Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 14 de maig del 2014

Traduccions de Francesc Arnau del conte "El diccionari fantàstic", de Roser Iborra.


El diccionari fantàstic (original) conte del llibre "El ninot de neu i altres contes".



Jo visc a Barcelona, però la meva àvia, que és nerviosa i menuda, s’està a Castellterçol. Quan era petit, m’agradava molt, anar-hi, perquè allí els carrers són més tranquils i es pot anar amunt i avall amb la bicicleta, sense gaire cotxes que et destorbin. També hi ballen una dansa de molta anomenada, i jo em quedava bocabadat, agafat de la mà de l’àvia, contemplant les balladores amb la mantellina blanca i els balladors amb el barret de copa, cerimoniosos.

Però després em vaig fer gran, i ja no m’agradava tant, anar-hi, perquè ho trobava una mica avorrit. Hi enyorava els meus amics de la ciutat, el meu ambient.


Durant aquest estiu passat, però, els meus pares van fer un viatge llarg, i van dir que no se’n fiaven pas, de deixar-me tants dies sol a casa: perquè diuen que amb prou feines em sé escalfar la llet i fer-me un ou ferrat, jo. Prou vaig intentar convèncer-los que ja m’espavilaria! No hi va haver res a fer: em van aparcar a casa l’àvia, a Castellterçol, amb l’única companyia d’una bossa de roba i de la cartera plena de llibres que no havia estudiat prou durant el curs.


Jo, me les veia a venir molt magres. Quan vaig arribar, vaig fer morros durant tot el sopar, i això que els meus pares marxaven l’endemà. Però l’àvia em va assignar una cambra sota teulada, al tercer pis de la casa, que abans havia estat un rebost. Ja em va agradar, això. Perquè, a dalt més alt, que en diu ella, hi podria estar d’allò més tranquil, sense ningú que em controlés si apagava el llum tard o d’hora, a la nit. A més hi havia l’eixida, que sempre m’havia semblat un refugi prou interessant, olorós d’alls enforcats i d’herbes remeieres, i ple de les andròmines més estranyes.


L’endemà, quan els pares se’n van anar, ja els vaig fer més bona cara. Però vaig vagarejar tot el dia com un bou sense esquella (o “com una ànima en pena”, que diu l’àvia), amb bicicleta i sense, i no vaig saber trobar res ni ningú mínimament interessants.


O sigui, que em vaig tancar a dalt més alt. Vaig tafanejar els armaris plens de llibres de quan el meu pare era petit, de pots plens de llavors i de tomàquet en conserva, de diaris vells. I em va cridar l’atenció un llibre molt gruixut que covava pols damunt de l’armari.


M’hi vaig enfilar, amb el pressentiment que estava a punt de descobrir alguna cosa interessant. I va ser així. Perquè el llibre, manuscrit amb una cal·ligrafia recargolada damunt uns fulls de paper gruixut i esgrogueït, deia així: Diccionari fantàstic, de Bernat-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.


“Renoi, quina relíquia!”, vaig pensar. I vaig començar a passar fulls, delerós i esternudant copiosament, a causa de la pols.


La primera paraula que vaig llegir va ser aquesta: “avorriment”. I deia així:


AVORRIMENT m. Paràsit invisible que fa niu a les butxaques. Sembla innocu, però pot arribar a emmalaltir greument l’hoste. Per tal de combatre’l, cal omplir-se les butxaques de cartes rebudes recentment.


“Ja pots pensar!”, vaig pensar. I vaig tancar el llibrot, una mica molest amb la indirecta. Perquè jo realment n’estava, d’avorrit. Sort que l’àvia em tractava a cos de rei, i que jo menjava com un lladre. Però, per si de cas, vaig escriure una carta urgent al meu millor amic, i una altra a l’hotel on paraven els meus pares. Quan vaig rebre les respostes, al cap d’uns dies, me les vaig repartir entre les dues butxaques.

Llavors, encuriosit, vaig tornar a consultar el llibre, i se’m va obrir per la mateixa pàgina. Vaig rellegir, astorat:


AVORRIMENT f. Malaltia benigna, que fa tornar blaves les plantes dels peus. Excepcionalment, es pot estendre per tot el cos, sense cap altre inconvenient que l’efecte estètic. Per tal de combatre-la, va bé de menjar olives farcides i, sobretot, de fer nous amics, amb qualsevol pretext.


Ara sí que no entenia res! És que m’estava tornant boig? El llibrot, ara, no deia res dels paràsits, ni de les cartes a les butxaques. I jo estava ben segur d’haver-lo llegit! El vaig tancar de cop, justament indignat.


Per si de cas, però, i perquè no m’ho treia del cap, l’endemà vaig demanar a l’àvia si em podria comprar olives farcides, que m’agradaven molt. I ella em va dir que sí, i tant, però em va mirar amb una rialleta sorneguera.


Quan em vaig esverar de debò va ser quan vaig descobrir que tenia una taca blava, rodona com una oliva, a cada planta dels peus. Maleït llibre, ni mai que l’hagués tocat!


M’ho vaig haver de prendre seriosament, doncs. Vaig tornar a agafar la bicicleta, i me’n vaig anar a caçar amics en aquell poble que em semblava tan avorrit.


El primer que se’m va posar a tret va ser el noi gran de la fleca, que cada dia em despatxava un pam de coca dolça per a l’esmorzar:


–No t’agradaria pas fer una cursa de bicicletes, amb mi? –li vaig dir, sense gaire convenciment. Però ell em va dir que sí, oi tant, que havent dinat em passaria a buscar.


I tot va anar com una seda. Amb el Pere, perquè es deia Pere, vam anar amb la bicicleta amunt i avall, i jo havia de pedalar de valent per atrapar-lo. I també ens vam arribar un dia al castell, i em va dir si volia ser de la seva colla i tot, quan hi va haver prou confiança.


L’estiu em va passar volant. Les taques blaves dels peus havien desaparegut, i jo, ja, ni em recordava del llibre. Però quan els meus pares em van venir a buscar, a les darreries d’agost, l’àvia me’l va dur a l’habitació, mentre jo recollia la roba i feia les maletes.


–Té, noi –em va dir–. Ja sé que el vas descobrir. El vam heretar d’un parent llunyà que era una mica baliga-balaga, i un si és no és lletraferit. Aquí no hi fa res, però a tu potser et pot servir.


Quan em vaig quedar sol, per pura curiositat, vaig tornar a buscar la paraula avorriment al llibre. I, no sé si us ho creureu, però tant me fa: perquè la paraula, al llibre, ja no hi era.

The fantastic dictionary 



I live in Barcelona but my grandmother, who is small and nervous, lives in Castellterçol. When I was little, I liked to go there a lot because the streets are quieter and you can go, up and down, riding your bike with almost no cars to disturb you. The villagers used to perform a famous dance and I was amazed, holding Grandma’s hand, watching the ceremonial dancers, women with white headdresses and men with top-hats.

Then I grew up and I didn’t like to go there so much because it was a little boring. I missed my city friends and my environment.


