L’acampada
de Vaga Esfosa va començar el dia 7 de juny, dia i nit, i va acabar el diumenge
26, a les dotze de la nit. Han estat quatre-centes vuitanta hores de
resistència enfront d’una patronal feudal, que vol conservar com sigui els
privilegis de la mà d’obra barata i dels diners guanyats amb el patiment de les
treballadores i els treballadors.
Hi havia set
famílies sancionades amb sis mesos sense feina, ni sou, pel pecat gravíssim de
ser d’un comitè d’empresa que no s’ha venut. Les sancions van començar el dia 1
de juny i ara estan suspeses.
A migdia de
diumenge arribava la notícia: Esfosa
suspenia sancions i reconsiderava l'ERO. La vaga prevista per al 27J també es
va suspendre... i a les 12 de la nit la lluita es reconvertia en celebració i
alçament del campament dels resistents, enmig de cançons i abraçades!
I és que a
l’acampada, enmig del polígon, davant d’Esfosa , amb camions de porcs que
passaven a banda i banda amb un gran terrabastall i que feien tremolar les
parets de plàstic de la pèrgola, no es podia ni anar al lavabo. Les hores eren
llargues, hi feia calor o fred, la nit costava de passar lluny de la família...
però hem après molt d’aquesta colla de valentes i de valents.
A l’acampada,
Biel Barnils va fer tremolar la nit amb la seva poesia, amb una paraula solidària més potent que els
camions. En K100 va esperar pacientment que s’acabés l’assemblea i va recitar
amb el cel blau fosc del dia que s’acabava , contra els llums de l’escorxador
que s’encenien, fantasmagòrics. En Lluís hi va arrencar el plor d’una
guitarra... en Jesús Soler hi va recitar amb la veu i el cor potents...
A
l’acampada, Amadeu Lleopart va dir versos arran de terra, arran dels cors, i Xavier Jiménez va descordar el
paquet de paraules i les va servir generosament, una a una, a l’hora del
berenar-sopar.
A
l’acampada, David Fernández i David Caño van recitar i cantar Ovidi3, o Ovidi2,
amb una força i una tendresa intactes, davant de més de cent persones.
Immaculada Tubau, Carolina Font i altres hi van improvisar cançons.
El dissabte
25 encara es va fer un concert de flabiol de Xavi i Xerac Jiménez, quan la nit
encenia els estels blaus.
Algú hi
portava dinars, sopars. La gent hi feia assemblees. I molts dels cotxes que
passaven amunt i avall tocaven el clàxon i cridaven el seu suport.
A
l’acampada, enmig del no-res, es va projectar el reportatge de France24 sobre les càrnies que denuncia allò que
la premsa, aquí, encara no diu.
De tard en
tard arribaven càmeres. Venien i se n’anaven. Alguns polítics. Un diputat de la
CUP, regidors de Capgirem Vic, un regidor d’Ara Junts per Centelles, una
alcaldessa de Santa Eugènia, un tinent d’alcalde de Vic que només
asseure’s ja mirava el rellotge,
incòmode i impacient.
Mentrestant,
a la ciutat dels sants, que des de l’acampada semblava tan lluny, a la catedral
i als autobusos hi havia proclames estranyes d’una mena d’any de la Misericòrdia
que vés a saber què és. Hipocresia santificada?
A l'acampada
de Vaga Esfosa hi feia molta,
molta calor! Convenia anar-hi, portar-hi alguna beguda freda i un somriure càlid!
Cinc minuts, una hora, tot el dia... el que cadascú podia!
I fora es
feien mercats, paradetes amb postals en què van col·laborar una bona colla
d’artistes, dibuixants o poetes de la comarca, i que van servir com a bons
d’ajut per a la caixa de resistència. Es va anar als mercats de Vic, de
Vic-Remei, de Ripoll, de Centelles, al Clownia de Sant Joan de les Abadesses...
Tots i totes
érem i som resistència Esfosa, i el grup de suport de Càrnies en lluita continuarà.
Hem guanyat aquesta batalla! Estem cada dia més a prop d'un treball digne.
El dia 26 de
juny, CEE (Comitè d’Empresa d’Esfosa) va guanyar unes eleccions no convocades.
Va guanyar al carrer. Va guanyar el carrer.
