Des de la finestra

Anekdote zur Senkung der Arbeitsmoral

2012-01-22T20:25:00.005+01:00

HEINRICH BÖLL

In einem Hafen an einer westlichen Küste Europas liegt ein ärmlich gekleideter Mann in seinem Fischerboot und döst. Ein schick angezogener Tourist legt eben einen neuen Farbfilm in seinen Fotoapparat, um das idyllische Bild zu fotografieren: blauer Himmel, grüne See mit friedlichen schneeweißen Wellenkämmen, schwarzes Boot, rote Fischermütze. Klick. Noch einmal: klick. Und da aller guten Dinge drei sind und sicher sicher ist, ein drittes Mal: klick.

Das spröde, fast feindselige Geräusch weckt den dösenden Fischer, der sich schläfrig aufrichtet, schläfrig nach einer Zigarettenschachtel angelt; aber bevor er das Gesuchte gefunden, hat ihm der eifrige Tourist schon eine Schachtel vor die Nase gehalten, ihm die Zigarette nicht gerade in den Mund gesteckt, aber in die Hand gelegt, und ein viertes Klick, das des Feuerzeuges, schließt die eilfertige Höflichkeit ab. Durch jenes kaum messbare, nie nachweisbare Zuviel an flinker Höflichkeit ist eine gereizte Verlegenheit entstanden, die der Tourist - der Landessprache mächtig - durch ein Gespräch zu überbrücken versucht.

"Sie werden heute einen guten Fang machen."

Kopfschütteln des Fischers.

"Aber man hat mir gesagt, dass das Wetter günstig ist."

Kopfnicken des Fischers.

"Sie werden also nicht ausfahren?"

Kopfschütteln des Fischers, steigende Nervosität des Touristen. Gewiss liegt ihm das Wohl des ärmlich gekleideten Menschen am Herzen, nagt an ihm die Trauer über die verpasste Gelegenheit.

"Oh, Sie fühlen sich nicht wohl?"

Endlich geht der Fischer von der Zeichensprache zum wahrhaft gesprochenen Wort über. "Ich fühle mich großartig", sagt er. "Ich habe mich nie besser gefühlt." Er steht auf, reckt sich, als wolle er demonstrieren, wie athletisch er gebaut ist. "Ich fühle mich phantastisch."

Der Gesichtsausdruck des Touristen wird immer unglücklicher, er kann die Frage nicht mehr unterdrücken, die ihm sozusagen das Herz zu sprengen droht: "Aber warum fahren Sie dann nicht aus?"

Die Antwort kommt prompt und knapp. "Weil ich heute morgen schon ausgefahren bin."

"War der Fang gut?"

"Körben gehabt, fast zEr war so gut, dass ich nicht noch einmal auszufahren brauche, ich habe vier Hummer in meinen wei Dutzend Makrelen gefangen..." Der Fischer, endlich erwacht, taut jetzt auf und klopft dem Touristen beruhigend auf die Schultern. Dessen besorgter Gesichtsausdruck erscheint ihm als ein Ausdruck zwar unangebrachter, doch rührender Kümmernis.

"Ich habe sogar für morgen und übermorgen genug", sagt er, um des Fremden Seele zu erleichtern. "Rauchen Sie eine von meinen?"

"Ja, danke."

Zigaretten werden in die Münder gesteckt, ein fünftes Klick, der Fremde setzt sich kopfschüttelnd auf den Bootsrand, legt die Kamera aus der Hand, denn er braucht jetzt beide Hände, um seiner Rede Nachdruck zu verleihen.

"Ich will mich ja nicht in Ihre persönlichen Angelegenheiten mischen", sagt er, "aber stellen Sie sich mal vor, Sie führen heute ein zweites, ein drittes, vielleicht sogar ein viertes Mal aus, und Sie würden drei, vier, fünf, vielleicht gar zehn Dutzend Makrelen fangen - stellen Sie sich das mal vor."

Der Fischer nickt.

"Sie würden", fährt der Tourist fort, "nicht nur heute, sondern morgen, übermorgen, ja, an jedem günstigen Tag zwei-, dreimal, vielleicht viermal ausfahren - wissen Sie, was geschehen würde?"

Der Fischer schüttelt den Kopf.

"Sie würden sich spätestens in einem Jahr einen Motor kaufen können, in zwei Jahren ein zweites Boot, in drei oder vier Jahren vielleicht einen kleinen Kutter haben, mit zwei Booten und dem Kutter würden Sie natürlich viel mehr fangen - eines Tages würden Sie zwei Kutter haben, Sie würden...", die Begeisterung verschlägt ihm für ein paar Augenblicke die Stimme, "Sie würden ein kleines Kühlhaus bauen, vielleicht eine Räucherei, später eine Marinadenfabrik, mit einem eigenen Hubschrauber rundfliegen, die Fischschwärme ausmachen und Ihren Kuttern per Funk Anweisungen geben. Sie könnten die Lachsrechte erwerben, ein Fischrestaurant eröffnen, den Hummer ohne Zwischenhändler direkt nach Paris exportieren - und dann...", wieder verschlägt die Begeisterung dem Fremden die Sprache.

Kopfschüttelnd, im tiefsten Herzen betrübt, seiner Urlaubsfreude schon fast verlustig, blickt er auf die friedlich hereinrollende Flut, in der die ungefangenen Fische munter springen. "Und dann", sagt er, aber wieder verschlägt ihm die Erregung die Sprache.

Der Fischer klopft ihm auf den Rücken, wie einem Kind, das sich verschluckt hat.

"Was dann?" fragt er leise.

"Dann", sagt der Fremde mit stiller Begeisterung, "dann könnten Sie beruhigt hier im Hafen sitzen, in der Sonne dösen - und auf das herrliche Meer blicken."

"Aber das tu' ich ja schon jetzt", sagt der Fischer, "ich sitze beruhigt am Hafen und döse, nur Ihr Klicken hat mich dabei gestört."

Tatsächlich zog der solcherlei belehrte Tourist nachdenklich von dannen, denn früher hatte er auch einmal geglaubt, er arbeite, um eines Tages einmal nicht mehr arbeiten zu müssen, und es blieb keine Spur von Mitleid mit dem ärmlich gekleideten Fischer in ihm zurück, nur ein wenig Neid.

EL ROMANTICISME

2012-01-22T19:44:00.001+01:00

“EL ROMANTICISME” per Manuel Jorba i Jorba. (Extracte)

El terme “romanticisme” i els seus afins designen el fenomen històric de la radical transformació del concepte d’autor i del de la creació literària (i estilística en general) produït en fer crisi, el darrer terç del segle XVIII, els plantejaments que havien desembocat en el Neoclassicisme. Aquest fenomen (esdevingut un actiu moviment sorgit en un principi a la Gran Bretanya i a Alemanya) s’estengué a les altres literatures i cultures occidentals, que hi aportaren plantejaments originals i enriquidors, tot mantenint unes característiques comunes.

El Romanticisme fou també una lluita contra les barreres dels gèneres, sobretot entre el tràgic i el còmic, o entre poesia i prosa. Per altra banda, fou el descobriment del potencial poètic de la poesia popular, entesa idealment com una creació col•lectiva, en la qual es conservarian les característiques de naturalitat, espontaneïtat i ingenuïtat de la poesia “primitiva”.

El Romanticisme fou, per damunt de tot, la reivindicació activa de l’originalitat universal, feta possible pel desplegament lliure, en el poeta i en l’artista en general, de la “imaginació” i de la capacitat creadora, i per la recerca de l’expressió característica, en front dels principis de la “imitació” i de la subjecció a cànons formals establerts.

LA RENAIXENÇA

2012-01-22T19:05:00.002+01:00

EXTRACTES ESCOLLITS de l'obra “HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA”, Part Moderna, Volum VII, per Joaquim Molas, director, i altres. Editorial Ariel, Barcelona 1986.

Capítol I “LA RENAIXENÇA”, Per Manel Jorba i Jorba.

El concepte de Renaixença no remet a un període sinó a un moviment complex i plural, no reduïble a una única opció cultural, la literària, ni a una única direcció ideològica; la qual cosa és originada, en un procés continuat, a partir de factors causals i modificadors complexos, des de certes iniciatives i anàlisis il•lustrades fins a fenòmens polítics, econòmics i culturals del primer terç del segle XIX. Tot plegat té per justificació i objectiu últims (inconscients o tot just intuïts al principi) la necessitat de seleccionar i recuperar els signes considerats típics d’una identitat nacional catalana diferenciada i de definir-la.

Aquests signes són diversos i de diferent transcendència, perquè, en la recerca de la identitat, al llarg dels anys es modifiquen plantejaments i objectius, d’acord amb les opcions ideològiques dels diferents grups renaixentistes.

Especialment per part de determinats professionals i institucions, es posa l’accent en el patrimoni literari culte, en l’històric i arqueològic, en el filosòfic i en el jurídic, que configuren interessos objectius de vessants específics, integrats en la pluralitat de la Renaixença.

En 1833-1841, comencen a ser operatius els factors històrics desencadenants del canvi de mentalitat i d’actitud aparellat a l’arrencada del procés (característic i diferent de qualsevol altre) de reconeixement, recuperació i definició de la pròpia identitat nacional i del paper fonamental del vessant literari en aquest fet.

"LA PUNYALADA", DE MARIÀ VAYREDA

2012-01-22T18:38:00.003+01:00

“La Punyalada”, de MARIÀ VAYREDA, Edicions 62, Barcelona 1980.

1.- PRECEDENTS EN LES MEVES LECTURES CASTELLANES D’ESTUDIANT.

Aquesta novel·la de M. Vayreda em porta records de “Tirano Banderas” de Valle Inclán, probablement pels seus personatges rurals i bandolers, pels seus escenaris: la Garrotxa, els Pirineus... les distàncies dels quals es veuen engrandides i magnificades encara més, per les circumstàncies del segle XIX, tan allunyades dels mitjans de transport i comunicació que avui coneixem.

Vaig llegir la novel·la de Valle Inclán per recomanació del professor de literatura espanyola de l’Institut "Jaume Balmes” de Barcelona, durant el curs pre-universitari , 1965-66, que es deia Guillermo Díaz Plaja. Per cert, que semblava que en la literatura espanyola no hi entrés la catalana, perquè ben poques coses catalanes ens va fer llegir... segurament només “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors; i encara en una edició castellana de la Col·lecció Austral. Fora d’això, només recordo que el professor va fer alguna al·lusió a la poesia de Joan Maragall, però citant sempre els versos en la seva traducció castellana.

Vaig entendre millor aquesta mentalitat castellanitzadora del professor Díaz Plaja molts anys després, el 2008, quan l’advocat Francesc Casares i Potau (Barcelona, 1927) va publicar la primera part de les seves memòries. Casares, que també havia estudiat al mateix institut que jo, però molt abans, explica que aquell professor, en saber que Casares tenia moltes ganes d’escriure coses en català --més endavant, quan fos gran-- li va recordar: “... y piense Vd. en la inmensidad del mercado de lectores sudamericanos, que en la actualidad existe...”

I ara jo ho relaciono amb aquells versos d’Antonio Machado, que la Editorial Espasa Calpe va mantenir censurats durant tants anys, en el volum de la seva poesia completa, publicada en la mateixa Colección Austral:

“Castilla miserable,

ayer dominadora,

envuelta en sus harapos,

desprecia cuanto ignora.”

2.- REFERÈNCIES A LA DANSA D’ALPENS (LLUÇANÈS).

“... el ball s’anava engrescant, acabant per prendre-hi part tota la fadrinalla, i la rodona en la que giravoltaven l’Ibo i la Coralí vingué a plantar-se al nostre davant. Dansaven el ball francès, espècie de galop infernal en què, al final de cada passada, són les mosses arborades enlaire, preses per sota les aixelles pels balladors de cada mà, i vaig haver d’amargar el mal trago de veure com, embogida de riure, entre l’Ibo i un xicotàs francès, tiraven amunt, amunt, a la meva estimada, fent-la surar dos pams sobre el nivell de les demés, amb una persistència bestial, com si me’n fessin present allà, o volguessin posar a prova la meva mansuetud. Ella semblava endreçar-me, des del pavès en què es veia muntada, mirades indefinides, que lo mateix podien ser coqueteries de mofeta, que disculpes de noia avergonyida...” (pàg. 50 de “La punyalada”)

És possible que n’hi hagi moltes més, de referències literàries a la dansa d’Alpens (petit municipi de menys de cinc-cents habitants, situat al Lluçanès), però aquesta és la primera (i per ara l’única) que jo he trobat. A Alpens la ballen el diumenge a la tarda, al final de la festa major. La nit abans ja s’ha fet el correfoc, amb l’escenificació de la mort per emboscada d’un cabdill dels liberals, Cabrineti, a mans dels carlins comandats pel general Savalls. I a mi no em costa gens d’imaginar M. Vayreda (1853-1903), --carlí ell mateix i ben proper a l’estat major de Savalls-- envoltat d’uns fets semblants.

3.- UNA PART DE LA HISTÒRIA DE LA INFÀMIA UNIVERSAL.

En llegir les tortures de què eren víctimes alguns presoners dels militars o paramilitars de l’època d’aquesta novel·la, no puc deixar de pensar que ja fa molts anys que Catalunya també és present en la vergonyant història de la infàmia universal, història sempre inacabada i sempre present.

4.- LA CORALÍ, UNA HOSTATGE ATÍPICA.

Davant el llarg i perllongat captiveri de la Coralí, en poder dels bandolers, no em puc estar de rememorar aquella síndrome d’Estocolm, forjada per primera vegada en referir-se a un estat d’ànim especial que fou observat, durant els anys ’60 i ’70 del segle XX, en alguns dels soldats nord-americans, desertors de la guerra de Vietnam, que anaven a buscar refugi polític a Suècia.

Al final de la novel·la, l’actitud del protagonista, l’Albert, que no accepta ni rebutja la Coralí retrobada, sinó tot el contrari, em confirma en aquest record de la síndrome d’Estocolm.

5.- ELS GAL·LICISMES I ALGUNS CASTELLANISMES.

Són nombrosos i curiosos els gal·licismes (i alguns castellanismes) que Vayreda utilitza en els seus textos. Per exemple:

“Alto là, dimosella! –vaig fer-li, retenint-la pel braç-- . Va o no va de veres?” (pàg. 96)

“Vós ja em coneixeu, n’és pas? Soc un pobre minyó...” (mateixa pàg.)

“Per aquells temps vingué l’aplec del Coral tan desitjat. Me presentà la seva “tanta”, que la rebé plorant i menjant-se-la a petons...” (pàg. 104)

“Amigo, aquesta és grossa.” (pàg. 116)

“Creieu que són aquesta púrria tropes organitzades per a donar-los-hi “cuartel”? (pàg. 176)

Per molts anys, Narcís Comadira!

2012-01-22T10:58:00.003+01:00

AIGÜES PROFUNDES

Aquesta llum d’agost que tot el dia

ha fet dansar abusiva els seus dimonis,

ara la lassitud la venç i cau

aplomada, desfeta, vespre avall,

cap a un mar de tenebra que la salva

de l’excés de certesa.

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso

—mentre una lluna minvant, mig despectiva,

ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—

i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Fraga, la mort.

2012-01-16T15:20:00.001+01:00

http://www.vilaweb.cat/mailobert/3971676/fraga-mort.html

Matí de diumenge

2012-01-15T09:37:00.003+01:00

Matí de diumenge. Fred.
Tot està quiet, i em llevo amb els somnis encara mig vius a la desmemòria. No eren dolents. He estat amb gent que feia temps que no veia.
Quietud. Núvols. Un campana insistent. Res no es mou, llevat d'una branca d'olivera que tremola. Un pardal espars. Un gat furtiu.
Llar de foc apagada. Sé que encara hi ha brases i gaudeixo la idea del foc futur.
Sento la dutxa i sé que estàs despert, també. Esmorzarem.
Matí de diumenge i un xiprer que gronxa, al lluny.
Encara tenim els arbres. Encara tenim el temps. Encara ens tenim.

No vull res més.

Tarda d'hivern

2012-01-12T10:07:00.004+01:00

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema

que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,

de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall

que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.

Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent

que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,

sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.

(Feliu Formosa)

Eivissa

2012-01-10T11:14:00.001+01:00

Eivissa *, sol i ferida. Edificis buits, com closques de petxines monstruoses. S'han deixat comprar, s'han hagut de vendre? Hi ha grues a Dalt Vila, dos grans ocells immòbils i sinistres.

Eivissa, sol i núvols, calidoscopi del vent que arrissa onades. Penya-segats amb història escrita a la pedra plegada, cales petites, recers, i el mar com un rellotge que escriu i esborra el temps a la sorra deserta.

Hivern.

Eivissa, Madina Yabisa, i la cantarella que parla la seva gent. S'ho agafen tot amb calma. Són savis de temps remots, rics de paraules dolces com peixos argentats que travessen l'aigua dels dies. Instants.

Eivissa i l'aigua. "Un pany de mar al revolt" de cada carrer. Sa mar, la mar, la seva, que ara et sorprèn davant i ara et fa l'ullet al costat, ara pampallugueja darrera. Illa. Les cases petites i blanques, les flors menudes dels prats (i no és primavera!), les flors que s'enfilen.

Eivissa i pedretes escampades de records. Érem joves. La llum ens enlluernava. Encara ens encega.

* EIVISSA topon.

Illa principal de les antigament anomenades Pitiuses, i avui agregada a l'arxipèlag de les Balears; cast. Ibiza. Està situada al SO. de Mallorca, i la terra continental que té més prop és la de Dénia. Ayviça és prop de Mallorques, Desclot Cron. 14. Illes de Ayviça e de Mallorqua, Tirant, c. 100. Lo modis de sall d'Ayvissa a XVI quintars de Barchinona, Conex. spic. 88. La capital d'Eivissa és una ciutat antiga que oficialment té el mateix nom, però en el llenguatge dels nadius de l'illa és anomenada simplement Vila. Escampats per dins l'illa hi ha una vintena de poblets, alguns de certa importància com Sant Antoni de Portmany, però la majoria molt petits i formats de cases disperses.

Fon.: əјvísə (Eiv.); əɾvísə (Mall., Men.); iβísə (castellanisme Barc.); iβísa (castellanisme Val.).

Var. form.: Ervissa; Ibissa (castellanisme); Eviça (Euiça que era a la part de garbí, Jaume I Cròn. 47).

Refr.

—«Ervissa, terra de pins» (Mall., Men.). «Qui té bé i es cerca mal, vagi a Eivissa a treure sal» (Men.). «Els d'Eivissa, quan plou, la deixen caure» (Mall.). Farem com es d'Ervissa en dia que plou, Ignor. 7.

Etim.: la forma Eivissa ve directament de l'aràbica Yābisa, ‘illa seca’, que és una adaptació que feren els moros a l'àrab, de la forma Ebusus que trobam documentada en els geògrafs llatins i que prové del fenici i significava ‘illa de pins’, segons Millàs Vallicrosa (en la revista «Sefarad», i, 320).

(Diccionari català, valencià i balear)

Bon any nou!

2011-12-29T18:47:00.000+01:00

CLAR GENER

Clar gener,

ametller,

boira fina.

És la neu,

amb pas lleu,

que empolsina

tendre blanc,

cada branc

de flor rosa.

En la llum,

tènue fum

es reposa...

Rosa Leveroni, Obra poètica completa

Bones festes!

2011-12-16T20:33:00.000+01:00

Bolets a La Cirera

2011-12-13T14:12:00.000+01:00

Hi ha núvols afuats al cel de La Cirera, parracs blancs esfilagarsats pel vent, esllavissats.

La Isabel, la mestressa, la germana, m'acompanya al Serrat a buscar bolets. Jo no en trobaria cap de bo. M'extasia la llum d'aquest migdia esplèndid, el sol tebi, les vaques de color de terra al prat verd, les pinyes arraulides sota els pins com flors de foc imaginades. I els bolets de vaca, tan grocs, i els d'ovella, de color de fusta, tan grossos, arraïmats, que serveixen només per admirar la tardor que s'acaba.

Però ella sap els llocs, hi va amb l'experiència de molts anys: de dret, al racó privilegiat on els fredelucs treuen l'encís de la caputxa grisa, com barrufets secrets sota les romegueres o els marges.

Tornem amb dos rovellons esplèndids, també, potser els últims de la temporada, color de posta encesa. Ens espera el dinar i la conversa a la cuina temperada, plena d'olors i de claror de tarda.

ZUSAMMENFASSUNG

2011-12-05T12:21:00.001+01:00

(“Fremdgänger” von Ronald Reng, Kapitel 3)

Der Kapitel fängt in den Hotelzimmer an. Aus der Hotellobbyruft Tobias eine junge Frau an und sagt sie warte unten auf ihn. Er denkt, dassder Anruf ein Witz ist.

Später ist Tobias alleine im Aufzug und fühlt sichschläfrig.

And er Rezeption trifft er Jelena, die Dolmetscherin. Sieist verletzt , dass er einfach aufgelegt und sie eine halbe Stunde hat wartenlassen.

Er schlägt vor, zu Fuss zu Revagaz zu laufen, weil es nichtweit ist. Jelena mag die Idee nicht. Sie überqueeren vor dem Hotel die halbeStrasse, bis zum Mittelstreifen. Der Verkehr donnert zu beiden Seiten. Sisprechen miteinander darüber, was er in London macht und sie in Kiew... abersie ist immer schlecht gelaunt. Tobias denkt dass sie vielleicht ein Problemmit Deutschen hat, weil er Deutscher ist. Aber nein, sie hat kein Problemdamit. Auch können sie sich nicht über die Stadt Kiew einigen: Jelena mag Kiew nicht und er, dagegen, schon.Die Wut vernebelt Tobias den Kopf und er verliert die Kontrolle über seineWut. Jelena weint fast, als Tobias ihreFähigkeit als Dolmetscherin anzweifelt.

Plötzlich steht Tobias schwer atmend in einer niedrigennackten Unterführung und weiss für einen Moment nicht, wo er ist... Jelenaschaut ihn an und ist ahnungslos was nun kommen soll.

In der Konferenz ist Tobias geistesgegenwärtig. DerNervenzusammenbruch liegt hinter ihm. Er bemerkt, dass Jelena genauso ist. Siesitzen im Büro des Geschäftsführers von Revagaz. Auf dem Schreibtisch steht einekleine hellblau-gelbe Fahne, die ukrainischen Farben. Rechts von der Fahne sitzder Vertreter von Revagaz’ ukrainischen Hausbank. And er anderen Aussenseitedes Tisches der Vertreter der Rechtsabteilung der Firma. Direkt hinter derFahne der Chief Financial Officer, Akim Venglinski. In der Mitte, Herr Skoba,Geschäftsführer.

Tobias erklärt, dass sie die Bilanzen durchsehen und dieBohrfelden besichtigen werden, um vor dem österreichischern Konzern Revagaz mitall seinen Stärken darzustellen. Sie sprechen und sprechen...

Nach einer Stunde sagt Skoba er habe zu tun und es würde ihmeine Ehre sein Tobias zum Abendessen einladen zu dürfen...

Wieder in seinem Hotelzimmer, denkt Tobias über denNervenzusammenbruch nach. Er ist zufrieden weil er glaubt, dass er feinfühligerist, als gemeinhin von einem Investmentbanker angenommen und der Zusammenbruchein Zeichen war, dass er wirklich hart arbeitet.

Später im Restaurant, mit Stripteasetänzerinnen un dalles,lacht Skoba wie ein Pferd. Tobias sträubt sich dagegen, doch er kann es nichtverhindern: er legt seinen Arm um Skobas Schulter und der Chef erwidert dieGeste.

Òrbites

2011-12-02T09:17:00.001+01:00

Mira

Les òrbites de les absències giren i giren, lentament. Xuclen des de dins de l'ombra negra. Som tan a prop i no podem tocar-nos!

Cadascú fa i desfà el seu propi collaret del temps, esbalaït de cada albada, sol dintre la sorpresa, astorat.

Milions d'anys d'estrèlles pretèrites ens fan el préstec d'una llum que sembla real. Engrunes còsmiques.

Les òrbites de les presències giren i giren, enfora, tan ràpides que semblen immòbils. Som tan lluny i podem intuir-nos!

Cadascú és ningú. Tan grans i tan petits, només som alè dels astres.

Les estrelles han trobat noves maneres de morir. Que vol dir viure.

SEMINARE

2011-11-27T19:53:00.001+01:00

In diesem Kurs 2011-12, wie in früheren Kursen, gibt es inder Fakultät von Philologie ein Seminar über Kulture und Sprache aus dem Altertum.Gleich gebe ich einige Kommentare von mir aus der letzten Sitzung: “Das Problemder Sexualität. Sex und Eros” und “Der Tod und das Jenseits.”

1 DIE SEXUALITÄT ALS PROBLEM ?

Mir fällt auf , dass man uns die Sexualität als ein Problemvorstellt und den Tod, dagegen, nicht.

2 DIE FÜNF VEKTORE

Herr Professor Sanmartín hat uns fünf Vektoren die im Sexzusammenfliessen erklärt: Geschwindigkeit, Treffen, Leidenschaft, Vergnügen undSport. Und ich frage ob diese Liste verändert oder vielleicht nur ergänztwerden könnte, beim Anblick der in diesem XXI Jahrhundert von der Massen Medienprovozierten neuen Verhältnisse.

Zum Beispiel, warum ein Mann, der zu einer weltbekanntenwirtschaftlichen Autorität gehört und in einem Luxushotel wohnt, vor einerPutzfrau in diesem Jahr 2011 in der Art Dominique Strauss Kahns reagiert?

Was für ein Atavismus oder was für eine alte Erfahrung ausder alten Kulture (oder Unkulture) steht hinter dieser Tätigkeit?

Heutzutage haben Millionen Menschen Informationen über dieseTätigkeit bekommen. Natürlich konnten sie die nicht in Altertum bekommen.Deshalb frage ich was für einen Einfluss auf die Weiterentwicklung der ethischen und moralischen Sitte, inVerbindung mit der Sexualität (Sex und Eros) diese Millionen Menschen bewirkenkönnen?

Nächste Woche mehr Komentare...

3 JUNGFRAUEN

Vor vielen Jahren hatte ich ein Gespräch über Religionen miteinem Mann aus Kurdistan, der, ausser atheistisch zu sein, sehr politisiert warund, in einem Augenblick, hat er mir aufgespiesst:

“... sonst gibt eseine andere Frage in dieser katholischen Religion, die ich für sehrproblematisch halte: was für eine Rolle spielen alle diese Mädchen, die auf den Altaren der Kirchen stehen und die man Jungfrauennennt ?”

Auf diese Weise bemerkte ich , dass von ausserhalb desBereiches des Abendlandes diese ganze Angelegenheit der katholischen Jungfrauenlächerlich wirken würde...

Und deshalb, hätte es mich sehr interessiert, dass man inder Sitzung der 27 Oktober mehr auf der Dauerhaftigkeit der Kulturen des altenNahen Osten in diese Affäre der Jungfrauen bestanden hätte.

(Versió catalana)

Silencis

2011-11-22T09:56:00.001+01:00

Plou seguit, sense parar.

L'aigua dels dies ens arrossega, inclement. Arrapats a les roques, xops i enfredorits, lluitem contra les onades que se'ns voldrien endur i, alhora, somniem estranys viatges mar endins, cap al país utòpic d'Horitzó, allí on les llegendes diuen que neix la llum i que pots tocar el cel amb les mans.

Entumits, amarats de llunes, aguantem una rera l'altra les marees. Els dolors petits, agulles de fred contra la pell nua, ens dipositen molses a les cames i petxines a les mans que s'engrunen, lentes.

Quan, finalment, el sol esquerdi els núvols, sortirem esperançats al porxo, però potser ja no ens podrem moure.

NOVEMBER

2011-11-20T20:11:00.001+01:00

Im November erinnere ich mich an Günter Grass, weil er 1992 13 Sonette mit dem Titel “Novemberland” geschriben hat. Und im letzten Oktober habe ich in der satirische Wochenzeitung “El Triangle” aus Barcelona (7-10-11, Seite 14) einen Artikel über Deutschland gelesen: “Ein Staat, zwei Länder”, von Neus Pérez aus Berlin.

Die Autorin spricht über das Jubiläum des Mauerfalls, über der Länderfinanzausgleich... und über die verschiedenen Worte die man in Deutschland benutzt um was im November 1989, zwischen die Bundesrepublik Deutschland und die Deutsche Demokratische Republik geschehen ist: die Wiedervereinigung (reunificació), die Adhäsion (adhesió)... aber Pérez erwähnt nicht “Anschluss”.

Ich weiss, dass Günter Grass oft dieses Wort benutzt hat um das Ereignis (1989) zu nennen. Und daselbe Wort, “Anschluss” wird heute in der Geschichte benutzt um die Eingliederung Österreichs in das Deutsche Reich (1938) zu erzählen.

Und ich frage: warum so wenige Leute in Deutschland dieses Wort sagen wenn sie über 1989 sprechen? Vielleicht Angst? Gibt ist Angst um an zu viel zu erinnern?

Allerdings fängt des 8 Sonett von Günter Grass mit diesem Quartett an:

“Die Angst geht um, November droht zu bleiben.

Nie wieder langer Tage Heiterkeit.

Die letzten Fliegen fallen von den Scheiben,

Und Stillstand folgt dem Schnellimbiss der Zeit.”

Francesc Arnau i Arias 7-11-11

I el meu professor de llengua alemanya, el senyor Ulrich Roth de l’Escola d’Idiomes Moderns de la Universitat de Barcelona, diu:

“Ich glaube nicht, dass jemand Angst hat. Es ist wohl mehr, dass -ausser Grass- nicht viele Leute auf die Idee kommen, oder sie richtig finden, diese beiden völlig verschiedenen historischen Ereignisse gleich zu setzen...”

WESTERWELLE

2011-11-20T19:09:00.001+01:00

Ich habe in “El País” (Freitag, 28-10-11, seite 51) gelesen dass die Weltkrise auf Herrn Westerwelle nicht einzuwirken scheint. Das kann man wenigstens aus seiner neuen Immobilientransaktion schliessen.

Der deutsche Aussenminister hat in “Son Vida" (Mallorca) ein Haus gekauft; es wurde auf zwei Millionen Euros geschätzt und hat respektable Kennzeichen: das Gebäude ist 400 .- Quadratmeter gross, in einem Gelände von 2000.- m2 gebaut und das Schwimmbad ist 60.- meter lang.

“El País” betont, dass Herr Westerwelle an Kritik gewöhnt ist. Während der letzte Krise der Freien Demokratischen Partei (FDP) hat er sich im Aussenministeriumsgebäude verschanzt, das ist das zweithöchste Gebäude in Berlin.

Die insulare “Mallorca Zeitung” erzählt, dass dem Minister im Urlaub Golf zu spielen und Kunstgalerien zu besuchen gefällt. Er ist Kunstsammler.

Ein sehr berühmter Witz sagt, dass Mallorca das siebzehnte deutsche Bundesland ist...

Francesc Arnau i Arias, 2-11-11

Brevíssimes reflexions

2011-11-13T13:52:00.001+01:00

Brevíssimes reflexions sobre les sessions dels dies 27-10-11 (“El problema de la sexualitat. Sexe i Eros”) i 10-11-11 (“La Mort i el Més Enllà”) dels “Seminaris a Quatre Bandes” (Pròxim Orient Antic i Món Egeu. Cultures i Llengües de l’Antiguitat), que es realitzen aquest curs 2011-12, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona

1.- LA SEXUALITAT COM A PROBLEMA ?

Em crida l’atenció que la sexualitat se’ns presenti com a un problema i, en canvi, la mort no.

2.- ELS CINC VECTORS

El professor Sanmartín ens va explicar cinc vectors que conflueixen en el sexe: Velocitat, Trobada, Passió, Diversió i Esport. I jo pregunto si aquesta llista no s’hauria de modificar o potser només complementar, a la vista de les noves situacions que creen els mitjans de comunicació de masses, en aquest segle XXI. Per exemple, què és el que fa que un home, que forma part d’una autoritat econòmica mundial i que s’allotja en un hotel de luxe, reaccioni davant d’una treballadora de la neteja de la manera que ho va fer Dominique Strauss Khan a Nova York, aquest mateix any 2011 ? Quins atavismes poden haver-hi o quina pervivència de les cultures (o de les incultures) antigues pot haver-hi darrera d’aquestes actuacions ? Quina influència pot tenir la reacció –que es provoca ara i que, evidentment no era impossible a l’Antiguitat—per part de milions de persones, que reben informació d’aquests fets, sobre la evolució dels costums, en relació amb la sexualitat (sexe i eros) ?

3.- LES VERGES

Fa molts anys vaig tenir una conversa sobre religions amb un home del Kurdistan, que a més de ser ateu, estava molt polititzat i, en un moment donat, em va etzibar: “...todavía hay otra cuestión que considero muy problemática en esta religión católica: qué representan todas esas chicas que ponen en los altares de las iglesias y a las que llaman vírgenes?” Així em vaig adonar que, des de fora de l’àmbit del món occidental pot arribar a semblar ridícul tot aquest afer de les verges catòliques. I és per això que, en la sessió del dia 27-10-11, m’hauria interessat que s’insistís més en buscar la pervivència de les cultures del Pròxim Orient Antic i del Món Egeu en el tema de les verges.

4.- EL PUDOR

Si no vaig errat, em sembla que fou el mateix professor Sanmartín, en la sessió del 10-11-11, que va parlar que, a la vista del desenvolupament de la història coneguda, en relació amb la sexualitat, potser es pot afirmar que, en el decurs dels segles, el pudor i la discreció en les relacions humanes ha guanyat terreny. I és aleshores que em varen passar pel cap les esqueles mortuòries, publicades en mitjans de comunicació d’Alemanya, que ens va ensenyar un professor, a principis d’aquest curs 2011-12, a l’Escola d’Idiomes Moderns de la UB.

Resulta que, en una d’aquestes esqueles, les lletres més grans eren per destacar, naturalment, el nom de la persona traspassada, que era una dona, però després s’hi feia constar també el nom del vidu i, a continuació, hi havia la llarga llista de les seves característiques personals, des de l’edat i l’estatura fins al pes, passant per la intel·ligència, l’humor, les seves virtuts... Finalment feia constar el seu número de telèfon mòbil...

Potser aquí també es podria investigar quins elements de les cultures antigues han perdurat.

5.-ELS COLORS DE LA TARDOR

Quan, en parlar de la immortalitat, algú ens va recordar els colors de la tardor --és a dir ara mateix-- fora de la ciutat, vaig notar en la cara de la gent de la sala, que tothom se’ls estava imaginant i a mi em va venir al cap el “Cant Espiritual” de Joan Maragall i aquella interpretació poètica que se’n pot fer, segons la qual no caldria morir-se perquè aquí mateix, en aquest món de què gaudim, que podem veure i tocar, ja s’hi està prou bé...

(Signat: Francesc Arnau i Àrias, estudiant de doctorat)

Cireres d'arboç

2011-11-11T16:17:00.001+01:00

Fotografia:Joan Astor Vignau

La tarda afruitada s'ha fet cabdellet aspre a les cireres d'arboç. Hi passa la llum, tamisada; hi passen les mirades dels vianants sense rumb. Ocells matiners ja se n'han endut les més vermelles; queda el repunt de colors i les flors futures, a punt de caure en l'oblit.

Engrunes

2011-11-07T11:16:00.000+01:00

Núvols trencats, aigua passada. El sol, tafaner, surt a mirar la terra rentada: la pell de l'herba, les fulles escombrades.
Quietud de tempesta acabada. Remor de riu inflat. Repunt d'ocells.

Som Cigronets perduts. Que les engrunes de sol ens tornin al camí de casa: adobarem teulats i encendrem el foc, quan la claror s'estimbi, exhausta.

Camí de faigs i boira a Cabrera.

2011-11-02T09:51:00.000+01:00

Les fulles dels faigs, tan senceres i molles, semblen acabades d'envernissar. Al terra, flonges, o a les branques, transparents.

Caminants de diumenge (tot i que és dimarts) provem d'aturar el temps, il.lusos: volem endur-nos a la càmera el caient exacte de la llum filtrada per la boira, la perfecció intuïda d'un insecte aturat, els bolets tan escassos i pàl.lids a la cova d'una soca humida, la molsa com un abric del marge, el vermell encès d'una blada que ens espera al revolt del camí.

Caminants dels anys, fem conversa mentre el sol juga a cuit i amagar i es vessa per una esquerda de núvols damunt la plana de Cal Vidrier, estesa com un llençol verd a la vall esbalçada. "A tal hora aquí", diem, mentre els uns tornen a pujar la muntanya i els altres ens quedem a a contemplar-la: espadats brodats amb vermells i verds i grocs. Confiem en les hores com si fossin reals.

Les esquelles dringuen, i sota els roures sacsejats pel vent les aglans que cauen són minuts rodons.

EIN DOKTORTITEL DER PHILOLOGIE

2011-10-29T22:52:00.003+01:00

Um den Doktortitel der Philologie zu bekommen, werde ich eine Persönlichkeit aus der Mythologie studieren: Iphigenie.

Im V Jahrhundert vor unserem Zeitalter hat Euripides zwei Tragödien geschrieben, deren Namen sind “Iphigenie auf Aulida” und “Iphigenie auf Taurida”.

Später, im XVII Jh. nach unserem Zeitalter, hat Racine seine “Iphigenie” ausgearbeitet.

Noch später, im XVIII Jh. war Goethe der Dichter, der seine “Iphigenie auf Tauris” öffentlich gemacht hat.

Und im unserem XX Jh. hat ein Dichter aus Barcelona, Joan Maragall, diese deutsche Tragödie in die Katalanische Sprache übersetzt.

Das heisst ich muss wirklich versuchen die griechische Literatur des V Jh., die französische Literatur de XVII Jh., die deutsche Literatur des XVIII Jh. und die katalanische Literatur des Anfang XX Jh. gut zu verstehen.

Gerade jetzt habe ich verstanden, dass Maragall in seinem Vorwort zu der Übersetzung, für Goethes Iphigenie und gegen Euripides Iphigenie Partei genommen hat.

Warum? Weil Goethes Iphigenie ihre Ziele ohne Lügen zu sagen und ohne Betrügerin zu sein erreicht hat.

So war unser Maragall.

DER LETZTE MAI

2011-10-29T20:07:00.000+01:00

Am 1.Mai dieses Jahres, nach dem Tod Ossama Bin Ladens, gab es viele Kommentare zu dem Ereignis im Internet.

Eine Engländerin, Jessica Dovey, 24 Jahre alt, Lehrerin, die in Kobe (Japan) wohnt, hat geschrieben:

“Ich weine wegen des Todes tausender geschätzter Mensche und werde mich nie freuen über niemandes Tod, nicht einmal über eines Feindes Tod.”

Das ist ein gutes Zitat, finde ich, um das Ende dieses taliban zu kommentieren.

Dovey hat durch das Fernsehen erfahren, dass Bin Laden gestorben ist und hat dieses Kommentar an ihre Facebook Seite gehängt.

Danach hat sie ein Zitat Martin Luther Kings geschrieben:

“Den Hass mit Hass zu vergelten ist nützlich nur um den Hass zu multiplizieren und Dunkelheit zu den Nacht zu zusetzen...”

Später wurden diese Zitate durch Internet sehr oft wiederholt, aber ohne die Auführungszeichen zu respektieren und, auf diese Weise, werden beide Zitate Martin Luther King zugeschrieben.

Das ist nicht wichtig und heute ist es zu spät um zu versuchen den Irrtum zu korrigieren...

Farbalans de foc.

2011-10-27T12:57:00.001+01:00

Finalment, plou. L'aigua s'emporta pols i recances i ho envernissa tot: el cel és gris i inflat, però els colors són lluents. Al camí de Vallcàrquera, amb el rerafons sonor de la riera que s'escola avall, el castanyer gran és un calidoscopi de colors.
Hi ha un manat de bolets vora el camí, color de crema cremada, olor de diumenge.

El dia té una claror curta. El migdia és una hora quieta que s'estimba ja cap a la tarda.
Penso en cases buides, llars de foc ensutjades i fredes.
Enyoro farbalans de foc i els pares que ja no hi són.
Però tornarem a parar una taula ben llarga.

REICHE KRIMINELLE

2011-10-23T19:10:00.003+01:00

In “Fremdgänger”, ein Roman von Ronald Reng (g. 1970, Frankfurt am Main) kann man ein sehr politisches Gespräch zwischen Jelena und Tobias lesen:

Jelena sagt, er müsse sich für seinen Ehrgeiz nicht schämen; die Neider , die selber nichts erreichen, würden ihm einreden, es sei schlecht, nach etwas zu streben. Er dürfe sich von ihnen kein schlechtes Gewissen machen lassen. Es sei wichtig, was er tut. Er helfe mit seinem Wissen einem armen Land wie ihrem...

Aber Tobias widerspricht, er helfe ein paar reichen Kriminellen wie Skoba und Timoshenko, noch reichen zu werden.

Meiner Meinung nach ist das die Frage. Skoba und Timoshenko sind die Unternehmer, die Repräsentanten des Kapitalistischen Systems in der Ukraine, deshalb sind sie auch verantwortlich für die Armut der Ukraine.

Vor einigen Tagen, haben wir eine ökonomischen Diskussion in unserem Unterricht gehabt, aber die Leute sprachen nur über die Arbeiter, nicht über die Unternehmer. Auf diese Weise werden wir immer dieselbe Konklusion erreichen: die Arbeiter sind schuld an allen ökonomischen Problemen...

ZEITGEIST

2011-10-23T18:05:00.002+01:00

-Zeitgeist der, nur Sg; die Gesamtheit der Meinungen, die für eine Epoche typisch sind. (Langenscheidts Grosswörterbuch, Deutsch als Fremdsprache, Berlin 1997.)

-Zeitgeist (Englisch) Also Zeit Geist, Zeit-Geist (both rare), and with lower-case initial. [G., f. zeit: time + geist: spirit] the spirit or genius which marks the thought or feeling of a period or age. (The Oxford English Dictionary, Clarendon Press. Oxford, 1989).

Vielleicht ist das nötig?

Ja, vielleicht, aber manchmal finde ich ein wenig pedantisch ein Fremdwort zu oft in einem Gespräch zu benutzen...

Es gibt manche Leute die sich so verhalten, weil sie denken, auf diese Weise intelligenter zu erschienen.

