Sóc només pols, però em penso estrella.

dissabte, 22 de juny del 2013

1982 UNA VISITA PAPAL



El senyor Lluís Martínez i Sistach, bisbe de Barcelona, ja ha convidat al Senyor Jorge Mario Bergoglio, nou Cap d’Estat del Vaticà, a visitar Barcelona. En enterar-me d’això, em va venir al cap una altra visita papal: la que va realitzar a la mateixa ciutat en 1982, l’aleshores Cap d’Estat del Vaticà, Senyor Karol Wojtila. Corria el mes de novembre d’aquell any i, a l’Estat Espanyol, acabava de guanyar les eleccions generals el PSOE, amb un joveníssim Felipe González com a cap de llista.

Intolerància i fanatisme

Les descomunals mesures de seguretat adoptades amb motiu d’aquella visita, foren la primera i més significativa fita repressiva, que es va produir a partir de l’arribada al poder d’aquell PSOE (1). Contra aquelles mesures fins i tot varen surgir crítiques procedents de sectors policials sindicals, que varen arribar a demanar la dimissió del “Comisario General de Seguridad Ciudadana”, Senyor Genuino Navales.

Només a Barcelona i rodalies es varen practicar 32 detencions. Els policies, juntament amb les brigades municipals de neteja de diferents municipis, varen arrencar 10.000.- cartells que s’oposaven a la visita papal. Així les autoritats varen ordenar contrarrestar la campanya impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya (MCC), juntament amb altres entitats populars i ciutadanes.

Aquest fou aleshores el balanç de la intolerància i el fanatisme, desfermats per persones més partidàries de l’ordre --a tota costa-- i més devotes del Papa de Roma, que no pas respectuoses davant de la llibertat de consciència i de la llibertat d’expressió.

Cinquanta milions diaris

Una octaveta, difosa per la Coordinadora Crítica contra la vinguda del Papa (COCRI), s’expressava així:

El Papa ja ha arribat. Per la tele ens diuen que ha vingut a portar esperança, pau i amor. Però esperança de què, si cada dia de la seva visita costa 50.- milions de pessetes? Qui ha pagat els 80 milions que costarà el passeig papal per Montserrat? Aquestes son, entre altres,’ peles’ robades als dos milions i mig d’aturats!

Els detinguts de L'Hospitalet

A L’Hospitalet de Llobregat foren tres els detinguts, entre ells algún professor de batxillerat de la localitat, la qual circumstància segurament fou un factor decissiu a l’hora de congregar-se davant de la Comissaria un grup de companys i amics, que va aconseguir la seva llibertat al cap de poques hores, Així es va evitar que els passés igual que a aquella senyora embarassada que, a causa d’haver enganxat algún cartell, fou obligada a dormir tota una nit en el terra del sòtan policial...

A Santa Coloma de Gramenet

A Sta. Coloma de Gramenet varen haver-hi cinc detinguts, que passaren la nit a la Comissaria i només foren alliberats al dia següent, en ser posats a disposició judicial i després que el seu advocat estiguès també a punt de ser detingut pel Jutge de Guàrdia de la localitat, que aleshores era un reconegut membre de la ultradreta neofeixista.

A Badalona

A Badalona, dos detinguts, contra els quals fins i tot es va arribar a dictar una ordre de recerca i captura per part del Jutge de Districte nº Dos, conegut ultra anti-avortista, que va intentar també, en col·laboració amb els policies, fer detenir l’advocat, quan acudia al Jutjat, per assistir a la declaració dels seus defensats...

A Barcelona ciutat

I dels nombrosos detinguts a Barcelona ciutat, només un, el de la Comissaria del carrer Rosselló, fou tancat a la presó Model del carrer Entença. Els policies d’aquella comissaria no varen tenir pressa per portar el detingut al jutjat de guàrdia: savien el dia que estaria de guàrdia el jutge que més els interessava, un de ben tristament famós per la seva enyorança dels temps de la dictadura del general Franco. I esperaren aquest dia perquè, després de les pallisses i vexacions patides per aquell detingut, no era qüestió de presentar-lo davant de qualsevol jutge; en necessitaven un “de confiança” i savien sobradament com aconseguir-lo. Així, fou necessari que un grup d’advocats de la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Barcelona s’entrevistés amb aquell jutge, per a que el detingut sortís en llibertat; només així es va acabar aquella situació tant escandalosament discriminatòria.

