Cap a Sardenya!

Del 18 al 20 d'agost, festival poeticomusical a la localitat sarda de Genoni

Un festival poeticomusical que se celebra a la localitat sarda de Genoni, entre el 18 i el 20 d'agost, acollirà diferents propostes lluçaneses de la mà de la cantant, actriu i creadora Gisella Vacca.

http://www.vilaweb.cat/llucanes/

Plou molt!

- Està plovent molt, iaia!
- Oh, que bé! M'agrada, la pluja d'estiu. Es regarà el jardí.
- Però els trons em fan por...
- Por? Què dius? Una vegada, quan eres petita, et vas adormir i tot, mirant una tempesta. I deies: "Un altre llampet, un altre llampet"!
- No sabia dir llampec?
- No, encara no.
- Saps què? Obrirem una mica els porticons, i semblarà que estem en una discoteca.
- ...
- Saps per què veiem abans la llum i després el tro?
- No.
- Perquè la llum viatja més de pressa que el so. No us ho han explicat, a l'escola?
- No.
- Ai, aquests mestres...
- La mama diu que pots saber si la tempesta s'acosta o no comptant els segons entre llampec i llampec.
- Deus voler dir entre llampec i tro.
- Un, dos, tres, quatre, cinc...
- És que són tan seguits que fa de mal comptar...
- Vull anar amb la mama.
- Ja hi aniràs, dona. Però aprofita que ara ets aquí, amb una iaia tan guapa com tens...
- Que no.
- Que no? Amb el munt de fotos que m'has fet avui!
- Ja no plou tant.
- El meu pare deia que, quan trona, al cel estan canviant els mobles de lloc, i sí, ho sembla, com si arrosseguessin un armari, no trobes?
- Zzzzzzz.
- Bona nit, preciosa.

Xàfec d'estiu

Quina ploguda, avui! Aigua a bots i barrals damunt la set de l'estiu, bullida de núvols i de vents i trons...

Plou i fa sol. Les bruixes pentinen parracs de boira tèbia muntanya amunt.

I ve la nit amb els peus molls, somrient, amb ulls negres i cabells de pols de lluna.

Farà de bon dormir.

Terres germanes: acollida de música i poesia a Sardenya

Genoni, Sardenya

La Gisella Vacca ens ha convidat a Sardenya. Comença el compte enrera!

Dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès

Es pot posar paraules a la música, però...la música es pot dir amb paraules? Em penso que no. Als qui en som només oïdors ens queda amarada a la pell com una pluja de primavera, ancorada en un raconet de la memòria, dissolta a la saliva com un sucre molt fi.

I no sabria com més dir-ho. Sopar, cançons i fresca de la nit fins a les quatre de la matinada, abraçades i records de la mare Pepeta, cantadora, a qui es va retre un homenatge ben merescut i emotiu, dins de la dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà, aquest passat dissabte 3 de juliol.

Des d'aquí vull agrair-ho a tothom qui ho va fer possible, amb una sinceritat i un sentit de país que no sap de constitucions ni de roïneses. Va ser inoblidable.

Homenatge a Pepeta Plans Sayós

Aquest dissabte, 3 de juliol, dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà:

. A les 6 de la tarda, taller de cançons.
. A les 9 del vespre, sopar popular (reserves al 93 888 03 02).
. A continuació, homenatge a Pepeta Plans Sayós (la meva mare, que també va ser una bona cantadora).
. Actuació de cantadores i cantadors del Lluçanès i d'altres comarques dels Països Catalans.

Vindreu?

ENTRE BELLESA I DOLOR

Quan ja no tinguis cap paraula

parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.

(Manllevo aquesta poesia del bloc Tinta xinesa, de Biel Barnils, que l'ha manllevada de Lluís Solà, l'autor. M'ha impressionat profundament. És una poesia que es pot escriure a les parets de casa, per recitar-la cada dia contra tots els maleficis, com una oració).

Presentació del llibre Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà. Vídeo de El 9 Nou.

LA FEINA FETA

Raquel, Mercè:

Quan arriba l'hora de la feina feta, la memòria va passant pel sedàs dels dies i acabes recordant només les hores bones, totes les criatures a qui vas dedicar un somriure, potser confoses en una de sola: un nen o una nena que escoltaven i reien i et sorprenien.

Parlo per mi, és clar. Quan arriba l'hora de la feina feta, t'acostumes a una altra cadència del temps, molt més amable: i et despertes amb els ocells o el sol o la gana; vius una altra relació amb l'entorn, una calma insospitada.

Vénen els dies oberts com flors, com magranes madures, i pots assaborir-los i compartir-los segons el que et diu el cor: agombolar els néts o cuidar els avis, les germanes i els germans, o retrobar amistats perdudes dintre el vertigen dels dies adelerats.

No tot seran flors i violes, és clar; però si aprens a gaudir de les coses molt petites: la flor que s'obre, el ventet que arrissa els arbres i escampa els núvols, la conversa quieta...trobes que el cor et batega a un altre ritme, i que cada dia és nou i irrepetible.

Que en gaudiu per molts anys!

Sant Quirze de Besora, escola Segimon Comes
Disset de juny de 2010

LA CIRERA

Hi ha poques coses que escalfin més el cor que despertar-se, un dia de primavera, a La Cirera, després d'una nit plàcida sense sorolls urbans...Despertar-se i recordar on ets i mirar per la finestra: quina estesa de verds, quina refiladissa d'ocells!

I llavors et ve la urgència de sortir i fondre't dintre el sol i els gallerets, de gaudir la blavor minúscula de la jonça i l'olor de la farigola i la sajolida...

Dintre la casa, que respira la placidesa dels anys viscuts i de les cançons escoltades, mil i un detalls et fan viva la minuciosa i càlida benvinguda de la Isabel, que acull família, amics i hostes amb el mateix somriure: perquè també somriuen els estris arrenglerats a la cuina, les flors seques i la llar de foc fumosa; somriuen els sostres antics i els llençols nets...

I llavors et ve la gana i la set, i potser les ganes de cantar o de sentir cantar; tot dintre d'una alegria tan neta que, a ciutat, es desaprèn massa aviat.

UN RASTRE D'ENGRUNES

El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.

I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.

La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...

I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.

I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...

Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.

Gràcies, Pepeta. Gràcies, mare.

Sense memòria

Viviu sense memòria i
oblidant, vosaltres,
renegant el passat i l'herència...

Xipollegeu en la sang
sense recordar els porcs bruts
que us van degollar...

Els vostres buldòzer no recorden Varsòvia...
Vosaltres feu de cada límit irrisió i saqueig!

Anihileu, afameu, feu pogrom i deportació...
Vosaltres... Just vosaltres!

Acabada la pietat.
Morta la compassió.

Vosaltres, que en vau tastar,
d’aquest pa amarg...
Vosaltres, que en vau morir,
d’aquest tractament...
Com podeu... Vosaltres?

I jo no us entenc
i no puc justificar-vos,
només perquè vau patir...

Però... La vostra memòria on s’ha perdut?

No us veieu, vosaltres, amb altres uniformes
en altres temps?

Què canvia?
Encara que no sigueu vosaltres?


Versos: Giandiego Marigo
Veu: Gisella Vacca
Imatges: Vittorio Arrigoni (http://guerrillaradio.iobloggo.com/)
Música: Ludovico Einaudi




http://www.facebook.com/gisellavacca?v=wall&story_fbid=108226699223187#!/video/video.php?v=1261718835892&ref=mf

Tot és el mateix

La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...

Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.

No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.

Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.

Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.

Primavera i tardor: adolescències.

Estiu i hivern: madureses.

Som nous, som vells.

Acabem de néixer i ja tenim mil anys.

Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.

Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.

Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.

Tot recomença.

Israel ataca l'expedició humanitària a Gaza:entre 16 i 20 morts.

Comunicat unitari

contra l'atac d'Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza



Front a l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.

Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritat polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la que varen morir més de 1.300 palestins.

Concentració

31 de maig a les 19h

davant la Cambra de Comerç Catalunya-Israel
Travessera de gràcia, 21 de Barcelona


Convoca: Plataforma Aturem la Guerra Comunitat Palestina de Catalunya, Plataforma amb Palestina al Cor

Barcelona, a 31 de maig de 2010.

http://www.lahaine.org/index.php?blog=3&p=10003

Altres convocatòries:

Madrid: Hoy a las 19:00, frente al ministerio de relaciones exteriores.

