El cor del poble és el forn de pa

El cor del poble és el forn de pa: al matí, al migdia o al vespre, tots i totes hi acabem anant, al carrer de la Placeta, i tornem a casa amb el pa olorós i tebi que a Cal Jolis han cuit durant les hores quietes de la nit, mentre dormíem i les estrelles eren enceses i altes.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció va ser darrera el taulell, amb calma i parsimònia, dedicant-nos a cada un una paraula amable, a més del pa i la torna, o del pa i la coca, o del pa i les patates i el diari.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció ens va obrir fora d’hora, si convenia, i ens va tractar com a amigues, com a amics.
Ara és hora de tornar-li una mica d’aquella amistat i d’aquella confiança. Hora de recordar-la i d'enyorar quan fèiem fer petar la xerrada si la trobàvem passejant, o asseguda al pedrís de la Fonda quan els captards vellutats de l’estiu ens convidaven a prendre la fresca.
Però ara ja no podem preguntar-li per les coses que no sabem, i els temps que no vam viure...
Quan som nens, i quan som joves, no ens ho acabem de creure, que els anys passen de la mateixa manera per a tothom. Ens sembla que només fem passets de pardal, i tenim tanta pressa de fer-nos grans que passem per la vida sense adonar-nos de la meitat de les coses...Després, quan els nostres fills creixen, veiem en ells una mesura molt més clara dels anys passats, dels anys que no s’aturen.
Però és amb els néts i amb els besnéts, quan tenim temps d’aturar-nos una mica i veure’ls créixer; quan tenim temps d’escoltar-los.
L’Assumpció ens va regalar, sempre, un comentari amable, un somriure: amistat i confiança.
Per sort, des del cor del poble, des del forn de pa (que és com el ventre tebi d’una mare), algú vetlla encara en la nit, algú ens hi espera.
És hora d’agrair-ho.
Gràcies, Assumpció, per tantes hores de feina; gràcies per haver pogut trobar-te cada dia, com una fita, com una referència en els nostres camins d’anada o de tornada.
Desitjaríem trobar-te encra, carretera amunt, o carretera avall, o al pedrís de prendre la fresca, molts dies, molts captards. Desitjaríem trobar-te esperant que arribin els teu néts, o el Josep o el Joan o l’Antonieta, els teus fills. Ajudant la Conxita, veient créixer els teus besnéts...
Et recordarem, Assumpció, i gràcies de tot cor per la teva acollida de cada dia.

ENS HO PASSEM MOLT BÉ

Quan va néixer el meu germà petit, en Lluc, a casa meva tots es van trastocar, poc o molt. Vull dir que tot va canviar. Ningú no em feia cap cas, a mi: tot eren regals i més regals per a aquella coseta petita i ploranera del bressol: colònies, sabons, i coses així. Podria anar ben net durant tota la vida! Però també li portaven ninots de roba molt divertits que ell ni es mirava, és clar, i que a mi m’haurien fet prou il.lusió. Però no se’ls va pas acudir, de portar-me’n cap. Cap ni un. La mare deia que també serien meus, però jo no ho veia gaire clar. I això que els meus ninots ja eren tots espellifats, de tantes excursions a la rentadora com havien fet.
La mare anava atrafegada una cosa de no dir. Es veu que els nens petits han de menjar cada tres hores, dia i nit: una mica del pit i una mica amb biberó; i han de fer el rotet, i es passen la vida fent caques i pipís i baladrejant, que se senten d’una hora lluny, tan petits com són.
- I quin reiet més rebufó! –li deia l’àvia, i li feia tot de ganyotes estranyes.
Jo, francament, no sé pas què hi veien. Era lleig, de debò: pelat com un meló i arrugat i vermell com una pansa. I ni et mirava, ni reia, ni res. I jo que em pensava que hi podria jugar!
- Ara sí que hauràs d’ajudar la mare! –em deien, xafarderes i sol.lícites, les veïnes – Quants anys tens? Sis? Ja ets tota una doneta!
- Ja has caigut de l’escambell, Júlia! –em va dir una altra. I jo no tenia ni idea de què volia dir.
Van ser uns dies molt estranys. Sort del pare, que no anava tan enfeinat, i que em portava amunt i avall amb el cotxe com sempre, i m’ensenyava a anar amb bicicleta.
- Ets la meva nena preferida! – deia - . I jo ho trobava ben natural.
Però en Lluc, el meu germanet, va anar creixent. El pesaven cada setmana, no sé per què, perquè amb mi no ho feien pas, i sempre s’havia engreixat. Semblava una boleta. Si li acostaves un dit a la mà, te l’agafava fort, i no et volia deixar anar. Va aprendre a mirar. Un dia, em va mirar i va riure, i vaig córrer a dir-ho a la mare.
- Què dius, ara? Ha rigut? No pot ser!
Però sí. I tant! I també sabia dormir tota la nit, en Lluc. Es veu que ho han d’aprendre tot, quan neixen. No saben ben res.
La mare em deia que li havia de dir coses, així coneixeria la meva veu. Jo no sabia gaire què dir-li, però ho anava provant. Era com jugar amb un nino, però més de debò. Només que no hi podies jugar, quan dormia. No era com si fos teu. Havies de demanar permís.
Vaig fer set anys. “Set anys són molts anys!”, va dir el pare, i em van regalar un pastís molt gros amb espelmes de llumineta, d’aquelles que es tornen a encendres soles i et fas un tip de bufar.
- I en Lluc? Quants anys té? – vaig demanar, i se’n van riure, perquè només tenia mesos. Vuit, es veu. Però els mesos no es celebren.
Quan va fer l’any, sí. Li vam fer un pastís petit, amb una sola espelmeta, i se la volia menjar. No entén res: s’ho fica tot a la boca. Quan m’agafa la mà, també la vol tastar. La vaig haver de bufar jo, l’espelma.
Llavors, un dia, la sorpresa:
- Què et semblaria, Júlia, si posàvem el llitet d’en Lluc a la teva habitació? S’hi ha d’anar acostumant...
No em va fer gaire gràcia. Si l’habitació és meva... I si plorava, a la nit? I si em remenava les joguines?
I sí, que me les remena. Em va espatllar una nina i tot. Però també és divertit. A vegades, quan no es vol quedar sol, la mare el posa al meu llit, i jo m’estiro al seu costat i no em vol deixar marxar. Llavors faig veure que dormo, fins que ell s’adorm ben adormit.
Ara ja té cabells, molt rossos, i li agrada que el pentini.
Però, a més a més, li he ensenyat un joc, ara que comença a parlar. Ell pregunta:
- Qui hi ha?
I jo contesto:
- El llop, que se’t vol menjar! –i llavors li faig pessigolles a la panxa, i xiscla i riu. La mare diu que cridem molt. Però ens ho passem molt bé.