Esperança

2011-10-22T21:02:00.002+01:00

http://www.vilaweb.cat/noticia/3941540/20111022/desenes-milers-manifestants-impulsen-bilbao-proces-pau.html

Esperem ocells

2011-10-19T10:40:00.000+01:00

Tristesa de pluja que no arriba, set dels camins.
Fulles que moren sense esclat. Fulles que encenen fanalets de tarda.
Penso en les arrels assedegades: som la mateixa xarxa sota la crosta eixuta. Però no ho sabem.
Ens mirem amb ulls de sorpresa. Amb ulls de por. Amb ulls d'absència. Oblidem que som carn del mateix temps.
Des de la carena, des de les fondalades. Obagues i clarianes. Branques amunt, mans esteses. Branques avall. Branques mortes.
Des de la petita gleva que ens manté vius. Des de la mateixa mort que ens espera.
Papallones a deshora.
Esperem ocells. Escampem llavors.

Res a celebrar!

2011-10-12T08:26:00.001+01:00

La tardor perduda

2011-10-07T10:41:00.001+01:00

L'estiu s'havia instal.lat al poble i no en volia marxar. Cada dia, un sol exuberant penjava del cel com una taronja encesa. Feia calor. Però l'octubre era ben entrat!
- Millor -deia l'alcalde- . Així no hem de pagar calefaccions.
- És cosa del canvi climàtic -deia el regidor de Medi Ambient, i arrufava el nas.

Un dia, una dona estrafolària va entrar a l'Ajuntament. Duia faldilles llargues i virolades, tenia els cabells arrissats i vermells, i una edat indefinida.

- Sóc castanyera -va dir-. Que puc fer la paradeta a la plaça?
- Castanyes? Amb aquesta calor?
- La tardor ha arribat -va dir la dona, enigmàtica. I va somriure amb els ulls, que eren de color de mel; i va somriure amb la boca ben vermella; però li faltava una dent.
- Ompli el formulari, senyora.
I la dona va escriure amb un posat concentrat i una punta de llengua fora, com fan els nens.
- No ha posat el nom! - va exclamar el burot, contrariat.
- Tant se val... -va dir la secretària.

- Quina ferum! -va dir el burot, quan la dona just havia tancat la porta.
- Només és olor de fum - va dir la secretària. A mi m'agrada!

Aquell dia, a la plaça, sota un sol inclement, la gent s'aturava a veure la paradeta insòlita: sabons artesanals, espelmes de color groc i taronja i torrat, collarets de llavors, quadrets de flors i fulles seques...
- Això no són castanyes, senyora - li va recriminar el burot, malcarat.
- La tardor ha arribat - va repetir la dona, i va somriure.

Cal al tard, la pretesa castanyera va embolicar les seves pertinences en un mocador de farcell, se'l va carregar a l'esquena i va fer via cap a l'estació del tren. Mentre caminava, els núvols s'havien aplegat a ponent i feien i desfeien colors.

Aquella nit va ploure, seguit, i la terra eixuta xuclava la saó, assedegada. Els bolets, secretament, van treure el nas rodó als marges. Feia un aire net i fresquet. Inexplicablement, tots els arbres lluïen, de cop, vermells i grocs inèdits.

Però el que més va agradar i sorprendre la gent va ser aquella oloreta de castanyes torrades que omplia les places i els carrers. Tothom va buscar en va la castanyera. No la van poder trobar enlloc...però la tardor, finalment, havia arribat!

Un ratolí de jardí

2011-09-30T12:17:00.000+01:00

Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.

Nyàmeres

2011-09-28T13:02:00.001+01:00

Hi ha petites papallones blanques que subratllen l'escalfor d'aquesta tardor tardana.
Sargantanes que s'allargassen al sol, i roses que encara esclaten.
L'aire fa olor de llibretes noves.
M'agrada tornar a ser a l'escola, ara d'alumna, amb el repte d'un llibre gruixut al davant.
La claror, però, s'escurça dia a dia, imparable.
Les nits estenen una fredor de seda per les valls.
Aquest any, tenim una gran florida groga de nyàmeres al Congost.

Flor de la desmemòria

2011-09-22T13:36:00.002+01:00

Dia internacional de l'Alzheimer

Setembre

2011-09-20T10:19:00.000+01:00

Airet de tardor, tebiesa del sol a migdia. La llum s'esbiaixa com un vel de núvia pels carrers. Criatures que saltironen camí de l'escola, esvalotats com ocells migradors.

A la plaça de Centelles, tan acollidora amb les cases antigues d'eixides amples, els músics de ferro toquen inacabablement una cercavila de silencis, sempre a punt per a la festa.

Piuladissa d'ocells que xerren com criatures.

El ventet que arrissa les mans dels arbres.

La plaça es buida, i la claror s'hi esberla com una fruita madura.

Meravella de núvols esmolats que passen, com veles blanques pel mar del cel.

Una ràdio llunyana.

Cauen les tres.

Dinbych: el drac vermell

2011-09-16T16:25:00.000+01:00

El darrer dia d'estada a Anglaterra, la Vesi se'ns emporta a Dinbych (anglès Denbigh), a Gal.les. Hi havíem estat una sola vegada fa disset anys, i jo en recordava només vagament el paisatge, però molt concretament els mapes de llengües minoritàries (escits en català) que pots trobar al centre on es fan classes de gal.lès.

I és que Gal.les és una terra germana. Tenen una situació lingüística semblant a la nostra, i quan dius que ets catalana no només saben què vols dir, sinó que et miren amb simpatia. A Dinbych hi ha gent que aprèn castellà. Però em sembla molt que també voldrien aprendre català si en tenien l'ocasió!

Visitem la tomba de David Jones, el marit de la Vesi. Va ser el que nosaltres en diríem un patriota: impulsor de la llengua, col.leccionista de ràdios antigues, enamorat de la seva terra, gal.lès i universal. El cementiri té molt d'acollidor, sobretot amb la llum oblícua i daurada de la posta. La Vesi renova les flors per al Dave. Cap creu a la làpida: només el drac vermell que és el símbol de Gal.les.

I jo penso que a Catalunya, ara mateix, amb el català en perill a les escoles, de nou, ens fa molta falta el drac vermell de Dinbych: la perseverància en la lluita, la il.lusió.

Liverpool

2011-09-02T20:10:00.004+01:00

Cel escombrat de núvols i clarianes blaves. La tardor de cop. Una mica de fred.
Som lluny i a prop de tot arreu.

S'encenen els fanalets vermells de les fulles.

A la Tate Liverpool, hi ha una exposició de René Magritte. Em corprèn veure els originals dels quadres la fotografia dels quals he admirat tantes vegades: la carn de pedra, les pedres que suren, el metall en flames, les cases nocturnes i el cel diürn. El nom de les coses. La imatge del nom de les coses. La idea de la imatge del nom de les coses.

Quan sortim, el cel de fora es exactament igual que el cel dels quadres de dins: escombrat de núvols i clarianes blaves. La claror afuada del vent. "Això no és el cel", que diria Magritte. És la idea que en tens, els ulls que miren. La finestra és el paisatge.

Fragilitats

2011-08-24T08:55:00.002+01:00

La merla, tan negra, em mira des del pati amb la pastanaga del bec insolent. Immòbil, però ara es gira, es deixa veure de costat i vola. Dues orenetes rumien a la branca més alta, i un pardal travessa quietament el silenci.
Sempre enyoro els ocells. Els tornaré a veure? S'aturaran o no? Seran uns altres?
El riu del temps va i ve, tot sembla el mateix.
Però de cop la fragilitat humana colpeix algú que estimes, i el camí de tornada a la salut perduda és llarg i costerut.
La merla, tan viva, diu que tot torna.

Estrelles i flors.

2011-08-20T21:53:00.002+01:00

Anem a Ballestar, on la Teresa i el meu germà petit, Pei, que és poeta d'estrelles i de flors, ens tenen preparats el sopar i el telescopi. Compartim pa amb tomàquet i cel d'estiu, amb estrelles que cauen i que no. Artur i l'óssa major; la polar, Vega, i el planeta Júpiter amb el seu seguici de satèl.lits. La lluna panxacontenta amb cràters esmolats ens enterboleix una mica la negror...

En Pei va explicant. La llum que arriba i ja no és; temps i distàncies. Les criatures pregunten, amb una avidesa que a nosaltres se'ns ha desgastat.

Així i tot, és magnífic estirar-se a terra i deixar anar els ulls i la imaginació per cels oblidats. Sentir-se petit i que alhora formes part d'una bellesa tan gran!

Clepsidres

2011-07-26T23:22:00.002+01:00

Cau la pluja de seda, tèbia. Transparència de muntanyes irreals. Silenci.
La solitud que potser et pesa.
La solitud que potser enyores.
Desig de sol.
Estiu?
Calor.
La companyia que potser enyores.
La companyia que potser et pesa.
Cau el sol aplomat, efervescent. Muntanyes eixutes. Pols i brunzits.
Desig de pluja.
Estiu.
Set d'aigua.
Rellotges de sol.
Clepsidres.

Límits

2011-07-18T16:47:00.001+01:00

El cos té uns límits estrets i estranys. Un mil.límetre més enllà, i ja no ets tu. Pots sentir la tebiesa de l'altre, però no ets l'altre. Pots tocar l'arbre, però no ets arbre. Pots veure l'ocell, però no pots volar...

La ment limita al nord amb el record, que flueix i es distorsiona com un riu. Queda molta aigua oblidada, pel camí. Limita a l'est amb el desig d'aurores i a l'oest amb passats recents, incandescents. Limita al sud amb els futurs incerts.

Som cruïlla.

Espurnejava

2011-07-14T11:16:00.008+01:00

Plou. Em desperta el repic de l'aigua ventre endins, l'olor de molsa revifada i l'alè fred que entra per la finestra.

Si plou a l'estiu, és una festa de núvols que es fan i es desfan, ràpids, al calidoscopi del cel.

Quan he de marxar, ha parat. Només em frega la galta una ombra d'aigua. Però al cap d'una estona cau la cortina sencera, decidida, i ens ho mirem des de la finestra de cal metge, on els avis porten paraigües grans, previsors:

- Quan he sortit espurnejava, i he pensat: "no em fotran pas"...

Espurnejava: em corprèn sentir la paraula exacta, aquesta delícia precisa i, alhora, contradictòria. Perquè espurneja i guspireja l'aigua, però també espurneja i guspireja el foc. I espurneja l'emoció antiga d'una paraula tan ben trobada que ens abraça dins la metàfora col.lectiva.

"It's spitting", diuen els de Manchester, amb una analogia diferent, però que curiosament també pot referir-se a l'aigua i al foc. I és que no hi ha res més vital que l'aigua: som aigua, som foc. Som temps.

Superfícies

2011-07-13T11:05:00.001+01:00

L'aigua dels dies ha llepat el ferro i l'ha engrunat com si fos sorra. Passa-hi els dits: t'hi quedarà el groc d'un pol·len estèril rovellat, el record d'una flor marcida.

El sol d'un d'un cel molt serè s'ha escrostonat a la porta de la fàbrica oblidada, i hi ha dibuixat arxipèlags d'una terra oculta. Llepa-ho. Sentiràs el gust de la fusta nova darrera les esquerdes velles, la sal del mar massa blau.

Hi ha una paret apedaçada de somnis. Desmemòria repintada d'un blanc espès en què les formigues caminen òrbites desencaixades.

(Vaig anar a veure l'exposició Superfícies: conjunt de punts de l'espai que poden ser determinats per dos paràmetres, de Jordi Cervera i Damià Bas, a la sala del Mil.lenari, de Vic.)

“EL MEU NOM ÉS SIDURI, LA CABARETERA...” (Passions humanes en l’epopeia de Gilgamesh)

2011-07-10T22:47:00.010+01:00

Treball presentat per
Francesc Arnau i Arias

Curs 2010 – 11
Treball de recerca (màster de Cultures i Llengües de l’Antiguitat)
Professor: Dr. Joaquín Sanmartín

I. NOTA PRELIMINAR

René Descartes, en el seu assaig Les passions de l’âme, diu que en realitat només hi ha sis passions humanes fonamentals, que són: l’admiració, l’amor, l’odi, el desig, l’alegria i la tristesa. I que totes les altres deriven o es composen a partir d’algunes d’aquestes sis.

També diu el pensador francès que aquesta matèria no sembla de les més difícils, a causa que cadascú pot experimentar les passions en sí mateix, sense tenir necessitat de cap observació aliena, per descobrir-ne la naturalesa. De totes maneres, diu, els antics ens en han ensenyat ben poca cosa i la major part poc creïble. Per això Descartes considera que la única manera com pot esperar apropar-se a la veritat, és allunyant-se dels camins que els antics havien seguit.(1)

Josep Pla ens diu quina és la passió més humana de totes les passions, la que constitueix la quinta essència de la política: la passió pel poder, la voluntat de guanyar, de dominar, de governar...(2)

També s’ha dit repetidament que la Bíblia ja conté un reflex de totes les facetes de l’esperit humà i sobretot de les passions humanes. Jo crec que l’Epopeia de Gilgamesh també ho conté. I a més és més antiga que la Bíblia. Em sembla que això es pot demostrar científicament.

Tinc la impressió que el tema de l’Àsia Anterior Antiga sempre ha estat una mica en l’oblit, no només en l’àmbit de la comunitat científica sinó també dins l’opinió pública històrica en general.

A mitjans dels anys setanta, quan jo vaig abandonar aquesta facultat de Filologia, ni tan sols existia l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA). Segurament és per tot això que, quan en l’assignatura de Religions del Pròxim Orient Antic (RELPOA) vaig fer el treball Gilgamesh en la literatura babilònica Antiga, també hi vaig posar un subtítol entre parèntesi, que deia: Una epopeia no tan antiga. En realitat aleshores ja estava pensant en aquesta mateixa direcció, en el sentit de combatre –en la mida de les meves modestes possibilitats—la marginació i l’oblit.

Les paraules textuals amb què començo això (El meu nom és Siduri, la cabaretera...) donen pas a un monòleg, que jo pretenc que serveixi de fil conductor d’aquest treball de recerca del màster.

Durant la meva vida professional anterior com a advocat (1974-2009), --i molt sovint com a advocat d’ofici-- he conegut moltes classes de persones. I les prostitutes que –gairebé sempre contra la seva voluntat-- freqüenten comissaries de policia i jutjats de guàrdia, estan entre els tipus humans que m’han impressionat més.

El tracte vexatori i desconsiderat que tantes vegades he vist que aquestes dones han de sofrir, contrasta –almenys als meus ulls— amb l’atenció que veig que obtenen dins de l’Epopeia de Gilgamesh, on també se’ls atribueix un protagonisme que considero es mereixen ben bé.

En aquestes pàgines, el monòleg de Siduri no arriba a ser mai un diàleg pròpiament dit. Aquesta és una manera meva de deixar clara la dificultat real que tothom --i no només les prostitutes--tenim a l’hora de trobar interlocutors vàlids per a qualsevol tema que sigui de veritat complicat i compromès...

Barcelona juny 2011

II. PRESENTACIÓ

Així procuraré mantenir Siduri lluny de l’especulació descontrolada. Contraposaré una passió humana amb una altra, investigaré maneres d’evitar la confrontació oberta i acabaré per intentar realitzar una valoració que no podrà deixar de ser complexa, ambígua, emocional i personal... naturalment.

Entre altres, també tindré en compte les opinions de Freud, Jung, i Lévi-Strauss, tal com han estat treballades per G.S. Kirk.

I a manera de presentació molt personal, també em sembla que puc dir que, abans de l’any 2009, jo només m’havia trobat dues o tres vegades amb Gilgamesh. Una, durant el batxillerat, a principis dels anys seixanta, i amb prou feines m’hi vaig fixar... Una altra, en els primers anys passats en la Facultat de Filosofia i Lletres, a finals dels mateixos anys seixanta, però no ens hi vàrem dedicar gaire... de seguida passàrem a Egipte, Grècia, Roma...

I una tercera vegada fou en 1991, en banyar-me en el riu Tigris, juntament amb uns amics del Kurdistan, durant el mes d’agost, després que ja havien marxat les tropes nord-americanes, que havien participat en la primera guerra del Golf Pèrsic. Allà me’n vaig recordar, de Gilgamesh, però ni molt menys hi vaig rumiar tal com ho estem fent aquest curs.

III . ÍNDEX GENERAL

Pàg.
I. Nota preliminar 1
II. Presentació 3
III. Índex general 4
IV. Bibliografia 6

1. PETITA INTRODUCCIÓ 8

2. UNA CONTRADICCIÓ... PER COMENÇAR 9

3. PASSIONS 11

3.1. Amor 11
3.2. Odi 14
3.3. Per la vida i per la mort 17
3.4. Poder i submissió 18
3.5. Entusiasme i decepció 19
3.6. Poder i insubmissió 21
3.7. Agraïment i desagraïment 24
3.8. Amistat i enemistat 27
3.9. Homosexualitat, heterosexualitat i bisexualitat 30

4. CONCLUSIONS 32

4.1 Utilitat
4.2 Sorpresa
4.3 Ateisme
4.4 Vigència de Descartes en aquest tema

IV. BIBLIOGRAFIA

BOTTÉRO, Jean et KRAMER, Samuel Noah, 1989, Lorsque les dieux faisaient l´homme. Mythologie mesopotamienne, Editions Gallimard, Paris.

FELIU MATEU, Lluís; MILLET ALBÀ, Adelina. 2007, El Poema de Gilgamesh, segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil•lenis II i I a.C. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

FOLEY, John Miles, (Ed.) 2009; A Companion to Ancient Epic. Wiley-Blackwell. Oxford.

GEORGE, Andrew. R. 1999; The Epic of Gilgamesh. The Babylonian Epic Poem and Other Texts in Akkadian and Sumerian. Penguin Books, London.

GEORGE, Andrew R. 2003; The Babylonian Gilgamesh Epic (Introduction, Critical Edition and Cuneiform Texts) Oxford University Texts. Oxford.

KIRK, G.S. 1970; Myth (its meaning and functions in ancient and other cultures)University of California Press, Berkeley and Los Angeles.

MOLINA, Manuel, 2000.- “La ley más antigua, textos legales sumerios.”. Editorial Trotta, Universitat de Barcelona. Madrid.

SANMARTÍN, Joaquín, 1999, Códigos legales de tradición babilónica. Trotta/ Edicions de la Universitat de Barcelona. Madrid.

SANMARTÍN, Joaquín, 2005, Epopeya de Gilgamesh, rey de Uruk. Trotta/Edicions de la Universitat de Barcelona. Madrid.

SERRALLONGA, Segimon, 2007, Sempre voldré voler, Eliago Edicions, Castelló.

TIGAY, Jeffrey H. 1982; The Evolution of the Gilgamesh Epic, University of Pennsylvania Press, Philadelphia.

TOURNAY, Raymond Joacques; SHAFFER, Aaron; 1994. L’Épopée de Gilgamesh. Les Éditions du Cerf, Paris.

ALTRES FONTS.-
“Ich hatt’einen Kameraden...”
http://www.youtube.com/watch?v=IVpM8OPixds (12/06/2011)

1. PETITA INTRODUCCIÓ

El meu nom és Siduri, la cabaretera, segons qualificatiu que em posaran d’aquí a quatre mil anys, els professors francesos Tournay-Shaffer. (3) Probablement sóc una de les més lúcides i alhora intemporals de totes les dramatis personae que apareixen en l’epopeia de Gilgamesh: (per ordre alfabètic)

Enkidu, el seu amic i company. Es tracta d’un nom sumeri, que es podria traduir com Senyor-del-lloc-agradable.

Gilgamesh, rei de la ciutat-estat d’Uruk.

Humbaba, el guardià del bosc del Cedre. Apareix també com Huwawa o Hubaba.

Ishtar, la deessa principal d’Uruk.

Ninsunna, una deessa, la seva mare. Coneguda com Ninsun-la Bovina.

Shamash, el deu sol.

Shamhat, una prostituta d’Uruk. Etimològicament el nom està relacionat amb un verb accadi que vol dir adquirir-una-bellesa-extraordinària.

Siduri, cabaretera i deessa menor de la saviesa.

Urshanabi, el barquer d’Utanapishti. Conegut també com a Sursunabu.

Utanapishti, El-que-cerca-la-vida, supervivent del Diluvi. És el Noé Babilònic.

Quatre dones i sis homes. Una de les més raonables, de les que tenen més seny, jo. Per això, aquí faré de mascaró de proa.(4) És precisament aquesta raó, aquesta saviesa, el que ha fet que molts segles més tard, la gent ens recordi com a un punt de referència culturalment molt vàlid. Normalment més les dones que els homes, perquè tenim més sensibilitat. Recordeu com Alexandre Magne va quedar de seguida i per sempre enamorat de les dones de Babilònia? Heu vist, si no, una escriptora com Ana Maria Matute, de quina manera, amb quin orgull, es defineix mesopotàmica, quan es vol distingir clarament davant l’opinió pública.(5)

I una cosa m’interessa que quedi prou clara des d’un primer moment: gairebé totes les contradiccions que arrossega Gilgamesh durant tota l’epopeia, haurien de resultar molt més sanes, si Sin-leqi-unnini, el responsable de l’argument, m’hagués permès freqüentar més el protagonista. I que consti que no tinc absolutament res en contra d’aquest Sin-leqi-unnini. Tal com reconeixen tractadistes autoritzats,

“...such is the beauty and power of the old Babylonian fragments that one may be sure that the poem was originally the work of a single poetic genius, whether he sang it or wrote it...”(George 2003, pàg. 22)

És a dir que, parlant de la nostra epopeia, no em semblaria tan justificat aplicar a Sin-leqi-unnini els dubtes que sorgeixen entorn a l’existència de la figura d’Homer. Hi ha qui atribueix a Homer les característiques pròpies d’una veritable franquícia avant-la-lettre, que agruparia tot el col•lectiu de cantaires que, a través dels segles i la geografia grega, aniran difonent la Ilíada i l’Odissea. Doncs bé, en el cas de Sin-leqi-unnini, això no em sembla procedent. (6)

Total que, abans d’entrar en filologia, abans de començar les meves anàlisis, vull confessar que sóc una esntusiasta de la nostra epopeia, la qual només podria ser feta superior, davant dels lectors o espectadors dels segles que l’epopeia sobreviurà, per l’acompanyament musical que hem pogut gaudir nosaltres mateixes --que en som protagonistes-- i els nostres contemporanis.