Last summer my parents went on a long journey and said they didn’t trust me living alone at home for so long by myself. They said I hardly knew how to heat milk or fry an egg. I tried to convince them I would smarten up but there was nothing I could do. I was left at Grandma’s house in Castellterçol, accompanied only by a bag of clothes and a rucksack full of books that I hadn’t read during term time.


Difficult times were ahead. When I arrived I rubbed everybody’s nose in it throughout dinner, although my parents were leaving the next day. Grandma put me in the attic on the third floor which had previously been a pantry. I liked that because it was higher up. She said it was the quietest place, where no one would mind what time I turned off the light. In addition there was the loft, which had always seemed to me to be quite an interesting shelter, fragrant with hanging garlic and herbs and full of the strangest bits and pieces.


Next day, when my parents left, I wasn’t so angry. I wandered around aimlessly all day, with and without my bike, but I wasn’t able to find anything or anyone of any interest at all.


I decided to lock myself in the attic. I looked through the bookshelves full of books belonging to my father when he was little, jars filled with seeds and preserved tomato, old newspapers and I came across a very thick book that was gathering dust on the cupboard.


I climbed up with the feeling I was about to discover something interesting and so it was. The book, a manuscript of twisted calligraphy on sheets of thick, pale paper which said ‘Fantastic dictionary’, Bernad-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.


'Oh my God, what a relic!' I thought and began to peruse the book eagerly, sneezing a lot due to the dust.


The first word I came across was this, ‘boredom’. I read,


‘BOREDOM n. Invisible parasite which nests in the pockets. It seems harmless but it can make the host seriously ill. To fight it, you must fill your pockets with recently received letters.’

'What nonsense!' I thought. I closed the tome a little annoyed at this suggestion because it was really boring.


Luckily Grandma was treating me like a king and I was eating like a lion. Just in case I wrote an urgent letter to my best friend and another to the hotel where my parents were staying. When I got the replies a few days later I put a letter in each pocket.


Then I was curious. I referred back to the book and I opened it by chance at the same page. I re-read, with astonishment,


‘BOREDOM n. Benign disease which stains the soles of the feet blue. Exceptionally, it can spread throughout the body without any other problem besides the aesthetic effect. To combat this it’s useful to eat stuffed olives and especially to make new friends under any pretext’.


Now I didn’t understand anything. Was I going crazy? The tome now said nothing of the parasites or the letters in the pockets. I was sure I’d read it. I slammed it shut, rightly outraged.

Just in case, because I hadn’t succeeded in removing the whole thing from my head, the next day I asked Grandma if she could buy stuffed olives, which I really liked. She said ‘yes, of course’, but she looked at me with a sly smile.


I was really frightened when I discovered that I had a blue spot, round like an olive, on each sole. Damn book! It would have been better if I’d never touched it.


Therefore I had to take it seriously. I got on my bike again and went out to hunt for friends in that village that seemed so boring.


The first person I met was the big boy from the bakery, the one who every morning used to sell me an inch of sweet cake for breakfast.


‘Maybe you’d like to have a race on our bikes?’ I said, without much conviction. He said, ‘Of course, I’ll meet you after lunch’.


Everything went smoothly with Pere, because Pere was his name, and we rode our bikes up and down the village and I had to pedal hard to catch him. One day we even reached the castle and he asked me if I wanted to join his gang, since there was already enough trust between us.

Summer was quickly over. The blue spots had gone and I had already forgotten about the book. When my parents came back, at the end of August, Grandma brought it to me while I was in my room packing my bag.


‘Here you are’, she said, 'I know you’ve discovered it. We inherited this book from a distant relative who was a little bit odd and somewhat fond of literature. Here, this book isn’t useful to me, but it may be for you.'


When I was left alone I was curious and looked again for the word ‘boredom’. I don’t know if you’ll believe me or not but I don’t care. The word had gone from the book.


El diccionario fantástico


Yo vivo en Barcelona, pero mi abuela, que es nerviosa y menuda, en Castellterçol. Cuando era pequeño me gustaba mucho ir allá, porque las calles son más tranquilas y se puede ir arriba y abajo en bicicleta, sin demasiados coches que te estorben. Los vecinos bailan una danza muy famosa y yo me quedaba boquiabierto, cogido de la mano de mi abuela, contemplando las bailadoras con la mantilla blanca y los bailadores con el sombrero de copa, ceremoniosos.
Pero después me hice mayor y ya no me gustaba tanto ir allá, porque me resultaba un poco aburrido. Echaba en falta a mis amigos de la ciudad, mi ambiente.
Pero, durante este verano pasado, mis padres hicieron un viaje largo y dijeron que no se atrevían a dejarme tantos días sólo en casa: dicen que apenas sé calentarme la leche o freír un huevo. En vano intenté convencerles de que ya me las arreglaría! No hubo nada que hacer: me dejaron aparcado en casa de la abuela, en Castellterçol, con la única compañía de una bolsa de ropa y la cartera llena de libros que no había estudiado bastante durante el curso.
¡Serían unas vacaciones de perros! Cuando llegué, estuve malhumorado durante toda la cena. Y eso a pesar de que mis padres se marchaban al día siguiente. Pero la abuela me asignó una habitación en el tercer piso de la casa, en la buhardilla, que en otro tiempo había servido de despensa. Eso ya me gustó. Porque allí yo podría estar completamente tranquilo, sin nadie que me controlase si apagaba la luz temprano o tarde, por la noche. Además allí estaba el desván, que siempre me había parecido un refugio muy interesante, con aroma de ajos ensartados y hierbas medicinales. Y lleno de los cachivaches más extraños.
A la mañana siguiente, cuando mis padres se fueron, ya les puse mejor cara. Pero vagué todo el día sin rumbo fijo, o “como alma en pena” que dice la abuela, con y sin bicicleta, y no supe encontrar nada ni nadie mínimamente interesante. O sea que me encerré en el desván. Estuve fisgoneando los armarios repletos de libros - de cuando mi padre era un niño - y llenos de potes con semillas, tomate en conserva y periódicos viejos… Me llamó la atención un libro muy grueso, que acumulaba polvo encima del armario.
Me encaramé, con el presentimiento de que estaba a punto de descubrir alguna cosa interesante. Y así fue. Porque el libro, manuscrito con una caligrafía retorcida sobre unas hojas de papel grueso y amarillento se titulaba así: Diccionario fantástico de Bernat-Ramon de Codolar y Argelaga, 1856.
¡Caramba, qué reliquia! Pensé. Y empecé a pasar hojas, ansioso y estornudando copiosamente a causa del polvo.
La primera palabra que leí fue esta: “aburrimiento”. Y decía así:
ABURRIMIENTO m. Parásito invisible que anida en los bolsillos. Parece inocuo, pero puede llegar a enfermar gravemente al portador. Para combatirlo, es necesario llenarse los bolsillos con cartas recibidas recientemente.
Sí… ¡Y un jamón! Pensé. Y cerré aquel librote, un poco molesto con la indirecta. Porque yo realmente estaba aburrido. Suerte que la abuela me trataba a cuerpo de rey. Y que yo comía como un león. Pero, por si acaso, escribí una carta urgente a mi mejor amigo, y otra al hotel por donde andaban mis padres. Cuando recibí las respuestas, al cabo de unos días, las repartí entre los dos bolsillos.
Entonces me picó la curiosidad y volví a consultar el libro. Se me abrió por la misma página y volví a leer, asombrado:
ABURRIMIENTO f. Enfermedad benigna, que tiñe de azul las plantas de los pies. Excepcionalmente, se puede extender por todo el cuerpo, sin ningún otro inconveniente que el efecto estético. Para combatirla, es conveniente comer olivas rellenas y, sobre todo, conocer a nuevos amigos, con cualquier pretexto.
¡Yo ya no entendía nada! ¿Es que me estaba volviendo loco? El librote, ahora, no decía nada de parásitos, ni de cartas en los bolsillos. ¡Y yo estaba muy seguro de haberlo leído!
Lo cerré de golpe, justamente indignado.
De todos modos, por si acaso, y porque no podía sacármelo de la cabeza, a la mañana siguiente pregunté a la abuela si podría comprar olivas rellenas, que me gustaban mucho. Y ella me contestó que sí, desde luego, pero me miró con una sonrisita socarrona.
Cuando me alarmé de verdad fue cuando descubrí que tenía una mancha azul, redonda como una aceituna, en la planta de cada pie. ¡Maldito libro, ojalá no lo hubiese tocado nunca!
Así pues, tuve que afrontar el asunto seriamente. Volví a coger la bicicleta y salí a buscar amigos por aquel pueblo, que me parecía tan aburrido.
El primero que se me puso a tiro fue el mayor de los hijos del panadero, que cada mañana me vendía un palmo de coca dulce para desayunar:
- No te gustaría hacer una carrera de bicicletas conmigo? – le dije, sin mucho convencimiento. Pero él me dijo que sí, por supuesto. Después de comer pasaría a buscarme.
Y todo fue como una seda. Con Pedro, porque se llamaba Pedro, fuimos en bicicleta por el pueblo, y yo tenía que pedalear de lo lindo para atraparle. Y también nos acercamos un día al castillo, y, cuando hubo suficiente confianza, me preguntó incluso si quería ser de su pandilla.
El verano pasó volando. Las manchas azules de los pies habían desaparecido y yo, ya, ni me acordaba del libro. Pero cuando mis padres vinieron a buscarme, a finales de agosto, la abuela me lo trajo a la habitación, mientras yo recogía la ropa y hacía las maletas.
Toma, chico –me dijo-. Ya sé que lo encontraste. Lo heredamos de un pariente lejano, que era un poco tarambana, y algo dado a la escritura. Aquí no le aprovecha a nadie, pero a ti quizás te sea de alguna utilidad.
Cuando me quedé solo, por pura curiosidad, volví a buscar la palabra aburrimiento. Y, no sé si lo vais a creer o no, pero da igual: porque la palabra ya no estaba en el libro.