Tot el temps del món

Està ple de gom a gom. Sento l’escalfor humana al meu voltant i, malgrat la calor, em fa companyia. No sé fins a quin punt els sentiments de la gent són de debò –potser més d’un està pensant ara mateix en les lletres del cotxe que encara no ha pagat, o en la pel.lícula d’aquest vespre- però en general es respira una familiaritat confortable, una escalforeta que diu: som aquí per un mateix dolor. Miro al meu voltant: homes, dones, molts cabells blancs, calbes rotundes, calbes incipients. També cabells arrissats i rossos de perruqueria, cabells amb grisos tot just insinuats. Però totes les cares em miren amb respecte, amb confiança, com dient: ets del nostres. Compartim el teu dolor.
Les cançons, són les de sempre. M’emocionen. Amb les primeres notes, sento ja la petita estrebada ràpida de la pell de gallina als braços, la tibantor a la pell del crani. M’agrada que no canviïn. Jo no canto mai –no en sabria- però m’arriben al cor com un doll de llum. I penso en tu, que has mort, que ets la protagonista de les cançons, de les flors, la receptora de les llàgrimes, la causant del dol...quina sort que tens! Avui hi ha molta gent. Devies ser algú important, devies tenir molts amics. Veus, mentre vas ser viva no ens vam conèixer; segurament eres la dona d’algú, segurament no m’hauries volgut conèixer. Però ara sóc al teu enterrament, i t’enyoro en silenci, ploro sense vergonya i penso que sí, que hauria sabut estimar-te. Avui mateix, amb aquest sol tan tebi, hauríem pogut fer una llarga passejada seguint el riu; t’hauries abocat a la barana del pont i jo t’hauria agafat de la cintura: “compte!”, falsament alarmat, just un pretext per tocar-te, malgrat els teus cabells blancs i els anys escrits a la pell que t’han fet la mirada tan dolça...
Ara el capellà parla de tu. Bé, per descomptat. “Una bona dona”, “una esposa fidel”, “una mare exemplar”... Bah! Xerrameca. Tòpic rera tòpic. Jo sí, que t’estimo de debò. M’haurien de deixar dir tot el que em vessa al cor, aquesta allau de tendresa inútil serviria, avui. El teu vidu tornaria a casa pensant que havies estat molt millor. Potser no se n’havia acabat d’adonar, ja se sap; els anys esmussen les emocions, les tornen arrodonides i estèrils com còdols de riu. Els teus fills lamentarien tantes ocasions perdudes en què et podien haver conegut: una dona, no només la mare sempre a punt.
Si em deixessin dir!..Ara, la pau. “Doneu-vos la pau”, diu el pallasso: m’agrada, això. Encaixo cordialment, entusiasta, amb tothom qui tinc a l’abast, a dreta i esquerra, al darrera, al davant,i per ganes els abraçaria i tot. Sento el tacte de les mans humides, de les càlides, de les mans eixutes i de les lànguides, com peixos morts. Tant se val: tots són els meus, els nostres amics.
Gràcies, sí, vull un recordatori. Veus? Ara ja sé el teu nom, i m’agrada. “Marta”. No podia ser altrament. Avui el cel és de vellut, diu el teu nom als quatre vents. Quin gran dia per morir, Marta, quina cerimònia tan bonica en aquesta església tan ben posada, al cap del pont, aquest pont tan majestuós i tan alt. Et recordaré. Et duré al cor i t’agombolaré, parlaré amb tu fluixet, t’explicaré el color de cada tarda, i cada olor de cada dia d’aquest estiu encara tan verd, tan ufanós.
Potser la gent no m’entendrà. A vegades em miren malament, saps, i llavors m’adono que estava parlant i gesticulant sol, o potser amb algú com ara tu, Marta. Algú a qui podia haver estimat. No en facis cas, si ens miren malament. Arrepenja’t al meu braç; compte amb aquest graó, que no ensopeguis. Fa temps que ja no em preocupo de si em miren o no, o de què duc posat, perquè accepto les mirades, el fred i la calor i la pluja i la neu com a regals que em diuen que sóc viu.
Duré el teu record embolicat a la seda de la mirada que no em poden prendre. Un mort és millor que un viu, t’ho juro, deu vegades millor. Sé que m’escoltes. Jo també sóc una mica mort; no gran cosa, encara no del tot, vaig tirant. Em fan mal els peus, sovint...
T’estimaré dia i nit, fins i tot quan els teus comencin a oblidar-te, que ho faran, empesos per aquest dia a dia tan bèstia que s’han muntat: pagar la làpida, els serveis funeraris, les flors de debò; després les flors de plàstic, la missa de cada any, potser una nota molt petita a la premsa...i el no-res. Es pensaran que ja ets només un munt d’ossos i després ni això, no hi pensaran.
Però no t’espantis. No pateixis. Jo t’explicaré puntualment cada petita alenada de vent, i les flors que es desclouen, i les flors que es tanquen. T’explicaré les estrelles tan altes de cada nit, i el seu viatge rodó de llevant a ponent, o la lluna amb quatre cares, com una màscara de Carnestoltes-fredes-tira-pets-a-l’olla. Vindré cada dia al pont on, avui, t’he conegut. Mira que n’és, d’alt. Fixa-t´hi: és una meravella, l’aigua. Un miracle. La sento a la pell. La miro, i sóc ben endins d’aquesta mirada, potser un peix de color de roca, o un sabater de potes ingràvides, o un còdol llis amb vellut de molsa...
Estàs cansada? Ja callo. Ja ho sé, que xerro massa, però no me’n sé estar. Estic tantes hores sol... Reposem. Seu aquí, veus? Tens raó, no cal dir res més. S’hi està bé, agombolat amb la sentor del ciris i el resclosit de pedra humida dels segles al ventre fresc d’una església alta, o al marge herbós de l’aigua que mai no es repeteix. Escolta, olora. Plora, si vols, ja ens coneixem, no hi fa res. Llepa el silenci com si fos un pinyol àcid i ensalivat de pruna groga. Perquè tenim molt, molt de temps.
Tinc tot el temps del món, Marta.

Casa d'entrar i sortir

Portes: velles, molts velles; n’hi ha alguna que és gairebé un parrac de fusta, suspès de miracle de les frontisses. Portes on el temps, tan esquerp, s’ha amansit...
Conviden a entrar-hi. Potser darrera només hi ha el buit amb olor de resclosit: un aire negre on les aranyes escriuen i reescriuen les hores entre biga i paret. O un rebost amb patates grillades i oblidades, àvides de terra humida.
Però també hi ha la porta blava i lluminosa, que dóna a un pati empedrat i solell: llum de sol i de mar i de roba estesa...o la porta amb dents d’obra vista, vermelles, que et fa passar a la cuina olorosa de patates amb llorer: amb un foc a terra centenari d’olors gravades a la pedra ennegrida.
Finestres: velles, molt velles; n’hi ha alguna que és només un forat a la paret corcada del temps...
Conviden a sortir-ne. Carrer enllà, potser només hi ha més parets i més finestres, cadascuna amb l’heura enfiladissa que arrela a les esquerdes engrunades. O un horitzó obert de muntanyes amb la vessant vinosa dels faigs d’hivern.
Però també hi ha la finestra de color d’oli d’oliva: amb verds de geranis o de petúnies, clapada de flors. Costa més de sortir-ne, perquè la claror hi entra matisada i endolcida: passa del groc del migdia al lila del captard com si no gosés; de puntetes, i s’estén amb parsimònia als llençols tebis d’un llit desfet.
Finestres amb el paisatge calcat als vidres com una pell, indestriable; portes amb el temps que hi grinyola com un gat esmunyedís.

Suport a Núria Pòrtulas

L’Assemblea vigatana de suport a Núria Pòrtulas us convoca als actes següents:

Cada dimecres: A les 8 del vespre, concentració davant del local d’Iniciativa per Catalunya (carrer Morgades, Vic)

Dijous, 29 de març: A les 7 de la tarda, acte informatiu a l’Aula Magna de la Universitat de Vic.
Hi intervindran: Benet Salellas, advocat.
Miquel Pòrtulas, germà de la Núria.

CASA DE COIXINS I PEDRETES

La casa de coixins es fa quan estàs a punt de fer set anys. És clar que també s’ha de fer un dia núvol, sense pluja i sense sol; un jorn d’aquests que semblen suspesos entre el dia i la nit, i que destil·len una claror tènue, de seda grisa o d’aigua oculta: llum de tauleta de nit.
Llavors, fas l’estesa de coixins al terra del menjador de casa l’àvia (a casa de la mare no, que et renyaria!) i després t’hi ajeus una estona i somies que la casa és només teva...
Si fa sol, però, fas una casa de pedretes al bell mig del bosc, i és com un plànol: l’entrada, el menjador, el dormitori...Aquesta casa pot ser compartida, de fet és un joc; però de tant en tant algú no respecta les normes:

- No s’hi val! Has entrat travessant la paret, i havies d’entrar per la porta!

Homenatge

Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)

Es retrà homenatge a la periodista russa Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)

Es retrà homenatge a la periodista russa Anna Politkòvskaia i a la poetaYael Langella.

Per a més informació sobre l'acte:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/43116

Com arribar-hi:http://www.nauivanow.com/plt_Page.aspx?IdObjeto=161

Els meus morts

Els meus morts tornen, cada primavera. No és res molest, sinó tot al contrari: un bon dia, l’aire suau em tiba, com si fos l’arc d’una fletxa interna, i llavors surto a gaudir de la solitud acompanyada.
Els meus morts floreixen als marges, humils com la ravenissa d’olor de mel i la violeta petita, o agosarats com una oreneta viatgera. Em diuen que hi són, em diuen qui són. Em diuen que jo també sóc ells, i fem petar la xerrada.
No és res transcendent. Si els dic que tinc gana, em diuen que ja no mengen; si els dic que tinc son, em diuen que dormir és perdre el temps. De fet es riuen una mica de mi, perquè m’he d’aturar a cada porta i no puc travessar parets...
Però ens entenem força bé. Vénen sempre, cada any, i jo els espero.

CIRERER

El cirerer, isolat i vell al mig de l’hort de cols arrugades i grises, o ben nu al capdamunt d’un marge d’herba rossa, amb la tardor es torna aristocràtic, melangiós, medieval; d’un vellut vermell de sang presa, la capçada, esponerosa, podria ser la casulla d’un bisbe, o el cortinatge feixuc i polsós d’un palau.
Les fulles vermelles del cirerer moren lentament, malaltes d’enyor de les joies perdudes.

ARBRES CAIGUTS

Em desperta el soroll insistent d’una serra elèctrica. “Què deuen fer”, penso, encara mig adormida. M’aixeco a mirar per la finestra, i el que veig m’esgarrifa, no pot ser, veig com cau la gran branca desmaiada molt a prop, com si des de sempre fos una cosa morta.
Un avet ja no hi és. Tallen les branques de l’altre, una a una, com si fossin de mantega, irreals i sense pes.
Em vesteixo amb el soroll estrident que no s’atura, el mitjó no vol entrar, no pot ser! Miro, van deixant l’avet reduït a un tronc i la serra puja, puja. Les branques verdes, al terra, fan un gran feix inert.
Les branques, tan poderoses, que agombolaven la neu com un bressol, avares de la blancor intocada...
Truco a l’ajuntament : encara no hi ha ningú, truqui després, senyora. Després serà massa tard, els dic...
Els avets van anar creixent, i no me n’adonava. Com passa amb els fills. Quan eren petits, espiaven el vol curt dels pardals de branca en branca, eren nens i un bon dia se’n van i ja no ho són.
El segon avet, ara, és un tronc ple de ferides que té alguna cosa de nuesa humana. El que fan ara, els dos homes ficats a la cistella alta, és anar-lo tallant a trossos: mentre l’un serra, l’altre aguanta, i llavors deixa anar el tronc damunt el brancam retut.
El cafè es vessa, apago el foc. La cuina és plena d’una llum crua, que ja no matisa cap verd. Surto al terrat i miro de cara els dos homes que no paren, el tronc ja és molt petit i ara puc sentir l’olor de saba de la fusta verda, de la fusta viva.
Sempre havia mesurat el vent per la gronxadissa dels arbres: la dansa de les branques abraçant el tronc, les sacsejades furioses, el desesper de les nits.
Entro per no veure-ho més, surto perquè no me’n puc estar. Impotència i ràbia!
A vegades venien les garses. Quan sentia el seu crit enrogallat i curt, sortia a veure-les: sovint eren dues, que volaven curt de les branques a les teulades, blanc i negre efímer.
La meva néta comptava les pinyes. Les verdes, primer.
Tot ha acabat, amb una rapidesa de vertigen: branques i troncs a un contenidor, i només la doble ferida rodona a la terra. Soques encara humides, arrels descalçades, com si ploressin.
Un dels homes esmorza, ara, al peu dels arbres caiguts. Mira un moment amunt i em veu, dreta i mirant els arbres invisibles que només seran en el record: em veu i torna a ajupir el cap.
De la tanca de les obres, han desaparegut les lletres vermelles que eren el nom del depredador.

Suport a Oleguer Presas

MÉS DE 5.000 SIGNATURES DE SUPORT A OLEGUER
Arran de la decisió de Kelme de rescindir el contracte amb el futbolista Oleguer Presas per la publicació de l'article 'La bona fe', VilaWeb ha llançat la campanya Kelme m'ha perdut com a client, que inclou un formulari per a enviar un correu signat a l'empresa Kelme amb el text 'Crec que han atemptat contra la llibertat d'expressió. Han perdut un client'.
Kelme manifesta que ha pres la decisió de rescindir el contracte amb Oleguer per 'les recents declaracions' expressades pel jugador, val a dir: les de l'article 'La bona fe'. La companyia diu que 'defensa els drets de la llibertat d'expressió i de lliure pensament', i que la vinculació amb Oleguer es basava en criteris 'únicament i exclusivament esportius'. En el seu article, publicat ahir al bloc de la Koordinadora d'Osona kontra la tortura, a Directa i reproduït per Berria i VilaWeb, Oleguer comentava uns quants casos judicials recents, entre els quals el de De Juana.

Podeu signar a:

http://web.partal.cat/oleguer/

http://desdosona.livejournal.com

CASA EN SILENCI

Amb el líquen groc arrapat a la soca com una crosta, el saüquer, vell i sofert, guarda la casa i cabdella les hores blanques de les flors perdudes. Raïma petits minuts verds al capdamunt de cada branca estrafeta i torta, plena de nusos.
La cotxa fumada, negra i inquieta, petita com un glop d’ombra, hi té un recer segur. Des de la finestra veig com saltirona de branca en branca. Gira el caparró fosc, mou la cua de foc com una escombra i, quan alça el vol, la desplega amb la meravella efímera de les plomes ataronjades, com una papallona o un vano o una flor de llum.
Penso que avui l’he vista aviat. D’alguna manera, sento que amb aquesta cita he sedassat les hores d’aquest matí de solitud perfecta, i torno sense recança al ventre fresc de la casa en silenci.
A fora, gairebé assegut al marge, el saüc sense esclat guarda al davantal de la falda verda el cabdell madur, com una àvia filadora i lenta.

ROURE VORA EL CAMÍ DE CABRERA

Com un gran canelobre de molts braços, el roure encén una a una les branques altes amb el sol baix i la ventada que escombra els núvols blancs cap a llevant, darrera el decorat de cartró acanalat de Cabrera.
El foc verd tremola damunt el camí ombrejat. Miro els farbalans de fulles arrissades i la bonior del mosquits travessats de llum.
Cau des de molt amunt, ampla, la tarda. El sol i el cel es tornen de vellut. Penja una branca morta i nua com un dibuix d’hivern enmig de la ufana, i el cor en pateix.
Ningú al camí. Dilluns. Les papallones no ho saben.

Les paraules són cantelludes

Les paraules són cantelludes, amb arestes inesperades, contundents: diuen més del que volies dir. O toves i arrodonides, planes, gastades: diuen menys del que sents, molt menys...
Així i tot, de tant en tant algú en treu espurnes, com si fossin meteorits vinguts d’un més enllà ignot: i en aquelles paraules s’emmirallen homes i dones durant anys; les manlleven per a dir-se l’amor, per a plorar els morts i la fugacitat del temps...
La resta dels mortals carretegem amb paciència els malentesos de les paraules traïdores. Sort en tenim dels gestos i les mirades, dels somriures i els silencis de vellut.
Quan algú s’arrisca a escriure, però, tot això fuig. El que és provisori pot semblar durable; el que és sòlid pot dringar com si es trenqués en mil bocins...
I, així i tot, l’impuls que porta a escriure dels sentiments ha de néixer per força d’una deu molt fonda: d’un dolor molt soterrat o d’una alegria ben viva, perquè escriure sempre és una lluita sorda i solitària: com arrencar l’arrel de l’aigua en un erm eixut.
Cal felicitar-se, doncs, cada vegada que algú, amb sort diversa, intenta l’aventura. Perquè els manaies del poder, des de sempre, han provat d’atreure’s els escriptors, els pintors, els artistes...per tal de fer-ne bufons fidels, servidors i esclaus: traïdors. Massa vegades se n’han sortit, i massa sovint el suposat hermetisme de la literatura amaga la traïció o el no-res.
Endavant, doncs, contra el silenci que ens volen imposar!

CASA AMAGADA

La calor, com un gran globus invisible, pesa damunt els boscos, mossegada sense èxit per un lladruc llunyà i repetida per les esquelles invisibles.
Ara, però, un bri d’aire remou les branques baixes d’un faig casolà, empeltat d’heura i carregat de fages aspres (com nusos de sol que pesen a cada entreforc de fulles encegades).
El globus d’aire calent es gronxa a poc a poc, i ara el faig domèstic mormola molt fluixet una cançó de bressol antiga que adorm la set de les falgueres i atura el camí de pols de la marga engrunada.
La cançó va i ve a poc a poc, sedosa d’ombra i de llum filtrada. Una sola fulla (una sola nota) tapa i destapa tota una finestra; una sola branca escombra la teulada aclaparada.
Pesa l’estiu. Pesa la tarda. Penso camins perduts.
El faig canta.

