 |
| Article publicat a "El 9 Nou", 14-9-15 |
Em fa l’efecte que ara mateix seria molt difícil
explicar el nostre procés cap a la independència al pare de l’Aylan Kurdi, el
nen sirià mort, juntament amb la seva mare, en una platja turística de Turquia.
Per dir-ne un, només, perquè la seva fotografia, obscena, ha donat la volta al
món sencer. Per no tenir, l’Aylan no ha tingut ni el dret a la pròpia imatge...
Alguns només diran que no hi ha dret. Que posen
fotografies d’aquestes a la televisió o al facebook a l’hora de les postres, i el mató se’ls torna
agre per molta mel que hi posin...
Alguns n’escriuran poesies, i així l’ànima no els
farà tant de mal...
Jo no sóc pas millor.
Però, disculpeu-me, la ràbia també em supera quan
sento la prepotència i el menyspreu amb què parlen de Catalunya els “peperos”
des de l’Espanya profunda i cavernícola, i des de la Catalunya més rància i racista
i desvergonyida, que vol “netejar” ciutats i “acabar amb la broma”...
I, disculpeu-me encara, també sento una profunda
tristesa quan veig que estaríem a punt d’entendre’ns amb els qui voldrien i
podrien, és a dir: els qui volen i dolen...
I la tristesa em dura amb l’empatx del Mas i els
“Junts pel sí”, sobretot perquè hi ha tanta gent de bona fe que m’estimo i que,
penso, cauran a la trampa . Junts per continuar encobrint la corrupció i les retallades? Per continuar
amagant sota l’estora de la senyera la corrupció i el capitalisme més salvatge?
El capitalisme que fabrica armes i guerres i, per tant, pobres, aturats, precaris...
i refugiats? No hi haurà prou banderes, estelades o no, per amagar els ofegats.
Dit això, també us vull dir que, el 27 de setembre,
votaré la CUP. Però quan dic un vot no vull dir un xec en blanc. Si algun dia sentís
que no em representen... tornaria a l’abstenció activa.
De moment, però, la gent de la CUP que vaig conèixer
en la lluita a peu de carrer, abans de la CUP, continuen a peu de carrer.
Podria dir noms emblemàtics, però no cal. Perquè és una lluita de formiguetes,
molta gent petita en molts llocs petits... que volen la independència, sí, però
per a canviar-ho tot!
Els qui em coneixen i m’estimen sé que entendran que
la meva lluita en favor de l’abstenció, que em va dur als tribunals, no està
renyida amb un vot que ara mateix considero vàlid. Però el dia que votar sigui
obligatori, valdrà més que no votem...
Els qui em coneixen i no m’estimen tant faran una
mitja rialleta sarcàstica, hi veuran incoherències i mala fe. Els puc dir una
cosa semblant: el dia que votar sigui obligatori, i opinar impossible, valdrà
més que no votem, però sí que lluitem! I valdrà més que ho fem junts...
Pensava, i penso encara, que l’abstenció ha de poder
existir, i que és la pedra de toc que legitima, en part, el sistema electoral.
Que tard o d’hora també haurem de canviar, potser des de les arrels.
Quan tinguem les nostres fronteres, però, i el
reconeixement que ens mereixem, i puguem existir com a país lliure i just i
parlar i escriure sense coaccions la llengua que ens han segrestat tantes
vegades... la primera cosa que haurem de fer llavors és obrir-les, les
fronteres: a la bona gent d’arreu, espanyols o no. Europeus o no. I haurem de
poder explicar el país que anem construint als pares i mares dels nens ofegats,
als fills i les filles dels pares i mares morts a les platges inhòspites... i
si no en som capaços, serà que el país no és el que ha de ser, perquè al
capdavall ens salvarem tots o ens ofegarem tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada