dimecres, 29 de desembre de 2010

ENTORN A NIETZSCHE (Aproximació a “Zur Genealogie der Moral))


Treball presentat per Francesc Arnau i Arias Curs 2010-11, màster de Cultures i Llengües de l'Antiguitat, Facultat de Filologia (UB) Tradició grega occidental Professor: Carles Garriga





ÍNDEX GENERAL



I.- Presentació
II.- Bibliografia
III.- Aproximació a Zur Genealogie der Moral

1.- Presència de Zaratustra
2.- La lectura, de vegades, és un art
3.- La bèstia rossa
4.- El Dant i Nietzsche
5.-André Malraux i Nietzsche
6.- Nietzsche i “La Caixa”
7.- Nietzsche i les ong
8.- Conclusions
8.1
8.2

IV.- Notes




I .-PRESENTACIÓ



L’altre dia, en la classe de Religions del Proper Orient Antic, del màster “Cultures i Llegues de l’Antiguitat, el professor Sanmartín es va referir a uns quants filòsofs del segle XIX i principis del XX: Schopenhauer, Nietzsche, Marx, Freud... i un estudiant va intervenir per dir-nos que aquestes ideologies estan superades, que avui tot això ja no està vigent.
El professor, després d’escoltar-lo uns minuts, li va demanar a veure si podia concretar una mica, que intentés sintetitzar... però aquell noi continuava enraonant sense concretar i ningú més intervenia, de manera que el professor ens va animar a fer-ho.
Jo vaig dir dues coses. Una: he constatat que en altres assignatures i amb altres professors, aquests mateixos filòsofs surten contínuament i deu ser per alguna cosa. I dues: que no veig en què estigui superat Marx, per exemple... que, si bé és cert que últimament anem enredera enlloc d’anar endavant, això no vol dir que les idees inicials estiguin superades... però aquell estudiant va seguir sense concretar...
Així, dedicar-me ara a Nietzsche, ve a ser una necessitat que sento de seguir insistint en el mateix sentit: aquesta primera dècada del segle XXI no veig que ens hagi aportat res que, filosòficament parlant, tregui vigència a tot allò que va sorgir en el XIX-XX.




II.-BIBLIOGRAFIA



NIETZSCHE, Friedrich; 1982. La genealogia de la moral. Traducció de Joan Leita. Edició a cura de Josep Mª Calsamiglia. Editorial Laia, Barcelona.

NIETZSCHE, Friedrich; 2009. Zur Genealogie der Moral. Eine Streitschrift. Nachvort von Volker Gerhardt. Reclam Universal Bibliothek, Stuttgart.




APROXIMACIÓ A Zur Genealogie der Moral


1.- Presència de Zaratustra.

Quan en el títol del treball parlo d’aproximació, ho faig en el sentit literal de la paraula. He llegit Zur Genealogie der Moral una vegada i després l’he repassat, per aturar-me en alguns punts molt concrets. Em costa d’entendre Nietzsche. Ja em va costar, quan fa un parell d’anys vaig llegir Also sprach Zarathustra. Ho vaig fer amb l’original alemany, però amb una traducció castellana al costat. En un moment donat, cap el principi del llibre, me’n vaig adonar que el traductor s’havia equivocat al traduir una paraula. La versió original parlava d’un Seiltänzer (funàmbul) i, en canvi, ho va traduir per titellaire (Puppenspieler). Allò em va xocar molt. Vaig pensar que el traductor havia estat massa agosarat, al atrevir-se a presentar un llibre –que en altres aspectes denotava molt bona fe—comprometent no només una traducció, sinó també una introducció i unes notes explicatives a peu de pàgina, sense assegurar-se de tots els aspectes purament filològics del text.
Aleshores, quan vaig haver entès la confusió, vaig captar millor la idea i el context. Tot aquell episodi del funàmbul em va resultar especialment familiar. Aquella escena de dues torres unides per una corda i una persona que intenta creuar d’un cantó a l’altre. Aquella expectació de tothom que veia l’escena i aquella tensió de pensar si el funàmbul aconseguiria passar o no, em va transportar molts anys enredera, a 1968, quan un dia em vaig despertar –també era pels volts de Nadal—amb una imatge semblant al cap, però es tractava d’un nen de deu o dotze anys. El nen intentava creuar un riu gelat, travessant per sobre del tronc d’un arbre molt llarg... Hi havia la mateixa tensió que en l’escena del Zarathustra. Vaig anar perfilant la idea i vaig escriure un relat curt que es va publicar en el butlletí d’antics alumnes de l’escola on jo havia anat des de petit. En el relat jo situava l’escena a principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès.
Molts anys més tard, vaig llegir un conte llarg d’Alphonse Daudet, on sortia un nen que travessava un front de guerra, entre les forces alemanyes i franceses. I vaig tornar a recordar aquella antiga escena i la seva tensió i expectació. Total, que al adonar-me d’aquella confusió en la traducció del Zarathustra, em va afectar especialment. I encara que, com ja he dit, em sembla que en molts aspectes aquell llibre denotava una certa bona fe, no puc deixar de criticar-li aquesta confusió al traductor –que es diu Garcia-Borrón—perquè em crea la sospita de que darrera poden haver-n’hi altres de confusions.
I tot plegat, a mi m’ha servit per començar la lectura d’aquest llibre, a manera d’aproximació literal, convençut que em requeriria un esforç que, pel que sembla, hi ha lectors i traductors que no fan.