Bibao: 19:00 Gran Vía 33, frente a las oficinas de la UE

Gijón: 20:00 Plaza Mayor

Girona: 19:00 Plaça del Vi (Davant L’Ajuntament)

Iruña: 19:00 Plaza Gaztelu

San Sebastián: 19:00 Boulevard

Sevilla: 20:00 Plaza Nueva

Soria: 20:30 Plaza de Herradores

Valencia: 19:00 Plaça de l’Ajuntament

Valladolid: 20:00 Plaza de la Fuente Dorada

Vilafranca del Penedès: 19:00 Plaça de l’Ajuntament

Londres: hoy a las 14:00, en Downing Street.

Estocolmo: hoy a las 18:00 en Plattan, con manifestación hacia la embajada de Israel.

Uppsala: hoy a las 17:00 en la Stor Torget.

:: Concentraciones Martes 1 de junio:

Coruña: 20:30 Obelisco

Las Palmas: 18:00 Av. Marítima, frente a los juzgados.

Pamplona: 19:00 Plaza del Castillo

Zaragoza: 20:00 Delegación del Gobierno en Aragón, Plaza del Pilar

Vic clama contra la xenofòbia i contra l'ús polític que es fa de la immigració

(Fotografies d'Adrià Costa, a osona.com)

(Informació de El 9 Nou)

ACN

Amb el lema 'Tots som persones: contra el racisme i la xenofòbia ', una vintena d'entitats han aplegat aquest dissabte a més de mig miler de persones a la plaça Major de Vic, en una acció reivindicativa per a la convivència ciutadana.

La mobilització ha servit també per reclamar a les institucions i partits polítics un compromís ferm en la defensa dels drets de les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió o condició econòmica. De fet, ha estat també un 'toc d'atenció' contra l'ús electoralista que s'està fent del fenomen de la immigració i per mesures com el control del procés d'empadronament que volia impulsar el consistori vigatà.

En el manifest s'ha fet constar que 'cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància'. Fins i tot, s'ha comparat casos de discriminació amb el que s'havia viscut durant el nazisme a la Segona Guerra Mundial, o durant el règim de l''apartheid' a Sudàfrica. 'Els atacs a les minories són una amenaça a la democràcia' clama el document.

Des de Vic, s'ha insistit que la capital osonenca és un model de convivència i que les persones que han volgut generar confrontació amb la immigració ho han fet per 'guanyar notorietat'. La concentració ha comptat també amb la presència d'immigrants i plataformes ciutadanes de Salt, el Vallès i Barcelona, entre d'altres indrets.

TOTS SOM PERSONES. CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA

Després d’un segle XX ple d’atrocitats lligades als prejudicis racials, avui encara no hem fet net. Cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància. Des del nazisme fins a l’apartheid sudafricà, la història ens ensenya que la discriminació i la negació dels drets fonamentals de les persones acompanyen ideologies que amenacen la convivència en llibertat. L’autèntica pau i la cohesió social s’han de fonamentar en el respecte a les minories i el tractament igualitari de la diversitat.

Alguns ajuntaments catalans són vulnerables davant del creixement d’actituds intolerants, arribant a prendre decisions discriminatòries. La crítica irracional al fenomen migratori pot derivar cap a la negació de drets: d’uns drets fonamentals, que són inseparables de les persones. Per això ningú que tingui sensibilitat democràtica se n’hauria de desentendre. Els atacs a les minories són una amenaça greu a la democràcia. Posen en perill els anhels catalans d’avançar cap a un sistema de llibertats integrador, on tots i totes puguem formar part d’un projecte comú. Per això,

MANIFESTEM:

- Reclamem a les institucions públiques una postura clara i decidida a favor de la garantia dels drets de totes les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió, ètnia, condició econòmica o situació administrativa.

- Exigim als partits polítics un paper actiu i explícit en la defensa dels valors democràtics i en el rebuig a la xenofòbia; que renunciïn a la utilització interessada i electoralista del fenomen de la immigració.

- Emplacem l’Ajuntament de Vic, i els altres que posen obstacles a l’empadronament, per tal que es comprometin públicament i sense ambigüitats a facilitar a tothom, sense distincions, el compliment de l’obligació d’empadronar-se.

- Esperem que els mitjans de comunicació prenguin la màxima cura en preservar la dignitat de totes les persones i grups, impedint la criminalització de la immigració i evitant la difusió d’ideologies que atempten contra els drets de les persones.

- Demanem que tots els àmbits de la societat, associatius, religiosos, culturals recreatius i esportius, es mobilitzin i es comprometin en la defensa de les llibertats col•lectives i els valors humanitaris; que actuïn contra les idees xenòfobes i el racisme, i promoguin l’educació en la igualtat.

- Fem una crida a tots els ciutadans i ciutadanes: que estiguin permanentment vigilants, a punt de respondre i contrarestar qualsevol discriminació, agressió o campanya racista; que tothom s’impliqui d’una manera clara i compromesa. Totes i tots hem de treballar colze amb colze a favor de la convivència. Per això, proclamem que:

TOTS SOM PERSONES! NO AL RACISME! NO A LA XENOFÒBIA!

Vic, maig del 2010.

ENTITATS ORGANITZADORES:

ASSOCIACIÓ ESPAI DEMOCRÀTIC INTERCULTURAL - ASSOCIACIÓ PAPERS I DRETS PER A TOTHOM - CASAL INDEPENDENTISTA MANEL VIUSÀ - CATALUNYA PLURAL - CITE - CCOO - COORDINADORA ANTIFEIXISTA - COORDINADORA D'ENTITATS DE NOUVINGUTS - CULTURA I PAU - ENTRE VEÏNS-VEÏNES OSONA - JAMEIAT ESSALAM -LA TORRATXA - MAULETS - SOS RACISME-CATALUNYA - VEUS DIVERSES

CAL PEI

Cal Pei, durant la Fira del Jovent de diumenge passat. (lluçanès.com)

Diumenge passat vaig anar a Cal Pei, aprofitant que hi havia la meva germana i la seva família i que, per tant, no m'hauria d'enfrontar al silenci d'una casa buida. No hi havia estat des del dia de l'enterrament de la mare, fa més de quatre mesos.

Però el silenci hi era. Al pati, on encara les roses havien tornat a florir, com si no s'adonessin de l'error; a cada racó dels graons amb rajoles de color de terra, grogues o vermelloses. A Cal Pei, ara, hi ha un polsim molt fi de casa antiga que s'ha cansat de bategar.

Hi ha records mig esborrats, com els meus, i altres d'irrecuperables, com els de la mare i del pare i dels avis que ja no hi són. Coses minúscules que vaig oblidar preguntar, com ara: "On vaig néixer, jo? A l'habitació del davant? A la del mig? A la del darrera?". Se'm fa estrany, no haver-hi pensat, i que ara les preguntes em vinguin al cap com si encara hi fos a temps...

Observo cada paret, cada sostre embigat, cada finestra, amb una intensitat desconeguda. Les cases haurien de poder parlar, penso, perquè tenen somnis passats que amaren els racons, com una pluja imperceptible.

Respiro la claror esmorteïda de l'habitació del davant, tan freda a l'hivern i tan agradable a l'estiu, quan es pot obrir la finestra de bat a bat i sentir les rialles del carrer com si fossin a tocar, les campanades que cauen dins la nit com fruita madura, i la remor del forn de pa de Cal Jolis, que es desperta cada matinada.

M'aturo al quarto del mig, el de la iaia Maria amb el penjador de ferro ventrut de tan ple i tapat amb una cortineta (no hi havia armaris a les cases senzilles, abans). El quarto interior, amb una finestreta a banda i banda que comunica amb les habitacions del costat. Com si fos un cor que batega, amagat. Comento que aquí, abans, just a la paret que ara tapa un armari, hi havia un quadre d'un Sagrat Cor temible. "Sempre et mirava", comenta la meva germana, anticipant-se al que estic pensant. Perquè, quan la iaia ja no hi va ser, si estàvem malalts la mare ens hi aïllava, amb la pretensió sempre inútil que no ens poséssim tots malalts. I enmig de la febre veies el Sagrat Cor amb el cor sangonós a la mà que bategava dins l'ombra i et fitava, sempre, encara que tanquessis els ulls i no gosessis mirar.

El quarto de darrera, que ara dóna a un terrat que abans no existia, és un mirador damunt dels horts i les muntanyes que el sol de ponent daura amb pinzellades sempre diferents. La costa del Graell, que també vèiem des del taller; la mateixa que, aquest darrer any, la mare contemplava des de la seva habitació, a casa del meu germà, sempre atenta al viatge lent del sol des de l'hivern tan llarg cap a un estiu que ja no veurà.