divendres, 4 d’abril del 2014

Absències





El dia gris s'ha obert com una flor. Darrera els pètals blancs dels núvols s'ha desclòs la corol.la blava de l'aire.

Papallones de llum que travessen el no-res i s'aturen, un instant, a l'herba rebregada del temps.
Rellotges que s'adormen amb els estams carregats de pol.len.
Llavors futures al cor del dia quiet.




dimecres, 26 de març del 2014

Inventari de meravelles.





Fondària de blau llaurat amb núvols esparsos.

Continents de neu a la pell aspra de les muntanyes, i arxipèlags de líquen verd al mar de pedres.
Cascades adormides de les tarteres.
Silenci del gel que s'esquerda i dringa.
Cabells desfets de l'aigua desvetllada.
Sorpresa de flors rosades a l'herba rossa, vora el neret fosc.
Tebior del sol a la pell.
Fredor de l'aire petit, com un aleteig lleu de papallones pressentides.
Primavera.

dissabte, 1 de febrer del 2014

ESCOLTAT EN UN MÍTING

El passat 24-01-14 es va realitzar un míting al Casal Fivaller, convocat per la Fundació Catalunya Estat i per l’Assemblea.Cat de St. Adrià, on es van discutir Les raons econòmiques, polítiques i socials d’una Catalunya Estat. A l’hora del torn de paraules, va intervenir un home que deia, més o menys, això: “Jo faré un prec, formularé una pregunta i, finalment, expressaré una esperança que tinc. Com vostè ha dit (dirigint-se a un dels ponents de la taula) cadascú té les seves pròpies motivacions personals per desitjar la independència. Aquestes motivacions, de vegades són grans, de vegades són petites”. JO TENIA VINT ANYS “Jo, per exemple, la primera vegada que vaig ser a Madrid, m’hi varen fer anar per força, per fer-me un judici davant d’un tribunal polític del règim del General Franco, el TOP (Tribunal de Orden Público). Era en 1968 i jo tenia vint anys. La independència de Catalunya, possiblement, és un dels grans desitjos de la meva vida… els vull perdre de vista… el Rajoy, l’Aguirre, el Gallardón, el Borbó… Ara bé –i aquí ve el meu prec –dirigit a tothom que m’escolteu: si-us-plau, no menystingueu la possibilitat que ara us diré” CAP AMIC CAPITALISTA “Si algun dia l’Estat Espanyol tornés a ser una república de treballadors i treballadores de totes classes, establerta sota un règim de llibertat i de justícia, jo vindria davant d’aquesta mateixa assemblea, a proposar la reincorporació de la Catalunya Independent a aquesta república nova… I això ho faria perquè, amb el pas dels anys, m’he adonat que, per un cantó, tinc algun amic estremeny, algun andalús, algun madrileny, algun gallec, basc, etc... i tots són obrers o defensors de la classe obrera. En canvi català, el que es diu català, no en tinc cap, d’amic, que sigui banquer o especulador o capitalista...” NI EXÈRCITS NI PRESONS “I ara la pregunta: a veure quina opinió els mereix aquest programa de treball, que els explicaré. Jo ja estava contra el règim del General Franco. Ara estic contra el del Rei i, en el futur, després de la independència de Catalunya, estaré contra qui sigui, que mani aquí, fins que tothom tingui un lloc de treball, un lloc a l’escola, un sostre per dormir...” “És a dir que, amb la independència de Catalunya començarà una nova etapa de la mateixa lluita contra el poder... i quan hàgim assolit aquestes necessitats bàsiques, que he esmentat, aleshores la lluita continuarà fins aconseguir un país sense exèrcits, sense presons, on ningú visqui de la política i on puguem començar a demanar responsabilitats a l’Esglèsia Catòlica, per totes les malifetes que ha comès durant tota la Història, des de la seva fundació...” LA BATALLA DE L’EBRE “I ara explicaré l’esperança que tinc: avui mateix he tingut ocasió d’entrevistar-me amb un supervivent de la “Quinta del Biberó”, un home de 93 anys, un d’aquells que la República va enviar, en 1938, a intentar aturar la guerra a l’altre cantó del riu Ebre. I ell m’ha inspirat la formulació d’aquesta esperança... aquesta setmana que ve, farà 75 anys de l’ocupació de Barcelona, per part de les tropes franquistes... la meva esperança és que tinguin raó tots aquells que, com vostè (dirigint-se a un ponent de la taula), amb aquestes o altres paraules, afirmen que mai més no serà necessari defensar la llibertat de Catalunya amb el fusell a les mans...” --

dimarts, 28 de gener del 2014

Fum i boires





Al pont blau, el fred s'hi arrapa com una segona pell. Fa dibuixos de gebre a les baranes i a les flors seques dels marges.