I aquesta mica d’aproximació històrica ens pot ajudar a imaginar com seria una visita papal ara... amb el PP en el govern de Madrid.

(1) Represión, tortura y Gobierno PSOE. Varis Autors. Editorial Revolución, Madrid 1984.

 

dimarts, 18 de juny del 2013

Curset de tècniques d'escriptura

(Poema visual de Joan Brossa)


Aquest juliol, a Torelló, farem un petit curset de tècniques d'escriptura, amb quatre sessions d'una hora i mitja:

Dijous, 4 de juliol: la descripció. Exemples. Figures literàries.
Dijous, 11 de juliol: la descripció. Producció i correcció de textos.
Dijous, 18 de juliol: el conte. Exemples. Estructura.
Dijous, 25 de juliol: el conte. Producció i correcció de textos.

Totes les sessions es faran a les set de la tarda. El curset està pensat per a gent a qui agrada escriure i llegir, però que no s'hi acaba de posar. També pot ser útil per a mestres que vulguin aprendre recursos per tal de motivar i ensenyar a escriure als nens.

Si hi esteu interessats, envieu les vostres dades a aquest correu:

pepetapei@gmail.com

Us en donarem més informació.

dimarts, 4 de juny del 2013

Olors perdudes




Nàufrags del mar del temps, arrosseguem la carcassa del cos, com si fos una barca esventrada, a la platja dels dies.

No hi ha consol, en el desgavell. O potser només la lluïssor de l'aigua, la sorra daurada que fuig, imparable, entre els dits.

Les onades arrosseguen derelictes dels dies viscuts: petxines gastades, vidrets de colors, pedres arrodonides. I tot és tan vell i tan bell, malgrat tot!

Les onades tornen. I neixen nens. Cada dia.

Escolto cançons antigues als cargols buits. Hi busco rastres de desamors, camins del record, olors perdudes.

dilluns, 20 de maig del 2013

EL CANÓ D’EN SAVALLS




Senyor Director de “La Rella”.
Prats de Lluçanès.

 Li agrairia que, si vostè ho considera adient, publiqui aquesta carta en la secció corresponent del setmanari de la seva digna direcció:

EL CANÓ D’EN SAVALLS

  L’altre dia vaig presenciar l’espectacle teatral de la batalla entre carlins i liberals, dintre dels actes de la Fira del Jovent a Alpens. Els va quedar molt bé, a la plaça, amb aquestes intervencions des dels balcons, el protagonisme de la figura de la mort, l’avi, l’àvia i el canó... Va ser instantani:  aquell testimoni de l’artilleria dels carlins em va recordar de seguida una cita d’en Josep Pla (1), que explica com en  els “Records de la darrera carlinada” de Vayreda  es troba una referència literària d’aquests fets.

Resulta que “...els carlistes volgueren tenir artilleria, i, després de moltes anades i vingudes, encarregaren un canó a l’esqueller de St. Pere de Torelló. Heu de saber que l’esqueller de St. Pere de Torelló, o sigui el que fa les esquelles per a cavalls, eugues, vaques, braus, xais i ovelles, fou cèlebre en tota la comarca entre pastors i pagesos, perquè realment no tingué rival en el treball...

“Els carlistes encarregaren, doncs, el canó, i després de moltes penes, fatigues i treballs, arribà a ésser fos.  Resultà ...  una miniatura preciosa de canó. Fou anomenat “la xocolatera”.  Els qui l’encarregaren posaren grans esperances en la seva capacitat destructora...

“L’expectació davant els esperats estropicis del canó era extraordinària. Considerables i influents elements voltaven la màquina infernal en el moment de fer-la entrar en foc. El canó disparà tres vegades seguides i després explotà a trossets enmig d’una confusió i d’un desconcert inenarrables. No es tingué notícia que hagués fet cap víctima, ni pròxima ni allunyada...”