No vaig pujar escales amunt, on encara sura, potser imaginària, l'olor de les peres posades a madurar, esteses damunt la palla, i l'olor inconfusible del rebost, amb patates grillades i tomàquet confitat. El rebost que després va ser el dormitori de les nenes, de les noies, de fet, que xerràvem i xerràvem fins que la mare ens feia un crit des del replà del pis de sota:

- Roser! Apagueu el llum!

I jo no entenia mai per què sempre es dirigia a mi, si de fet érem tres. Però jo era la gran.

FORJADORS DE FUTUR

Pujant pel camí de la vinya, a mà esquerra, hi havia la ferreria vella. De petita, m'agradava molt aturar-m'hi i veure la meravella del foc i el Joan que en treia el ferro roent amb unes grans tenalles. Llavors el repicava damunt el mall amb una força que a mi em semblava màgica. Perquè recordo el Joan molt alt i gros i amb la pell ennegrida del polsim del ferro: com una estàtua viva, com un gegant...

Anys a venir, jo vaig créixer i ell se'm va fer petit, humà i accessible. Llavors el trobava a la fonda, invariablement amb un diari al davant, el somriure fàcil i la xerrada amena.

Tot això m'ha vingut al cap aquest diumenge, durant la trobada de forjadors. Tants ferrers escalfant i picant el ferro, al costat de la fàbrica vella, al costat de l'arbre de Vulcà de l'any passat, que el rovell ha fet més nostre!

Tants forjadors de futur, penso. Tothom estava content. Es podia copsar l'alegria dintre l'aire radiant i olorós de ferro vermell.

CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA

El dissabte 29 de Maig tindrà lloc una multitudinària concentració a nivell de tot Catalunya a la Plaça Major de Vic sota el lema TOTS SOM PERSONES, contra el racisme i la xenofòbia.

El proper *29 de maig *diverses entitats han convocat una concentració a nivell nacional per protestar *contra el racisme i la xenofòbia* a la plaça major de Vic, amb l’objectiu de demostrar als partits polítics i a gran part de la societat que ens oposarem contundentment al l’ ideari discriminatori, deplorable i criminal que la dreta Europea més extrema introdueix a través de partits política com Democràcia Nacional, Espanya 2000 o Plataforma per Catalunya.

Aquests partits, durant els últims anys, han experimentat un preocupant creixement , fins arribar, en alguns casos, a incidir en les politiques locals, com és el cas de *Vic*. I no només això, és molt provable que a les properes eleccions catalanes el partit xenòfob PXC tingui representació parlamentària.

Tenint en compte la gravetat dels fets i la demagògia que sovint es fa sobre el tema, creiem convenient que tots els col•lectius i/o persones antifeixistes que hi puguem assistir, deixant de banda les tendències politiques de cadascú, ho fem conjuntament.

Des de la Coordinadora Antifeixista d’Osona amb la voluntat de mostrar el nostre contundent rebuig a aquesta situació, convocarem una manifestació paral•lela que sortirà de la *Plaça de l'estació a les 16h* i acabarà a la concentració unitària de la Plaça Major.

És imprescindible una gran participació, tots junts podem fer callar moltes boques, i demostrar que hi ha gran part de la població contraria a l’ideari de la nova extrema dreta.

-La passivitat és complicitat-

*_CONVOCATÒRIA:_
Data: 29 de maig
Lloc: Plaça de l'estació de Vic
Hora:16h
*

Si teniu algun dubte poseu-vos en contacte amb la Coordinadora Antifeixista d’Osona a través de osona_antifa@hotmail.com

TOTS SOM PERSONES

CRÒNICA DE L'ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘LA HUELLA DE LA BOTA’ A VIC


Una vuitantena de persones van assistir el passat divendres a Vic a la
presentació del llibre ‘La huella de la bota: de los nazis del
franquismo a la nueva ultraderecha’.

L’acte de presentació del llibre ‘La huella de la bota’ va començar
fent una referència al 65è aniversari de l’alliberament del camp de
concentració nazi de Mauthausen, que es celebrava la mateixa setmana,
i dedicant l’acte a totes les víctimes del nazisme. La projecció d’un
documental anomenat ‘Informe Raxen’ on es documentaven els últims
crims d’odi que hi ha hagut a l’Estat espanyol va servir per començar
a escalfar motors.

