Sóc només pols, però em penso estrella.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Silencis



Plou seguit, sense parar.

L'aigua dels dies ens arrossega, inclement. Arrapats a les roques, xops i enfredorits, lluitem contra les onades que se'ns voldrien endur i, alhora, somniem estranys viatges mar endins, cap al país utòpic d'Horitzó, allí on les llegendes diuen que neix la llum i que pots tocar el cel amb les mans.

Entumits, amarats de llunes, aguantem una rera l'altra les marees. Els dolors petits, agulles de fred contra la pell nua, ens dipositen molses a les cames i  petxines a les mans que s'engrunen, lentes.

Quan, finalment, el sol esquerdi els núvols, sortirem esperançats al porxo, però potser ja no ens podrem moure.



diumenge, 20 de novembre del 2011

NOVEMBER




Im November erinnere ich mich an Günter Grass, weil er 1992 13 Sonette mit dem Titel “Novemberland” geschriben hat. Und im letzten Oktober habe ich in der satirische Wochenzeitung “El Triangle” aus Barcelona (7-10-11, Seite 14) einen Artikel über Deutschland gelesen: “Ein Staat, zwei Länder”, von Neus Pérez aus Berlin.

Die Autorin spricht über das Jubiläum des Mauerfalls, über der Länderfinanzausgleich... und über die verschiedenen Worte die man in Deutschland benutzt um was im November 1989, zwischen die Bundesrepublik Deutschland und die Deutsche Demokratische Republik geschehen ist: die Wiedervereinigung (reunificació), die Adhäsion (adhesió)... aber Pérez erwähnt nicht “Anschluss”.

Ich weiss, dass Günter Grass oft dieses Wort benutzt hat um das Ereignis (1989) zu nennen. Und daselbe Wort, “Anschluss” wird heute in der Geschichte benutzt um die Eingliederung Österreichs in das Deutsche Reich (1938) zu erzählen.

Und ich frage: warum so wenige Leute in Deutschland dieses Wort sagen wenn sie über 1989 sprechen? Vielleicht Angst? Gibt ist Angst um an zu viel zu erinnern?

Allerdings fängt des 8 Sonett von Günter Grass mit diesem Quartett an:



“Die Angst geht um, November droht zu bleiben.

Nie wieder langer Tage Heiterkeit.

Die letzten Fliegen fallen von den Scheiben,

Und Stillstand folgt dem Schnellimbiss der Zeit.”



Francesc Arnau i Arias 7-11-11



I el meu professor de llengua alemanya, el senyor Ulrich Roth de l’Escola d’Idiomes Moderns de la Universitat de Barcelona, diu:



“Ich glaube nicht, dass jemand Angst hat. Es ist wohl mehr, dass -ausser Grass- nicht viele Leute auf die Idee kommen, oder sie richtig finden, diese beiden völlig verschiedenen historischen Ereignisse gleich zu setzen...”



WESTERWELLE




Ich habe in “El País” (Freitag, 28-10-11, seite 51) gelesen dass die Weltkrise auf Herrn Westerwelle nicht einzuwirken scheint. Das kann man wenigstens aus seiner neuen Immobilientransaktion schliessen.

Der deutsche Aussenminister hat in “Son Vida" (Mallorca) ein Haus gekauft; es wurde auf zwei Millionen Euros geschätzt und hat respektable Kennzeichen: das Gebäude ist 400 .- Quadratmeter gross, in einem Gelände von 2000.- m2 gebaut und das Schwimmbad ist 60.- meter lang.

“El País” betont, dass Herr Westerwelle an Kritik gewöhnt ist. Während der letzte Krise der Freien Demokratischen Partei (FDP) hat er sich im Aussenministeriumsgebäude verschanzt, das ist das zweithöchste Gebäude in Berlin.

Die insulare “Mallorca Zeitung” erzählt, dass dem Minister im Urlaub Golf zu spielen und Kunstgalerien zu besuchen gefällt. Er ist Kunstsammler.