Bellmunt està colgat d'un mar de boires. El llangardaix blau del Montseny ni es veu. El sol, indecís, roda entre els núvols sense acabar de desabrigar-se. Les xemeneies fan la dansa del ventre del fum.

Passa un tren.

Passa el dia, curt i rabent.

Dimarts. Desig de flors futures.

diumenge, 26 de gener del 2014

MANEL ARNAU I GIL (converses amb gent gran)


En Quico i l’Enriqueta, germans de Manel Arnau i Gil, el dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, 14-4-1931. ( Fixeu-vos en la bandereta tricolor que aguanta en Quico)

St. Adrià 18.- La meva primera  pregunta va ser : "El teu pare, en Francesc Arnau i Cucala va morir molt jove, oi?"  I aleshores en Manel Arnau i Gil, de vuitanta-un anys i veí de St. Adrià de Besòs (Barcelonès) de tota la vida, va començar a desgranar els seus records, amb l’assistència amatent de la seva esposa, Claudina Vallès i Antonio. Així es va iniciar un discurs històric, que ens va transportar, naturalment, cap a la seva infantesa.
“Sí, el meu pare, és a dir, el teu avi patern, va morir a l’edat de 42 anys. Això ho recordo molt be. Fou en temps de guerra, entre 1936 i 1939."
LA CARTOIXA DE MONTALEGRE
“Jo amb prou feines tenia cinc anys i, si rumio una mica, podria arribar a concretar-te l’any de la seva mort, perquè recordo que el meu pare va caure malalt de tuberculosi. El varen haver de tractar a l’hospital que hi havia instal·lat a la Cartoixa de Montalegre, aquella que hi ha a  les muntanyes, entre Tiana, Montgat i Badalona. Nosaltres anàvem a veure’l sempre que podíem. Arribàvem al centre de Tiana amb un tramvia que hi havia i ens posàvem a caminar muntanya amunt. Quan jo em cansava, el meu germà gran, és a dir, en Quicu  (el teu pare, que deuria tenir 12 o 13 anys) em pujava a coll-i-be i au amunt! Darrera venia la meva germana Enriqueta –la teva tia, que tenia nou anys- i més avall  encara, la meva mare Magdalena –la teva àvia.
EL BOMBARDEIG DE LA CAMPSA
“Durant una d’aquestes caminades, vàrem sentir de cop i volta els avions. Eren els de Franco, que venien a bombardejar la CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos Sociedad Anónima), les instal·lacions del “pont del petroli” de Badalona. Ens vàrem espantar molt. Ajupits observàvem els impactes de les bombes sobre l’aigua del mar. I els sortidors que provocaven... Et dic això, perquè aquest bombardeig deu estar enregistrat a la premsa de la època. I, si ho busquéssim, això ens permetria assegurar l’any...
UN ANIVERSARI I UN FUNERAL
“Però espera! Ara ho recordo! Quan el van veure que empitjorava tant ràpidament, ens varen permetre  emportar-nos el meu pare cap a casa nostra, a St. Adrià. I només va durar tres dies. Va morir el mateix dia que l’Enriqueta feia els anys. Era un 24 de Maig... aquell dia ella en feia nou... va néixer en 1928... doncs està clar: el bombardeig fou en 1937 i el meu pare va morir, precisament, el 24 de Maig de 1937. Ja ho tenim!
“Ah! I has de saber que la Magdalena havia tingut encara una altra filla, que fou la primera, però va morir molt petita... de meningitis... En aquella època, hi havia moltes morts per tuberculosi, meningitis i coses així...”
MORIR PER SOLIDARITAT
Mentre el tiet Manel m’explica tot això, jo recordo la primera vegada que la meva mare, Montserrat Arias i Tarrés, em va explicar quines foren les circumstàncies que varen fer emmalaltir de tuberculosi aquest meu avi patern.
Era un dia qualsevol, en aquesta rereguarda republicana de St. Adrià de Besòs, que aleshores es deia El Pla de Besòs. Hi havia molta fam. El meu avi se n'havia anat, amb uns quants veïns més, cap a les muntanyes del Vallès Oriental, a veure si trobaven alguna cosa per menjar. El mitjà de transport fou un camió. Potser era un camió requisat per les milícies d’algun sindicat obrer. Potser a la caixa del camió hi havia una pintada blanca o negra, amb les sigles de la CNT-FAI (Confederació Nacional de Treballadors – Federació Anarquista Ibèrica).
El cas és que, quan ja tornaven cap a casa, es va posar a ploure a bots i barrals.
En un moment donat, el meu avi, que anava assegut dins la cabina, va fer parar el camió i va cedir el seu lloc a una dona, que portava una criatura petita. S’estaven mullant totes dues, al costat d’altra gent, a la caixa del camió, que quedava a l’aire lliure,  sense cap tipus de coberta. 
Ell va continuar el viatge enfilat al sostre de la cabina, en una mena de plataforma que hi havia, protegida només per una petita barana de ferro, d’un pam d’alçada, que normalment servia per a subjectar-hi paquets.
Així el meu avi, a la part davantera del camió, per molt que intentés protegir-se de la pluja, va anar entomant l’aigua que li queia a sobre, ininterrompudament, durant tota  la resta del  llarg trajecte de la tornada. Va ser així com es va posar malalt de tuberculosi i va donar la vida per la seva gent.
UNA DISCUSSIÓ
Recordo que, quan la meva mare va em va explicar aquests fets, al final vàrem acabar discutint, ella i jo, perquè ella ho explicava amb un to d’amargor, com si volgués criticar-li, a l’avi,  que ell havia anat massa lluny amb la seva actuació solidària. I jo, que aleshores devia tenir uns vint anys, li vaig replicar que l’avi no havia fet altra cosa que complir amb la seva obligació: donar la vida per la seva gent...
La tieta Claudina i el tiet Manel expliquen i expliquen. I jo vaig apuntant... ja seguirem posant-ho en net i publicant... 


dimecres, 15 de gener del 2014

Des del pont blau





Ja fa cosa d'un any que vaig canviar de casa i ara passo, dia sí i dia també, pel pont blau. Dessota el pont no hi ha aigua, sinó trens; és un dir, perquè la coincidència amb un tren es produeix poques vegades. Però quan passes per un pont has de mirar avall, vulguis o no: en aquest cas, cap al camí paral.lel de les vies i els marges alts.


A la dreta del pont hi ha la serralada, sovint també blava, de Bellmunt i Cabrera. Veig el Montseny d'anada, però no de tornada.


M'agrada, passar pels ponts: d'un cantó a un altre, damunt de l'aigua o dels camins. De fet un pont és un camí damunt d'un altre camí. Una cruïlla aèria.