Just després, un membre de la Coordinadora Antifeixista d’Osona
explicava que la presentació del llibre ‘La huella de la bota’ a Vic
no es feia per casualitat. “Els esdeveniments succeïts en els últims
mesos relacionats amb el padró a l’Ajuntament de Vic ha accelerat la
creació de la Coordinadora Antifeixista d’Osona”, comentava un dels
seus membres. “Volem posar de manifest l’auge de les idees xenòfobes a
la nostra comarca, difoses inicialment pel partit feixista Plataforma
per Catalunya i assumides per l’equip de govern de Vic amb una clara
finalitat electoralista. Creiem que algunes pràctiques i discursos
atempten clarament contra els Drets Humans i inciten a l’odi i
lamentem que la ciutat de Vic i la comarca d’Osona hagin esdevingut un
referent de polítiques neofeixistes”, afegia.

Esteban Ibarra, president del Moviment Contra la Intolerància, va
afirmar que “el discurs de la nova ultradreta és un discurs construit
al laboratori en el que s’identifica la immigració com a delinqüència”
i afegia que “progressa un projecte de llei d’igualtat de tracte. Es
defensarà a les persones, per llei, en la igualtat de tracte. Si
aconseguim que progressi i es consolidi serà una bona notícia”.

Per la seva banda, Joan Cantarero comentava que “el llibre ens porta a
analitzar el present actual i com aquests nazis, que ja no van vestits
com abans, estan intentant viure de la democràcia. Rebaixen l’aparença
nazi o feixista per intentar arribar a les institucions”. Després de
donar quatre idees de fins on podria arribar tot plegat, Cantarero va
dir que “la guerra que s’ha plantejat des d’Europa és la formació
d’una gran plataforma europea per combatre la immigració i, sobretot,
l’islam. Entre tots els espanyols que espiraven a formar-ne part,
Josep Anglada ha estat l’escollit”. Per acabar amb la seva
presentació, Joan Cantarero comentava que “un periodista ha de ser
independent. De les qüestions que ens afecten com a persones no podem
ser imparcials”.

Jamal El Meziani va ser l’encarregat de tancar la presentació, que
donaria pas a un posterior debat, comentant que “l’Anglada tots sabem
com és i com pensa. El que em sap més greu és que els partits
considerats democràtics assumeixin el seu discurs”.

Després de dues hores, l’acte acabava amb diverses reflexions del
públic i amb una crida a participar a la concentració nacional que es farà a Vic el proper 29 de maig sota el lema “Tots som persones”.

VELLUT DE PLUJA

Sobre el camí de Vallcàrquera, avui, un sol blau esquartera els núvols. Feia tres dies que plovia seguit, i tot és ben xop. Els ocells xisclen, revifats. Les flors s'espolsen els pètals amarats, mig obren la corol.la ensonyada, i sembla que pensin: "Sí que he dormit, avui...!".

El sol ja és alt. Fa un aire suau de vellut de pluja. L'aigua canta mil i una cançons: degota de les molses, travessa el camí i s'estimba marges avall per trobar la riera; s'arrissa als gorgs, s'estarrufa als graons de les pedres i es despentina en petites cascades. A la font, el doll de vidre fos, ben ple, continua una conversa inacabada.

Se sent l'olor dolça dels arços florits, olor de mel amagada. Els geranis de bosc obren i tanquen les flors rosades i fràgils. Fins i tot l'ortiga llueix les flors blanques, i els ranuncles d'or estrenen el groc de xarol dels pètals brillants.

Però els blaus m'encisen encara més: blau intens de flors que potser són gencianes, i blau de cel encès del corniol, amb les petites cúpules modernistes que Gaudí potser va somniar.

Avui vaig una mica més enllà. Passo l'alzina de tres caps, com un drac de cabells eriçats i foscos. Al revolt més solell, flors-que-no-sé, rosades, entapissen els estrats de pedra vermella, i la farigola estrena la florida petita i quasi blanca.

Torno. Als marges, les petites maduixes florides que encara no són. Els núvols s'han agrumollat i es retiren. Guanyen les clarianes blaves. Escolto el concert d'aigua i ocells. Tinc set d'olors i colors d'aigua.