Ein sehr berühmter Witz sagt, dass Mallorca das siebzehnte deutsche Bundesland ist...

Francesc Arnau i Arias, 2-11-11

divendres, 11 de novembre del 2011

Cireres d'arboç


                                                                      Fotografia:Joan Astor Vignau



La tarda afruitada s'ha fet cabdellet aspre a les cireres d'arboç. Hi passa la llum, tamisada; hi passen les mirades dels vianants sense rumb. Ocells matiners ja se n'han endut les més vermelles; queda el repunt de colors i les flors futures, a punt de caure en l'oblit.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Engrunes




Núvols trencats, aigua passada. El sol, tafaner, surt a mirar la terra rentada: la pell de l'herba, les fulles escombrades.
Quietud de tempesta acabada. Remor de riu inflat. Repunt d'ocells.
Som Cigronets perduts. Que les engrunes de sol ens tornin al camí de casa: adobarem teulats i encendrem el foc, quan la claror s'estimbi, exhausta.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Camí de faigs i boira a Cabrera.



Les fulles dels faigs, tan senceres i molles, semblen acabades d'envernissar. Al terra, flonges, o a les branques, transparents.

Caminants de diumenge (tot i que és dimarts) provem d'aturar el temps, il.lusos: volem endur-nos a la càmera el caient exacte de la llum filtrada per la boira, la perfecció intuïda d'un insecte aturat, els bolets tan escassos i pàl.lids a la cova d'una soca humida, la molsa com un abric del marge, el vermell encès d'una blada que ens espera al revolt del camí.

Caminants dels anys, fem conversa mentre el sol juga a cuit i amagar i es vessa per una esquerda de núvols damunt la plana de Cal Vidrier, estesa com un llençol verd a la vall esbalçada. "A tal hora aquí", diem, mentre els uns tornen a pujar la muntanya i  els altres ens quedem a a contemplar-la: espadats brodats amb vermells i verds i grocs. Confiem en les hores com si fossin reals.

Les esquelles dringuen, i sota els roures sacsejats pel vent les aglans que cauen són minuts rodons.







dissabte, 29 d’octubre del 2011

EIN DOKTORTITEL DER PHILOLOGIE









Um den Doktortitel der Philologie zu bekommen, werde ich eine Persönlichkeit aus der Mythologie studieren: Iphigenie.

Im V Jahrhundert vor unserem Zeitalter hat Euripides zwei Tragödien geschrieben, deren Namen sind “Iphigenie auf Aulida” und “Iphigenie auf Taurida”.

Später, im XVII Jh. nach unserem Zeitalter, hat Racine seine “Iphigenie” ausgearbeitet.

Noch später, im XVIII Jh. war Goethe der Dichter, der seine “Iphigenie auf Tauris” öffentlich gemacht hat.

Und im unserem XX Jh. hat ein Dichter aus Barcelona, Joan Maragall, diese deutsche Tragödie in die Katalanische Sprache übersetzt.

Das heisst ich muss wirklich versuchen die griechische Literatur des V Jh., die französische Literatur de XVII Jh., die deutsche Literatur des XVIII Jh. und die katalanische Literatur des Anfang XX Jh. gut zu verstehen.

Gerade jetzt habe ich verstanden, dass Maragall in seinem Vorwort zu der Übersetzung, für Goethes Iphigenie und gegen Euripides Iphigenie Partei genommen hat.

Warum? Weil Goethes Iphigenie ihre Ziele ohne Lügen zu sagen und ohne Betrügerin zu sein erreicht hat.

So war unser Maragall.

DER LETZTE MAI




Am 1.Mai dieses Jahres, nach dem Tod Ossama Bin Ladens, gab es viele Kommentare zu dem Ereignis im Internet.

Eine Engländerin, Jessica Dovey, 24 Jahre alt, Lehrerin, die in Kobe (Japan) wohnt, hat geschrieben:

“Ich weine wegen des Todes tausender geschätzter Mensche und werde mich nie freuen über niemandes Tod, nicht einmal über eines Feindes Tod.”