2. UNA CONTRADICCIÓ... PER COMENÇAR.

Ara faré només una consideració, a tall d’exemple, que potser em permetrà d’il·lustrar el que vull dir amb això de les contradiccions arrossegades per Gilgamesh.

Em sembla francament inconcebible que per una banda, Gilgamesh aspiri tan decididament a la immortalitat i per una altra, senti tant de dolor i tanta pena, a causa de la mort d’un amic seu, Enkidu. És que no s'adona que, si finalment ell mateix aconseguís no morir-se mai, aleshores li tocaria sofrir i entristir-se en innumerables ocasions? Per ser més precisos direm que, cada vegada que morís un amic seu, l’immortal Gilgamesh s’ho passaria tan malament com quan en plena epopeia es mor Enkidu. O és que ja en té prou amb haver conegut un sol amic, durant tota la vida? Potser de vegades em pot saber greu ser massa crua, però és igual, de totes maneres seré estricta. I tot el que diré anirà justificat amb textos:(7)

X:231—X:237
[Amic meu, a qui tant estimo, que em va acompanyar]
En totes les dificultats, [Enkidu, amic meu, a qui tant estimo, que em va
Acom] panyar en totes les dificultats:
[el destí dels humans el va atrapar.

Vaig plorar per ell [durant sis dies i set nits.]
[No el vaig dur] a la tomba
[fins que el cuc no li va caure del] nas.

Després d’aquest i altres fragments, qui s’atreviria a negar sinceritat a les sentides lamentacions que Gilgamesh manifesta davant d’Utanapishti, arrel de la mort d’Enkidu?

I qui gosaria dubtar de la determinació de Gilgamesh, quan va a la recerca de la immortalitat tan desitjada? Ho explica així a un dels homes-escorpí:

IX:75—IX:78

Línies 60-74 trencades. Parla Gilgamesh.

“El camí d’Utanapishti, el meu pare, [...]
Aquell que va estar a l’assemblea dels dé[us i va
cercar la vida,]
de la mort i la vida [...].”

Per tant, la contradicció està servida: no es pot ser immortal i deixar d’assistir, al mateix temps, a la mort de la resta de la humanitat. No es pot aspirar a la immortalitat i deixar de pensar que la resta de persones que ens acompanyen en la vida han de morir-se indefectiblement. I, si Gilgamesh no havia vist això, algú altre li hauria hagut d’explicar...

3. PASSIONS

3.1 AMOR

A l’hora d’analitzar les passions presents en la nostra epopeia, no m’importarà començar per una que pot resultar simpàtica: l’amor. I aquí especialment caldrà diferenciar molt bé entre la capacitat de sentir passions i la possibilitat de manifestar-les i assumir-les... és a dir, d’apassionar-se.

En aquest terreny, Gilgamesh demostra que és hàbil quan es tracta d’aïllar i evitar situacions enganyoses, encara que també es mostra una mica ingenu. Vegem per exemple com afronta la relació que li planteja Ishtar:

VI:24—VI:28

[“I si jo, realment, et prengués per esposa?

[...] el meu cos i la meva roba,
[...] el meu menjar i els meus aliments?
[Tu m’alimentaràs] amb viandes dignes dels déus?
[Tu em faràs beure cervesa] digna de la reialesa?

Ai ! Ai! Gilgamesh, que n’ets de babau! Babau, primer perquè caldria que fossis més realista. I així hauries captat la intenció d’Ishtar, que no en va ha de ser presentada com una veritable deessa pornogràfica, exposada en innumerables postures dins dels muntatges informàtics, oportunistes i eròtics de l’internet del segle XXI dne. La pornografia i el pseudo-erotisme a que haurà donat peu Ishtar serà de tal magnitud, que algun professor universitari sentirà la necessitat d’advertir sobre això els seus alumnes...

I en aquest episodi sembla que Sin-leqi-unnini està adoptant també el posat càndid i babau de Gilgamesh, ja que no li permet ni tan sols imaginar la possibilitat de correspondre senzillament als oferiments sexuals d’Ishtar, la qual d’altra banda és plena de desig i alegria i parla de manera ben explícita:

VI:7 – VI:13

Gilgamesh, vine, sigues el meu amant!
Dóna’m els teus fruits, dóna-me’ls!
Tu has de ser el meu marit i jo seré la teva esposa!

Jo et faré equipar un carro de lapislàtzuli i or,
Amb les rodes d’or i les seves banyes d’ambre.
Tu hi enganxaràs lleons i mules enormes,
Entra a casa nostra amb fragància de cedre.

Aquesta clara fórmula nupcial: ‘tu seràs el meu marit i jo seré la teva esposa’ (8) no pot ser interpretada d’altra manera que no sigui la d’un eufemisme dedicat a engalanar els irrefrenables desitjos sexuals de la descarada deessa.

I si parlem d’amor des del punt de vista del sentiment pròpiament dit, Gilgamesh tampoc no ha sabut veure que amor-amor no és precisament el que li oferia Ishtar. Segurament trobaríem qui estigués més d’acord a considerar un sentiment més pur allò que trasllueixen les meves pròpies paraules –encara que jo només sóc una cabaretera—quan li dono aquells consells a Gilgamesh, vora la mar oceànica, al jardí del Sol :

On vas Gilgamesh, tant adelerat?
La vida que tu cerques no l’has de trobar mai.
Quan els déus varen formar l’home,
Li van adjudicar la mort, a l’home,
I ells van quedar-se amb la vida a la mà.
Tu, Gilgamesh, atipa bé l’estómac
Regala’t i frueix de dies i de nits.
Aplega en festa cada dia els teus amics,
De dies i de nits tu dansa i juga.
Porta la roba fresca i el cap net,
Que l’aigua t’hagi banyat tot el cos.
Mira amb tendresa el fill que portes de la mà,
Que la muller frueixi als teus genolls.
Aquestes són les (belles) obres (dels humans). (9)

No és amor cap a una altra persona, Gilgamesh, informar-la desinteressadament que la vida eterna que ella està buscant no la trobarà mai? Encara que representi un gran desengany, de moment. No és millor això --per més trist que sigui-- que continuar col•laborant en l’engany, tal com fan i han fet tant de temps tants representants oficials de religions diverses?

En canvi, quin contingut amorós tindria el missatge que li transmet Ishtar a Gilgamesh, tot i la seva condició pretesament divina? Ni tan sols té la utilitat interessada que, en certs moments sembla buscar Gilgamesh, tal com ja hem vist en VI:24 i següents.

I no és que jo deixi de respectar els déus i les deesses, quan dic això, ja que jo els reconec que varen formar l’home, que li varen adjudicar la mort i que ells varen quedar-se amb la vida.

No és voler el bé d’una persona, Gilgamesh, i estimar-la, això de recomanar-li imperativament que mengi, que atipi bé l’estómac? Que s’ho passi bé en general amb els seus amics, el seu fill, la seva muller...? I encara més: no és una prova suprema de bona fe qualificar de belles aquestes accions nostres, aquestes accions dels humans?

Amor de veritat és també tot el que Shamhat ha fet per tu, Enkidu, quan amb relacions sexuals t’inicia en el procés de civilització i et porta a una cabana de pastors, on has de conèixer el menjar elaborat (pa i cervesa...) D’aquesta manera, Enkidu, optes (segueixes optant) per la civilització. Així et decantes per l’art de cuinar, que practiquen els homes i les dones i t’apartes decididament de la corrupció que, en un cert sentit, és la manera de cuinar que practica la pròpia naturalesa, segons ens ha d’explicar en 1970 dne, G.S. Kirk, aquell professor que, malgrat ser-ho de grec, tant profundament estudiarà els mites mesopotàmics...(10)

I la pròpia Shamhat t’ha de facil•litar un barber que t’afaitarà... i finalment et conduirà cap a Uruk... I tot això ho fa una dona, que només és una prostituta. (11)

3.2 L’ODI.-

Ja ho dirà Nietzsche, per boca de Dionís, en ple segle XIX dne, que per poder estimar, s’ha de ser capaç d’odiar abans. (12) És clar que Nietzsche era un geni. I els genis acostumen a ser mal interpretats i fins i tot incompresos, perquè quan no ho són, vol dir que parlen al nivell normal d’intel·ligència de la gent.
El cas és que Ishtar pretén fer-ho al revés. Ella primer fingeix que estima i després, quan es veu decebuda –com no podia ser d’altra manera— aleshores vol odiar. I tampoc no en sap prou, perquè per odiar necessita anar a buscar ajuda al déu Anu, el seu pare:

VI:94 – VI:100

Pare meu, dóna’m el Brau Celeste,
jo mataré Gilgamesh a la seva llar,
si no em dónes el Brau Celeste
jo destru[iré l’in]fern, juntament amb la seva llar,
posa[ré ... a]l món inferior,
faré pujar els morts perquè devorin els vius,
jo faré que els morts siguin més nombrosos que
els vius.

Trobo que és tenir molt poca imaginació, per part d’Ishtar, recórrer als morts, per tal que superin els vius. Això tampoc no és odi del bo. Odi és això que jo sóc capaç de sentir, cada vegada que un home s’atreveix a intentar abusar de mi, atenent només a la meva condició de cabaretera, sense ni tan sols pensar que també sóc una persona, proveïda de la meva pròpia dignitat!

Fas cara d’haver-te sorprès, Gilgamesh; que no te n'havies adonat que també és odi el que llueix Enkidu a la cara, quan et talla el pas i no et permet entrar, abans que el nuvi, al llit on s’hauria de consumar el matrimoni?

II:109 – II:113

[li] va posar un substitut a Gilgamesh, com
un déu.

Enkidu va bloquejar amb els seus peus la porta
de la cambra nupcial,
a fi que no hi entrés Gilgamesh,
es van engrapar a la porta de la cambra nupcial,
van començar a barallar-se al carrer, a la Plaça
del país,

Odi és això. I concretament odi de classe. De classe social. Doncs a cap altre sentiment primari que no fos odi, podria donar lloc l’exercici d’aquest ius primae noctis. Qualsevol altra possible explicació, almenys a mi, se m’escapa. I en aquesta mateixa direcció em sembla que es pot interpretar el qualificatiu de rei dèspota, que se li atribueix en Feliu-Millet.(13) A més, com que en el segle XXI dne, de moment es parla tan poc de classes socials i d’odi de classe,(14) jo no deixaré passar aquesta ocasió de parlar-ne.

Al nivell que ens trobem de la discussió, potser es pot afirmar que l’amor en la nostra epopeia no és un sentiment tan clar com l’odi. Recordarem de passada que els matrimonis realitzats pròpiament per amor, no es coneixeran fins ben arribat el segle XIX dne.

Un avi de l’autor d’aquest treball, que es deia Eudald i que va néixer a finals del segle XIX i va morir durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat, ens havia explicat episodis locals sobre l’existència del dret de cuixa (ells castellans en diuen derecho de pernada i els francesos droit de seigneur), que tenien els propietaris de la fàbrica tèxtil, --on ell mateix havia treballat-- entre els treballadors de la colònia. La colònia era el recinte situat al costat de la fàbrica, on tenien els seus habitatges els obrers i obreres de la plantilla i on hi feien vida... evidentment tots els abusos per part dels amos estaven vinculats amb les relacions laborals i econòmiques...

Sense perdre de vista que aquesta epopeia i el Codi de Hammurapi no són contemporanis, cal tenir en compte que estem parlant d’uns temps que varen donar lloc a lleis, que preveien penes de presó per als deutors que no poguessin pagar els seus deutes. I penes encara més dures pels treballadors que no poguessin pagar les quotes als propietaris de les terres que treballaven. Es preveia inclús que tant el treballador com tota la seva família passessin a l’estat d’esclaus del creditor, si amb tots els seus bens no poguessin arribar a cobrir el deute...(15)

És per tot això, que no em sembla gens fora de lloc, interpretar l’actuació d’Enkidu en defensa de la dona enfront del violador Gilgamesh, com a una manifestació positiva de la seva consciència de classe. I dic i remarco que em sembla positiva, perquè després trobarem alguna altra manifestació de la mateixa consciència social, que em semblarà enterament negativa:

OB II:234-35

Com una cosa única, la teva mare / et va parir
la vaca del ramat, / Ninsunna.

OB:239-40

El teu cap excel·leix per sobre dels guerrers,
La reialesa sobre la gent / Enlil t’ha decretat.

I dic que aquesta manifestació de la consciència social d’Enkidu em sembla negativa, perquè va més enllà de l’admiració i indica un ànim de submissió voluntària al poder del rei Gilgamesh que, segons Enkidu, tindria un origen diví, ja que aquest és el significat inequívoc que té aquí la intervenció del déu Enlil.

3.3.- PER LA VIDA I PER LA MORT

OB III:144-OB III:151

Aquí et trobes, atemorit per la mort.

Per a què serveix la força del teu heroisme?

Jo aniré davant teu,

La teva boca em cridarà: “acosta’t, no tinguis por.”

Si jo caiguès, em faria un nom:

“Gilgamesh, amb Huwawa el violent / es va

embrancar en un combat.”

Tu has nascut i has crescut a l’estepa,

El lleó t’ataca però tu ho domines tot.

Em sembla que encara en el segle XXI dne no estarà resolta aquesta contradicció entre la por de morir i el menyspreu de la mort. Existeixen documentals audiovisuals, que reflecteixen l’ambient que hi haurà a bord dels vaixells que transportaran, des d’Anglaterra, les tropes aliades que envairan la França ocupada pels nazis, l’any 1944. Allà s’hi poden veure soldats nord-americans que, a primera hora del matí, es dediquen a afaitar-se, com si aquell fos un matí qualsevol... mentrestant la veu en off, que comenta les imatges, diu que resulten xocants aquelles escenes, si es té en compte que molts d’aquells homes han de morir al cap de poques hores...

Els joves de la generació de l’autor d’aquest treball encara foren obligats a fer el servei militar obligatori, en l’exèrcit espanyol. Els varen ensenyar com es pot matar una persona de totes les formes possibles: amb armes de foc, amb armes blanques... fins i tot amb les mans nues, però del que no es parlava mai era de la possibilitat de morir. Ni tan sols varen intentar acostumar-los a la idea de la mort.

I per parlar de la por i de l’atreviment, m’ha semblat més oportú agafar aquest passatge que ja ha quedat transcrit, que no pas el que parla de la reacció de Gilgamesh enfront dels homes-escorpí, per exemple (IX:42), ja que cal tenir en compte que, quan es va compondre la nostra epopeia, els éssers humans encara no estan massa ben diferenciats dels animals i, per això, penso que la por que podria haver sentit Gilgamesh, davant dels homes-escorpí, cal que la relativitzem. En el segle XX hi haurà psiquiatres molt ben preparats, que explicaran aquesta petita diferència entre els éssers humans i els animals irracionals.(16)

3.4.- PODER I SUBMISSIÓ.-

En Tournay-Shaffer (17) se’ns diu que, siguin quines siguin les vexacions imposades per Gilgamesh als habitants d’Uruk (requeriments sexuals escandalosos, potser treballs forçats per construir la muralla...) aquests acudeixen als déus i obtenen com a solució que sigui creat Enkidu per a parar-li els peus a Gilgamesh, en tant que germà bessó seu o senzillament el seu rival:

Nippur 1-4

[“Que] cridin la gran [Aruru]

[la qui va cre]ar els nombrosos humans:

[Que creï] el seu [antagonista], que sigui de força

Poderosa,

[que] rivalitzi [amb ell] i que Uruk resti tranquil•la.

Sembla com si els déus prenguessin partit pels oprimits... com si encara no s’haguès produït l’entronització de la idea en base a la qual els poderosos sempre tenen un déu més fort de part seva. És evident que a Uruk encara no hi havia tropes colonials equipades amb armes de foc automàtiques i de repetició.

Recordem ara aquells que són a dalt de tot “por la gracia de Dios”. O aquells altres que es creuen que maten i moren amb tot el dret, perquè un déu està amb ells. Es el “Gott mit uns” que ostentaven en la sivella dels cinturons els soldats de la Wehrmacht, durant la Segona Guerra Mundial.

En qualsevol cas, l’entrada en escena d’Enkidu també ve a reforçar la tendència humana --que encara semblarà tan arrelada en el segle XXI dne-- cap el seguiment i la submissió darrera d’un líder, que està disposat a sacrificar-ho tot per una causa. Els líders es poden dir Jesucrist o Durruti, per citar-ne només dos i que caiguin bé entre la concurrència... però en tota la història coneguda, em sembla que no es pot afirmar que mai hagi existit una persona, capaç d’aconseguir tot sol solucions pràctiques i definitivament vàlides, per qualsevol dels grans problemes polítics permanents que encara té la humanitat.

3.5.- ENTUSIASME I DECEPCIÓ.-

Un company d’epopeia que em cau simpàtic és Utanapishti, qui en Tournay-Shaffer i en Feliu-Millet anomenaran el Noé babiloni. (18) Tu te l’hauries d’haver escoltat més i millor, Gilgamesh. I hauries d’haver anat molt abans a visitar-lo:

X:297 – X:311

[tu es]taves despert però, què has obtingut?

[Tu mateix] et canses sense dormir,

Tu omples els teus musculs de dolor,

T’estàs aproximant al final dels teus dies.

La descendència de la humanitat és tallada com

Les canyes d’un canyar,

El jove formós i la jove formosa,

Ràpi[dament...] la mort se’ls endurà.

Ningú no pot veure la mort,

ningú no pot veure la cara [de la mort],

ningú no pot [sentir] la veu de la mort.

La mort terrible escapça la humanitat.

Fins quan construirem llars?

Fins quan formarem famílies?

Fins quan els germans es repartiran l’herència?

Fins quan existirà l’odi al país?

És amb raó que aquells mateixos professors francesos (19) consideren aquesta intervenció d’Utanapishti com a una

“...étonnante et profonde méditation sur la mort, ce text pourrait figurer parmi les plus belles pages de la littérature antique...”

I tu, Gilgamesh, que tan agradables vas trobar les alabances que et van dedicar els joves d’Uruk, que tan animat vas marxar cap el combat, cap a l’aventura:

OB III:283-87

Els joves [...]

“Vés, Gilgamesh, que [...]

Que el teu déu vagi [al teu davant.]

Que [Shamash et faci ass] olir [la victòria”.]

Gilgamesh i E[nkidu...]

No hauries quedat tan frustrat, Gilgamesh, si t’haguessis escoltat abans Utanapishti. I aquesta frustració t’haurà d’assaltar de tant en tant i per sempre. Sempre hauràs d’estar a l’aguaït:

X:254-57

La meva cara no va tenir un bon son,
jo em vaig castigar sense dormir,
els meus músculs es van omplir de dolor,
què he aconseguit amb les meves penes?

Així, Gilgamesh, com gairebé tots els homes que han dedicat la seva vida sencera a lluitar per una causa –i que han mort després de tenir temps de reflexionar-ho—tu també hauràs d’arribar a la mateixa conclusió: no hi ha cap causa humana que mereixi la dedicació exclusiva de tota la vida d’una persona. Això per exemple és el que intentava inculcar al Tinent Coronel Tagüeña --un dels comandaments militars republicans en la Batalla de l’Ebre de 1938-- el seu oncle, quan ell encara era un jove inexpert. Però fins molt més tard no ho havia d’entendre, aquell tinent coronel, una mica massa tard, quan ja s’havia perdut aquella batalla. (20)

3.6.- PODER I INSUBMISSIÓ

Quan comencis a entendre aquest tipus de coses, Gilgamesh, quan entenguis que, després de tot, la civilització, la cultura, no en té la culpa, de les malalties ni dels altres aspectes més persistents de la nostra condició de mortals, quan entenguis al menys que tot això no ho podem evitar i que no val la pena alterar la nostra vida per aquesta causa, aleshores, Gilgamesh, vol dir que t’estaràs aproximant a la comprensió dels grans enigmes de la humanitat. I un d’ells --que tu encara no has entès, per cert-- ve donat per la indefectible tendència humana a abusar del poder, quan ja s’ha aconseguit. Per això els déus reben tantes queixes de tu, Gilgamesh; per això els habitants d’Uruk estan tan indignats amb tu, rei seu. Per això vares destruir Els de Pedra, (21) sense ni tan sols saber perquè...

