Dia: dissabte, 8 de març
Hora: a les 10 del matí i fins que s’acabi l’obra
Lloc: Biblioteca Dos Rius, Torelló
Tothom hi és convidat!
Si hi voleu participar només ens ho heu de fer saber: b.torello.dr@diba.cat / 938594043
Organitzen: Biblioteca Dos Rius; Ajuntament de Torelló; Radio Ona - programa Diàlisi -
Col·laboren: Setmanari Torelló; Setmana del Llibre en Català
Deleixo l’herba fetgera, els pixallits grocs. Però l’herba rossa sembla adormida. Les vaques de color de terra pasturen el silenci, el subratllen de tant en tant amb un repic d’esquelles. Trobo un, dos, tres homes pel camí. M’estimaria més no trobar ningú però, en canvi, els sons llunyans no em destorben: un xerrac elèctric, un gos, el soroll arrissat d’un tractor.
S’alça del no-res una papallona petita, color de poma bullida. Em trec la pell del jersei i se’m fa més viu l’alè de molsa de les obagues, i la llepada càlida del sol ascendent, que puja amb mi i estripa boires: fa nou el paisatge.
Porto un poema de Segimon Serrallonga a la butxaca, al cor, al cap:
“I sento, així mateix, un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor...”
Rellegeixo els versos que el cap escriu al cel net de la memòria, aquest matí, i em ve la imatge d’un esparver que plana en espiral i s’enfila amunt: “un cop i un altre el temps”.
Hi ha gent, com Segimon Serrallonga, com Verdaguer, que poden escriure des de l'altura, que abasten geografies, del món i de l'ànima. Altres, només podem arrossegar a poc a poc cada paraula, com si fóssim formigues; i cada mot serà sempre més gran del que mai arribarem a ser nosaltres.
A la font, que només té un rajolí d’aigua que no es pot beure, descobreixo finalment l’herba fetgera: amb dues flors blanques, i sento que he acomplert un ritual: si veig l’herba fetgera i les violetes; si veig ni que sigui una papallona i em trec el jersei, i camino, la primavera arribarà, aviat.
Espio amb impaciència els borrons negres dels freixes, la seda dels salzes. Un alè de vent petit es torna frec de paper a les fulles seques dels roures, que em diuen: no et treguis el jersei, encara no, mira’ns; l’hivern no s’ha acabat. Però just al costat, la florida sense flors d’un avellaner groc em diu justament el contrari.
Encara no hi ha sargantanes a les parets de pedra seca. Hi deuen ser, arraulides, ja sortiran. Només veig una llagosta de color de fulla, que salta com si fos la minutera d’un rellotge. I una petxina mil·lenària escrita per sempre a la pedra grisa.
“...la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo, sol, la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.”
Montesquiu, des del rocal, és una estesa de teulades vermelles, de terrats amb roba diminuta, de cotxes de joguina. Horts. I un riu segrestat, que se’n va del llit de pedra cap a un canal verd. Al lluny, encara hi ha transparència de muntanyes. A prop, la pau, endins.
Sr. Rafael Ribó
Síndic de Greuges de Catalunya
Barcelona
ANTECEDENTS
A Osona, el 2001,
La querella va ser admesa a tràmit, i fins i tot van citar Anglada a declarar. Però aleshores, impensadament, el jutge Lorenzo Núñez deixava el càrrec. La nova jutgessa del Jutjat d’Instrucció 2 de Vic, Olaia Ortega, va rellevar-lo i no només no va citar Anglada, sinó que ens va imposar una fiança de 500.000 pessetes, despesa inassumible per a nosaltres. La querella es va arxivar.
FETS ACTUALS
I ara som on som. La bèstia creix. Però no només això. Perquè altres partits, pretesament democràtics i políticament correctes, s’han apuntat al carro del racisme, és a dir: el carro que arreplega els vots dels ignorants. Ara, CiU també utilitza la xenofòbia com a reclam electoral.