Das ist ein gutes Zitat, finde ich, um das Ende dieses taliban zu kommentieren.

Dovey hat durch das Fernsehen erfahren, dass Bin Laden gestorben ist und hat dieses Kommentar an ihre Facebook Seite gehängt.

Danach hat sie ein Zitat Martin Luther Kings geschrieben:

“Den Hass mit Hass zu vergelten ist nützlich nur um den Hass zu multiplizieren und Dunkelheit zu den Nacht zu zusetzen...”

Später wurden diese Zitate durch Internet sehr oft wiederholt, aber ohne die Auführungszeichen zu respektieren und, auf diese Weise, werden beide Zitate Martin Luther King zugeschrieben.

Das ist nicht wichtig und heute ist es zu spät um zu versuchen den Irrtum zu korrigieren...

dijous, 27 d’octubre del 2011

Farbalans de foc.



Finalment, plou. L'aigua s'emporta pols i recances i ho envernissa tot: el cel és gris i inflat, però els colors són lluents. Al camí de Vallcàrquera, amb el rerafons sonor de la riera que s'escola avall, el castanyer gran és un calidoscopi de colors.
Hi ha un manat de bolets vora el camí, color de crema cremada, olor de diumenge.
El dia té una claror curta. El migdia és una hora quieta que s'estimba ja cap a la tarda.
Penso en cases buides, llars de foc ensutjades i fredes.
Enyoro farbalans de foc i els pares que ja no hi són.
Però tornarem a parar una taula ben llarga.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

REICHE KRIMINELLE




In “Fremdgänger”, ein Roman von Ronald Reng (g. 1970, Frankfurt am Main) kann man ein sehr politisches Gespräch zwischen Jelena und Tobias lesen:

Jelena sagt, er müsse sich für seinen Ehrgeiz nicht schämen; die Neider , die selber nichts erreichen, würden ihm einreden, es sei schlecht, nach etwas zu streben. Er dürfe sich von ihnen kein schlechtes Gewissen machen lassen. Es sei wichtig, was er tut. Er helfe mit seinem Wissen einem armen Land wie ihrem...

Aber Tobias widerspricht, er helfe ein paar reichen Kriminellen wie Skoba und Timoshenko, noch reichen zu werden.

Meiner Meinung nach ist das die Frage. Skoba und Timoshenko sind die Unternehmer, die Repräsentanten des Kapitalistischen Systems in der Ukraine, deshalb sind sie auch verantwortlich für die Armut der Ukraine.

Vor einigen Tagen, haben wir eine ökonomischen Diskussion in unserem Unterricht gehabt, aber die Leute sprachen nur über die Arbeiter, nicht über die Unternehmer. Auf diese Weise werden wir immer dieselbe Konklusion erreichen: die Arbeiter sind schuld an allen ökonomischen Problemen...

ZEITGEIST





-Zeitgeist der, nur Sg; die Gesamtheit der Meinungen, die für eine Epoche typisch sind. (Langenscheidts Grosswörterbuch, Deutsch als Fremdsprache, Berlin 1997.)

-Zeitgeist (Englisch) Also Zeit Geist, Zeit-Geist (both rare), and with lower-case initial. [G., f. zeit: time + geist: spirit] the spirit or genius which marks the thought or feeling of a period or age. (The Oxford English Dictionary, Clarendon Press. Oxford, 1989).

Vielleicht ist das nötig?

Ja, vielleicht, aber manchmal finde ich ein wenig pedantisch ein Fremdwort zu oft in einem Gespräch zu benutzen...

