divendres, 13 de maig de 2016

Com un ocell ferit






La tristesa, com un ocell,
s’arrauleix a les teulades
de cases sense ombra.
Per sempre més l’estrèpit
de branques que cauen
sense defensa, els verds
rebregats i les arrels que guarden
records d’aurores,
tremolors de vent  
i piuladisses.

La tristesa, com un ocell malastruc,
aclapara vianants
sense rumb, fa niu
a les butxaques desvalgudes.
Per sempre més el sol
inclement i la pluja estèril
que regalima damunt
del carrer buit.

La impotència, com un ocell alatrencat
que menja engrunes
d’un temps perdut.

La nuesa, com un ocell ferit
que sobrevola
para-sols de paper
que compren  l’ombra
amortallada .
Per sempre més el dol
persistent i la pluja estèril
que repica damunt la pell
del carrer trist.