Efectivament, en els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que " a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
No podem permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen, i evidentment
É
Però no n’hi ha prou. En base a l’article 14 de
Nosaltres, però, no tenim recursos. No vivim de la política, la patim. Per tant, com que no ens veiem amb cor d’impulsar aquesta nova querella,
DEMANEM:
Que sigui vostè, com a defensor dels drets de la ciutadania, qui ho faci, de manera urgent.
Pequè el racisme no és una opinió: és un delicte.
Koordinadora d’Osona kontra la tortura i l’explotació laboral
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/
Vic, Osona, quatre de febrer de dos mil vuit.
SIGNATURES : Podeu fer arribar la vostra adhesió (amb nom, cognoms i DNI ) a aquesta adreça electrònica:
coordinadoraantifeixista@hotmail.com
Carlos Alonso
Francesc Arnau i Arias
Montse Arnau i Arias
Montserrat Aumatell Arnau
Biel Barnils i Carrera
Marc Barrobés Meix
Lèlia Becana Velasco
Alexandra Bordallo Sepúlveda
Marta Calle Marcé
Joan Canela i Barrull
David Cortés Muñoz
Òscar Estanyol i Ullate
Antoni Ferret i Soler
Dani Font Mateu
Josep Iborra Plans
"El racisme no és una opinió, és un delicte"Benvolguda Sra. Roser Iborra:
Gràcies per voler expressar la seva opinió, encara que sigui adherint-se a una campanya i a uns eslògans que no s’ajusten ni al que he dit ni al que penso i que sovint s’acompanyen amb una imatge suposadament divertida, cosa que no és el cas. El seu missatge, però, l’agraeixo perquè em permet la possibilitat de parlar amb vostè de la qüestió que indica.
D’entrada, he de dir que sota cap concepte les frases a què al·ludeix provenen de cap intenció racista o xenòfoba, i el contingut del forward que m’envia no guarda en absolut cap relació amb el que jo he dit. Li prego, doncs, que més enllà dels titulars i dels eslògans, es fixi amb el que es diu i, després, faci els comentaris que cregui oportuns. En el meu cas li he de dir que sempre he defensat l’absolut valor i dignitat de la persona humana, sense cap mena de distincions per cap raó.
Ben al contrari, les meves paraules suposen un reconeixement per a les persones que arriben i que generalment no ho fan per voluntat de veure món sinó perquè fugen d’una realitat que no els proporciona futur ni a ells ni a les seves famílies. Totes aquestes persones no poden ser criminalitzades pel fet de venir, sinó que hem d’entendre les raons que les impulsen a fer viatges temeraris, moltes vegades jugant-se la vida, pel legítim desig de tenir un futur millor.
Però també hem de pensar en les possibilitats materials d’acollir persones i de prestar els serveis necessaris i en els mecanismes que facin possible la convivència i la integració. I també hem de ser conscients, agradi o no, que al costat de les persones que arriben mogudes per un afany de futur, també n’hi ha d’altres que no arriben amb les mateixes intencions ni bona predisposició. També hi ha gent que arriba amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals i que tampoc no creu en les llibertats que a nosaltres ens ha costat tant d’aconseguir. Tot això ens ha de portar a la reflexió seriosa i no als eslògans ni a polítiques de “happy flowers” o irresponsables.
Sigui com sigui, li agraeixo que tingui la voluntat de participar i de fer sentir la seva veu en qüestions polítiques. Això, encara que no s’hagin guardat del tot les formes i el respecte mutu que tots ens mereixem, sí que suposa un grau de conscienciació i de compromís que valoro molt i que resulta indispensable per fer progressar el nostre país.
Ben cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
VINE A LLEGIR EN VEU ALTA!
L’acte de lliurament de premis del XIV Premi de Narrativa Frederica Montseny enguany tindrà lloc durant el Berenar Literari de Manlleu
L’acte consistirà en un recital de textos de dones escriptores de literatura catalana i universal, a càrrec dels alumnes participants de les dues edicions del Taller d’Escriptura, organitzat per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, i també de tothom qui ho desitgi.
Els assistents a l’acte també podran recitar textos que ja portin preparats o que podran escollir entre els llibres que hi haurà a la sala d’exposicions de can Puget cedits per
Qui vulgui assistir als dos assajos previs que es faran per preparar el recital que es posi en contacte amb Anna Miralpeix de l’àrea de Cultura (miralpeixla@manlleu.cat / 93 850 66 66 EXT 175).
