dimarts, 17 de novembre de 2015

Estol d'ocells.



Un estol d’ocells passa, rabent, arran de teulada. La seva ombra, ràpida, es dibuixa uns instants molt breus a la paret assolellada: cau i es desfà.

Aquesta fugacitat, tan bella, em fa mal.

Tanco els ulls i dibuixo, amb la memòria, les ombres dels ocells a la paret nua. Llavors s’enfonsen i es tornen finestres.

Entro a la casa fosca on el sol dibuixa feixos de llum des de les finestres ocellades. Miro finestra enllà: hi ha un bosc cremat que es perd a l’horitzó. Poso un moment la mà a la ferida de la finestra i llavors el temps, aglevat, tanca la cicatriu.

Voldria sortir. No sé on és la porta.  

2 comentaris:

jaume casanovas ha dit...

El temps, amb temps, tanca ferides. Seria bo que passar-hi la mà acceleres la curació. Quin tip de palpar a les fosques ens faríem!

Nosaltres ha dit...

Gràcies, Jaume.