Damunt del pont de cada dia, tots som una mica funàmbuls.

dissabte, 14 de desembre del 2013

CONVERSES AMB GENT GRAN: FEDE LLOBET I RETA


                                                                       El senyor Llobet i la seva companya


24-03-10. St. Adrià de Besòs (Barcelonès).- “No sé per què varen haver de treure la farola de St. Adrià…!” Jo me’l quedo mirant i ell continua: “Sí, home, la farola que hi havia aquí dalt, a la plaça de Maria Grau… allà on tenien la parada de taxis… allò era un punt de reunió, que sempre utilitzavem la gent jove… sempre quedàvem allà, per trobar-nos.”

Amb prou feines m’ha donat temps per treure el paper i el llapis. En Federic Llobet i Reta té 79 anys molt ben portats i encara va amb una bona cabellera. Avui ha arribat a l’arxiu municipal abans que jo, tot i que no s’acaba de trobar massa bé… però no ha volgut deixar de venir… li sabia greu faltar a la cita amb mi. En Fede és alt, més alt que jo; a mi sempre m’ha semblat encara més alt del que és, a partir d’un dia de 1959 que em va agafar a coll, per ajudar-me a travessar un corrent d’aigua gelada, en plena Serra del Cadí, a prop del Pedraforca.

La gent de dalt i la gent de baix
“A Sant Adrià sempre hi ha hagut una separació bastant clara, entre la gent de dalt i la gent de baix. Avui és l’autopista la que separa, però abans igualment sabíem que el carrer Corts era com una línia divisòria. Per cert que jo, com que vivia a prop de l’església de dalt, més d’una vegada m’havia sentit a dir, a la fàbrica on treballava, que jo estava de part dels rics. És veritat que aquí, a dalt, hi vivien els terratinents. A dalt sempre hi ha hagut l’Ateneu i abans teníem el cine “Recreo”. A baix tenien el bar de Can Toscas, el bar Sevilla… També hi havia la bodega de l’Abril, on venien tota classe de licors i hi anàvem a prendre una copa… normalment demanavem una cervesa i anàvem a fora, al carrer, a beure. Una mica més amunt hi havia una mena de fàbrica de licors… davant s’hi feien llargues cues, sobretot en dies com el 24 de desembre. Era un alcohol especial que feien ells no sé com"


Les Festes Majors a l’envelat
“A la que després va ser la meva dona, la vaig conèixer al Passatge Sampere. Ella era de Santa Coloma. Anàvem a ballar, sobretot per la Festa Major, a l’envelat… ens ajuntàvem un grup de sis i llogàvem un palco… venien orquestres molt bones… era l’època dels ‘boleros’, Antonio Machín, Sepúlveda, Rafael Medina…

“També anàvem molt al camp de futbol de l’Adrianenc, on havien vingut a jugar equips de tot arreu: l’Horta, el St. Martí, el Sants, el Badalona, l’Ilerdense… de l’Ilerdense va sortir en Gensana, que després va jugar amb el Barça, a primera divisió… Ara, a St. Adrià, només hi ha la Penya Barcelonista i la Penya de l’Espanyol…"


Després va morir en Franco
"Després va morir en Franco i no em va afectar. Ha vingut el rei i no m’agrada. Quan miro endarrera, el que em sembla més trist és la fam… però jo sempre m’hi he trobat bé, a Sant Adrià i em costaria molt anar a viure a un altre lloc…”

Quan en Llobet parla de quedar-se o marxar de Sant Adrià, jo, que no vaig néixer fins al 1948,  recordo gent que finalment no va poder aguantar més i va haver de marxar. Vaig conèixer, per exemple, Mossèn Pere Ribot, un poeta que a més era capellà. Va morir molt gran i, poc abans de morir, va fer unes declaracions a la revista “El temps”, on explicava el perquè va haver de marxar de la parròquia de Sant Joan Baptista, la d’allà baix. Resulta que, en un moment donat, a principis dels anys cinquanta ja no va poder aguantar més els afusellaments. Cada matinada, des de la rectoria, ell sentia les metralladores del Camp de la Bóta i, després, els tirs ‘de gràcia’ que mataven els condemnats a mort als consells de guerra franquistes… de manera que aquell poeta va haver de marxar del poble.
El dia més alegre
“Un dels dies que recordo haver sentit més alegria, va ser la primera vegada que vàrem poder ballar sardanes, després de la guerra. Les rotllanes es varen fer gairebé al mig de la carretera, just enfront del bar de Can ‘Cintu’, perquè aleshores passaven molt pocs cotxes… Recordo que la meva germana estava molt alegre. També estàvem molt contents, cada any, per Sant Josep, perquè celebràvem el sant del meu pare i el de la meva germana petita. Aquell dia menjàvem bé i fèiem crema… Era l’època de l’’Auxilio Social’. Anàvem al col·legi del ‘Polidor’, amb la canalla més pobra i cada dia ens donaven l’esmorzar. Molts nanos de la part de baix venien al ‘Polidor’, encara que també hi havia una escola al costat de la via del tren."

El meu pare
“El meu pare va morir molt jove, el 1937, als cinquanta-dos anys. Ell era del sindicat de la CNT i acabava d’arribar d’una reunió… es va trobar malament… vàrem avisar el doctor Raso, però l’endemà ja era mort… patia del cor… en aquella època ja ens havien bombardejat molt… recordo el germà de l’Àngel, el barber, quan va venir de permís, des del front de guerra i deia: ‘Mira, jo estic al front fent la guerra i ara, aquí, a la reraguarda, també em venen a bombardejar…’ Venien a llançar bombes per aquí, perquè segurament buscaven les bateries d’artilleria que hi havia al Sanatori i al Turó d’en Caritg. I allà encenien els reflectors i tiraven…"

Sobre això dels bombardejos a la reraguarda, per aterroritzar i desmoralitzar la població civil, jo penso que aquest soldat, veí d’en Fede Llobet, que venia de permís del front d’Aragó, podia ben bé ser el protagonista d’una novel·la com aquella d’Erich Maria Remarque (‘Temps per viure, temps per morir’). Aquell soldat, Graeber, també tornava de permís des del front de Rússia, el 1943 i es trobava que la casa dels seus pares ja no existia. El seu barri, la seva ciutat, eren objectius dels bombardejos diaris. I al principi no s’ho creia… pensava que aquella primera casa en runes, que estava per les afores de la ciutat, devia haver patit un accident… li semblava massa terrible… no podia ser cert, que ell vingués de la guerra i es trobés la guerra dins del seu propi país, Alemanya, dins de la seva pròpia ciutat…
“Segurament buscaven també les fàbriques dels voltants: la Maquinista, l’Elizalde… tot d’una tocaven les sirenes i tothom a córrer cap el refugi que hi havia a la plaça de l’Església. L’església també la varen cremar… va quedar abandonada… qualsevol podia entrar-hi… nosaltres hi jugàvem a ‘fet i amagar’… era quan hi havia una font al mig de la plaça…"

Un dia va caure el pont
“Precisament jo estava al cinema que hi havia al costat del pont del riu. Feien una pel·lícula on surtien uns mariners. I, de cop, vàrem sentir un soroll molt fort, que no podia, de cap manera, sortir de la pel·lícula… era el pont que estava caient…"