X:155-62

Urshanabi es va dirigir a [Gilgamesh:]
Les teves mans han evitat el teu [traspàs].
Vas esmicolar Els de Pedra, els vas llençar al riu,
Els de Pedra estan esmicolats i el cedre no [està
Collit.]
Gilgamesh, agafa la destral amb la [ma,]
Baixa cap al bosc i [talla tres-centes] perxes de
Seixanta colzes cada una,
Desbasta-les i posa’ls una protecció,
Porta [-les...”].

I com a excusa no em serveix l’ambigüitat introduïda en alguns passatges de l’epopeia, arran de les corrupcions que l’han rosegada a través dels segles... podràs justificar-te i enganyar els lectors del segle XXI dne, però no ens pots enganyar a nosaltres, els qui juntament amb tu hem fet possible aquesta epopeia, que certament fou pensada no només per ser llegida 4.000 anys després de feta, sinó abans que res i sobretot, per entretenir i ensenyar els nostres contemporanis, Gilgamesh, que són els qui precisament es queixen de tu:

I:75 – I:82

“[El pode]rós, [l’eminent, el sa] vi [...]

[Gilgamesh no] deixa anar [cap donzella amb el

seu promès.]”

La filla del guerr[er, l’espo]sa del jo[ve]

I les dee[sses van escoltar] les seves queixes.

Els déus del cel, els senyors de l’acció

[van dir a Anu..]:

“Tu vas crear el brau agressiu a Uruk-El-Corral,

no tenia rival quan brandava les seves armes,

I segons ens confirmaran alguns tràgics grecs –d’aquí a uns quants segles—quan hi ha un conflicte de veritat entre dues parts, la raó no està mai en les dues. Ni tan sols una mica. La raó està sempre tota d’una part: el que passa és que la pròpia raó canvia de bàndol... És a dir que la raó la tenien els qui es queixaven de tu, els qui es varen declarar insubmisos enfront del poder. No l’hauries tingut tu, ni una mica, si t’haguessis atrevit a replicar els queixosos. I tot no s’arregla a base de matar la gent. Això també hauries d’haver-ho comprès abans, Gilgamesh; tu que de vegades sembles un personatge cinematogràfic de Francis Ford Coppola, com quan et passa pel cap la idea de matar fins i tot el pobre Utanapishti.(22)

XI:1 – XI:8

Gilgamesh es va dirigir a Utanapishti, el llunyà:
“Jo et miro, Utanapishti,
el teu aspecte no és diferent, tu ets com jo,
tu no ets diferent, tu ets com jo.

Jo estava totalment disposat a presentar-te batalla,
[però] davant teu el meu braç ha defallit.
Com és que vas ser a l’assemblea dels déus per
Buscar la vida?”

Potser tu, Gilgamesh, et comportes d’aquesta manera perquè et creus que, en tant que heroi, representes una certa mediació entre ordre i desordre? O potser perquè ocupes una posició a mig camí dels homes i dels déus, amb tot el teu poder i encara que ets mortal? O potser aquesta violència egoista teva és poca cosa més que una projecció del teu materialisme aristocràtic i de les teves ànsies de poder?

Amb tot això, Gilgamesh, jo m’inclino per veure aquesta ambigüitat més com el resultat accidental d’una tradició complexa, que com un contrast intencionat entre ordre i desordre... entre naturalesa i civilització.(23)

3.7.- AGRAÏMENT I DESAGRAÏMENT.

Si mirem les escoles babilòniques mitjanes, per exemple la tauleta d’Ur, (24) podem trobar un episodi molt clar per il·lustrar la fragilitat de les línies divisòries entre alguns sentiments de les persones de totes les èpoques. I en aquest cas puc prescindir de tu, Gilgamesh; resulta que aquí i ara em va millor fixar-me en Enkidu, a partir d’aquesta tauleta MB Ur, dipositada actualment en el British Museum, que està escrita pels voltants de 1250 ane i això la fa pràcticament coetània de Sin-leqi-unnini:

Ur: 10-13

El seu cor també va maleir Shamhat, la prostituta:

Vine, Shamhat, jo et decretaré els destins,
jo et llençaré una maledicció formidable,
que la meva maledicció se t’acosti, tot d’una, en
contra teva.

Així de desagraït es mostra Enkidu envers Shamhat, encara que ella havia jugat un paper destacadíssim, a l’hora de civilitzar-lo.

En canvi, uns quants versos més endavant i gràcies a la intervenció de Shamas, déu del sol, Enkidu canvia d’opinió i les seves malediccions contra la prostituta Shamhat es transformen en benediccions:

Ur:48—54

“Vine, Shamh[at, jo et decretaré els destins],

la meva boca que et va [ma]leir, que ara [torni]

i et bene[eixi,]

que els governadors i els prínceps t’estimin,

qu[e (algú) a una distància d’una mitja llegua es]

colpegi la cuixa,

que (algú) a una distància de dues mitjes llegües

sacsegi la seva cabellera.

Efectivament, la línia divisòria entre aquest sentiment i el seu antònim és molt fina. Només gràcies al fet que en l’Epopeia Clàssica es conserva millor el fragment corresponent a la intervenció del déu Shamash, el lector podrà apropar-se a la explicació del canvi d’opinió d’Enkidu:

VII:134 – VII:142

Enkidu, per què maleeixes Shamhat, la prostituta?

Ella que et va alimentar amb menjar propi d’un déu,

Que et va donar a beure cervesa pròpia d’un rei,

Que et va vestir amb un vestit sumptuós

I que et va procurar un company, el bondadós

Gilgamesh.

Ara, Gilgamesh, l’amic, el teu germà preferit,

Et fa jeure en un llit magnífic,

Et fa jeure [a]l llit honorable,

Et fa seure en un lloc tranquil, en un lloc a la

(seva) esquerra,

[els sobi]rans de la terra besaran els teus peus.

Independentment d’aquesta intervenció divina de Shamash, cal que tinguem en compte el caràcter propi d’Enkidu que, per si sol, sembla més inclinat a l’agraïment que al seu contrari; veiem per exemple com correspon proporcionalment als favors que rep dels pastors, segons queda explicat en una sèrie de relats babilònics antics i, més concretament, en la tauleta de Pensilvània, que és la segona del conjunt:

OB II: 109 –119

Es va posar un vestit, / es va tornar tot un

Guerrer.

Va prendre la seva arma, / va presentar batalla

Als lleons.

(Mentre) els pastors descansaven durant la nit,

ell colpejava els llops / i foragitava els lleons.

Els pastors més grans es van posar a dormir,

Enkidu era el seu vigilant, / ell era un home

despert.

Evidentment, això ja no són només paraules; ni malediccions ni benediccions. Això ja són fets, que vénen a concretar molt més l’agraïment d’Enkidu. Mantenir-se despert durant tota la nit --quan tothom necessita dormir-- representa per part d’Enkidu no només un aprenentatge, en el sentit que comença a treballar per compte d’altri --tal com es destaca en Sanmartín, (25) -- sinó que també és una expressió clara de solidaritat, una justa correspondència no gens fàcil de realitzar.

A principis dels anys cinquanta del segle XX dne, a Barcelona, encara hi haurà serenos, homes sacrificats durant tot l’any i que pels voltants de Nadal seran sempre ben rebuts a cada casa on trucaran, per obtenir l’aguinaldo, que també és una forma ben senzilla i concreta d’agraïment.

3.8.- AMISTAT I ENEMISTAT.

La enemistat d’Enkidu cap a tu, Gilgamesh, s’origina puntualment, a partir de la teva escandalosa conducta en relació amb els ciutadans i ciutadanes d’Uruk, conducta que Enkidu --amb molt bon criteri-- considera abusiva, indigna i susceptible de ser corregida; tot això a partir de les explicacions que li fa un caminant, que està convidat a un casament. Veiem com ho explica la versió babilònica antiga P (OBII):

OB II:149—OB II:165—166

‘M’han convidat a un casament,

és el destí de la gent cercar una núvia.

Pararé la taula cerimonial

Amb menges exquisides per al casament.

Per al rei d’Uruk-La-Plaça, se li obre la xarxa del llit [com si fos] per a un
marit (26)

per a Gilgamesh, el rei d’Uruk-La-Plaça,

se li obre la xarxa del llit (com si fos) per a un

marit.

Jaurà amb la que està destinada a ser esposa,

Ell, primer, el marit després.

Està decretat per consell diví;

Quan fou tallat el seu cordó umbilical, ella ja li

Estava destinada’.

Amb les paraules del jove la seva cara va

empal•lidir.

En canvi l’amistat, entre Enkidu i Gilgamesh, és més aviat el resultat de l’actitud de totes dues persones que, de cop i volta, s’adonen recíprocament de les seves pròpies afinitats. En Feliu-Millet es presenta Enkidu com el causant del millor sentiment de Gilgamesh: l’amistat. (27)

OB III:10–25

“[...] està agafat, amic meu,

el cos tremola.

Per què vols / fer això?

[...] tot [...] tu vols molt?

Que [...]

Un treball com no n’hi ha cap al país.”

Es van besar / i es van fer amics.

[...] van intercanviar impressions,

[...] van seure,

[...]

[...]
[Jo he guanyat un amic, un con]fident,

[a qui jo he vist e]n somnis.

Les situacions a què Gilgamesh i Enkidu s’enfronten es poden qualificar clarament –des d’un punt de vista estrictament humà—de situacions límit. I en aquest sentit, són molt semblants a les que dues persones poden viure en qualsevol de les guerres que avui mateix s’estan desenvolupant en el nostre món. I és en aquesta mena d’amistat o camaraderia que es desperta entre els dos herois, on jo veig l’origen de tota aquesta mitologia dels germans d’armes, que tant i tant aprofiten els ideòlegs de tots els temps i de tots cantons, per aconseguir que la gent segueixi endavant, a matar o a morir...

Hi ha una cançó centreuropea, amb lletra alemanya, que sorgeix durant la Primera Guerra Mundial de 1914-18, que també es canta en la Segona i que, durant la Guerra Civil Espanyola dels anys trenta també es entonada pels voluntaris alemanys de la Brigada Thälmann, que varen venir a defensar la Segona República Espanyola. Il.lustra perfectament el mite, que jo veig originat en l’epopeia de Gilgamesh. Veieu-ne al menys una estrofa:

Ich hatt´einen Kameraden,

Einen besser finds du nicht.

Die Trommel schlug zum Streite,

Er ging an meiner seite,

In gleichen Schritt und Tritt.

És en aquestes situacions límit quan la proximitat dels qui estan com tu contribueix a crear aquests lligams, que segurament sempre són molt dignes però també molt manipulables.

I que l’enemistat precedeixi a l’amistat, en el cas concret d’Enkidu i Gilgamesh, no deixa de semblar-me --a mi que em dic Siduri i faig de cabaretera-- un plantejament optimista que, potser fins i tot, ve provocat per les exigències del guió... I segurament allò que diu Nietzsche sobre l’amor i l’odi, també es pot predicar de l’amistat i l’enemistat. (28)

3.9.- HOMOSEXUALITAT, HETEROSEXUALITAT I BISEXUALITAT.-

Jacobsen, citat en Tigay, va raonar que, a la vista que els déus varen crear Enkidu per aturar l’opressió, cal que ens fixem en què fa Enkidu amb Gilgamesh. I en aquest sentit va conclure que Enkidu esdevingué l’amant homosexual de Gilgamesh i que l’opressió d’Uruk per part de Gilgamesh hauria consistit en requeriments sexuals cap als dos sexes. Així quedaria establerta també la bisexualitat d’ambdós herois.(29)

I encara que posteriorment en Tigay i el propi Jacobsen varen variar la seva manera d’entendre l'opressió de Gilgamesh sobre Uruk, segueix essent possible que la relació de Gilgamesh amb Enkidu tingués aspectes homosexuals.

Així, cal destacar el següent passatge, quan la mare de Gilgamesh explica al seu fill un somni que ell mateix acaba de tenir:

I:288—I:293

‘Fill meu, la destral que has vist és una persona,

l’has estimat com a una esposa, l’has acariciat,

i jo la faré igual que tu.

Un company fort, que salvarà l’amic, vindrà cap a tu.

És el més poderós del país, posseeix la força,

La seva força és tan poderosa com un roc caigut

del cel.”

I tot i que és molt suggerent l’ambigüitat d’expressions tals com ‘.. l’has estimat com una esposa...’ no per això deixa de ser necessària la prudència a l’hora d’arribar a conclusions, ja que avui mateix, segle XXI dne, es poden veure a l’Orient Mitjà homes que caminen pel carrer agafats de les mans i amb els dits entrellaçats, sense que ningú els atribueixi cap implicació homosexual.

I en la Bíblia, el mateix Eclesiastès 4:12 fa esment de la possibilitat de dormir junts per donar-se mútuament calor, com un dels avantatges de viatjar amb un company. (30)

Igualment i amb la mateixa prudència i respecte, cal fer esment de les explicacions d’Enkidu a Gilgamesh, quan aquest li diu que vol saber com estan les coses a l’Infern del qual acaba Enkidu de pujar:

XII:96—XII:99

“[Amic meu, el ca]rall que tu acariciaves amb

satisfacció,

els insectes el van devorar [com un ves]tit vell,

[amic meu, l’entrecuix] que tu acariciaves amb satisfacció,

és ple de pols [com una esquerda de l’Inf ] ern.”

Feliu-Millet aclareix que “... en aquests quatre últims versos s’insinuaria una possible relació sexual entre Gilgamesh i Enkidu. Malgrat que les paraules clau estan trencades, la reconstrucció es fa en base al text original sumeri, que sembla referir-se, però, a una dona. Per tant el traductor del text sumeri a l’accadi hauria canviat el sentit d’aquest passatge per fer evident la relació entre els dos herois...” (31)

4.- CONCLUSIONS

4.1.- Utilitat

Aquesta anàlisi de l’Epopeia de Gilgamesh ha estat útil per a la meva vida, ja que ha reforçat la meva activitat. I crec que això és així, perquè comparteixo l’opinió de Goethe i Nietzsche en aquest punt. (32)

4.2.- Sorpresa

Per a mi està fora de tot dubte, que el narrador de l’Epopeia de Gilgamesh contínuament se sorprèn del contingut de la seva pròpia narració. I en aquest sentit estic d’acord amb Peter Handke, quan diu que un narrador de veritat ha d’experimentar precisament aquesta mateixa sensació. (33)

4.3.- Ateisme

Ara noto que les meves conviccions atees s’han reforçat encara més, ja que en sé més, de religions i de la vida.

Em sembla que queda també reforçada aquella idea que en l’Epopeia de Gilgamesh ja es conté un reflex de totes les facetes de l’esperit humà i, sobretot, de les passions humanes. I aquest reflex ja s’havia produït abans que en la Bíblia.

4.4.- Vigència de Descartes en aquest tema?

Em sembla que ja ha perdut vigència aquella afirmació de Descartes, citada en la “Nota preliminar” del present treball, en el sentit que els antics ens havien ensenyat poca cosa d’aquesta matèria. Des que coneixem Gilgamesh, ja ningú no pot dir que sigui poca cosa el que els antics ens han ensenyat sobre les passions humanes...

Notes

(1) Il n’y a rien en quoi paraisse mieux combien les sciences que nous avons des anciens sont défectueuses qu’en ce qu’ils ont écrit des passions. Car, bien que ce soit une matière dont la connaissance a toujours été fort recherchée; et qu’elle ne semble pas être des plus difficiles, a cause que chacun les sentant en soi même on n’a point besoin d’emprunter d’ailleurs aucune observation pour en découvrir la nature: toutefois ce que les anciens en on enseigné est si peu de chose, et pour la plupart si peu croyable, que je ne puis avoir aucune espérance d’approcher de la vérité qu’en m’éloignant des chemins qu’ils ont suivis. C’est pourquoi je serai obligé d’écrire ici en même façon que si je traitais d’une matière que jamais personne avant moi n’eût touchée... René Descartes (1596-1650) Les passions de l’âme, 1995 Booking International, Paris.

(2) Pla, Josep, 1973, Obra completa, Volum XXV, Francesc Cambó, materials per a una història, pàg. 216, Barcelona, Editorial Destino.

(3) Tournay-Shaffer, 1994; pàg. 16

(4) Arquetip del sentit comú és la definició que es fa de Siduri en Feliu-Millet 2007, pàg. 31.

(5) Diari El Mundo, 16-4-2011, contraportada, entrevista a càrrec de Rafael J. Alvarez Me siento mesopotámica.

(6) Avui en dia els estudiosos proposen dues solucions pel que fa a la figura de Sin-leqi-unnini: a) Considerar-lo un poeta llegendari al qual s’atribuïa la composició de les primeres versions del poema de Gilgamesh i que, per tant, hauria viscut en època paleobabilònica (segle XVIII). I b) Considerar-lo simplement el compilador de la recensió estàndard i que, per tant, hauria viscut als segles XIII-XII. Sobre això podeu veure Feliu-Millet , op. cit., pàg. 15.

(7) Totes les cites que aniré consignant, provenen de l’edició d’Adelina Millet Albà i Lluís Feliu Mateu, 2007, encara que també he tingut a la vista la de Sanmartín 2005, la de Tournay-Shaffer, 1994 i, naturalment, la de George 2003. Quan no es diu res més, les cites corresponen a l’epopeia babilònica clàssica.

(8) La fórmula, idèntica a la que es fa servir en el relat mític Nergal i Ereskigal ((Bottéro, J. et Kramer, S. N. 1989, p. 441), prové sens dubte de la cerimònia nupcial. Una fórmula similar podria constatar-se en la balada sumèria Bilgamesh, Enkidu i el Brau del Cel. Per ampliar aquesta informació: Sanmartín 2005, pàg. 319.

(9) Taula X. Fragment de Berlín, columna iii, versos 1-14; tal com es transcriuen en Serrallonga, Segimon; 2007, Sempre voldré voler, Ellago Edicions, Castelló.

(10) Kirk 1970, pàg. 68: ... corruption is in one sense nature’s way of cooking... I pàg. 72: ... since corruption is the natural analogue to cooking ... Així és pot dir amb Kirk, que aquestes interpretacions estan d’acord amb la teoria de Claude Lévi-Strauss, quan diu: ...the purpose of myth is to provide a logical model capable of overcoming a contradiction... (pàg. 72, op. cit.) I en pàg. 79: ...and Lévi-Strauss has shown conclusively that the contrast between the raw and the cooked is the model through which the problem is most commonly stated, and fire, cooking and natural processes of corruption the means by which it is elucidated. I en pàg. 80: ... the observation that corruption is nature’s way of cooking could be, not only intellectually suggestive, but also emotionally rewarding...

(11) En Feliu-Millet 2007, pàg. 31, es planteja la possibilitat que Shamhat no sigui una prostituta del carrer, sinó que estigui vinculada amb algun temple, com ara el de Ninsun o el d’Ishtar. I respecte al tracte i protecció que es dispensava a les prostitutes, cal destacar que –des del poder— eren objecte d’un tracte molt realista, lluny de les vacil·lacions que s’han de veure en ple segle XXI dne... fins i tot es preocupaven de protegir un possible fill de la prostituta, sobretot quan el pare ocasional resultava ser un home ric. Aquest és un tema que he trobat molt ben recollit en Molina 2000 (lleis de LipitIstar).

(12) Muss man sich nicht erst hassen, wenn man sich lieben soll? (Klag der Ariadne) Nietzsche, Friedrich W., 1999; Poemes. Edició bilingüe amb traducció de M. Carbonell. Quaderns Crema, Barcelona.

(13) Feliu-Millet 2007, pàg. 16.

(14) El País Semanal, 24-4-2011, ¿Cabemos todos en el mundo? per Vicente Verdú.

(15) Sobre aquestes qüestions legals és molt il·lustratiu tot el que s’exposa en Sanmartín 1999, pàg. 33 i pàg. 121.

(16) Un psiquiatre, que apareix en una petita novel·la de Friedrich Dürrenmatt (Das Versprechen- Requiem auf der Kriminalroman, Zürich 1978) explica així, d’aquesta forma tan senzilla, l’autoria d’un assassinat amb violació: “...es braucht verdammt wenig, etwas geänderter Stoffwechsel, eine degenerierte Zellen, und der Mensch ist ein Tier...”

(17) Tournay-Shaffer, op. cit., pàg. 3.

(18) Tournay-Shaffer, op. cit. pàg. 16. I Feliu-Millet, op. cit. pàg. 31.

(19) Tournay-Shaffer op. cit. pàg. 16.

(20) Tagüeña Lacorte, Manuel, 1978, Testimonio de dos guerras, pàg. 60. Ed. Planeta, Barcelona.

(21) Tinc notícies que aquest és un dels fragments d’interpretació difícil de l’epopeia i se m’acut que, a l’hora d’intentar trobar el seu significat adequat, cal no perdre de vista aquell concepte de pensament-bricolage, introduit per Claude Lévi-Strauss en La pensée sauvage. Cal tenir en compte que, en el tipus de societats que es descriuen en la nostra epopeia, els muntatges són més importants que els continguts; i moltes vegades aquest pensament-bricolage es manifesta a base d’improvisar i aprofitar materials aleatoris. Un bon exemple és quan Utanapishti ordena a Gilgamesh tallar tres-centes perxes, per solucionar precisament el problema originat per la destrucció dels de Pedra. Sobre aquest tema és interessant consultar Kirk 1970, pàg. 81. I pàg. 139, on Kirk assegura: ...Gilgamesh himself smashes ‘those of stone’, evidently two magical statues that Urshanabi carries in his boat to act as a means of propulsion...

