diumenge, 23 de desembre de 2012

25 ANYS A RÀDIO BRONKA, DE BARCELONA




A mitjans dels anys noranta del segle passat, un dia, uns nois insubmissos al servei militar obligatori varen venir a buscar-me per anar a fer un programa de ràdio. Em varen introduir en el locutori de Ràdio Bronka, tot demanant-me excuses per la falta de mitjans que hi notaria, a causa del seu caràcter --alternatiu i pirata— de ràdio lliure. Jo ja havia tingut algunes experiències radiofòniques; unes més llargues que altres; per exemple aquells dos o tres cursos que vaig participar en Rdio Ciutat de Badalona. Aviat em vaig adonar que Ràdio Bronka seria diferent, millor. Després d’un programa, en va venir un altre i un altre. Des del primer moment vàrem tenir clar el nom que li havíem de posar: “Judici a la Justícia”; o “...contra la Justícia”, tal com diria algú, que recollia així l’esperit d’aquell legendari crit de rebel·lia i resistència: “Fora el mal govern!”

1.- JUSTÍCIA CARA, LENTA I DOLENTA

Aquells insubmisos, que havian patit personalment les malifetes de la Justícia (i de la Justícia Militar) s’havien adonat que l’Administració de Justícia era aleshores (i és encara avui) un dels forats més negres de l’administració heretada de la Dictadura anterior, la del general Franco: Justícia cara, lenta i dolenta. I així és com varen pensar que la participació d’un advocat en aquest programa podria resultar profitosa.
Cada dijous al vespre em venien a buscar amb un cotxe al nostre despatx DALP (“Despatx d’Assessorament Laboral i Popular”) de Badalona i m’acompanyaven a la ràdio, on sempre arribavem més tard de l’hora de començar --les deu de la nit—a causa de la meva mania d’atendre, sempre, tota la gent treballadora que aquella tarda hagués acudit al despatx, tingués o no tingués hora concertada. Fèiem el programa de dues hores, amb un intermedi; i després em convidaven a sopar a casa seva, sopar que gairebé sempre s’allargava, fins que als voltants de les dues de la matinada aquell insubmís (o insubmisa) tornava a agafar el cotxe i m’acompanyava al DALP de Badalona. En aquella època jo estava dispensat d’assistir a les assemblees mensuals dels dissabtes a la tarda.

Poques vegades a la vida m’he sentit tant ben tractat, honorat i respectat, com aquella època a Ràdio Bronka. Això també m’ajudava a compensar els desequilibris emocionals i de tota mena, que em creava aquella lluita diària enfront de les diferents instàncies legals: jutges, fiscals, policies, militars...

2.- HI HAVIA CUA PER A PARTICIPAR

Més d’una vegada (i més de dues) se’ns havia format cua a la porta del locutori. La gent venia a explicar les seves terribles experiències amb la Justícia, perquè nosaltres fèiem participar  tothom. També eren molts (i moltes) els qui intervenien per telèfon. Des de Canàries, Andalusia o des de qualsevol lloc on jo havia fet un judici. Sempre me’n recordaré, de les cròniques que ens feia el nostre corresponsal a New York City, l’amic Julián. O alguna conversa amb els militants de la organització revolucionària MOVE, de Pennsylvania...

Ens trucaven no només per explicar casos dels que es coneixen normalment com a polítics, sinó que teníem en compte que, en realitat, polítics ho eren tots, els casos. Igual és denunciava el desallotjament d’una casa okupada, com el desnonament d’una família que no podia pagar el lloguer... I, sobretot, parlant de les persones preses, la línia que separava els presos socials dels polítics era tan fina, tant i tant que, de vegades, no es podia ni veure. I així resultava que tots els presos eren polítics i que s’havien d’enderrocar les muralles de totes les presons...