En finalitzar l’acte s’obrirà un debat sobre l’actualitat de les bases del Premi de Narrativa Frederica Montseny: “Cal modificar les bases del premi perquè deixi d’anar dirigit únicament a dones?”. Després del debat, una votació popular decidirà democràticament el futur del premi en la propera convocatòria.
Us diré un secret: quan era petita, la lletra efa em semblava molt estranya. I molt difícil....perquè l’efa s’ha de dibuixar sense panxa i esquena, ben dreta.I això costa, buf! A mi se’m cargolava, i n’estava farta. El cas era greu, perquè
A més a més, les paraules amb efa eren tristes: difícil, fum, fàbrica, fred, fosc, ferotge...tristes i grises, fastigoses, i una mica perilloses i tot.
Però és allò que passa: et fas gran. Les efes ja no se’m resistien tant, les sabia dibuixar més dretes, i a més vaig descobrir que servien per començar paraules un bon xic més alegres, com ara flor, bufanda o finestra. Les flors són de molts colors, i fan una flaire que enamora. Les bufandes abriguen, fan una escalforeta molt agradable, i les finestres, a l'estiu, refresquen ...L’efa de flor sona bé i tot, fluixet. És una efa difícil, però simpàtica.
La meva reconciliació total amb les efes, però, va arribar un bon xic més tard. Exactament, quan feia tercer i ja no em feia mandra dutxar-me i pentinar-me; més aviat hi passava molta estona, empolainant-me, perquè volia ser (o semblar) guapa, fina i elegant. I és que a la classe de tercer...no sé si explicar-ho...em guardareu el secret, oi?...Doncs, això: a la classe de tercer hi havia un nen que m’agradava. Tenia els cabells rossos com el blat madur i els ulls verds com una infusió de menta. Qui s’hi pot resistir! I el nen es deia Fermí: així mateix; amb efa!
No cal ni dir que, a tercer, les meves efes ja eren d’allò més ben fetes, les trobava fàcils, i m’agradava molt dibuixar-les a tot arreu: era feliç. Al capdavall, potser les efes em portarien sort, a la vida!
Allò del Fermí es va acabar quan vaig anar a l’institut, perquè ell va anar a un altra escola, i ens vam perdre de vista. Coses que passen. La vida és dura...però no tant. Perquè, a l’institut, vaig conèixer en Florenci, el que ara és el meu marit, i que és farmacèutic. El farmacèutic Florenci Font Fernández, per ser exactes. Vam tenir una nena,
A la universitat Pompeu Fabra, vaig estudiar per mestra. Vaig treballar a Folgueroles, però finalment vaig a anar a parar a Torelló, al Fortià Solà. Catorze anys i mig, hi vaig estar. És una escola fantàstica!
I estic molt contenta que ara, que ja només faig de iaia, m’hagueu convidat als Jocs Florals: m´han dit que feu uns escrits francament ben fets. És per això que us felicito de debò i us convido a seguir escrivint, amb premi o sense; perquè llegir i escriure ens fa sempre una mica més feliços!
L’home calb i amb corbata negra tanca el puny. El dels cabells blancs, amb ulleres fashion de color marró, obre les mans en un gest ampli.
El Cuní, avui amb ulleres lila i corbata taronja, obre i tanca la mà esquerra, i després fa el gest d’escombrar-ho tot, horitzontalment.
La dona (només una) de cara llarga, pontifica amb les dues mans: ajunta els índexs amb el corresponent dit gros, com dues nanses, molt seriosa. No se li mou ni un cabell.
L’encorbatat més jove, molt morè, espera el seu torn amb signes evidents d’avidesa o angoixa.
El Cuní somriu; les dues mans condescendeixen, generoses, toves, àgils...
El dels cabells blancs posa les dues mans en angle obtús, cap avall, amb la boca petita i dura. Després fa anar amunt i avall el bolígraf, com si clavés una espasa imaginària.