(22) El contrast entre l’agressivitat de Gilgamesh i el caràcter pacífic d’Utanapishti també es destaca en George 2003, pàg. 878: ...it is Gilgamesh’ instinct to obtain his desires by the sword, not Utanapishti’s...

(23) Aquí és G.S. Kirk qui parla per boca de Siduri (confr. Kirk 1970, op. cit. pàg. 187)

(24) En aquest sentit es pot consultar tant Feliu-Millet, pàg. 210, com Sanmartín 2005, àg. 377.

(25) Sanmartín 2005, pàg. 338.

(26) Sobre aquest passatge es pot veure George 2003, pàg. 179, on pel concepte xarxa del llit es proposa people´s net o, també en nota 53, young women.

(27) Feliu-Millet, pàg. 29.

(28) Vegeu la nota 12.

(29) És especialment il·lustrativa en aquest tema: Tigay 1982, la nota 22, pàg.184.

(30) També citat en Tigay 1982, pàg. 167.

(31) Feliu-Millet, op. cit. nota 175, pàg. 167-168.

(32) Em refereixo a les reflexions que Nietzsche fa, just al començament de Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben, quan cita Goethe.

(33) Zeit Literature, desembre 2010, entrevista a Peter Handke.

FRASES FETES EN “EL SOPAR DE TRIMALCIÓ” (Algunes evocacions, interpretacions, contradiccions, exageracions...)

2011-07-10T22:31:00.002+01:00

Treball presentat per Francesc Arnau i Arias, (del màster de “Cultures i Llengües del’Antiguitat)

Assignatura: Del llatí a les llengües romàniques
Professora: Esperança Borrell
Curs 2010-11

ABSTRACT / nota preliminar

He agafat la versió llatina de la col.lecció Teubner, perquè és la canònica. La versió castellana del professor Díaz y Díaz, perquè és catedràtic de la Universitat de Salamanca i algunes de les consideracions que fa evoquen en mi la mentalitat dels capellans que dirigien el col•legi on vaig anar de petit; n’hi havia molts que venien de Castilla La Vieja.

La traducció de Josep Maria Pallàs l’he utilitzat perquè me la va recomanar la professora Borrell. I la de Berrio-Giró, perquè és la primera que em va caure a les mans, a principis del quadrimestre i em va permetre d’aproximar-me a Petroni.

Ressenyaré en primer lloc les frases llatines. Després dues traduccions catalanes i una castellana. Finalment, faré unes consideracions personals, combinades amb consultes esporàdiques d’algun diccionari de frases fetes catalanes, com per exemple el de Raspall-Martí.

També he comentat algunes de les frases amb gent que conec, de la comarca d’Osona i del Barcelonès Nord.

Les referències numèriques de cada frase pertanyen a la edició de la Teubner.

BIBLIOGRAFIA

BERRIO, Albert i GIRÓ, Romà; 1988, Satiricó, de Petroni, Columna Edicions S.A. Barcelona.

DÍAZ Y DÍAZ, Manuel C. 1968, Satiricón, Petronio Árbitro,revisado y traducido. Ediciones Alma Mater, S.A. Barcelona.

MUELLER, Konrad; 1995, Petronii Arbitri, Satyricon Reliquiae; Quartum edidit Konrad Mueller, B.G. Teubner, Stuttgart und Leipzig.

PALLÀS, Josep M., 1997, El Satiricó i trenta fragments, Quaderns Crema S.A., Barcelona.

RASPALL, Joana i MARTÍ, Joana; 1984. El cangur – diccionaris, Edicions 62, diccionari de locucions i de frases fetes. Barcelona.

INDEX GENERAL

I Abstract/ nota preliminar
II Bibliografia
III Índex general
IV Estudi de les frases fetes del Sopar de Trimalció

1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)
2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)
3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)
4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)
5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)
6.- longe fugit, quisquis suos fugit (43.5)
7.- cui datum est, non cui destinatum (43.7), a)
8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)
9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)
10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)
11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)
12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur ? (44.16)
13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)
14.- colubra restem non parit (45.09)

IV ESTUDI DE LES FRASES FETES DEL SOPAR DE TRIMALCIÓ

1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)

1.1.- “En definitiva, dóna mil voltes a qualsevol d’aquests babaus” (Pallàs). En nota a peu de pàgina (42), Pallàs especifica que el text llatí diu literalment: En definitiva pot encabir en una fulla de ruda qualsevol d’aquests babaus.” I afegeix que el sentit d’aquest fraseologisme és molt fosc. Així reconeix que la seva interpretació –“dóna mil voltes...”—és doncs discutible.

1.2.- “En definitiva, si volgués, a tots aquests gamarussos els podria enviar a pastar fang” (Berrio-Giró)

1.3.- “O séase, a cualquiera de esos cobistas lo podria meter en una hojita de ruda. (Díaz y Díaz). Aquesta la podem considerar la més literal.

1.4.- I jo diria: “no li arriben ni a la sola de la sabata”. Això ho vaig sentir per primera vegada al nord de Barcelona, al costat del riu Besòs, en un camp de futbol. Una frase que em sembla té una intenció bastant equivalent, és la que vaig sentir masses vegades repetir, durant el meu servei militar, a un sargent que acostumava a maltractar certs reclutes: “como no servís para otra cosa, os voy a meter a fregar las letrinas!”

2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)

2.1.- “Però quan trascolo una gerra de vi amb mel, engego el fred a prendre pel sac” (P)

2.2.- “Però quan em foto un bon tanto de vi amb mel, el fred se’n va a prendre pel sac” (B-G)

2.3.- “Pero en cuanto me embaulé un pozal de vino con miel, mando el frio a tomar por saco (DD)

2.4.- Jo diria: “el fred se’n va a passeig”, encara que no deixa de semblar-me un eufemisme, sobretot tenint en compte que laecasin, segons el diccionari Gaffiot, és un infinitiu grec, que literalment vol dir: aller se faire pendre, aller au diable. I precisament posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni. Per això, aquesta vegada em semblen ajustades totes tres traduccions i, sobretot, la castellana “a tomar por saco”, perquè és encara més malsonant que la catalana “a prendre pel sac” i s’adiu més amb l’ambient del sopar.
És la típica frase que sembla voler dir una cosa, però en diu una altra.

3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)

3.1.- “Però jo, que he menjat llengua de gos, us en diré la veritat” (P). En la nota 53 Pallàs explica que ha traduït literalment aquesta frase feta, a causa del seu significat dubtós. I que els lexicògrafs la tradueixen per “canto les veritats”, o bé “no em mossego la llengua,” o bé “ho sento tot.”

3.2.- “Però vull dir-vos tota la veritat del cas –jo no tinc pas pèls a la llengua (B-G)

3.3.- “Con todo, y diré la verdad, yo que no tengo pelos en la lengua” (DD). En la seva nota 2 de la pàg. 59, DD diu: “El latín ofrece una expresión proverbial: “comer lengua de perro.” Parece que significa que conoce bien las cosas, si se acepta un paralelo presentado por Pokrovskij con el folklore ruso; otros piensan en “ladrar las verdades.”

3.4.- Jo diria que “no tinc pèls a la llengua”. Això també s’ha dit sempre a casa dels meus pares. En aquest mateix ordre de coses, aquesta frase me’n ha recordat una altra: “que se t’ha menjat la llengua el gat?”, dirigida a alguna criatura petita o no tant petita, que es considera que parla poc. Com que el gat és un animal silenciós i sigilós, se l’ha considerat més adequat per aquesta frase feta, que jo també havia sentit sempre a casa meva i entre el veïnat.

4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)

4.1.- “Al principi va desplomar més d’un mussol malastruc” (P). Sembla més apropiat el verb “plomar”, que no pas “desplomar”. Pallàs, en la nota 54, dóna com significat d’aquesta frase feta que patia tantes estretors, que fins i tot menjava animals prohibits.

4.2.- “Al començament les va passar bastant magres” (B-G)

4.3.- “A los comienzos estuvo a punto de desollar un gato rabioso” (DD)

4.4.- Jo diria: “Al principi no podia treure el ventre de penes”. Això ho vaig sentir per primera vegada a casa meva, a la meva mare, al costat del riu Besós.

I em sembla poc encertat el canvi d’animal que és fa en Díaz y Díaz 1968. Encara que a Castilla La Vieja s’utilitzi l’expressió “desollar un gato rabioso”, em sembla millor mantenir --tal com ho es fa en Pallàs 1988—la figura de l’au de malastruc. En aquest sentit, el significat que el Gaffiot atribueix a “parram” no deixa cap lloc pel dubte: parra, ae, f., nom d’un augure oiseau de mauvais [loriot, mésange, orfraie ou moteux ?]

5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)

5.1.- “Però la primera verema li va tornar els ossos a lloc” (P)

5.2.- “... però després de la primera verema va refer-se del tot” (B-G)

5.3.- “... pero le levantó la paletilla la primera vendimia” (DD)

5.4.- I jo diria: “va treure el ventre de penes amb la primera verema.”
Evidentment això vol dir que va poder tornar a menjar bé, a atipar-se, doncs aquella primera verema devia ser molt abundant i va poder fer bons negocis.

6.- longe fugit, quisquis suis fugit (43.5)

6.1.- “Lluny se’n ha d’anar qui fuig dels seus” (P)

6.2.- “Qui perd les arrels, perd la identitat” (B-G)

6.3.- “Lejos tiene que escapar quien escapa de los suyos” (DD)

6.4.- Jo diria: “qui perd les seves arrels, perd la seva identitat”. També em recorda allò de “noi, ja ho saps: aquí tens la porta i carretera i manta!”

7.- cui datum est, non cui destinatum ( 43.7), a)

7.1.- “L’important és que un sigui propietari, no que sigui hereu” (P)

7.2.- “Ja se sap, totes les putes tenen sort” (B-G). Em sembla totalment fora de context.

7.3.- “pués lo que vale es a quien se ha dado, no a quien se habia prometido” (DD). Semblaria més adequada, encara que menys literal, aquella frase castellana que diu: “mas vale tener que desear.” O encara aquella altra: “más vale pájaro en mano que ciento volando.”

7.4.- Jo diria: “L’important és el que tingui aquí, no que tingui molta terra a l’Havana...!” Aquesta frase jo l’havia sentit sobretot a persones nascudes durant la última dècada del segle XIX , pel Barcelonès Nord. Està clar que aquí no la podem fer servir com una traducció del text de Petroni, doncs en resultaria una perfecta ucronia.

I no em sembla prou justificada la traducció que es fa en Berrio-Giró 1988: “Ja se sap, totes les putes tenen sort”; aquest missatge em recorda el que es transmet amb la pel•lícula “Pretty woman”, on surten Júlia Roberts i Richard Gere. No em sembla adequat aquí. No crec que a Petroni li agradés.

Una altra frase catalana molt més adequada seria: “no diguis blat, fins que sigui al sac i ben lligat.”

8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)

8.1.- “a la mà el plom se li convertia en or” (P)

8.2.- “a les seves mans el plom es feia or” (B-G)

8.3.- “en su mano el plomo se convertia en oro” (DD)

8.4.- Jo diria: “ell rai, que totes li ponien”. Quan jo era petit, al costat del riu Besòs encara hi quedava alguna masia i suposo que és per això que, encara ara, es diu.

9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)

9.1.- “no crec que deixès en pau ni la gossa de casa” (P). Em recorda aquella tonada que fa: “El senyor Ramon enganya les criades...”

9.2.- “a casa seva no crec que quedi verge ni la gossa (B-G)

9.3.- “Por Hércules que no creo que haya dejado en paz una perra en su propia casa” (DD)

9.4.- La versió més ajustada em sembla la que dóna P. La de B-G la trobo una mica exagerada. I la de DD completament excessiva, en la seva línia moralista i clerical; aquesta línia ve reforçada per una nota a peu de pàgina, on utilitza conceptes com “obscenidad” o “bestialidad” per ajudar a comprendre la frase feta de Petroni...

I en totes aquestes traduccions es passa per alt el detall que, en llatí, canis, is,pot ser tant masculí com femení, com molt bé destaca el Gaffiot, amb la qual cosa s’amplien les característiques sexuals de la persona al•ludida.

10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)

10.1.- “... i mentrestant ningú no pateix per com ens arriba a escanyar el preu del blat... “ (P)

10.2.- “... i del preu del blat ningú se’n preocupa” (B-G). Aquesta frase em sembla molt actual, si es té en compte la filosofia del moviment dels indignats a plaça Catalunya...

10.3.- “... y entretanto nadie se cuida de por qué tira dentelladas la escasez” (DD). Aquesta es podria considerar la més literal. Una altra frase castellana que em sembla equivalent encara que gens literal per a aquesta traducció, seria: “demasiado chorizo para tan poco pan”.

10.4.- Aquí, en canvi, em sembla més fidel la idea de DD. La traducció que dóna el Gaffiot d’”anonna”, production de l’année, récolte de l’année, per a mi té una referència més directa en la idea d’”escasez”, que no en la del preu del blat, que es presta més a manipulacions econòmiques.

11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)

11.1.- “Però si tinguéssim collons” (P). Literal.

11.2.- “Però si nosaltres tinguéssim collons” (B-G). També molt literal.

11.3.- “Pero si nosotros lostuviéramos bien puestos” (DD). Aquí se suprimeix descaradament una paraula.

11.4.- Aquí la versió de DD em torna a semblar un eufemisme completament fora de lloc, doncs en l’ambient d’aquell sopar, ningú es pot imaginar que els comensals estiguin per aquesta classe d’eufemismes...

En canvi, P i B-G em sembla que demostren més fidelitat cap a Petroni. Una vegada més, el Gaffiot és ben explícit: coleus, i, m. (culleus), testicule i, a més, posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni.

12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur (44.16)

12.1.- “... i què passarà si ni els déus ni els homes s’apiaden d’aquesta colònia ? (P)

12.2.- “Quin futur ens espera en aquesta ciutat, si estem deixats de la mà dels déus ?” (B-G). No sembla apropiat l’ús de la paraula “ciutat”, doncs té un status polític diferent.

12.3.- “y qué va a pasar si ni los dioses ni los hombres se preocupan de ella?” Aquí DD opta per una sol•lució massa fàcil, doncs suprimeix arbitràriament la paraula “coloniae” del text original.

12.4.- La de P és la que m’agrada més. La de B-G no em sembla bé, doncs ignora “homines”; i a més, utilitza una expressió, deixats de la mà dels déus, que també utilitza en 44.18 per traduir una frase feta de Petroni diferent d’aquesta...
Per cert, aquí he notat una diferència entre la versió llatina de la Teubner i la de DD, que diu: “si nec dii nec homines eius miserentur...” I això, naturalment, es fa notar en la traducció castellana.

13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)

13.1.- “Ara els déus ens han deixat de la mà, perquè som uns descreguts” (P). En la nota 56, P explica que Petroni diu literalment: “Els déus tenen els peus embolcallats amb llana.” S’embolcaven amb llana els peus dels qui patien atacs de gota, per tal diimbilitzar-los i calmar-los el dolor. La frase feta, doncs, vol expressar la insensibilitat dels déus en relació amb els homes.

13.2.- “Per la nostra poca fe els déus estan irritats” (B-G)

13.3.- “Y ahora los dioses no pueden dar un paso, porque nosotros no tenemos religión” (DD)

13.4.- Jo diria: “ara estem deixats de la mà de Déu”. Crec que ho vaig sentir per primera vegada en aquell col•legi de frares on vaig anar de petit; i ho deien en castellà, naturalment...
Cap de les traduccions és literal i cap no reflecteix la lítote del text llatí. Diuen coses diferents.
En realitat, quan el texte llatí diu “religiosi non sumus” vol dir que aquells ciutadans són informals en la seva relació amb els déus, en la seva litúrgia. La religió per aquells romans era sobretot una litúrgia, que regulava la relació dels mortals amb la divinitat. És un concepte de religió molt diferenciat de la dels grecs, per exemple, que tenian tota una mitologia.

14.- Colubra restem non parit (45.9)

14.1.- “i una colobra no pareix una corda”. P explica en la nota 57 que aquesta frase feta es pot interpretar de dues maneres: o bé que d’una persona dolenta no en podem esperar bones accions, o bé com a equivalent de la dita catalana “Els testos s’asemblen a les olles.”

14.2.- “Els plats s’assemblen a les olles” (B-G)

14.3.- “y de vaca no nace ciervo.” (DD)

14.4.- Potser té alguna relació amb allò de “de tal palo tal astilla”.

Perles d'aigua (Pei Iborra)

2011-07-09T07:17:00.003+01:00

Perles d'aigua from PEI IBORRA on Vimeo.

Trobada de cantadores i cantadors a La Torre d'Oristà.

2011-07-04T14:35:00.006+01:00

Ho he dit altres vegades, però ho repetiré: hi ha alguna cosa molt antiga en el fet de cantar. És com si es descordés la pluja d'uns records col·lectius que amara els cors i els torna un alè vital. Al cap dels anys, sovint hem desaprès la complicitat que s'estableix entre qui canta i qui escolta: i encara més entre els qui canten plegats.

Aquest dissabte passat, a La Torre d'Oristà, al Lluçanès, vam poder gaudir una vegada més de la mestria d'un Jaume Arnella incombustible que incendiava, com una teia encesa, el desig de cantar, de dir. Humor i sàtira d'unes cançons que el poble, savi, cantava per treballar o després de treballar, o malgrat el fet que treballar podia ser també una maledicció. Cançons contra els cacics de panxa plena i cor eixut.

I amb el Jaume totes, tots, feliços dintre el vellut de la música i de la nit: la Isabel de La Cirera i la Roser del Masot, el Lluís i la Carina, d'Alpens; un parell de Randellaires perduts; un Isidre de veu càlida i guitarra generosa; la coral del poble que ens acollia; els Tranquils; els d'Oristà amb el seu poeta, que se n'anava aviat perquè havia de fer pa; els qui no hi eren i enyoràvem, com la mare Pepeta d'Alpens; i els qui escoltem més que no cantem, però que tornem sempre a prop de les arrels.

Capvespre d'estiu

2011-06-30T19:37:00.002+01:00

Els capvespres d'estiu, tan llargs, són de vellut tebi. Les fulles es revifen amb la fresca, aixequen el cap. Els ocells van i vénen, enfeinats.
Cridòria vermella de criatures que juguen i silencis grocs del sol exhaust que encara daura les crestes de les muntanyes, però ja sense fúria, manyac.
És hora d'obrir finestres, de regar flors.
Hora d'enyorances.
Hi ha una cançó suspesa a mig aire; una tonada que va i torna, com una oreneta a la branca més alta.

Nit de Sant Joan

2011-06-23T08:46:00.002+01:00

Em permeto posar un títol temporal al poema intemporal de Josep Riera. Sé que no m'ho tindrà en compte...
Que la nit més curta de l'any ens faci "empaitar quimeres" com si fóssim joves, que ho som!

Si tu et poses l’anell
que tens per quan fas festes
i deixes que el vestit
et ressegueixi el cos,
jo em posaré el gec nou,
aquell, color de vespa,
que estreno quan l’estiu
ja s’espavila sol.

Asseu-te al setial
d’una bona garbera,
i posa’t or al coll,
que jo et vindré a buscar
com un fadrí novell
que empaita una quimera
com un fadrí novell
jo et vindré a buscar.

I quan toquin les cinc
que és l’hora que ja el sol
s’espolsa l’ull més viu,
encetarem el ball
d’aquesta tarda tèbia
i dansaren cofois
sobre els camps que hem vençut
a força d’estimar.

Lletra: Josep Riera
Música: Lluís Toran
Cantada per: VICUS

Judici de faltes als qui van oposar-se a un desnonament a Vic

2011-06-22T11:58:00.003+01:00

El dia 9 de febrer d’enguany, una cinquantena de ciutadans van intentar impedir que s’executés el desnonament d’una família de Vic que no tenia on anar a viure. Més de 30 agents, entre mossos i municipals van desactivar la resistència pacífica que feia el grup de suport per evitar que fessin fora a la família desnonada. El proper 11 de juliol es realitzarà un judici contra 13 de les persones que hi van intervenir.
Davant d’aquests fets, vull MANIFESTAR:
Que si és delicte demanar que es respecti el dret de tota persona a disposar d’un habitatge digne, tal com recull la Constitució i altres lleis; que si és delicte defensar els drets d'una família i d'uns infants, per sobre de l'interès que té el Banc Santander en tenir més pisos tancats, jo també em declaro CULPABLE i em solidaritzo amb les persones denunciades.

PERJUDICATS PER LA HIPOTECA D'OSONA
PLATAFORMA PER AL DRET A L'HABITATGE D'OSONA

Eclipsi (fotografies de Pei Iborra)

2011-06-21T17:16:00.002+01:00

Eclipsi de Lluna 15-06-2011, Amb núvols que toquen... from PEI IBORRA on Vimeo.

Estiu

2011-06-21T06:33:00.002+01:00

Els camps fan olor de pa. Blat ben ros que fa pensar en un crostonet calent.
El dia, tan llarg, s'estira mandrosament, com un gat amb ulls d'aigua verda.
La llum és una fruita madura, picotejada de merles als matins.
Hi ha una mitja lluna alta que amb la claror es torna de pa de pessic.
Que bonic l'estiu, quan la ratlla del dia reescriu la nit. Després vindrà el sol de migdia, aplomat damunt els camins,i haurem de buscar ombres.
Però ara el dia és tebi, intacte.
El campanar diu les set, i el so s'escampa entre les fulles amarades de silenci.