3.- LA SOLIDARITAT TAMBÉ TENIA LÍMITS

Després d’anys i anys de cotxes i sopars de matinada, aquella xarxa solidària dels dijous a la nit es va trencar, però jo ja no podia deixar de participar en el programa. Judici a la Justícia s’havia convertit per a mi en un complement indispensable de la meva feina d’advocat i, per això, vaig haver de  començar a comptar amb altre gent de fora de la ràdio (i de dins) pel transport i pel sopar de matinada. Alguns (i algunes) també varen aguantar anys i panys:  membres del DALP o amics del despatx, o de la Coordinadora contra Abusos de Poder de Barcelona...

Al final, només gràcies a un taxista amic, que ens feia un bon preu (i gràcies a altres taxistes amics seus) podíem anar i tornar del programa, a aquelles hores de la nit; les hores que sempre ens imposava la nostra feina del despatx.

4.- I AL FINAL DEL FINAL...

Al final del final, a principis del 2009, vaig complir seixanta-un anys d’edat i ja no vaig poder més. Els metges em varen avisar. Vaig explotar un dijous a la nit, a Ràdio Contrabanda, on havien acollit el nostre programa, després que certs problemes amb el veïnat de Ràdio Bronka, ens havien impossibilitat de continuar fent-lo allà, a tan altes hores de la nit.

No només vaig deixar de participar en el programa, sinó que tampoc vaig poder seguir treballant d’advocat, un ofici que havia començat en 1974.
Abans de plegar, encara vaig tenir temps d’enyorar l’època de la primera guerra del Golf Pèrsic (1990-91) quan entre tots i totes vàrem aconseguir desemmascarar aquell infiltrat que la policia tenia en el moviment anti-militarista de Barcelona... però els anys passen i la policia també n’ha après molt, d’infiltrar-se...

5.- TORNAR A COMENÇAR

 La meva participació a Ràdio Bronka també em va servir per tal que els independentistes em consideressin massa anarquista... i els anarquistes (de dins i de fora de la ràdio) massa independentista.
Si jo ara tornés a començar amb Ràdio Bronka i la feina del DALP –amb uns quants anys menys a sobre—ho tornaria a fer tot igual, però reposaria més, dormiria més, faria cas d’aquells i aquelles que em deien: “...Arnau, que no es pot viure així, com vius tu... que no pots actuar cada dia (i cada nit) com si això fos una guerra oberta i estiguéssim a les trinxeres...”  Faria vacances de veritat, que consistirien en coses diferents de la feina, a part d’aquells viatges a USA, per visitar presos condemnats a mort (Mumia Abu-Jamal) o a cadena perpètua (Black Panthers, MOVE...).
A les assemblees procuraria intervenir per fer veure a la gent la necessitat de ser més selectius a l’hora de fer els ordres del dia. De vegades, aquelles assemblees de la ràdio em recordaven les que havíem fet al propi despatx DALP, durant certes èpoques... no hi havien faltat escàndols financers o amorosos; o simplement sexuals... i és que, on hi ha homes i dones, sempre hi ha embolics. No sé què hauria passat a les assemblees de Ràdio Bronka, si haguéssim hagut de viure de la nostra feina a la ràdio, com passava al DALP; i haguéssim hagut de discutir el repartiment dels diners en forma de salaris individuals...

 En fi, sort que, en morir-nos, l’ànima també mor i es destrueix definitivament, fins i tot abans que el cos... perquè si no fos així, els embolics encara continuarien...


3 comentaris:

Josep ha dit...

La nostra justícia (a Rondônia, Brasil) no és pas diferent: cara, lenta i dolenta. A vegades descaradament corrupta i parcial. També ens aniria bé una Rádio Bronca amb un programa de Judici a la justícia. Gràcies per haver-me portat una vegada a la Ràdio Bronca. Josep

Anònim ha dit...

Ràdio Bronka forever!!!

Nosaltres ha dit...

Salut Josep ! I ja seguirem... -Francesc