FAIG EL QUE PUC

No em puc moure. Així i tot, cada matí, quan noto a la pell l’escalfor del sol (la petita, única, i renovada tebiesa), penso que sí: que sóc viu, que tot està bé. Faig el que puc per creure que cada dia és nou. Respiro l’aire que m’era destinat i reservat des de milions d’anys com si fos el més preuat elixir, i torno a meravellar-me.
Vull meravellar-me. De la claror d’una estrella pretèrita que sembla present: de la mort que sembla vida, de la vida que només és una mort latent.
Però, si us he de ser sincer, els petits gestos quotidians també em fastiguegen, a vegades, engolits per una nàusea que intento dissimular, que provo de no creure’m. Em cansen les coses molt vistes (o potser em cansa la mirada) i em deleixo per la més mínima de les novetats: la piuladissa propera d’un ocell que no reconec, o el dibuix i el color fugisser i inèdit d’un parrac de núvol...
Ser viu és una cosa estranya: mai no ha acabat de sorprendre’m. Ser viu i saber-ho, ser viu i no saber-ho: com s’entén? A vegades, la consciència de la vida em sembla un regal immerescut: com ser al mig d’un mar ignot sabent que pots atènyer alguna riba; però hi ha dies en què penso que pensar és una tortura refinada i cruel.
Perquè, per què no es pot parar, de pensar? Potser seria millor ser una pedra, ben plana al fons d’un pou, plena de verdet, veient només el cel rodó i canviant com a única veritat i horitzó; o un còdol arrodonit i arrossegat aigua avall dels dies: un còdol que encaixa exactament amb el llit del riu que encaixa exactament amb el vessant de la muntanya que encaixa exactament amb la serralada que...és tot un trencaclosques, només? O un joc de nines russes grandiós?
Sóc vell i xaruc, tot pell de crosta, escorça dura. Però encara sento amb nitidesa les petites remors que amb els anys he après a destriar: el petit escàndol dels grills, el fresseig nerviós dels conills porucs, la cançó de poques notes dels ocells (com si fos escrita en un pentagrama escolar), les petjades reposades d’una vaca grossa de color i de sentor de terra. O el vent: inconstant, voluble, mentider...viatger. Potser ple d’una saviesa estranya, que jo mai no podré atènyer. Vent esmolat del nord, escombranúvols, o vent humit de llevant, amb dits inflats de pluja...
O el foc. El vaig sentir molt a prop una vegada: el foc, la mort. Avançava implacable, com una tempesta letal, aliat amb un vent de ponent ressec i traïdor. Udolava i reculava, i es tornava a menjar l’aire, com un tro que no s’acabés. Es va pondre el sol a migdia, vermell com una ferida oberta. Queien volves de cendra, com si la mort nevés, i tot girava indefens dins del remolí...Les guspires volaven i abrandaven el cel, els cors. Perquè el temor era desig, també: de morir, de travessar la frontera. Em vaig voler quedar, vaig voler fugir. Llavors vaig saber, ja, que tinc els peus (i potser el cor) de fusta.
El foc va passar de llarg, però em va deixar una fonda ferida inesborrable, un grumoll espès de tristesa.
Va tornar l’aigua. La desitjava tant, que vaig viure una glopada de dies sense preguntes, escoltant àvidament el soroll petit i rodó de les gotes esparses, primer, com si fos el tic-tac d’un rellotge vacil·lant o el batec d’un cor indecís...però que després queien seguides, amb un plor desfet de cabells de noies fent l’amor de nit. L’aigua m’omplia voluptuosament, amarava els meus somnis de desitjos i records: rieres revingudes, sallents impensats abocant l’aigua sense brides roques avall, gorgs de placidesa misteriosa, peixos de llum, sabaterets de quatre potes caminant damunt la pells dels bassals dels ulls, libèlules de colors impossibles obrint i tancant les ales dels instants...!
Tot està bé? Qui sap. L’alegria i la tristesa se m’han barrejat tan endins, tan íntimament, que ja no puc saber-ho. De vegades voldria, encara, que algú m’estimés: senzill! Però potser ja no ho vull amb prou força i ni recordo d’esperar-me, de desitjar-me.
Simplement em desperto, cansat, cada matí, sento el batec imperceptible que em recorre les venes, i llavors els malsons o les tendreses enyorades de la nit reculen per deixar pas a una lenta onada de records.
Recordo la mà. Llavors jo encara era molt jove, tímid i inexpert. La mà de la noia que em va acaronar, un dia, i que era tendra i fràgil i feia olor d’albada... La noia que es va asseure al meu costat, sense dir res. Com un miracle. Llegia. Jo l’abraçava just amb l’ombra, també en silenci. Callàvem. No era res involuntari: callar pot tenir la força de tot un món comprès i compartit. Mentrestant, el sol i el vent i els núvols feien i desfeien el seu calidoscopi secret mentre jo i la noia vivíem dintre d’un mateix desig, tan dolç que s’acomplia en ell mateix, que aturava el temps...
Però allò només va durar un estiu. Ella venia tant si feia sol com no, i jo l’esperava hores i hores: absort, pacient. Però va arribar el fred i ja no va tornar.
Recordo com la vaig enyorar, un dia de tempesta. Jo bevia l’aigua amb avidesa i recança alhora: em sentia ple de vida, net; però també patia la seva absència, i tanta vida no compartida em feia un mal intens, potser un dolor en el fons feliç, perquè era ben conscient que encara tot era possible. I em sentia feble i poderós.
Però ja us dic, es va acabar l’estiu. El temps, aparentment aturat, havia caminat per dins de la nostra insconsciència, com un corc; havia minat l’alegria, ensorrat la confiança.
Van començar les fastuoses postes de sol rogenques, liloses, enfredorides. Els capvespres de tardor són una orgia de colors perquè tothom s’enyora. Ho vaig saber llavors: la tristesa és un devessall de llum desaprofitada; sense ombres, plana: un llibre sense paraules, una música sense so, només imaginada dins la febre. El record de la noia, tan càlid i tan punyent alhora, m’omplia la pell de vermells irats, d’esclats impensats de joia groga, de dolors de cendra.
Hge viscut en solitud, després, passant d’una mà a l’altra la sorra inabastable dels dies amb la il·lusió d’un passat, d’un present. Però tot és futur, és a dir: res no és encara. Vola un ocell i el miro intensament, però en miro un altre i me l’esborra, i el perdo. Veig una formiga, puc distingir-ne les sis potetes exactes, però vénen les altres, la corrua, i la corrua ja no és la formiga. I jo mateix? Sóc el d’abans, el d’ara, el de demà? Em vaig adonant que res no és. Repapiejo.
També sempre el mateix horitzó, em semblava. Em pensava que sabia el nom i la posició exacta de les muntanyes; que interpretava correctament els blaus de pissarra de la llunyania i el paper de fumar de la boira i les distàncies; o la llum vincladissa del paraigua de sol que em torna els ulls verds i transparents...
Però avui ho miro tot i no ho reconec. No em reconec. Tant de temps viscut, i no sé res. Penso: “muntanya”, i la paraula arriba que no és res, només una engruna de cosa imaginada.
Giro els ulls endins i enterro el cor a les arrels dels dies. Medito. He vist néixer i morir tantes papallones efímeres, que ja no sé si són flors que volen o insectes amb arrels. Potser les muntanyes són núvols i jo em pensava que no es movien. Potser les roques no pesen, o les noies són de pedra i les roses de carn!
Han passat dies o anys? No ho puc dir. Només sé que avui em sento vell, amb mans de fusta i peus ancorats per sempre. Per què encara sóc aquí? O aquí i allà també és un miratge, com el passat i el present?
Potser em va faltar embranzida. Qui sap si les òrbites dels amors i els desamors només es troben una vegada dintre el buit estel·lar, dintre el temps que no és. Em va fer por fugir, dissoldre’m en el futur i perdre les arrels que m’ancoren a una petita placidesa? No ho sé.
He desaprès la solitud. No hi ha molles de pa al camí de tornada: el conte del Cigronet és mentida. Se les han menjades els voltors que em roseguen el fetge que creix i creix absurdament. Han tocat les dotze de la nit i he perdut la sabata de vidre, o potser la Ventafocs només era de cristall i al mirall de la madrastra es fon la neu i la tristesa inunda torrents, rieres, rius plens de deixalles, inhòspits.
No sento ni la rosada de la nit. Massa pell de crosta, massa escorça. La lluna gira i gira, però mai no sé ben bé com és. Em pensava que estava bé; que no volia moure’m, i que en tenia prou amb un record que potser no va ser i amb el menyspreu displicent d’un vent busca-raons i rondinaire.
Ara voldria anar-me’n. Refer el camí, tornar al ventre matern, recomençar. Sóc la mateixa llavor que era? Em podria engiponar unes ales de cera i fondre’m ben a prop del sol, si de debò ho vulgués...Però potser ja és tard.
- Per què no em puc moure?
- Perquè ets un faig – m’ha dit, sarcàstic, el vent rodamón que no té arrels.