Josep Pla sospita que l’explosió del canó degué fer somriure Savalls...

I durant aquell cap de setmana, per  la barra del Casino, de matinada, jo vaig tenir ocasió de sentir algunes crítiques, pel fet que sempre acaben guanyant els carlins contra els liberals... “Cabrineti sí, Savalls no!” , deia un. I em va semblar sentir aquella tonada: “... la bandera dels carlins no és una bandera honrada...”

Una última cosa: en fullejar l’edició de “La Rella”, corresponent al 17-05-13, m’ha cridat l’atenció que a la llista de corresponsals no n’hi ha cap d’Alpens. No es podria posar remei a aquesta situació injusta?

I gràcies per tot.
(1)   Pla, Josep, Obra completa, volum XIX, Tres senyors, Edicions Destino, Barcelona 1971, pàg. 56 i 57.

dilluns, 13 de maig del 2013

Captard



A la barana del temps, les bruixes es pentinen els cabells d'herba on les flors es clouen, cap al tard.Quina son tan dolça, dintre els pètals adormits.

Tantes coses no dites al cap del dia, i potser més val així. També dorms, i jo m'estiro al costat de la teva tebiesa, amb els ulls oberts com galledes plenes d'aigua de pou que ha anat fent camí dintre les coves de la memòria. Hi ha obert camins d'oblit i hi ha escrit estalagmites tossudes, records repetits i fossilitzats.

No sé com érem, ni si els nens que vam ser han deixat cap rastre a la pell de l'aigua verda dels pous dels ulls.

Es pon el sol dins del marc estricte de la finestra.

dilluns, 6 de maig del 2013

Epicúria *




Plou sobre el mar. Devessall de perles d’aigua que es fonen en l’onada. Són i no són. Collarets de no-res per a sirenes imaginades que entonen cançons impossibles.
Plou i fa sol. Garlandes de llum a les baranes dels balcons i un arc de colors immens a l’horitzó: com una gran cua estesa de paó invisible damunt la ciutat.

Plou dins la nit. Crineres enjoiades de cavalls blaus que galopen el vent. Pell nova de les flors nocturnes. L’olor perduda de la farigola plora llàgrimes d’aigua pels camins.
 
* Epicúria és una exposició de dibuixos en petit format d' Eduard Fontserè Solà, al segon pis del bar Tsè-Tsè, a la plaça vella de Torelló. I aquest escrit en vol ser un petit comentari.





dijous, 2 de maig del 2013

Maroma

 

Vivim a la frontera del temps, a la maroma. Fem una passa darrera l'altra, a poc a poc. Inexperts. Inconscients.
Fins que ensopeguem, i el tast del buit ens obre la boca de la por.
No miris avall. No miris. Vés endavant i marca't fites curtes: fins a l'altra banda d'un espadat petit.
Les busques del rellotge s'han fet flexibles. Camina per les mans del temps, la maroma. Funàmbul de tu mateix. Equilibrista.
Però finalment goses mirar avall i, malgrat tot, camines. Avall, on hi ha amics perduts, amors deserts, pares morts, avis que no vas conèixer. Avall, on dormen els mots sota la neu dels dies.
Mira la por. De fit a fit, mira-la No és res. Es desfà com guspires d'aigua, com gotes de sol.
Som gent de frontera. Emigrants del nostre propi cor, viatgers. Anem carregats de desamors, de desitjos.
Deixa anar llast, despulla't. Caurà la por com una crisàlide eixuta. Seràs papallona, seràs flor que vola. Seràs instant, un glop de vent.
I què més volies?

