones escriptores de literatura catalana i universal, a càrrec dels alumnes participants de les dues edicions del Taller d’Escriptura, organitzat per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, i també de tothom qui ho desitgi.

Els assistents a l’acte també podran recitar textos que ja portin preparats o que podran escollir entre els llibres que hi haurà a la sala d’exposicions de can Puget cedits per la Biblioteca de Manlleu.

Qui vulgui assistir als dos assajos previs que es faran per preparar el recital que es posi en contacte amb Anna Miralpeix de l’àrea de Cultura (miralpeixla@manlleu.cat / 93 850 66 66 EXT 175).

En finalitzar l’acte s’obrirà un debat sobre l’actualitat de les bases del Premi de Narrativa Frederica Montseny: “Cal modificar les bases del premi perquè deixi d’anar dirigit únicament a dones?”. Després del debat, una votació popular decidirà democràticament el futur del premi en la propera convocatòria.

HISTÒRIA DE LA LLETRA EFA

Us diré un secret: quan era petita, la lletra efa em semblava molt estranya. I molt difícil....perquè l’efa s’ha de dibuixar sense panxa i esquena, ben dreta.I això costa, buf! A mi se’m cargolava, i n’estava farta. El cas era greu, perquè em dic Ofèlia Ferrer Rafat i, és clar, em passava la vida fent i refent efes: les majúscules encara, perquè són com la E coixa, però la mestra esborrava, sense pietat, les efes minúscules i malgirbades que omplien la pàgina del meu quadern de cal.ligrafia, com un bosc de lianes. I apa, torna a començar!

A més a més, les paraules amb efa eren tristes: difícil, fum, fàbrica, fred, fosc, ferotge...tristes i grises, fastigoses, i una mica perilloses i tot.

Però és allò que passa: et fas gran. Les efes ja no se’m resistien tant, les sabia dibuixar més dretes, i a més vaig descobrir que servien per començar paraules un bon xic més alegres, com ara flor, bufanda o finestra. Les flors són de molts colors, i fan una flaire que enamora. Les bufandes abriguen, fan una escalforeta molt agradable, i les finestres, a l'estiu, refresquen ...L’efa de flor sona bé i tot, fluixet. És una efa difícil, però simpàtica.

La meva reconciliació total amb les efes, però, va arribar un bon xic més tard. Exactament, quan feia tercer i ja no em feia mandra dutxar-me i pentinar-me; més aviat hi passava molta estona, empolainant-me, perquè volia ser (o semblar) guapa, fina i elegant. I és que a la classe de tercer...no sé si explicar-ho...em guardareu el secret, oi?...Doncs, això: a la classe de tercer hi havia un nen que m’agradava. Tenia els cabells rossos com el blat madur i els ulls verds com una infusió de menta. Qui s’hi pot resistir! I el nen es deia Fermí: així mateix; amb efa!

No cal ni dir que, a tercer, les meves efes ja eren d’allò més ben fetes, les trobava fàcils, i m’agradava molt dibuixar-les a tot arreu: era feliç. Al capdavall, potser les efes em portarien sort, a la vida!

Allò del Fermí es va acabar quan vaig anar a l’institut, perquè ell va anar a un altra escola, i ens vam perdre de vista. Coses que passen. La vida és dura...però no tant. Perquè, a l’institut, vaig conèixer en Florenci, el que ara és el meu marit, i que és farmacèutic. El farmacèutic Florenci Font Fernández, per ser exactes. Vam tenir una nena, la Flora, que és fineta i bufona, com indica el seu nom.

A la universitat Pompeu Fabra, vaig estudiar per mestra. Vaig treballar a Folgueroles, però finalment vaig a anar a parar a Torelló, al Fortià Solà. Catorze anys i mig, hi vaig estar. És una escola fantàstica!

I estic molt contenta que ara, que ja només faig de iaia, m’hagueu convidat als Jocs Florals: m´han dit que feu uns escrits francament ben fets. És per això que us felicito de debò i us convido a seguir escrivint, amb premi o sense; perquè llegir i escriure ens fa sempre una mica més feliços!

Bon any nou!