NO SERÀ RES (AIRE) (8)

- Saps, iaia? L’avi d’Alpens, el de la iaia Pepeta, es va morir, com la meva tortuga.
- Sí, Lídia: estava molt malalt.
- I per què no el van curar...?
Callo i miro de distreure’t: collim pedretes, mira quina flor, quina formiga...! Perquè no hi ha resposta per a la mort, Lídia, petita meva: és l’aire que se’ns en va, l’aire que ens falta. I nosaltres potser només som petites engrunes amb la llibertat de poder triar; amb la servitud d’haver d’escollir. Triem solituds i enderrocs d’absències, o potser la solitud ens tria a nosaltres amb l’abraçada freda, o triem companyies impossibles, o volem sempre més del que ens pertoca.
La flor només pot ser flor, però sap acollir el pol.len que pot fecundar-la, que ha de ferir-la. Moren sense enyor els pètals vora les llavors alades, es colguen lentament les fulles mortes vives.
Avui, ara i aquí, em sento ben just mirada damunt els camps, terra tèbia i suavitat d’herba sota els peus nus, el brunzit que puc escoltar, el bri d’aire que desvetlla desitjos oblidats.
Sóc el gall que canta ben lluny també per a mi, el penell mort que gronxa, la papallona de colors impossibles, el moment que no puc deturar. Sóc el rastre de cargol d’un dolor dolç i remot, gairebé joiós; i el lladruc d’un gos, i la corretjola oberta com un calze d’encanteri, o la silueta llunyana d’un home a la carena, com un arbre viu que caminés.
Sóc Cabrera al lluny, un dibuix precís de muntanya grisa que la calitja torna transparent. O la garsa que vola curt arran dels camps, i el grumoll de marga calenta que s’engruna als dits, els arbres quiets que broden sanefes d’ombra als camps grocs, el migdia abaltit.
Sóc el Montseny de paper de seda contra el cel blanc, l’olor verda de la sajolida, la lluna invisible, les estrelles sense llum i sense nom. Sóc les cases mudes, el silenci dolç i el mal de cap boirós d’una nit amb tequila i música vermella. Sóc l’escarabat petit a la sabata buida, el camí de formiga a les òrbites obscures, el dia com una pell girada a la jaqueta de les nits.
Sóc vós, pare.
Sóc tu, Lídia.
I vós i tu i jo som un dolor petit, som una joia viva: com una punta de brasa encesa sota la cendra del foc adormit.
Una mica de brasa encesa que qualsevol glop d’aire pot revifar.




“No serà res”, volia pensar encara, mentre el cotxe em portava cap a l’hospital, cap a vós. “No serà res”, volia pensar, pensava tossudament. No serà res, no podíeu pas morir! Mai. Jo no tindria cap lloc on tornar, pensava amb un egoisme impúdic i infantil, on podria encabir tots els records?
El cotxe semblava una carcassa molt feixuga: els semàfors vermells aturaven la vida a les cantonades.
“No serà res”, pensava encara, encallada com un còdol de riera dins el fang d’aquestes tres paraules.
MORT: substantiu, verb, adjectiu, crit: paràsit absurd que nia traïdorament sota la pell, líquen arrapat a la llum de cada albada que es dreça, feixuga, damunt les despulles de la nit. Alè, aire que se’n va.
La mort: una gran ferida de llamp inesperat escorça endins de l’arbre estàtic i indefens que som tots.
És una idea estranya quan no ens toca de prop, i encara més irreal i insuportable quan s’endú, d’una revolada definitiva, algú que era tot un món dintre el nostre món.
Llavors, amputats i sagnants, volem creure que no es moren, els records. Mirem la cadira buida, pensem: “Avui fa tard...” i l’error de la memòria ens esgarrifa, perquè no arribarà mai més.
Sentim els minuts aturats i inflats com atzavares sota un pont derruït, i ens habita l’absència com una gran plaça nua i sense nom darrera la paret dels ulls.
Mort, quina paraula! Estic segura que en algun diccionari vell, oblidat i perdut a les golfes de la memòria es defineix així: voltor que plana a l’aguait dels records que s’obliden. S’alimenta de la carn perduda de les petites històries compartides, de les promeses ingènues, de les paraules dites i del silenci ple de crits de les paraules només pensades; de la tendresa oblidada dels gestos, de la infinitud esvaïda de les nits, de la cendra irremissible de les mans, dels presents inhòspits i cantelluts, dels dolors que cremen com ganivets de foc.
Mort: voltor que plana sobre els nostres caps, molt amunt...mentre nosaltres, petits i irrisoris, ben avall, mirem les flors absurdes que esclaten, sentim la cançó inacabada dels grills, veiem córrer els núvols canviants i ens aclaparen les nits i els dies girant-se sense parar, com un mitjó estès a l’eixida del món.
I la mort enorme, cràter o voltor o una gran roca ingràvida de Magritte, estrafeta, que sura absurdament damunt els boscos, conviu amb la fragilitat petita de les papallones efímeres però sempre presents, com taques de llum (grogues, blaves, blanques...) que desmenteixen l’absurditat potser només imaginada, la veritat mentidera: no serà res.

(De moment, aquesta narració s'acaba aquí. Si la voleu llegir des del principi, us poso l'enllaç al bloc anterior).