dimarts, 23 d’abril del 2013

Flor del temps que fuig



Si culls un galleret, ha de ser tancat. Obert, és tan fràgil que mai no arribaria a casa; perdries els pètals pel camí.
O millor encara: no el cullis. Queda't amb l'instant, amb el record de l'instant, amb el desig del record de l'instant.
Si escoltes algú, fes-ho atentament. Perquè l'altre és un galleret tancat, i no en saps l'esplendor. Intueix-lo.
Si escoltes algú, fes-ho de debò, estima'l durant aquest moment, perquè potser no n'hi haurà d'altres.
La flor del temps que fuig és un galleret obert, una guspira de vermell intens i estams negres. Un vol de papallones indecises.
La flor del temps que fuig és un galleret esfullat, amb prou feines un pètal despenjat i la capseta closa de les llavors futures.
La flor del temps que fuig t'espera al primer marge. Però has d'anar al camí.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Primavera petita



Hi ha una primavera petita enllà dels vidres, feta de flors rebels, nevades a deshora, ruixats i molts núvols. Transparències de sol efímer. I la mort, sobtada.
És el que té, fer anys. Quan tens la pell feta de grops i cabells blancs i no pares de preguntar-te què ha passat, què se n'ha fet, de la noia que eres...ve la mort de l'amic a trasbalsar la petita primavera que podries haver compartit.
Ens vam asseure aquell dia a fer el cafè, Joan, i el temps s'allargassava davant nostre com una serp inacabable, adormida al sol. Vam parlar de sopars futurs, de cabòries presents, de passats immediats.
Va ser l'últim dia.
Si ho hagués sabut, t'hauria abraçat!
O potser, si ho hagués sabut, si ho haguéssim sabut, hauríem estat massa tristos per pensar en res.
Vam fruir un petit moment, menut com una flor, intranscendent com una papallona que vola i sacseja el món.
Hi ha una primavera petita, Joan, que malgrat tot es va afermant dia a dia i madura tots els verds de l'horitzó.
No és ben bé que no hi siguis. És que ets els verds i ets flors i ets herba.
Ets al verd dels ulls de la teva companya. Dels fills i del nét. Dels amics.
Ets a cada cantonada. Ets nostre.
I seràs i seràs, perquè et recordem.

diumenge, 7 d’abril del 2013

AUF DEM LAUFENDEN ZU LEBEN (POETISCH)

                                                                      Faust


Es gibt eine Person Bernard Schlinks (1944, Bielefeld), die die Familiengemeinsamkeit liebt, und eines Tages macht sie die folgende Überlegung:

“...aber ich wünsche mich mehr Familiengemeinsamkeit. Ich wünsche mich die Tage mit Kate und Rita wären nicht nur einmal in der Woche mein Leben, sondern morgen wie heute und gestern.
Alles Glück will Ewigkeit? Wie alle Lust? Nein, es will Stetigkeit.” (1)

Diese Idee, die ewige Lust, hat Frederick W. Nietzsche (1844-1900) schon ausgedruckt:

... Tief ist ihr Weh –
Lust – tiefer noch als Herzeleid:
Weh spricht: Vergeh!
Doch alle Lust will Ewigkeit --,
--Will tiefe, tiefe Ewigkeit !” (2)

Zarathustra (Nietzsche) hat sich auf die Idee der Lust konzentriert, die ihm attraktiver als Glück schien. Er hat der Lust das Weh entgegengesetzt. Unterdessen etabliert Schlink einen Kontrast zwischen Glück-Lust und Stetigkeit.

Über die gleiche Idee hat schon Johann Wolfgang Goethe (1749-1832) nachgedacht:

... Solch ein Gewimmel möcht ich sehn,
Auf freyem Grund mit freyem Volke stehn.
Zum Augenblicke dürft’ ich sagen:
Verweile doch, Du bist so schon ! ...” (3)

Faust (Goethe) sagt diese Worte nur einen Moment bevor er tot ist, am Ende seines langen Lebens mit Höhen und Tiefen (ich bitte alle mich verstehen zu wollen). Hier erwähnt Goethe nicht Lust oder Glück oder Schmerz. Er kontrastiert nur Leben und Tot.