Aniversari

2011-06-18T19:25:00.003+01:00

Ja els anys cinquanta dels meus anys
jeuran aviat al bosc ombriu
dels dies que van ser,
vellutats. Fullam endut
per tardors enceses
que moren i tornen.
Fragilitat
dels records.
La memòria, mentidera,
apedaça llençols
de bugades perdudes.
Queda el caliu,
brasa d'incendis,
laves ocultes.

(Plagi de Gabriel Ferrater)

Primera classe

2011-06-02T16:52:00.004+01:00

Primera trobada amb la gent gran, al Figaró. Classe de català. Tot dones.

He rebut més que no he donat. Els porto un text de Josep Pla que parla del segar i el batre, i s'encenen tots els records. Els ulls de la Lluïsa guspiregen mentre explica com batien, amb vaques, a Gualba, fa més de seixanta anys. La Paz ens explica, en un català molt acceptable, com era la festa del batre a Navarra, ja amb màquina de batre...

Hi ha qui entén el català i no el parla. Qui ni l'entén ni el parla, però és aquí. Qui el parla i no l'escriu. Qui l'escriu però no en sabia res, d'aquests records.

Ens ho passarem bé!

Manifest dels indignats i indignades.

2011-05-30T22:41:00.006+01:00

Per als que diuen que no sabem el que volem.

A Barcelona, recopilant la saviesa i les aportacions de centenars de persones, s’estan escrivint col·lectivament diversos documents de treball que parlen dels diferents nivells què operarem per aconseguir el canvi. Són tots documents oberts, en modificació i millora constant.

Aquets n’és un, tan sols, que lliurarem als alcaldes i als plens elegits el dia 22.

1 - No més privilegis per a polítics, començant per Barcelona:

* Retall dràstic del sou de les i els polítics equiparant-lo al sou de la mitjana de la població.

* Supressió dels privilegis en el pagament d’impostos, dietes, anys de cotització i pensions (només a Barcelona, l’estalvi seria de mig milió d’euros al mes com a mínim).

* Prohibició de pensió superior a la pensió màxima establerta per a la resta dels ciutadans i ciutadanes.

* Supressió de la seva immunitat jurídica i de prescripció per als casos de corrupció. Cessament dels polítics corruptes.

2 - No més privilegis per a banquers:

* Prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital a entitats bancàries i caixes: les entitats en dificultats han de fer fallida o ser nacionalitzades per a constituir una banca pública sota control social.

* Devolució transparent i immediata a les arques públiques per part dels bancs de tot capital públic aportat.

* Regulació dels moviments especulatius i sancions a la mala praxis bancària. Prohibició d’inversió en paradisos fiscals.

* Totes les vivendes adquirides per execucions hipotecàries allotjaran, en règim de lloguer social, a les famílies desnonades.

3. No més privilegis per a les grans fortunes:

N'hi hauria prou en aplicar el 5% de la retallades que es va aplicar als funcionaris a les 50 fortunes més grans per solucionar el problema de dèficit de l'Estat Espanyol]

* Augment del tipus impositiu a les grans fortunes i entitats bancàries, eliminació de les SICAV.

* No a l’eliminació de l’impost de successions. Recuperació de l’impost de patrimoni.

* Control real i efectiu del frau fiscal i de la fuga de capitals a paradisos fiscals.

* Promoció a nivell internacional de l’adopció d’una taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin).

Amb l’aplicació d’aquests 3 punts s’obté el pressupost per solucionar els següents quatre. Perquè no falten diners, és evident que existeix la disponibilitat econòmica.

4. Sous dignes i qualitat de vida per a tothom:

* L’economia al servei de les persones i no a l’inrevés

* Establiment d’un màxim salarial, així com d’un mínim.

* Reducció de la jornada de manera que tothom pugui gaudir, pensar y conciliar la seva vida personal amb la vida laboral, sense reducció de sou. Aquesta reducció de personal permetrà un repartiment de tasques que acabarà amb l’atur estructural.

* Retirada de la reforma de les pensions.

* Seguretat en el treball: impossibilitat d’acomiadaments col·lectius o per causes objectives a les grans empreses mentre hi hagi beneficis, fiscalització a les grans empreses per assegurar que no cobreixen amb treballadors temporals llocs de treball que podrien ser fixes.

* Reconeixement del treball domèstic, reproductiu i de cura.

5. DRET A LA VIVENDA:

* Expropiació de les vivendes en desús que no s’han venut per augmentar el parc públic de vivenda en règim de lloguer social.

* Declaració de les ciutats com a lliures de desnonaments i desallotjaments.

* Penalització de les pràctiques de mobbing.

* Donació en pagament de les vivendes per cancel·lar les hipoteques, de forma
retroactiva des de l’inici de la crisi.

* Prohibició de l’especulació immobiliària.

Els següents punts estan pendents d’aprovació:

6. SERVEIS PÚBLICS DE QUALITAT:

* Retirada de les retallades plantejades pel govern de la Generalitat.

* Restabliment dels serveis que ja han estat retallats en sanitat i educació.

* Contractació de personal sanitari fins que s’acabin les llistes d’espera.

* Contractació de professorat per a garantir la ratio d’alumnes per aula, els grups de desdoblament i els grups de suport.

* Garantir realment la igualtat d’oportunitats per a l’accés a tots els nivells l’educació, independentment de la procedència socioeconòmica. Escola laica.

* Finançament públic de la investigació per garantir la seva independència.

* Transport públic de qualitat i ecològicament sostenible.

* Serveis públics i gratuïts d’atenció a la infància i a les persones amb necessitats especials de cura.

* Prohibició de privatització dels serveis públics.

7. LLIBERTATS I DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA:

* No al control d’internet. Abolició de la Llei Sinde. No a ACTA.

* Protecció de la llibertat d’informació i del periodisme d’investigació i de la seva independència. Eliminació de les traves legals que impedeixen exercir el dret d’emissió dels mitjans comunitaris lliures i sense ànim de lucre. Eliminació dels monopolis de facto dels espais radioelèctrics.

* Ús de software lliure en les institucions públiques per adequar-les a l’era digital amb costos sostenibles.

* Retirada de l’ordenança del civisme: retirada de tota ordenança que limiti les llibertats de moviment i expressió.

* Referèndums obligatoris i vinculants per a les qüestions de gran envergadura (incloses les directives europees) .

* Eliminació de les batudes a migrants no regulars i retirada de la Llei d’Estrangeria actual i tancament dels CIEs. Dret de vot per a migrants.

* Modificació de la Llei Electoral per garantir un sistema autènticament representatiu i proporcional que no discrimini a cap força política ni voluntat social, on el vot en blanc i el vot nul també tinguin la seva representació en el legislatiu i l’abstenció activa pugui tenir el seu espai d’autoorganització als barris.

* Establiment de mecanismes efectius que garanteixin la democràcia interna als partits polítics: llistes obertes, elecció directa dels regidors, transparència en la publicitat i finançament dels partits.

* Pressupost participatiu.

* Respecte pel planeta i per tots els éssers que l’habiten. Consum responsable.

* Defensa del dret dels pobles a decidir l’ús dels recursos naturals per plantar, cultivar, comercialitzar i consumir d’acord amb les seves necessitats, costums i capacitats.

* La monarquia és un anacronisme que no ens representa i que, a més a més, no paga impostos.

8. REDUCCIÓ DE LA DESPESA MILITAR

Aquestes són demandes de mínims i d’aplicació immediata, demà les de màxims :-]
perquè és la gent la que ha de poder organitzar la seva vida en col·laboració i
llibertat.

Més info a: http://acampadabcn.org/

La "neteja" de CIU!

2011-05-27T12:35:00.009+01:00

http://www.facebook.com/Acampadabcn

http://www.vilaweb.cat/noticia/3891852/20110527/acampats-expliquen-carrega-mossos.html

Que ningú més no gosi dir que la joventut no té seny. Si no n'haguessin tingut, la duríssima càrrega dels mossos podria haver estat una carnisseria.

He vist desenes i desenes de fotografies del desallotjament, i ni en una de sola no es veu cap actitud violenta de la gent, tot al contrari: mans alçades, ni que siguin plenes de sang.

En aquests moments hi ha ferits greus. I no cal que Felip Puig s'escarrassi a negar l'evidència, perquè per sort nostra tenim una joventut que ens torna l'esperança.

La roba estesa.

2011-05-26T09:31:00.006+01:00

M'agrada la roba estesa. Banderes de no-res, si no és del temps que en mesura la florida efímera.

M'agraden els colors que s'ajunten arbitràriament i fan un quadre impressionista de cada façana: ombres i transparència de la llum que hi camina, oblícua, canviant.

M'agrada el ventet que fa voleiar l'estesa quotidiana, els secrets dels llençols, les caminades dels mitjons, la feina feta de les camises buides.

I no m'agrada la gent que vol amagar-la i condemnar les parets a una grisor permanent.

Places del món.

2011-05-23T09:11:00.012+01:00

Escric des de l'alegria i la tristesa, fetes un cabdell indestriable.

Que a Figaró guanyi la CAF (Candidatura activa del Figaró) un grup realment assembleari, realment del poble, divers, inclusiu...realment democràtic, en una paraula, és una notícia impagable. Conec aquesta gent i dono fe, des de la meva trajectòria abstencionista però lluitadora, de la seva honestedat personal i col.lectiva. És la primera vegada que voto en molts anys, i ho he fet plenament convençuda. I aquesta és la qüestió: convèncer. Amb arguments. Amb feina per fer, amb projectes, però sobretot amb l'aval de la feina ben feta. Guanyar per majoria absoluta després de vuit anys de govern vol dir que en comptes d'un possible desgast hi ha empenta; vol dir que de mica en mica el poble ha anat millorant, i que això és un fet innegable.

Escric també des de l'alegria de veure créixer opcions com BILDU i la CUP, malgrat totes les traves.

D'altra banda, però, en veure l'ascens de la xenofòbia i de la corrupció, tant si es diu PP com PXC, se'm fa un nus al cor. Caldrà treballar molt, per eradicar l'odi. Caldran moltes places plenes de joves i no tan joves a qui haurem d'escoltar, amb qui haurem de lluitar: plaça del Sol, plaça de Catalunya, de Vic, de Granollers, d'Olot, de Tahir, d'Islàndia, de Figaró, del món.

Si no lluites...

2011-05-20T08:24:00.006+01:00

estàs perdut!

Vic, 12 del migdia.

Quan m'acosto a la plaça major ja sento un noi parlant pel micro, però només caço paraules al vol. Són al mig de la plaça, asseguts o drets al voltant d'un cercle de cadires. Just arribo i el micro canvia de mà. L'agafa una senyora gran, setanta i tants, baixeta.

"No sé llegir, no sé escriure" diu, en castellà. "Tinc un fill i un nét a l'atur. He treballat molt. Cobro tres-cents euros al mes. Amb això, ni menjo jo, ni mengen ells..."

Plora. Plorem. Algú l'abraça.

Els deixo fent el dinar. Aquest vespre, a dos quarts de nou, cassolada.

Live Video streaming by Ustream

Del Figaró estant

2011-05-09T08:50:00.015+01:00

Des de la finestra, del tren estant, veia les casetes encimbellades del Figaró i pensava: "s'hi deu viure bé, aquí!". M'enamoraven els sots feréstecs a banda i banda de la via, i sobretot els ametllers florits. Perquè els qui venim del fred espiem la primavera que comença més al sud amb una secreta enveja...

Després el destí (per dir-ho d'alguna manera) em va portar a treballar a Mollet un any seguit. Veia sortir i pondre's el sol pel camí. Vivia al camí. Cada dia, els arbres repetits canviaven de fesomia i podia rastrejar el temps en cada camp reverdit o cada petit meandre del Congost. El Figaró em continuava somrient i vaig decidir que algun dia m'hi aturaria.

Quan anys enllà vaig travessar el pont sobre el Congost a peu, un estiu, amb la cresta dels pollancres a banda i banda, em semblava irreal, com un país de somni. Vaig pujar i baixar les escales de l'Àngelus, de l'Arissó; vaig admirar les torres modernistes i els rastres de ceràmica acolorida en altres cases més modestes; vaig envejar, sobretot, els jardins. A cada racó les flors, o un banc, o un hort. Els carrers es tornen camins i tot sembla tan ben posat com en un poble de pessebre.

Tenia una mica de por, quan vaig començar a instal.lar-me. Deixava la família enrera, potser m'equivocava, potser era un rampell i prou. Però obria la porta cada matí i veia les muntanyes properes, el carrer sense cotxes de pedra vermella, els cirerers petits de la Carmen i les roses vermelles de la Lluïsa, i el meu propi raconet assedegat on les sargantanes caminaven parets nues que, de mica en mica, s'han anat omplint de verd.

Des de la finestra, ara, del Figaró estant, veig el tren que acompanya el Congost amb un xiulet alegre i sé que sóc d'aquí, també, que hi estic bé i que m'hi vull quedar.

CAF 2011. Fem Figaró amb tu from caf figaro on Vimeo.

Taller de cançons al Lluçanès.

2011-05-02T10:04:00.011+01:00

Fotografies: Josep Maria Costa

Encara tinc les cançons al cap. Iròniques, tristes, múrries, o alegres com un dia de primavera...

A Santa Creu de Jutglar florien els lliris blaus (a Alpens en diem sords i no es podien tocar).
- No toquis aquestes flors, fan tornar sord! -dèiem, de petites, i les miràvem amb respecte i amb ganes de trencar el malefici.

I les cançons que vam aprendre amb Isabel Iborra i Lluís Reina tenen aquest mateix aire ancestral, et reculen a records antics i a uns temps tan pretèrits que no vam conèixer, però que pressentim.

Vaig començar a cantar amb la mica de por dels qui no ho fem mai: en seré capaç, n'aprendré, em sortirà la veu?...

Però al cap d'una estona ja cantàvem sense pors, fruint de les melodies i les lletres tan divertides.

Va ser un taller molt intensiu: entre el matí i la tarda vam conèixer i cantar gairebé vint-i-cinc cançons, i en vam triar set per aprendre i cantar l'endemà, quatre de les quals vam assajar conjuntament amb la gent del taller d'acordió.

I tot això enmig d'un magnífic ambient: distès, divertit. Al cap de poc ja ens sentíem tots velles amigues, amics...No hi ha com les cançons per agermanar la gent.

I l'endemà tot confluïa, al poble. Els qui havien caminat els vells camins de la transhumància i els gegants; els qui venien formatges i melmelades i arrracades i culleres de fusta i la quitxalla que
modelava roses de fang; els cantadors i acordionistes i grallers...

Em vaig sentir privilegiada de poder-ho viure. I ens vam acomiadar amb recança, amb ganes de tornar-hi, enfilada com tenim ja l'ànima en el collaret antic de les cançons.

Un poeta que camina

2011-05-02T08:30:00.001+01:00

Tinc un germà poeta que camina, el Joan. O un germà caminador amb ànima de poeta, com vulgueu. Avui no em sé estar de prendre-li algunes de les seves últimes reflexions, i fer-vos-el conèixer...

"Vaig fruir, sens dubte, vaig fruir del camí, de la nit, dels companys de viatge, de les olors del bosc, del cantar incansable dels ocells. Vaig gaudir de la fosca que ens engolia mentre caminàvem enmig dels boixos, de les bardisses, espantant el bestiar, sorprès, enfilant les carenes dels Munts, de Sora, de les Falgoses, coronant els colls, els cims grans i els cims petits, desconeguts, enfilant camins de ròssec, baixant camins de cabres, ajupint-me per poder caminar el camí de la guilla i el del senglar, apartant branques per fer els camins de les vaques, els que només saben els caçadors més experts, els que no sap ningú perquè te’ls vas inventar tu, un dia d’hivern, quan encara els arbres no tenien totes aquestes fulles que tenen ara!

Vaig gaudir de la lluna vermella que ens vigilava, del paisatge de la nit, amb els llums dels pobles al fons de les valls, vaig gaudir del dia que floria camí de la Farga, sota la cridòria eixordadora de milers, milions d’ocells; vaig emmudir, meravellat per la Llengua de Cèrvol i per la flor petita de la pulmonària que ens feia reconèixer la Montse, amagades a la raconada increïble dels Bufadors. Vaig delectar-me amb els paisatges inabastables del Morro del Quer, del Castell de Milany. Vaig arraulir-me a l’aixopluc de la pluja dins l’esglesiola de Santa Magdalena de Cambrils. Vaig gaudir de la pluja que m’amarava la cara, de la boira que m’empresonava en un paisatge que es feia petit tot i saber-lo gran i esplendorós, quan passàvem a tocar de la casa dels Plans, gairebé érem a la Garrotxa, sense veure-la, quan saltàvem els obstacles dels arbres caiguts a la fondalada del Torrent de Santa Magdalena, més enllà de Collfred, sabent-me lluny, molt lluny de casa".

Un poble alegre, net, actiu.

2011-04-28T15:10:00.006+01:00

Fa gairebé dos anys que vam arribar al Figaró. Hi buscàvem tranquil.litat, contacte amb la natura, transport públic.

Hi hem trobat això i molt més.

Perquè El Figaró és, també, la seva gent. Una gent que et saluda des del primer dia; que et fan sentir bé. Al cap de poc, ja et sembla que hi ets des de fa molt de temps.

Hem trobat un poble alegre, net, actiu. Cada dos per tres hi ha festes, xerrades, cursos: no paren!

I darrera de tot plegat hi ha una gent que treballa molt per a fer-ho possible. Es diuen Manel, Lluc, Lluís, Gustavo, Pere...; Gemma, Berta, Rosa, Idèlia, Gebra ...gent jove i gent gran; dones, homes. Treballen de debò per al poble, i això es veu en el dia a dia. Això es nota. Ells i elles per al poble, i no a l'inrevés, que és el que passa tan sovint.

I és per això que, malgrat la nostra abstenció activa de tants anys, que continuarem mantenint en la macropolítica, si les coses no canvien molt, ens posem decididament al costat dels qui treballen sense el llast de l'obediència a cap partit; sense el dictat dels interessos personals.

Endavant, Candidatura Activa del Figaró!

El viatge

2011-04-13T20:05:00.006+01:00

M'agrada el viatge. Perquè, tant si vas lluny com a prop, quan tanques la porta de casa obres un parèntesi en què seràs només tu i el paisatge, o tu i el company de ruta. Deixes anar un llast considerable de rutines, de grans i petites preocupacions que la distància fa ajornables, relatives.

Tu i el paisatge nou feu un camí plegats, amb una motxilla que els anys fan cada vegada més petita. Llavors t'adones que necessites ben poc: uns ulls oberts i unes cames que et portin. Veus colors que normalment no mires, sents músiques que a casa no escoltes.

Tu i el paisatge nou: una infantesa, potser un miratge. Una transparència de llum al caient de la tarda, un balcó amb roba estesa, una finestra il.luminada que et fa somniar refugis dins la nit. La bona gent arreu: et regalen un somriure, t'assenyalen un carrer, et desitgen sort.

El viatge és el camí. I el camí mateix és l'arribada.

CONVERSES AMB GENT GRAN: LA MARE DEL PALOMAR.

2011-04-10T21:04:00.006+01:00

St. Adrià 10-3-2010.- En Palomar és una d'aquestes persones que, quan te'l trobes pel carrer, és difícil que només et saludi. Sempre té un comentari per fer o un per escoltar. De manera que li vaig preguntar si la seva mare voldria explicar-me alguna cosa de St. Adrià, de cara a la commemoració del Mil·lenari del poble. I em va dir que sí, sense cap dubte.

Abans d'una setmana ja estàvem asseguts a taula, a casa de la seva mare, que ara té 92 anys i viu en una planta baixa del carrer Nebot, en el barri on ha viscut sempre aquesta família que, d'altra banda, és una gent que sempre els he vist treballar. Recordo que, durant una època molt llarga, havien tingut una botiga de sabates i també havien anat a vendre'n pels mercats setmanals de la comarca.

La casa on viu la mare ara, m'ha fett la impressió que és una d'aquestes cases que, molts anys enrera, no calia mai tancar-les amb clau. Tant es podien obrir per dins com per fora, sense por de cap lladre.

La mare és una senyora d'aquestes que semblen molt més joves per l'edat que tenen i, no fa gaire jo mateix me l'havia trobada, quan ella anava al mercat a comprar.

EL DIA MÉS TRIST QUE RECORDA

De seguida m'explica el dia més trist que recorda haver viscut en aquest poble. Fou un dia de 1937, durant la guerra civil. Després d'un bombardeig realitzat pels "nacionals", ella es va assabentar que n'havia resultat morta l'esposa d'en Toribio, el municipal. Vivíen per allà baix, al barri de St. Joan Baptista, que va ser una zona molt castigada. Jo també recordo aquest policia municipal, el senyor Toribio; potser fou el primer municipal que va tenir l'Ajuntament. Quan el vaig conèixer, era calb, amb uns quants cabells blancs; més aviat baixet, amb la seva gorra, grassonet, parlava poc, feia sempre una cara molt seriosa, trista i, em sembla, que no el vaig veure riure mai...

EL DIA MÉS ALEGRE.