CAMÍ EIXUT

Tota la vall és un ventre de dona, entapissat del vellut dels pins negres. Un ventre buit. Només a les crestes rosades hi ha una mica de neu gastada: un record de gravideses pretèrites.
Recordo hiverns en què la neu colgava els troncs dels pins, i les capçades semblaven grans magnòlies caigudes. Enyoro aquell fred esmolat, i els ganivets de glaç de l’aigua adormida...
Perquè, aquest any, només un rierol petit recorre el ventre de la gran dona de pedra ajaguda. Les tarteres nues tenen geografies de líquens tebis a cada pedra assolellada. El cel és d’un blau llis i sense núvols, estèril.
La serp immòbil del camí tortuós té escates de pedra blanca, pell buida, marges d’herba rossa, falgueres vençudes.
Ni un bri de vent.
Les parets de boira s’han estimbat molt lluny, a les terres baixes, irreals: horitzons d’hiverns ficticis, papers de seda.
Vora l’aigua minsa, bedolls nus d’escorça blanc, freixes amb raïms aglevats de fruits madurs i brotons negres. Avellaners a punt de florir sense esclat, amb flors com insectes. I el dibuix precís d’una moixera de guilla, amb la llum tardana dels fruits vermells.
A Queralbs, sota la teulada grisa, un davantal blau estès, com un estendard que implorés l’aigua dels núvols.
El dia és massa càlid, massa quiet.
Penso en gencianes futures, en nerets rosats i marcòlics grocs: en llavors perdudes que ara mateix haurien de dormir a l’aigua recòndita de la vall eixorca, de la terra eixuta.

(Vall de Núria, 6 de gener de 2007)

Jo també dic SÍ al procés de pau al País Basc!

Adhereix-te a la campanya!

"Germinal", Émile Zola: una obra mestra.

Estic llegint Germinal, d'Émile Zola, i no espero ni a acabar-lo: us el recomano vivament. Ja fa temps que llegeixo tots els Zola que puc, és un escriptor que et captiva i t'endinsa de ple al món que et vol ensenyar. Crec que fins i tot les olors, sento, llegint-lo.

Però, a més a més, Zola es mulla, es compromet. I d'escriptors compromesos, n'hi ha ben pocs! En aquest sentit, és molt interessant l'article de Víctor Alba que que us reprodueixo a continuació, i que subscric totalment:

On són els nostres Zola?
Víctor Alba
Avui, 5-12-2002
E l setembre del 1902, Émile Zola morí a casa seva, de les emanacions de la llar de foc. Mai s'ha aclarit si fou un accident o un crim preparat amb habilitat.
A França s'ha commemorat amb conferències, taules rodones, exposicions, aquest centenari. He deixat passar dos mesos abans de parlar-ne, perquè tenia curiositat per veure si aquí, a casa nostra (nostra?) algú es feia ressò del centenari, tan aficionats com som a les commemoracions dels 50 i els 100 anys. Es veu que Gaudí i Verdaguer s'han endut tota l'atenció. O potser ha estat una altra la causa del silenci català. Potser és que aquí mai hem tingut un Zola.
Hem tingut escriptors naturalistes, com abans en tinguérem de romàntics, però cap ha pres posicions tallants, que necessitaven coratge i decisió i exposar-se al perill, com ho feu Zola amb motiu de l'afer Dreyfus, quan aquell capità de l'exèrcit francès, jueu, fou acusat falsament d'espionatge -simplement per l'antisemitisme de l'exèrcit i dels benpensants- i Zola fou un dels poquíssims que sortí en defensa seva, amb el seu article J'accuse, tot i saber que així es marginaria de bona part de la societat i dels seus lectors. Zola i altres aconseguiren que Dreyfus fos rehabilitat i tornés del presidi de la Guaiana francesa on l'havien condemnat.
He pensat, en escriure això, en la desaparició i assassinat d'Andreu Nin. Qui sortí no ja en defensa seva, sinó simplement a demanar que s'investigués allò que havia passat? Un humorista conegut, quan anaren a demanar-li que signés un paper inofensiu demanant una simple investigació, donà aquesta resposta: "El que Nin hauria d'haver fet era seguir traduint del rus i no ficar-se en política". Ni Mercè Rodoreda, que havia estat amiga molt especial de Nin, s'atreví a fer preguntes.
És clar que els intel·lectuals catalans, que gairebé tots eren moderats, d'allò que en deien Acció Catalana (una escissió de la Lliga) es passaren en bloc al PSUC, que els donava feina, protecció i les llenties de Negrín. I no solament a Catalunya, sinó a tota la zona republicana. Recordeu Machado, escrivint odes a Líster, el general comunista que desmuntà a trets les col·lectivitzacions aragoneses.
Així mateix, si mirem entorn, veiem moltes -bé, algunes- obres interessants, però, ¿quina que surti en defensa dels treballadors, com Zola amb la novel·la d'una vaga, Germinal o ambl'Assomoir, defensa que Clavé, fa més de cent anys, emprengué organitzant corals que arranquessin els obrers de les tavernes? Bons escriptors en tenim, però, ¿on són els cabrejats? Que els temps són diferents? Bé, potser sí, però també són diferents els abusos de poder, les malifetes dels poderosos, les corrupcions de certs estaments, i qui, amb novel·les o articles, les denuncia i les combat? Ara, en la lletra impresa tot sembla cosa de trempar i riure, com dèiem quan jo era jove.
Hauríem de pensar-hi una mica, en aquesta diguem-ne abdicació del paper de l'intel·lectual com a denunciador de les malvestats i les injustícies.
No és pas per manca de material que no ho fan. Per què deu ser?
En tot cas, deixeu-me recordar Zola, jo que sóc de la generació en què els joves miràvem de reüll els intel·lectuals que llucaven cap a la banda on no hi havia perill.