Und schliesslich (für jetzt und für mich), wollte Joan Maragall (1844-1911), um die Absicht Goethes zu interpretieren, in einem seiner repräsentativsten Gedichte schreiben:

“... Aquell que a cap moment li digué: ‘—Atura’t’
Sinó al mateix que li dugué la mort,
Jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
Aturar tants moments de cada dia
Per fê’ls eterns a dintre del meu cor...!” (4)

Und hier glaube ich, dass Maragall irrt, als er behauptet, dass Faust nur ‘Verweile doch!’ zu letztem Augenblick seines Lebens (jenem vor seinem Tod) gesagt hat.
Es gibt eine weitere mögliche Interpretation (und plausibler). Die Benutzung des Modalverb “dürfen” heisst dass Faust ein Erlaubnis braucht um “Verweile doch!” sagen zu können. Und diese Erlaubnis besteht in der Situation “... auf freyem Grund mit freyem Volke stehn... “

Wie gesagt, Faust, der sich selbst nahe dem Tod weiss, erinnert sich an andere Zeiten seines Lebens (oder an Zeiten die er gerne hätte leben wollen) und dachte, dass es schön  wäre, wenn diese glückliche Erfahrungen ewig  sein würden. Das bedeutet nicht , dass Faust gern genau nur den Moment seines Todes verlängern wolle. Denn das würde die ewige Agonie bedeuten... deshalb  würde nicht nur Maragall sondern auch sonst niemand das verstehen. Niemand würde es akzeptieren.

Vielleicht war diese goethische ursprüngliche Idee (die Idee, auf dem  laufenden zu leben, und tatsächlich das Leben zu leben) zu dreist und zu heidnisch für die katholische bürgerliche Moral der Zeit und des Orts, wo Maragall lebte ? Oder vielleicht irrt Maragall nicht. Vielleicht lügt er nur, wie alle Dichter lügen ... wer weiss ?



(1)    Sommerlüge, Geschichten, “Das Haus im Wald”,  B. Schlink, Diogenes Verlag AG, Zürich 2012.
(2)    Also Sprach Zarathustra, ein Buch für alle und keinen  (Dritter Teil, Das andere Tanzlied und Vierter und letzter Teil, Das trunkne Lied) F. W. Nietzsche, Goldmann Verlag, nach den Anmerkungen und bibliographischen Hinweisen von Peter Pütz.
(3)    Faust II  (Fünfter Akt) J.W. Goethe, Sämtliche Werke, nach Epochen seines Schaffens,
Münchner Ausgabe, Letzte Jahre, 1827-1832; Carl Hauser Verlag, München-Wien, 1997.
(4)    Antologia poètica, “Cant espiritual”, J. Maragall, a cura d’Arthur Terry, Edicions 62, 1981, Barcelona.

dissabte, 2 de març del 2013

DOS DE MARÇ DE 1974


Salvador Puig Antich




DOS DE MARÇ DE 1974 (*)

[I]

Enfora de tot encara vull dolçament ésser
en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns
foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,
i, el tro per sobre rodolant, beure de nou
al rec, amb pensament lliure i cor en pau.

[II]

I veure així mateix un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo sol la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.

[II]

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? i on
pujaré jo la meva
ira aplanada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes


SEGIMON SERRALLONGA I MORER

divendres, 1 de març del 2013

Un ratolí de jardí

Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.



Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.