Mentre escolto aquest episodi d’en Llobet, em passa com sempre, que també vaig recordant coses que m’havia explicat el meu pare. Per exemple, que ell mateix es va haver de refugiar sota el que quedava d’aquell pont, un dia, quan ja havia començat la ‘Retirada’ i els avions d’en Franco varen metrallar la gent que fugia per la carretera…
I penso que jo també he viscut moments molt dramàtics –fa molts anys—moments que m’han quedat gravats a la memòria, al costat de les pel·lícules que estava veient, precisament, en aquells mateixos moments. Així, quan aquell dilluns, 23 de febrer de 1981, el ‘teniente coronel’ Tejero, al front de tropes de la Guàrdia Civil, va assaltar el Congrés dels Diputats de Madrid, a la TV acabaven de fer ‘Objetivo Birmania’ (o ‘Burma’, en el títol original anglès), protagonitzada per Errol Flynn. I més tard, durant aquella llarga matinada, en varen fer una de pirates, amb Bob Hope.
Altres veïns del barri
“Recordo altres veïns del barri. En ‘Juanitu’ Prats, que tenia una botiga al final del carrer Nebot i sempre anava amb aquella bata de color beige… aquest home havia estat en un camp de concentració, després de la guerra, amb en Sans, el pintor del carrer Andreu Vidal, que era veí dels teus pares… en Sebastià Aragall, carnisser, que sempre anava al ‘Matadero’… Josep Royo, d’aquella família que venia l’oli… i és que jo vaig néixer al número trenta-tres del carrer Major… també recordo en Pepitu Narbón, que havia fet d’escrivent a la fàbrica del ‘Carburo’.“La botiga d’en Geli, allà, a la carretera, on podíem anar a llogar les bicicletes… el Servei Militar, que al final no vaig haver de fer, perquè a la revisió mèdica em varen trobar una pleura i durant tres anys vaig haver d’anar passant revisions, fins que em varen declarar exempt."
                        
La riuada de 1962
"En la ‘Besosada’ de 1962 va morir una noia de La Catalana, que treballava amb nosaltres al ‘Teixit’ de la fàbrica de Can Baurier… que jo sàpiga no va morir-hi ningú més de Sant Adrià… el camp de futbol va quedar negat.


Sobre l’arribada de la TV, jo recordo haver anat a veure-la a Badalona, al bar Serra, enfront del cine ‘Picarol’. Com que jo era força alt, encara que em toqués molt endarrera, podia veure-la, si em posava ben dret. De les primeres ràdios, també me’n recordo. Com que el meu pare havia d’anar molt al mercat central de Barcelona, al Born, doncs es relacionava amb la gent d’allà. I allà hi havia de tot… al principi ens va portar una ràdio d’aquelles tan grosses, que semblaven nínxols…"




                                     En Fede, en recollir la copa, al camp del club de futbol adrianenc, els anys quaranta


"A l’Ateneu sí que parlàvem en català"
“Després de la guerra –continua en Fede—hi havia molt poques coses per divertir-se. Teníem els locals del ‘Frente de Juventudes’, amb el ping-pong, els billars… i a l’Ateneu hi havia un quadre escènic, que dirigia en Puig, aquell que tenia un fill, que després va ser director del mercat municipal… i teníem els balls que organitzaven els d’’Educación y Descanso’… però no podies cantar cançons en català, pel carrer, perquè estava prohibit i la gent tenia molta por… encara que a l’Ateneu sí que parlàvem tots en català… de vegades ens hi havíem barrejat rics i pobres… allò era com una petita Andorra…"

"El pitjor dia de la meva vida"
“El pitjor dia de la meva vida va ser quan varen tancar la fàbrica de Can Baurier i ens vàrem quedar sense feina, el meu fill i jo. Allò va ser el sotrac més gran que jo he patit. Jo m’estimava la fàbrica. I com jo gairebé tots els treballadors… a mi em va ensenyar a tallar la roba el teu pare, en ‘Quicu’. Va ser l’encarregat, que es deia Valentí Costa, que em va dir: ‘Fede, ves i posa’t amb en ‘Quicu’, que t’ensenyarà a tallar el ‘piqué’…’ I encara tinc a casa aquelles tisores negres i grosses, que vàrem fer servir el primer dia… però el tancament va ser molt dur… jo tenia 60 anys d’edat i en portava 46 treballats en aquella fàbrica… i, de cop i volta, au! Tots al carrer! Sembla que els empresaris italians no es varen entendre amb la família Baurier. Varen canviar el nom de l’empresa… llavors es dèia SABA (‘Sociedad Anònima Barcelonesa de Acabados’) i ‘LACOMBE Textil’… me’n recordo d’altres encarregats com en Josep Maria Magem, o el Senyor Rosanes, que era molt bona persona…"

“També recordo molt els altres treballadors… en ‘Miguelín’, que era més gran que nosaltres i havia estat a la guerra, a les trinxeres… era dels qui ens explicaven històries del front de Guadalajara, de quan ‘varen fer córrer’ els italians… Recordo el seu germà, en Llorenç… i la seva filla Glòria. També hi havia un home que es deia Segura, que vivia al carrer Andreu Vidal i havia anat voluntari al front d’Aragó… era molt bona persona.”

I mentre en Fede m’explica això, com que el carrer Andreu Vidal també ha estat el meu carrer durant molts anys, em ve al cap la fesomia del senyor Martínez, que vivia amb la seva família, a prop de casa meva, a la mateixa planta baixa on tenia el taller mecànic. Aquest home és el primer que em va parlar de la Columna ‘Durruti’. Fou l’estiu de 1967, durant una conversa al bar ‘Bon dia’, a la cantonada del carrer de les Monges, al costat de la font. De vegades em sembla sentir-lo encara, com es lamentava de la derrota de 1939: "No podíem guanyar de cap manera… des d’aleshores hi he pensat molt… uns ho donàvem tot al front i, quan veníem de permís a Barcelona, sempre vèiem la mateixa gent divertint-se i fent gresca per les Rambles… allò no podia ser…!"
Deu néts i dos besnéts
En Fede m’explica que té deu néts i dos besnéts, el més petit de sis mesos. Precisament és per això que hem d’acabar l’entrevista, abans que el rellotge toqui la una del migdia, perquè ha d’anar a buscar un nét a l’escola. I, en qualsevol cas, no es cansa d’explicar-me:

“Els temps que vénen haurien de ser millors, però no ho sé… tot està molt malament… no ho arribo a entendre… cada dia s’inventen un partit nou… de vegades, tot això sembla un vodevil. Tots són iguals… i aquesta esquerra… com es pot ser d’esquerres i cobrar el dineral que cobren…? No, no el veig gaire lluït el futur dels nanos d’ara…"