L’home més jove fa un gest que és un sotrac, una sorpresa falsa. Se li dispara l’índex, el puny dret es tanca, s’afluixa el coll amb la corbata ajustada, com una soga.
El Cuní, amb la mà esquerra plana i enlairada, opina, convençut.
El calb arronsa el coll curt, molt escèptic: la mà, que fa cistella amunt, obre i tanca un parèntesi.
El Cuní s’autoassenyala el pit amb les dues mans.
El calb replica: ulls rodons, mans encreuades, amb un gest desmenjat de “no hi ha res a fer”.
El Cuní conclou, amb el bolígraf negre entre els dits, com un cigarret. Ara la mà gira, l’índex se li escapa amunt. Amb la dreta s’agafa els dits de l’esquerra, compta: un, dos, tres. Prou. Anuncis.
Ni una sola notícia en aquesta estona, a TV3, només la xerrameca. No sé què han dit, no els escolto mai, sempre trec el so. No els aguanto.
L’endemà de la festa major d’Alpens vaig anar a la fira de l’Hostal del Vilar, aquest any. Abans era el dia de la tornaboda, el comiat de la gresca; ara, però, com que les festes es traslladen al cap de setmana, algunes tradicions se’ns trastoquen. Feia temps que no podia anar-hi, i em feia molta il.lusió.
Feia un dia brillant, inesperadament fred (una pagesa em comentava que a la nit havia glaçat, i que les tomaqueres haurien rebut). A l’horitzó, molt net i ben retallat, el Pirineu lluïa la primera neu, intocada.
Em pregunto per què m’agrada tant, la fira de l’hostal. Crec que no és pas per la fira en ella mateixa (malgrat que té una tradició de molts anys, és una fira ramadera com altres) sinó perquè aquí se m’esmolen els records d’infantesa: se m’hi afinen com aquest cel de tramuntana, d’un blau desmoblat (que diria Josep Pla), netíssim i sense núvols. Només els ocells, de tant en tant, el subratllen amb les seves signatures invisibles: com un adéu a l’estiu.
M’hi torno a veure de petita (tot era tan gran, llavors!) de la mà segura del pare, que saludava a dreta i esquerra i s’aturava sovint a fer petar la xerrada. Jo ho mirava tot amb aquella avidesa de què només som capaços a la infància: aquella capacitat de meravella que els anys, després, ens desgasten.
A la fira, hi redescobreixo els manats d’esquelles dringadisses, les peroles d’aram, els boixets de fer punta al coixí i les culleres de fusta de boix, tan groga i tan dura; renovo el tacte de la llana, i em retornen les olors: d’herba calcigada, de tebiesa de bestiar i de corts; de les garrapinyades d’ametlla i sucre i del pa torrat amb all; tot confós dintre d’una mateixa glopada d’escalfor humana.
Potser m’hi falten, ara, el sucre filat, i la xerrameca dels venedors d’ungüent de serp (que ho curava tot), i de flassades.També m’agradaria tornar a veure aquells xiulets grocs amb forma de canari, que s’havien d’omplir d’aigua perquè refilessin...
Deu ser cert, que tenim una memòria col.lectiva. Perquè jo sento que formo part d’aquest lloc des de fa molts anys. Des d’abans de néixer, suposo, de quan els meus rebesavis hi arribaven a peu, cansats, a trenc de dia, amb les sabates humides de la rosada dels camins.
L’altra gran meravella, sempre inèdita i sempre de bracet amb la fira, és el començament de la tardor: aquest caient tan vell i tan nou de la llum; aquest mirar de biaix del sol, que reinventa el paisatge i el torna precís i més íntim. Amb els colors acabats de rentar i submergits, a la posta, en una infusió de mel.
És l’hora de tornar a casa. Amb el jersei nou que ens hem firat, o amb el cobrellit d'hivern que ens abrigarà els somnis de les nits més llargues.
Pels revolts de la carretera, pels boscos, les primeres fulles grogues es gronxen amb parsimònia. I a les obagues, entre la molsa, o als solells, entre la pinassa, potser els bolets ja treuen el cap i acompleixen un destí efímer i perfectíssim.