Es gibt manche Leute die sich so verhalten, weil sie denken, auf diese Weise intelligenter zu erschienen.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Esperem ocells




Tristesa de pluja que no arriba, set dels camins.
Fulles que moren sense esclat. Fulles que encenen fanalets de tarda.
Penso en les arrels assedegades: som la mateixa xarxa sota la crosta eixuta. Però no ho sabem.
Ens mirem amb ulls de sorpresa. Amb ulls de por. Amb ulls d'absència. Oblidem que som carn del mateix temps.
Des de la carena, des de les fondalades. Obagues i clarianes. Branques amunt, mans esteses. Branques avall. Branques mortes.
Des de la petita gleva que ens manté vius. Des de la mateixa mort que ens espera.
Papallones a deshora.
Esperem ocells. Escampem  llavors.



dimecres, 12 d’octubre del 2011

divendres, 30 de setembre del 2011

Un ratolí de jardí

Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.



Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.


dimecres, 28 de setembre del 2011

Nyàmeres



Hi ha petites papallones blanques que subratllen l'escalfor d'aquesta tardor tardana.
Sargantanes que s'allargassen al sol, i roses que encara esclaten.
L'aire fa olor de llibretes noves.
M'agrada tornar a ser a l'escola, ara d'alumna, amb el repte d'un llibre gruixut al davant.
La claror, però, s'escurça dia a dia, imparable.
Les nits estenen una fredor de seda per les valls.
Aquest any, tenim una gran florida groga de nyàmeres al Congost.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Setembre


Airet de tardor, tebiesa del sol a migdia. La llum s'esbiaixa com un vel de núvia pels carrers. Criatures que saltironen camí de l'escola, esvalotats com ocells migradors.

A la plaça de Centelles, tan acollidora amb les cases antigues d'eixides amples, els músics de ferro toquen inacabablement una cercavila de silencis, sempre a punt per a la festa.

Piuladissa d'ocells que xerren com criatures.

El ventet que arrissa les mans dels arbres.

La plaça es buida, i la claror s'hi esberla com una fruita madura.

Meravella de núvols esmolats que passen, com veles blanques pel mar del cel.

Una ràdio llunyana.

Cauen les tres.

divendres, 16 de setembre del 2011

Dinbych: el drac vermell

El darrer dia d'estada a Anglaterra, la Vesi se'ns emporta a Dinbych (anglès Denbigh), a Gal.les. Hi havíem estat una sola vegada fa disset anys, i jo en recordava només vagament el paisatge, però molt concretament els mapes de llengües minoritàries (escits en català) que pots trobar al centre on es fan classes de gal.lès.

I és que Gal.les és una terra germana. Tenen una situació lingüística semblant a la nostra, i quan dius que ets catalana no només saben què vols dir, sinó que et miren amb simpatia. A Dinbych hi ha gent que aprèn castellà. Però em sembla molt que també voldrien aprendre català si en tenien l'ocasió!

Visitem la tomba de David Jones, el marit de la Vesi. Va ser el que nosaltres en diríem un patriota: impulsor de la llengua, col.leccionista de ràdios antigues, enamorat de la seva terra, gal.lès i universal. El cementiri té molt d'acollidor, sobretot amb la llum oblícua i daurada de la posta. La Vesi renova les flors per al Dave. Cap creu a la làpida: només el drac vermell que és el símbol de Gal.les.

I jo penso que a Catalunya, ara mateix, amb el català en perill a les escoles, de nou, ens fa molta falta el drac vermell de Dinbych: la perseverància en la lluita, la il.lusió.

divendres, 2 de setembre del 2011

Liverpool


Cel escombrat de núvols i clarianes blaves. La tardor de cop. Una mica de fred.
Som lluny i a prop de tot arreu.

S'encenen els fanalets vermells de les fulles.

A la Tate Liverpool, hi ha una exposició de René Magritte. Em corprèn veure els originals dels quadres la fotografia dels quals he admirat tantes vegades: la carn de pedra, les pedres que suren, el metall en flames, les cases nocturnes i el cel diürn. El nom de les coses. La imatge del nom de les coses. La idea de la imatge del nom de les coses.


Quan sortim, el cel de fora es exactament igual que el cel dels quadres de  dins: escombrat de núvols i clarianes blaves. La claror afuada del vent. "Això no és el cel", que diria Magritte. És la idea que en tens, els ulls que miren. La finestra és el paisatge.