Les novel·les de l”Oeste”
"A partir de 1939, jo vaig poder estudiar molt poc, només a la nit, amb el senyor Garcia de l’acadèmia de Donya Carmen, perquè a les escoles nacionals del ‘Polidor’ només ens ensenyaven a cantar i resar… jo tenia dotze anys… érem cinc germans i el meu pare havia mort… menjàvem alguna cosa d’un hort que cultivàvem… i, quan al nostre hort no hi havia res, anàvem a l’hort del veí… jo vaig voler continuar estudiant a la nit, perquè volia poder parlar igual que els altres nanos amb qui em relacionava: en ‘Paquitu’ Martínez, els de la carnisseria… al principi, quan ells parlaven, jo em quedava a les fosques… i això no m’agradava. A mi sempre m’ha tirat molt la lectura: novel·les de pirates, de cow-boys, de tiros… Hi havia autors com James Oliver Curbot, que era del Canadà; o Zane Grey… Ralph Segram… i altres que m’agradaven menys, com el Marcial Lafuente Estefania, que, amb una sola bala, en matava no sé quants, dels dolents…"



“Anàvem al mercat de St. Antoni, els diumenges al matí, a canviar novel·les i a comprar-ne de segona mà. Així, perquè llegia una mica, vaig començar a atrevir-me a participar en segons quines converses. Recordo un dia que, en un bar, vaig estar escoltant un home que era professor i ens explicava que tot allò del ‘Cid Campeador’ era mentida, que mai havia guanyat batalles després de mort… que no podia ser… que no ens ho creguéssim que l’haguessin posat mort sobre el seu cavall, per fer fugir els moros… que era tot una mentida… Aquestes crítiques em varen sorprendre molt… era l’època que circulaven aquells ‘tebeos’ de ‘El guerrero del antifaz’ i ‘Roberto Alcázar i Pedrín’…

Treballàvem moltes hores i jo fèia tantes hores extra com podia, perquè així tenia diners per sortir els caps de setmana i em sentia més independent…"
I, de moment, acabem aquí l’entrevista, perquè estan a punt de sortir les criatures de l’escola…




diumenge, 1 de desembre del 2013

EINIGE STUNDE MEINES SOMMERS

Immer habe ich gedacht, dass die Statuen in öffentlichen Gärten zu viel alleinstehend bleiben. Und an einem Juli Nachmittag in unserem Universitätsgarten habe ich es bestätigt gefunden. Die Sonne schien. Ich war allein, neben einem Baum sitzend. Dabei gab es Vögel, Tauben und Katzen, wie immer. Plötzlich wurde eine behinderte Taube von zwei schwarzen und heimtückischen Katzen gegen ein kleines Denkmal umstellt. Sie schien sich zu verteidigen, sie flatterte, aber ohne fliegen zu können... schliesslich ergab sie sich... Alles war schnell beendet...

Ich näherte mich dem Denkmal: Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781). Geschenk der Wolfenbüttel Herzog August Bibliothek. Ich hatte weder diesen Mann noch diese Stadt zuvor kennengelernt. So ging ich zum Computer um eine Suche in Wikipedia zu machen. Lessing war ein bedeutender Dichter der deutschen Aufklärung. Mit seinen Dramen und seinen theoretischen Schriften, die vor allem den 'Toleranzgedanken' verpflichtet sind, hat dieser Aufklärer der weiteren Entwicklung des Theaters einen wesentlichen Weg gewiesen und die öffentliche Wirkung von Literatur nachhaltig beeinflusst.

In Wolfenbüttel (Niedersachsen) wurde er 1770 Bibliothekar in der Herzog August Bibliothek. Dort entdeckte er das hochmittelalterliche Werk 'Schedula diversarum artium' des Theophilus Presbyter, das er 1774 unter dem Titel 'Vom Alter des Ölmalerey aus dem Theophilus Presbyter' herausgab. Lessing ist der erste deutsche Dramatiker, dessen Werk bis heute ununterbrochen in der Theatern aufgeführt wird... und hier, im Garten ist er allein...



EINIGE VERBEN MIT PRÄFIX VON JOHANN WOLFGANG VON GOETHE GESCHRIEBEN ("IPHIGENIE AUF TAURIS")




Und Gegen meine Seufzer bringt die Welle
Nur dumpfe Töne brausend mir herüber. (Iphigenie, 13)

Weh dem, der fern von Eltern und Geschwistern
Ein einsam Leben führt! Ihm zehrt der Gram
Das nächste Glück vor seinen Lippen weg. (Iphigenie, 15)

So hält mich Thoas hier, ein edler Mann,
In ernsten, heil’gen Sklavenbanden fest (Iphigenie, 33)

Und unsre Göttin sieht willkomm’nem Opfer
Von Thoas Hand mit Gnadenblick entgegen. (Iphigenie, 61)

                                           …leider fasste da
Ein fremden Flüch mich an und trennte mich
Von den Geliebten… (Iphigenie, 83)

                                            …riss das schöne Band
Mit ehrner Faust entzwei… (Iphigenie, 85)

                                             …und frische Lust
Des Lebens blüht in mir nicht wieder auf. (Iphigenie, 89)

Umschwebt mit frohem Fluge nicht der Sieg
Das Heer? Und eilt er nicht sogar voraus? (Arkas, 132)

Oft wich ich seinem Antrag mühsam aus. (Iphigenie, 154)

Missgünstig sieht er jedes Edeln Sohn
Als seines Reiches Folger an; (Arkas, 160)


EINE ERKLÄRUNG DES NSA-CHEFS, KEIT ALEXANDER (apokryph)



Es ist ganz falsch, dass der US-Geheimdienst NSA sich heimlich Zugriff auf die internen Datennetzwerke der Internetkonzerne Yahoo und Google verschaffe. Damit kann die NSA (National Security Agency) die Email-Kommunikation von hunderten Millionen Menschen weltweit nicht ausspähen, wie die Zeitung Washington Post, unter Berufung aus den sogennanten Dokumente des früheren US-Geheimdienstmitarbeiters Edward Snowden berichtete. Auch US-Bürger sind von dem Überwachungsprogramm mit dem Namen Muscular nicht betroffen.

Und mehr Lügen: diese Zeitung Washington Post zitiert ein sogennantes vertrauliches NSA-Dokument von 09. Januar 2013, dem zufolge in den 30 vergangenen Tagen etwa 181 Millionen Datensätze gesammelt worden wären. Alles falsch! Unser Geheimdienst handelt nur auf Grundlage von Gerichtsbeschlussen und würde nie in ingerndwelche Datenbanken einbrechen. Snowden ist ein globalen Paria, der Zuflucht in Russland zu nehmen gezwungen ist, um das Spiel von den Russen zu machen… die Russen, deren Ziel es ist, Weidelgrass zwischen den Beziehungen von Deutschland mit den USA zu säen. Im Geheimdienst arbeiten wir hart. Seit dem Zweiten Weltkrieg, haben wir ein spezielles Programm, dessen Name ist Five Eyes, zu Schaffung einer Zusammenarbeit zwischen den Geheimdiensten der Vereinigten Staaten und vier anderen englischsprachigen Ländern: Kanada, Australien, Neuseeland und natürlich Grossbritanien. In der 100.000.- m2 grossen Zentrale Fort Meade (Maryland) der 1952 gegründeten NSA arbeiten derzeit 20.000.- Menschen. Auf den Parkplatz vor dem Schwarzem Block passen mehr als 40.000.- Kraftfahrzeuge.