dijous, 14 de febrer del 2013

HERR RATZINGER







Quan he llegit això de la dimissió del Senyor Ratzinger, he recordat algunes coses i també he investigat una mica:
En la seva biografia “Mentre vaig pelant la ceba” explica l’escriptor Günther Grass, 79, una trobada que va tenir  amb un jove seminarista, el qual diu haver conegut en 1945, jugant  als daus en un camp nord-americà  de presoners alemanys, que estava instal·lat a l’aeroport militar de Bad Aibling (Alemanya). Es tractava de Joseph Ratzinger, que més tard seria cardenal i després Papa de Roma.
Vegeu, per exemple, què deia la revista “Stern” en la seva edició digital del 6-9-06, amb ocasió de la visita papal a Alemanya, sota el titular:“Benedikt XVI. Va jugar als  daus Grass amb el Papa, en aquell forat?
‘Jo estava en el camp de concentració de Bad Aibling, reclòs juntament amb altres nois de la meva edat .Allà, amb disset anys, ens aixoplugàvem quan plovia en una mena de forat, que nosaltres mateixos havíem fet a terra i, a sobre, hi havíem posat un plàstic per aturar la pluja. Així, a la intempèrie, estàvem reclosos uns 100.000 presoners de guerra. I un d’aquests es deia Joseph, era evident que era catòlic perquè inclús deixava anar de tant en tant algunes cites en llatí. Es va fer amic meu i contrincant  en els daus, ja que  jo havia aconseguit introduir-ne un joc en el camp. Vàrem matar el temps junts, tirant els daus, enraonant  i fent especulacions sobre el futur, tal com agrada  fer al jovent en  aquesta edat. Jo volia ser artista i ell volia fer carrera eclesiàstica. Em va semblar una mica reprimit, però era un bon noi...’  escriu Grass. I assegura en el transcurs de l’entrevista que li va fer  Frank Schirrmacher del “Frankfurter Allgemeine Zeitung”:    És una història maca, oi?
I encara més. Entorn d’ aquestes mateixes memòries de Günther Grass, hi ha una altra entrevista publicada per Sabine Dultz en el “Münchner Merkur” del dia 18-8-06:
Hi ha dos temes –espectaculars  per si mateixos—que hi foren inclosos. Un és el de les Waffen-SS, del qual es parla més endavant, l’altre és el de la coneixença de l’autor amb Joseph Ratzinger. Grass diu que es  va trobar aquest  seu company de la mateixa edat, que avui és Papa de Roma, en el camp nord-americà de presoners de guerra de Bad Aibling. Que junts haurien passat llargues jornades traient-se els polls l’un a l’altre i que haurien fet juguesques ‘sobre el futur’; i així va explicant en el llibre: ‘Ens encabíem en un forat fet a terra. Quan plovia ens aixoplugàvem sota una mena de tenda de lona, que ell posseïa. Parlàvem de tot allò diví i humà. Igual que jo, ell també havia fet d’escolanet... però jo només ocasionalment i ell amb més constància... ell hi creia encara, però per a mi ja no hi havia res sagrat... Ell engaltava  un dogma darrera un altre i, al final, li vaig dir: ‘Joseph, segur que tu vols ser Gran Inquisidor o potser encara més...’
Veritat, fantasia, vanitat? Els passatges que parlen de Ratzinger neixen sobretot del gust per les històries possibles. Al final del llibre, Grass reconeix que la seva germana –a la qual ell mateix havia explicat  breument la seva trobada amb el Papa—havia reaccionat davant d’aquesta història  dient: ‘Aquesta és una altra de les teves mentides històriques’. I Grass encara hi afegeix que no podria jurar-li, però que és molt versemblant.
Molt interessant... no?






HERR RATZINGER

Als ich über den Rücktritt Herr Ratzingers gelesen habe, habe ich mich an etwas erinnert… und auch habe ich etwas recherchiert:

STERN.DE
Extra-Der Papst auf Heimatbesuch
6. September 2006, 10:40 Uhr
Benedikt XVI. Würfelte Grass mit dem Papst im Erdloch?
In seiner Biographie "Beim Häuten der Zwiebel" erzählt der Schriftsteller Günther Grass, 79, von einer Begegnung mit einem jungen Priesterkandidaten, den er 1945 im Straflager auf dem Militärflugplatz Bad Aibling beim gemeinsamen Knobelspiel kennen gelernt haben will: Joseph Ratzinger, den späteren Kardinal und heutigen Papst.
"Ich saß im Lager in Bad Aibling immer mit Gleichaltrigen zusammen. Da hockten wir Siebzehnjährigen, wenn es regnete, in einem Loch, das wir uns in den Boden gebuddelt hatten. Darüber hatten wir eine Regenplane gespannt. Es waren dort 100.000 Kriegsgefangene unter freiem Himmel versammelt. Und einer von denen hieß Joseph, war äußerst katholisch und gab auch gelegentlich lateinische Zitate von sich. Der wurde mein Freund und Knobelkumpan, denn ich hatte einen Würfelbecher ins Lager retten können. Wir haben uns die Zeit vertrieben, gewürfelt, geredet und Zukunftsspekulationen angestellt, wie Jugendliche das gerne tun. Ich wollte Künstler werden, und er wollte in die Kirche, dort Karriere machen. Ein bisschen verklemmt kam er mir vor, aber er war ein netter Kerl", schreibt Grass und versichert sich im Interview mit der FAZ-Herausgeber Frank Schirrmacher: "Das ist doch eine hübsche Geschichte, oder?"