Pel que fa al dia més alegre, en recorda un que la alegria va ser generalitzada, dins del poble i molt més enllà: per tot el país. Va ser el 14 d'abril de 1931; ara fa setanta-nou anys, quan es va proclamar la Segona República:

"La gent va sortir al carrer i tothom estava content i ho celebràvem. Hi havia un home que tenia una casa de confecció, a l'avinguda de Catalunya, en el mateix local on després va posar la sastreria l'Auger. Doncs bé, aquell home va començar a fer banderes i llacets amb els colors de la República... i li treien de les mans. Tothom en volia lluir una... I dins de casa meva també estava tothom content... me'n recordo molt... i del primer alcalde republicà, que es deia Benito Gimeno...

"Durant els anys de la República, jo vaig fer els 15, els 16, els 17 anys... aquells anys jo sempre estava contenta. Havia anat a "l'acadèmia Donya Carmen", a la classe del senyor Garcia. I després havia treballat de dependenta a Can Vialet, aquella botiga que tenia a prop del mercat la família d'en Valentinet, el que després va ser alcalde, també.

"I va arribar el 18 de juliol de 1936... tots vàrem sentir por més que altra cosa. Recordo que vàrem pujar al terrat amb el meu pare. Vèiem gent que corria i sentíem molts sorolls... durant la guerra anàvem a comprar sucre a Barcelona, al carrer de la Ciutat, en una joieria que en tenien d'estraperlo... però mai vàrem saber a canvi de què aconseguien ells el sucre...

"L'any 1939, amb "La Retirada", vàrem veure tota aquella gent que fugien a peu, per aquesta carretera, cap a França... mal vestits amb parracs, morts de fam... alguns anaven gairebé descalços, amb unes espardenyes que els queien a trossos... i l'endemà passaven les tropes dels "nacionals", ben uniformats i arreglats. Alguns portaven botes de recanvi penjades a l'espatlla... a mi em semblava inexplicable... però era així... i aquella gent que varen arribar ens ho prenien tot... a nosaltres ens varen prendre els pollastres, l'aviram. I dies després, quan vàrem anar a buscar pa al carrer Sta. Caterina, allà vàrem trobar els pollastres, en una casa on s'hi havien posat a viure uns moros d'aquells. La casa era d'una senyora que, molt temps després de la guerra, encara li deien "la dels moros"..."

De tant en tant, en Palomar intervé per col·laborar en els records de la seva mare.

LES "JOVENTUTS SOCIALISTES".

"A la nostra família tenim el "Tio Pepe", que estava en les "Joventuts Socialistes" i un dia de 1936 va dir als de la seva família: "Me'n vaig a buscar el diari..." I ja no va tornar. Molts anys després, quan va aparèixer, ja tenia la doble nacionalitat, mexicana i espanyola. I, quan va tornar, després de mort Franco, la policia de Madrid el va interrogar, però no va passar res... de vegades encara notàvem alguna reacció rara, de part d'alguna gent, quan ell es presentava: "Soc en José Palomar...!" I ja fa temps, quan a TV-3 varen fer un programa dels exiliats a Mèxic, el "Tio Pepe" també va sortir."

Mentre escolto mare i fill i vaig prenent notes, no puc evitar que el cap se me'n vagi cap els meus propis records: la primera vegada que vaig sentir parlar de les "Joventuts Socialistes" fou el 1965. Jo estava estudiant el curs preuniversitari, a l'Institut Balmes de Barcelona. El professor de literatura, que es deia Guillermo Díaz Plaja, ens va fer llegir un llibret de proses d'Antonio Machado; i és en aquella antologia (editada a l'Argentina per l'editorial Losada) on vaig trobar un discurs pronunciat en plena Guerra Civil, pel propi Machado, davant d'un congrés de les "Joventuts Socialistes Unificades". Entre altres coses els deia que unificar-se significava alguna cosa més que unir-se... i que era necessari resistir com fos contra totes aquelles "hordas arrancadas al hambre africana."

LA FÀBRICA DEL "CARBURO".

I continua explicant la mare d'en Palomar:

“El meu home, el 18 de juliol el van agafar mentre feia el servei militar a Mallorca, però justament aquells dies estava de permís aquí, de manera que ja no hi va tornar, sinó que se'n va anar voluntari al front d'Aragó. Va caure ferit i va anar a parar a l'hospital. Després el varen reclamar per tal que entrés a treballar a la fàbrica del "Carburo", a l'altre cantó del riu, allà, a la Carretera Negra"... molts hi treballaven... feien materials útils per a la guerra...
"També recordo un home del carrer Maragall, que es deia Àngel Flores, molt amic d'en Durruti i que, quan aquest va morir a Madrid, es va encarregar de cuidar un noi molt jovenet, que deien que era fill d'en Durruti... i aquest Flores també va morir al front...

"També hi havia un noi que es deia Rampérez. Uns deien que era mig boig i uns altres que era molt llest, perquè durant la guerra va estar amb els "rojos", però es va cuidar que no els passés res a algunes persones de diners. I després de la guerra va poder viure bé, gràcies a això. De totes maneres la seva família eren molt bona gent... tothom els tenia respecte".

VAREN CREMAR L'ESGLÉSIA

"Sí, l'església la varen cremar. Va quedar abandonada. Qualsevol es podia emportar qualsevol cosa, si volia. El col·legi dels "Hermanos" també el varen cremar. Alguns deien que va ser un accident... cadascú hi deia la seva... encara recordo els trossos d'uralita com espetegaven... nosaltres no hi anàvem mai, al refugi... a casa nostra teníem un matalàs, que posàvem sota les escales i allà anàvem, quan bombardejaven... però el meu pare i jo tampoc no ens hi refugiàvem gairebé mai; quan sonaven les sirenes, el meu pare sempre deia que preferia quedar-se fora, per veure-ho tot i després poder explicar-ho...

"Acabada la guerra, recordo que anàvem a ballar a "l'Ateneu" i a "l'Amistat". O a l'envelat, per la Festa Major.

"De les riuades, la que recordo més és la de quan jo tenia 7 o 8 anys, coneguda com la riuada del "Mas-Bagà", en què va morir un home, quan creuava el riu Ripoll..."

L'ARRIBADA DE LA TELEVISIÓ AL POBLE.

"De l'arribada de la televisió al poble recordo una conversa que vaig tenir amb una veïna, que pegava a la seva filla, perquè no volia deixar-la anar al bar "Matadero", a veure la televisió que tenien, una de les poques que hi havia al poble. Aquella dona deia que allà no s'hi havia d'anar, perquè allò era una taverna i només hi anaven homes... jo li vaig contestar que, si m'atrevís, jo mateixa voldria anar-hi, allà, a veure la TV...

"Per cert, quan va arribar la ràdio, fa molts més anys, a casa dels meus pares n'hi havia una, que només era com una capsa amb unes boletes...

"I me'n recordo dels safareigs, quan gairebé ningú tenia aigua a casa seva... i dels autobusos de dos pisos, aquells que portaven de Londres. I de l'edifici del "Polidor", de quan era una fàbrica de discos i varen haver de tancar-la, al començar a passar els tramvies pel pont, a causa de les vibracions... i de quan hi havia serenos en el poble, que a més anaven davant d'aquelles comitives dels enterraments...

LA MORT DE FRANCO.

"El 1975 va morir en Franco, va venir el rei... res d'especial. Després Jordi Pujol... i jo em vaig quedar indiferent... a St. Adrià sempre he estat molt contenta... jo me l'estimo molt aquest poble... que no té la culpa de res...”

I la mare d'en Palomar se'm va quedar mirant:

"També me'n recordo, de la teva família. La teva mare Montse, que va ser una de les primeres noies del poble que va tenir una bicicleta. Igual que la germana d'en Bel. I la teva àvia Rosa, que estava casada amb l'Andal i tenien una botiga de comestibles per allà baix, davant de "Can Baurier"... abans de la guerra..."

I, de moment ho vàrem deixar aquí... potser algun dia seguirem.

Francesc Arnau Arias

Sant Adrià de Besós, 22-4-10.

Segimon Serrallonga, en el record

2011-04-10T09:40:00.006+01:00

Tots els verds s'enyoren de tu, Segimon. El verd nou dels brots de la pomera que em mira per la finestra quan rento els plats; el verd rosat de la cresta dels pollancres que podria abastar amb la mà quan passo pel pont del Congost; l'escuma del verd tendre a la muntanya, que somriu entre la foscor dels pins.

I l'aigua, Segimon, que salta i juga amb les pedres amagades i bressola peixos de color de roca i ànecs virolats. I les flors.

O les noies i els nois que riuen i juguen com fa mil anys. Tan vells i no ho saben. Tan bells...

I jo, que camino els cabells blancs sense tu.

Cada any, cada any.

Miratges d'aigua

2011-03-31T19:01:00.003+01:00

Als oasis del temps, miratges d'aigua oculta disfressen la solitud. Estrelles altes. No hi ha més horitzó que les dunes de les mans, ni més camí que les petjades que el vent esborra.

Sóc gra de sorra, però penso i enyoro com si fos desert.

Camino els dies com un camell tossut, i tragino l'aigua de viure al gep deforme.

Vella i plena de grops, mastego brins de tendresa eixuta.

primavera encesa

2011-03-25T22:15:00.003+01:00

enguany, se m'encén la primavera a les mans.
cada clivella de la pell sorrosa
escup un castell de focs sanguinari.
un ull plora l'horror
mentre l'altre riu aquest desfici de colors
que desplega aquesta fràgil primavera d'enguany
encesa al desert de les meves mans.
som miracle.
som tragèdia.

L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

Lluçanès: música, dansa i cançó

2011-03-24T10:03:00.008+01:00

30 d'abril i 1 de maig
Festa de la transhumància
Santa Creu de Joglars

Taller de cançons populars,
amb Isabel Iborra i Lluís Reina.

Danses del Lluçanès,
amb Roser Reixach

Taller d'acordió, cançons de pastor i del Lluçanès,
amb Mercè Morera i Lluís Armengol

Inscripcions fins a l'onze d'abril
telèfon 93 850 82 81
tallersfesta.solc@pangea.org

PRIMAVERA

2011-03-21T11:01:00.005+01:00

Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.

Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.

Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:

- Tens un jardinet molt bonic!

- Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?

I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...

- Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...

L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.

Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.

-Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.

Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat quan ja corria, camí avall.

- Com et dius? - he cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:

- Em dic Primavera!

M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...

AMB RONCA VEU

2011-03-17T18:36:00.004+01:00

Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.

Paraigua vermell

2011-03-16T10:56:00.003+01:00

Plou la pluja, de la manera que a mi m'agrada: a bots i barrals, impetuosa, irreverent. Baixa pels carrers desfeta en mil camins d'aigua; salta graons i s'estimba pels marges florits...

El cel és de color de pa amb xocolata i em porta records de berenars d'escola. Sembla que en sento l'olor. Corríem i menjàvem alhora, suàvem, cridàvem, tant si plovia com si feia sol, com si feia vent. Obríem els braços, érem avions o ocells. Ara em sembla que tot era una festa...

Avui no corro, és clar, prou feina tinc a no caure; però agafo el paraigua vermell i me'n vaig amb qualsevol pretext a fruir de l'aigua desfermada que s'emporta tots els racons de pols i en fa bassals irisats.

Plou el temps, irrisori, damunt la incertesa dels dies que semblaven llargs i són cada cop més prims, com de paper de fumar.

La tempesta ve i se'n torna als caus del cel. Transparència de muntanyes, enyorament.

Torno a casa amb records descabdellats com la riera que s'infla; aigua tèrbola, desmemòria, retalls de llum que és i no és.

La gran bugada

2011-03-11T10:57:00.004+01:00

Flors arreu: ametllers de neu, pruneres rosades, mimoses d'un groc esclatant. I també les més petites dels corriols, dels marges: els pixallits arrissats, les flors estrellades de la vinca, les mínúscules de l'heura de terra i els ullets blaus de les veròniques.

Però dintre les cases, encara, el fred s'hi arrecera com un gat adormit. És hora d'obrir finestres, d'espolsar vànoves, de fer la gran bugada. Hora de fer dissabte i de treure teranyines dels racons del cor poruc; que hi entri la llum, que es revifin entusiasmes i sorpreses del fet de viure, tan nou i tan vell.

És hora d'estrenar cada dia com si fos el primer o l'últim, que de fet és el mateix.

Mirall

2011-03-02T22:35:00.003+01:00

Remeno armaris. Les paraules de l'hivern se m'han esmorteït i, si les espolso, en cau el tedi del fred. Desitjo tant la primavera que m'emprovo els mots nous davant del mirall, però se'm fan grans o petits; no trobo la mesura del temps que giravolta i se'm fa engruna a les butxaques, pedreta a la sabata, estrella perduda.

Fa dies que Orió se'm desdibuixa, i la lluna s'estimba cada nit.

Un instant de sorpresa

2011-02-25T14:53:00.005+01:00

Sóc muntanya, volcà. Sento la lava que puja i creix, que es vessa i refreda i em reinventa en mil formes nues. Només al cap de molts anys els líquens vesteixen tanta aridesa, i potser al cap de molts més creixeran falgueres a les crostes negres i, tot un món enllà, gosaran obrir-se les flors, mínimes.

Suro damunt del foc intern, creador i destructor alhora. Sento els sismes que esquerden silencis mil.lenaris, l'aigua que m'inunda, les petxines que omplen la cova vermella de la boca oberta.

Sóc un instant de sorpresa.

PLOU

2011-02-17T14:23:00.003+01:00

Plou quietament. Un silenci humit buida les hores. Les fulles de l'heura s'han tornat de xarol brillant. L'horitzó de muntanyes s'ha enterbolit i pots imaginar-les diferents.

Dia de llar de foc encesa i de llibres oberts; de mirar per la finestra si la cortina d'aigua minva o creix. Dia de treure les plantes a la vorera, que l'aigua venci a la pols.

Una cornella de seda negra picoteja els fruits foscos de de l'heura engalanada, i se'n va a buscar la primavera pressentida.

MOMENTS DE LLUM

2011-02-14T12:11:00.007+01:00

Han vingut els amics. Hem assaborit el regal de la conversa al voltant de la taula (galetes i cafè, infusions de maraialluïsa) mentre la tarda oblícua moria finestra enllà. Un gat blanc s'enduia la darrera claror.

Hem parlat de les coses de cada dia i de la màgia de les paraules, de la traïdoria de les paraules parlades o escrites que es queden sempre a mig camí del que vols dir, de les emocions, dels sentiments.

Però hi ha espurnes entre la foscor encesa de la solitud última, impossible de compartir. La troballa d'una imatge que desperta records i olors i obre finestres que dónen a camins amagats; és quan dius: "sé què vols dir, al capdavall som ben semblants". És quan saps del cert que som iguals en el dubte, que som fràgils darrera les aparences, que som tristos darrera l'alegria i feliços en la tristesa.

Són moments de llum.

HO DIU LA LLUM

2011-02-10T10:58:00.004+01:00

L'hivern s'esquerda. Parracs de boira ronden els fumerols de les xemeneies i se'n van plegats cel amunt, a buscar el blau perdut. El pitroig, tacat de rovell, s'atura al cor d'una olivera i li sacseja les fulles adormides. Una dona vella rejoveneig el silenci del camí.

Sé que han florit els ametllers. Encara no els he vist, però ho insinua l'aire que ve del sud, ho proclama el sol tebi, ho diu la llum que s'esbiaixa i allarga el comiat a ponent.

Al racó de la paret assolellada, la vinca obre les primeres flors estrellades. L'heura tèbia és granelluda de fruits negrosos com la nit.

La lluna creix. El fil del fred s'estimba de les carenes i es fa un cabdell tossut a les obagues.

El cor espera, expectant, la revifalla.

DISTÀNCIA

2011-01-31T11:47:00.002+01:00

Tenim les mans en el mateix teclat i ens enviem missatges, que llegim al camp gebrat i blanc de la pantalla.

Hem oblidat que estem a prop i que ens podem mirar, parlar-nos.

SÓC DE FOC

2011-01-27T12:32:00.004+01:00

Sóc de fang, sento les mans del terrissaire que m'afaiçonen, m'acaronen el cap i l'alcen des del no-res.

Sóc de ferro roent, sento el martell que em forja des d'una idea, creador.
Sóc de foc, blava i vermella, sento les flames que llepen des del miratge del temps.

Sóc escuma dels dies, suro entre les distàncies i sento la pols d'estels que em diposita, lentament, des de l'infinit.

UN RASTRE D'ENGRUNES, ENCARA

2011-01-20T00:37:00.003+01:00

Ahir va fer un any que la mare moria, un dia gris com aquest dimecres, que l'any passat era un dimarts.

Han passat llunes i sols, flors i ventades, però el record és ben viu, com un alè de vent o un glop d'aigua viva.

La mare, i el pare, ens han deixat un rastre d'engrunes que anem resseguint. A vegades els ocells del temps se n'han menjat bocins, s'han empassat records, i costa de retrobar el camí perdut. Però si mirem endins tornem a veure d'on venim...

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/2010/06/un-rastre-dengrunes.html

LA VEU DEL MAR

2011-01-07T16:27:00.002+01:00

Diria que no tinc por,
que d'ella en vaig fer encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar
és íntima festa
sentir, al lluny, la veu del mar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

Bon any nou!

2011-01-01T19:44:00.004+01:00

Com diu una meva neboda, que l'any nou trobem tot el que ens manca, ens desprenguem de tot el que ens sobra i anem allí on vulguem arribar!

Jo només hi afegiria que el camí és l'arribada, de fet.

Resposta del director de DIE ZEIT

2010-12-29T14:09:00.001+01:00

Lieber Francesc Arnau i Arias,

vielen Dank für Ihre Mail. Es freut mich, dass Sie den Artikel über die ZEIT in El País gelesen haben, und ich will gern versuchen, Ihre Fragen zu beantworten.

Es mag schon sein, dass die ZEIT eine eigene „Ideologie“ vertritt, wie Sie schreiben – auch wenn ich diesen Begriff für vorbelastet halte und ihn selbst in diesem Zusammenhang nicht verwenden würde. Auf jeden Fall versteht sich die ZEIT traditionell als eine meinungsfreudige Zeitung, in deren breitem Spektrum auch Ansichten Raum finden, die manchem nicht behagen. Sie sollen auf konstruktive Weise zum Widerspruch herausfordern und demokratische Debatten anstoßen. Einige Leser mögen das als Zumutung empfinden, für uns ist es liberaler Journalismus im besten Sinne.

Dabei richten wir uns nach wie vor nach der Maxime für Qualitätsjournalismus, die Marion Gräfin Dönhoff einst formuliert hat: Wir wollen niemanden indoktrinieren, sondern unseren Lesern das Material an die Hand geben, das sie brauchen, um sich eine eigene Meinung zu bilden.

Eine solche Position hat übrigens nichts mit Gleichgültigkeit oder einem seichten Laisser-faire zu tun. Sie gründet vielmehr in der Überzeugung, dass es die eine „Wahrheit“ eben nicht gibt – und dass sich in der Demokratie die besten Argumente in einem möglichst offenen Diskussionsprozess durchsetzen sollen.

Ich hoffe, dass ich Ihre Fragen einigermaßen beantworten konnte, und bin

mit besten Grüßen und Wünschen

Ihr
Giovanni di Lorenzo

Carta al director de DIE ZEIT

2010-12-29T14:03:00.002+01:00

Herr Giovanni di Lorenzo.
Chefredakteur.
"Die Zeit".

Sehr geehrter Herr di Lorenzo,

ich habe einen Artikel über "Die Zeit" in "El País" vom 31-10-10 gelesen und ich fand zwei Ihrer Aussagen sehr interessant. Sie sagten:

"...Meine Lebenserfahrung lehrt mich, dass ich nicht an Ideologien glauben darf, weil sie immer in Gewalt, totalitäre Phantasien und Kriege gegen die Wahrheit ausgeartet sind..."

Und:

"Ich bin ein Feind von allen politischen Ideologien, unter denen ich sehr gelitten habe..."

Aber ich bin fast sicher, Sie haben Ihre eigene Ideologie. "Die Zeit" achtet sehr auf Aktualität und sie vergisst auch nicht die Geschichte. Zum Beispiel: In der 43. Ausgabe vom 21-10-10, Seite 10, und unter dem Titel "Wut", finden wir ein Bild mit Kommentar, wo man die Wunde eines jungen Franzosen sehen kann; die Polizei hat ihn festgenommen; das war in Lyon, Oktober 2010.

Auf der anderen Seite 11 können wir "Mut" lesen und einen jungen verletzten Anwalt sehen; seine Freunde begleiten ihn; seine Freunde beschützen ihn; das war in Paris, 1961.

Auf beiden Bildern gibt es Blut. Die Umstände sind ernst und ich, als Leser, brauche mehr Antworten, aber "Die Zeit" stellt uns nur Fragen: Was will der junge Franzose gewinnen? Und der Anwalt Jacques Vergés weiss, was er gewinnen will... aber was ist das? Warum dieser Vergleich? Ich meine, dass die Leser bereiter wären, Antworten zu finden, wenn Sie uns erklären würden,warum und unter welchen politischen Ideologien Sie sehr gelitten haben... was ist Ihre Wahrheit?

Francesc Arnau i Arias (Deutschkurs Stufe 5, Escola d'Idiomes Moderns, Universitat de Barcelona).------------