UNA ENVEJA I DUES RECANCES.

Els Dr. Freud
(Fotografia de Cèlia Panicot)

ENVEJA

Ni l’enveja ni la recança deuen ser virtuts; però és el que jo sentia, avui, en sortir de la biblioteca “Dos Rius”, de Torelló. 

Enveja perquè...per fi! hi havia gent jove a l’acte en record de Segimon Serrallonga, aquest diumenge 12 d’abril de 2015. Però no recitaven ni cantaven Serrallonga, sinó Vinyoli. Es diuen Dr. Freud i ho fan molt bé, però és ben segur que no han sortit del no-res; qui va ser el seu mestre, que també era el conferenciant, Pep Solà, se’ls mirava embadalit. Pep Solà també ho ha fet molt bé, val a dir-ho, al meu entendre: sense cap pedanteria però amb aquella autoritat que ve del coneixement apassionat i que no cal demostrar, perquè  senzillament és. I Helena Tolosa ens ha emocionat amb els versos cantats del poeta Vinyoli, l’amic del Segimon.

Jo vaig descobrir Vinyoli en una reunió de mestres d’aquelles tan avorrides, ja fa molts anys. Hi havia un llibre vermell damunt la taula. El vaig obrir a l’atzar, i vaig llegir:
 
“Com que no menjo  per la fam que tinc
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
                         i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil.len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.”

Va ser com un cop de puny. O com veure’m en un mirall que m’explicava,  i excuseu-me la pedanteria, ara sí, ben meva.

El llibre vermell era “Vent d’aram”, de Joan Vinyoli.

I sí, Serrallonga i Vinyoli s’assemblen molt, tal com s’ha explicat. Tots dos eren incandescents en la seva “combustió vital i literària”, que deia el conferenciant.

Doncs jo voldria que a Torelló els jovenets cantessin Serrallonga a ritme de rap, per exemple. Voldria que Serrallonga s’expliqués i es llegís a les escoles i que els seus versos s’escrivissin a les parets o als tovallons de paper dels bars. Voldria que milers de còpies del seu manifest als joves escriptors volessin un dia des del campanar... Perquè, disculpeu-me, però un acte de record en què la mitjana d’edat dels assistents és de cinquanta-i-tants anys, un any sí i l’altre també, és un fracàs.

RECANÇA (1)

Fins aquí l’enveja. La recança ve del fet que jo també vaig ser mestra a Torelló, durant molts anys, i tampoc no vaig fer llegir Serrallonga. Potser perquè el Segimon era un meu amic, proper, viu, vital, i em semblava que sempre havia de ser així...

(Roser Iborra)

RECANÇA (2)

Una vegada més s’han desoït les veus que, cada any, d’una manera o d’una altra (l’any passat amb una carta a la directora del setmanari Torelló) demanen que, al final de les intervencions dels membres de la taula, s’obri la possibilitat que el públic assistent hi participi, amb preguntes o aportacions pròpies.

Per cert, en l’acte de l’any passat, hauríem pogut  aprofitar (des del públic o des de la tribuna)  l’oportunitat d’esmentar un trist aniversari:   l’assassinat,  fa trenta-un anys a garrot vil del jove anarquista Salvador  Puig Antich, al qual Segimon Serrallonga va dedicar aquesta poesia:

DOS DE MARÇ DE 1974 (*)

[I]

Enfora de tot encara vull dolçament ésser

en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns

foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,

i, el tro per sobre rodolant, beure de nou

al rec, amb pensament lliure i cor en pau.

[II]

I veure així mateix un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo sol la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.

[II]

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir

amb tant de mal estès la crueltat

viciosa dels senyors i l'urc que fa picar

sobre bardisses de foc, oh joventut

entorn de la canilla!

D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran

els vostres plors, germanes dolces? i on

pujaré jo la meva

ira aplanada i aquest voler-me meu

que em lleva el pensament i fa

la meva llarga vida bruta? Per què gent

d'amor no poden més? Per què no es para

tot? Ametllers del Congost, rius innocents!

Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,

cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.

Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes

(Francesc Arnau)