Und noch mehr...


"Beim Häuten der Zwiebel", Erinnerungen
von Günter Grass (2006, Steidl).
Besprechung von Sabine Dultz aus dem Münchner Merkur, 18.8.2006:
Zwei Themen sind es, die vorab bereits als spektakulär eingestuft wurden. Das eine ist die Waffen-SS, davon später, das andere die Bekanntschaft des Autors mit Joseph Ratzinger. Grass will ihn, seinen gleichaltrigen "Kumpel", der heute Papst ist, im amerikanischen Kriegsgefangenenlager in Bad Aibling getroffen haben. Dass er mit ihm "einige gedehnte Tage lang gemeinsam Läuse geknackt" und "um die Zukunft" geknobelt habe, zieht sich durchs ganze Buch: "Wir buddelten uns in ein Erdloch. Bei Regen hockten wir unter einer Zeltplane, die ihm gehörte. Wir redeten über Gott und die Welt. Wie ich war er Messdiener gewesen, er ausdauernd, ich nur aushilfsweise. Er glaubte immer noch, mir war nichts heilig . . . Er sattelte ein Dogma aufs nächste. Ich rief: Joseph, du willst wohl Großinquisitor werden oder noch höher hinaus."

Wahrheit, Fantasie, Eitelkeit? Die Ratzinger-Passagen entspringen vor allem der Lust an Möglichkeitsgeschichten. Am Ende des Buchs gesteht Grass, dass seine Schwester, der er vor kurzem erst von seiner Papst-Verbindung erzählt habe, diese Story lachend mit dem Satz quittierte: "Das ist wieder mal eine von deinen typischen Lügengeschichten." Woraufhin er einräumte, dass er sie zwar nicht beschwören könne, aber sie doch durchaus wahrscheinlich sei.

Sehr interessant... oder..?

diumenge, 3 de febrer del 2013

"ER LÄSST SICH NICHT LESEN..."


                            Illustration von Harry Clarke für eine Londoner Ausgabe (1923) 

Heute habe ich die Lektüre von „Tales of Mystery and Imagination“ von Edgar Allan Poe (Boston, 1809-1849) beendet (1). Dabei gibt es eine kurze Erzählung mit dem Titel  „The Man of the Crowd“ ( „Der Mann in der Menge“, auch „Der Massenmensch“). Diese Erzählung fängt an:

It was well said of a certain German book that ‚er lässt sich nicht lesen’ –it does not permit itself to be read.

Am Ende der Erzählung, schreibt E.A.Poe auf was für ein Buch er sich bezieht: Hortulus Animae cum Oratiunculis Aliquibus Superadditis von Grünninger.
Johannes Reinhard, alias Hans Grüninger ( Markgröningen, 1455-Straßburg, 1532), war ein deutscher Buchdrucker und Verleger.

Hortulus Animae  (Seelengärtlein) war der lateinische Titel eines spätmittelalterlichen Gebetbuches, das auch auf Deutsch erhältlich und Anfang des 16. Jahrhunderts weit verbreitet war.