Wir sind da, in den Sozialen Netzwerken, und auch in der Zukunft werden wir dabei sein. Oft spricht man über der Spionage als zweitältestes Gewerbe der Welt, wenn es ein früheres gäbe. Man datiert den ersten Code dieser Kunst auf das Jahr 2.000 v. Chr., aus Inschriften auf Tontafeln, die angeblich unter Bezugnahme auf geheimnisvolle Feuer-Signale ein Schlüssel wären, der zwischen den verschiedenen Völkern der Region Mesopotamiens ausgetauscht worden war. Das Wichtigste an der Tatsache überhaupt: Wenn ein nordamerikanischer Präsident heute oder in Zukunft einen wirklichen Sicherheitsstaat errichten will (und nicht diese Sache die wir heutzutage haben!) hat er, unser Präsident, mit Hilfe der NSA alle Werkzeuge schon in den Händen…

Und schliesslich will ich noch ein Beispiel geben, um vor allen zu beweissen, dass unser System perfekt ist: letzte Woche hat ein Junge Präsident Obama erzählt, dass sein Vater ihm gesagt hat, dass die Vereinigten Staaten ein grosser Spion sind, der alle Leute in der Welt ausspioniert. Und Obama antwortete: Er ist nicht dein Vater..! Sehen Sie? Wir sind perfekt!

dissabte, 16 de novembre del 2013

SCHAUSPIELER UND SCHAUSPIELERINNEN



                                                  
                                      Ifigenia i Orestes, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1751-1829, Alemanya)



Eines Nachts ging ich gegen 23.00 Uhr Katalonien Allee meines Dorfs entlang und, wie so viele andere Nächte, traf ich eine Gruppe, die auf dem gleichen Bürgersteig, in die entgegengesetzte Richtung ging. Ich hatte immer den Verdacht, dass sie aus der Ateneu adrianenc kämen und genauer gesagt, sie Theater geprobt hätten.
In der Tat bestätigten sie mir das in dieser Nacht. In der Gruppe war ein Mann in meinem Alter, der mit der Fußballmannschaft St. Gabriel gespielt hatte und der bereits die Gelegenheit gehabt hatte, zusammen mit mir, sich daran zu erinnern, dass wir beide im Sommer 1966 einen Ausflug nach Wien gemacht hatten, um an einem internationalen Sportturnier teilzunehmen.
Innerlich sagte ich mir, dass diese Leute Schauspieler und Schauspielerinnen waren; übrigens der ehemalige Fussballspieler hatte aus dem Gedächtnis rezitiert, unter anderem, den Namen und Vornamen eines deutschen Mädchens, das Teil einer Gruppe von Schülerinnen war, die in diesem Sommer 1966, im gleichen Jugendhaus wie wir, in Wiens Peter Jordan Straße einquartiert wurden (das Jahr schreibe ich zweimal, um deutlich zu machen, dass ich mich nicht irre und dass 47 Jahre schon vergangen sind).
Selbstverständlich war fast keiner von uns jemals in einer Stadt wie Wien gewesen, wo es so viele Gärten gibt...

DON JUAN TENORIO

Nun, dieses Nachts, hielt dieser ehemalige Fußballer mich an und sagte mir, dass sie jemanden brauchten um eine sehr einfache Rolle in der Komödie Don Juan Tenorio von José Zorrilla darzustellen. Die Rolle ist das, was einem Polizisten entspricht, der an einer Stelle auf Don Juan zeigt und sagt: Im Namen der Gerechtigkeit, seien Sie festgenommen, Tenorio!" Und das und nicht allzu viel mehr ist meine Rede. Und ich, dies sagend, muss mit großer Sorgfalt gestikulieren, mit der linken Hand, die Hintergrund der Szene ist, so dass es nicht die Sicht der Menschen im Publikum behindert, wie der Regisseur mich unterrichtete.

IPHIGENIE

Ich denke, dass sogar wenn ich nicht von ihnen auf der Straße angehalten worden wäre, hätte ich auch eines Tages (oder eines Nachts) sie gestoppt, um ihnen den Vorschlag zu machen der jetzt unter der Gruppe zirkuliert. Es stellt sich heraus, dass ich ein Forschungsprojekt an der Universität Barcelona mache, über den Griechischen Mythos von Iphigenie, die nach der Mythologie des antiken Griechenland, die Tochter Agamemnons war, der Kommandeur der griechischen Flotte war, um die Stadt Troja zu erobern.
Es wird untersucht, wie dieser Mythos zu uns gekommen ist, seit dem V Jahrhundert v. Chr., wo Euripides zwei Tragödien geschrieben hat: Iphigenie auf Aulis und Iphigenie auf Tauris...

JOAN MARAGALL

1898 hat Maragall in Barcelonas Theater Els jardinets d'Horta die katalanische Version des Stücks (von ihm selbst übersetzt) Iphigenie auf Tauris von Johann Wolfgang von Goethe aufgeführt. Danach wurde diese Tragödie nur selten aufgeführt, und ich denke, dass es eine interessante Erfahrung wäre, dieses Stück an der Ateneu adrianenc darzustellen.
Übrigens hat auch Maragall gründlich den Mythos des Grafen Arnaus studiert, der mit der Äbtissin von St. Joan de les Abadesses viele Gemeinsamkeiten mit Sor Inés und Tenorio hat.
Maragall, in seiner Einleitung zur Übersetzung, bei der Analyse der künstlerischen und moralischen Werte und der Bedeutung der beiden Iphigenien, Euripides' und Goethes', sagt, dass er ein Experiment gemacht hat: er nahm als Publikum eine Frau und erklärte ihr, wie die Iphigenie von Euripides und wie die von Goethe sich verhalten haben.
Er stellte vor der Frau dar, wie die griechische Iphigenie Thoas, König der Taurer, täuscht, und sie schließlich wegläuft; dann wie Goethes Iphigenie, Verhererin (??)  der Götter, Abscheu gegen die Lüge fühlt, edel und klar vor dem König ist, und schließlich erreicht sie ihren Zweck, der Rettung Orestes', Pylades' und von sich selbst, ohne die Wahrheit zu verraten...

THEATER DES GEFÜHLS UND DER IDEEN

So Maragall selbst, die Beobachtung der unterschiedlichen Reaktionen der Dame (seiner experimentellen Öffentlichkeit) zu jeder Iphigenie durchführend, ergreift Partei zugungsten Goethes Iphigenie und billigt sie. Dieses ist das Theater des Gefühls... und ihre Augen bekamen eine Art  des Ausdrucks... sagt Maragall über die Dame. Auch ist das Theater der Ideen, das der Zeit Maragall entspricht. Heutzutage finde ich, dass es uns nicht schaden würde, zu versuchen dieses Werk zu wiederholen.
Die Klassiker sind Klassiker eben darum, weil sie nie aus der Mode gehen.
Es war auch Maragall, der in einem Artikel in dieser Zeitung, die als Brusi (1) bekannt geworden war, ein Lob von bescheidenen Amateur- und Theatergruppen veröffentilichte, die nur sehr wenige Ressourcen haben und manchmal fähig sind einige Momente der wahren pädagogischen Unterhaltung zu bieten...
Anmerkung: (1) Fruta de invierno, Diari de Barcelona, 17-10-1905, Obra completa, edició dels fills, Maragall, J.; Barcelona 1931