Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 6 de setembre del 2010

FLOR D'INSTANT


Per al Lluís, que el dia 9 fa anys...

Com el seu nom indica, és extremadament efímera i fràgil. Blava, amb un sol pètal acampanat i soldat, quasi transparent, enfiladissa. Té un batall blanc al fons de l'embut misteriós.

Sol néixer als primers cabells blancs, quan us heu dutxat per treure-us la malenconia i,impensadament, us va a veure un amic sense avisar. Un amic de sempre, que feia dies i dies que no havíeu vist. Llavors us mireu de corre-cuita al mirall, per agençar-vos una mica: se us han revifat els ulls i la pell, els cabells nets...Si us hi passeu els dits, veureu l'esclat de la campaneta blava que s'hi gronxa, diminut.

I ja esteu a punt. Tant se val què fareu o què direu: les paraules brollaran com una petita pluja. I quan es faci un silenci, i us mireu francament als ulls, sentireu el dring inconfusible de les campanetes respectives.

4 comentaris:

Lluís Toran ha dit...

Moltes gràcies, Roser ! Que em dediquis aquesta flor té quelcom de màgic. O potser tens el do de la telepatia....
I ho dic perquè en aquests darrers dos o tres dies, dec estar envoltat de campanetes blaves, ja que em moc en les condicions òptimes pel seu neixement.
Una abraçada

Lluís

Roser ha dit...

Me n'alegro!

Unknown ha dit...

Demà matinaré. I abans, quin gust haver llegit les teves paraules... no sóc en Lluís, i no faig anys encara, però si dies... Per a mi, les campanetes blaves estan al pensament, com el roser de vellut, i els dos bedolls. molt aviat, imperceptiblement, el ritme de la tardor serà el director d'orquestra d'aquests actors que tant admirem.

Roser ha dit...

Gràcies, Carme. I bona tardor!