Hier nahm Poe diesen Satz ( „er lässt sich nicht lesen“) um zu  bedeuten, dass das Buch zu schockierend für einen Leser, um es vollständig durchzulesen war.
In der Einleitung der Erzählung Poes wird der Leser unter Bezugnahme auf  den „Hortulus animae“ darauf vorbereitet, dass es Geheimnisse gebe, die zum Glück ebenso unergründlich seien wie dieses Buch unlesbar. Dann stellt sich der namenlos bleibende Ich-Erzähler als ein Flaneur vor, der das abendliche Treiben auf einer großen Straße Londons durch das Fenster eines Kaffeehauses beobachtet. Gerade von einer Krankheit genesen, genießt er diesen Zustand mit Zeitung und Zigarre und beschreibt detailliert die verschiedenen Schichten vorbeiströmender Menschen – von den Geschäftsleuten, Advokaten und Adligen abwärts über die besseren und die weniger guten Angestellten zu den Arbeitern, den Taschendieben und Huren. Ermöglicht wird dieser soziologische Querschnitt durch die Gasbeleuchtung, die die Menschen bis tief in die Nacht hinein auf den Straßen hält und beobachtbar macht. Die Aufmerksamkeit des Beobachters wird nun durch einen ganz besonders faszinierenden Mann von etwa 70 Jahren gefesselt. Von ihm sagt der Erzähler:
Ich habe in meinem ganzen Leben kein zweites (Antlitz) gesehen, das ihm auch nur im entferntesten glich. Aber ich erinnere mich sehr wohl, dass gleich mein erster Gedanke bei seinem Anblick war, dass jeder Maler, der nur immer den Teufel malte, dies Gesicht allen künstlerischen Darstellungen des Satans vorgezogen haben würde.
Der Erzähler verlässt das Kaffeehaus und folgt diesem Mann, der äußerlich zerlumpt gekleidet ist, doch unter den Lumpen trägt er, wie im Licht einer Gaslaterne gut zu erkennen ist, qualitativ gute Wäsche, und es schimmern ein Diamant oder ein Dolch hervor. Von rätselhafter Unruhe getrieben, durcheilt der schäbige Alte die Stadt, es beginnt zu regnen, aber den Erzähler stört das nicht, der Alte biegt in Seitenstraßen ein, wechselt oftmals die Straßenseite, dreht mehrere Runden auf einem hell erleuchteten Platz, rennt dann scheinbar ziellos und dennoch zielstrebig durch ein Kaufhaus, stürzt sich in das Gewühl des Publikums, das aus einem Theater quillt, und eilt schließlich stadtauswärts
...in das widerwärtigste Viertel Londons, wo alle Dinge den hässlichen Stempel trostlosester Armut und abscheulichster Verkommenheit tragen. In dem trüben Lichte einer vereinzelten Laterne bemerkte man alte, hohe, wurmstichige, hölzerne Behausungen, die dem Einsturz nahe schienen und so unordentlich und willkürlich umherstanden, dass es einen Weg, der den Namen Straße verdient hätte, gar nicht gab. Die Pflastersteine waren durch das frei wuchernde Gras aus ihren Fugen gedrängt. Unrat verweste in den verstopften Rinnen. Die ganze Atmosphäre schien von Verwahrlosung vergiftet.
Hier bahnt er sich seinen Weg durch das Gewühl von Trunkenbolden vor einer Spelunke. Als sie schließt, kehrt er in die Stadt zurück, zurück auf die jetzt leerere Hauptstraße, wo der Erzähler ihn entdeckte und die Verfolgung aufnahm. Der erschöpfte Erzähler gibt auf:
Ich trat dem Wanderer fest entgegen und blickte ihm unverwandt ins Gesicht. Aber er bemerkte mich nicht, sondern setzte seine feierliche Wanderung ruhig fort. Jetzt folgte ich ihm nicht weiter und blieb in tiefem Nachdenken stehen. "Dieser alte Mann", sagte ich endlich zu mir selbst, "ist die Verkörperung, ist der Geist des Verbrechens. Er kann nicht allein sein. Er ist der Mann in der Menge. Es wäre vergebens, ihm noch weiter nachzugehen, denn ich würde doch nichts von ihm, nichts von seinen Taten erfahren."

(1) Tales of Mistery and Imagination, by Edgar Allan Poe, with an Afterword by Jonty Claypole. Barnes and Noble Books, New York, 2003.