2.- La lectura, de vegades, és un art


Freilich thut, um dergestalt das Lesen als Kunst zu üben , Eins vor Allem noth, was heutzutage gerade am Besten verlernt worden ist –und darum hat es noch Zeit bis zur “Lesbarkeit” meiner Schriften--, zu dem man beinahe Kuh und jedenfalls nicht “moderner Mensch” sein muss: das Wiederkäuen... (seite 11); (1)

Das Wiederkäuen. Rumiar. Tal com explica l’editor de la versió catalana, aquesta paraula alemanya significa remugar. I quan Nietzsche la utilitza, és per convidar-nos a rumiar tal com fan, al remastegar, els animals que remuguen o rumien.
És en aquest sentit, que jo puc dir que, a més a més, llegir Nietzsche em serveix per aprendre a llegir, és a dir, a interpretar correctament el que llegeixo, com a primer pas per entendre el que l’autor vol dir realment.


3.- La bèstia rossa.


Auf dem Grunde aller diesen vornehmen Rassen ist das Raubthier, die prachtvolle nach Beute und Sieg lüstern schweifende blonde Bestie nicht zu verkennen; (seite 30)

Quan Nietzsche contraposa allò que és bo i pervers amb allò altre que és bo i dolent, una de les idees que m’ha impressionat més és aquesta. Que parli de la blonde Bestie ho trobo molt apropiat a l’hora de distanciar-lo de les grolleres manipulacions de que fou objecte el pensament nitzsxeà, a Europa, per part del règim nacionalsocialista, durant la primera meitat del segle XX.

I encara més:

Das tiefe, eisige Misstrauen, das der Deutsche erregt, sobald er zur Macht kommt, auch jetzt wieder – ist immer noch ein Nach schlag jenes unauslöschlichen Entsetzens, mit dem Jahrhunderte lang Europa dem Wühten der blonden germanischen Bestie zugesehn hat (obwohl zwischen alten Germanen und uns Deutschen kaum eine Begriffs-, geschweige eine Blutverwandtschaft besteht). (seite 31)

Trobo molt encertada aquesta relació directa, que Nietzsche estableix entre els mals sentiments que desperten els alemanys --en els seus veïns d’Europa-- i el seu mateix comportament, durant les èpoques que han tingut el poder. I tot això ho raona, crec jo, sense perdre ni per un moment el respecte envers la seva gent.
I aquest és un altre dels seus raonaments, que té una actualitat indiscutible. Vegeu si no, l’últim baròmetre del Real Instituto Elcano, publicat aquesta setmana a Madrid (2).
Resulta que la personalitat mundial millor valorada en aquests moments per la societat espanyola és la primera ministra alemanya Angela Merkel. I el periodista que fa l’anàlisi del resultat d’aquesta enquesta, ens alerta que la formació d’un modern consens imperial a Alemanya és avui un afer molt complicat. I igualment que avui, la continuïtat del soft imperial europeu està en mans dels lectors del diari sensacionalista “Bild”, de la corpulència de la Merkel i de la capacitat de sofriment dels endeutats i patidors espanyols...


4.- El Dant i Nietzsche.


Se’m va posar la pell de gallina, quan vaig llegir això:

... Dante hat sich, wie mich dünkt, gröblich vergriffen, als er, mit einer schreckeneinflössenden Ingenuität, jene Inschrift über das Thor zu seiner Hölle setzte “auch mich schuf die ewige Liebe”: -über dem Thore des christlichen Paradieses und seiner “ewigen Seligkeit” wurde jedenfalls mit besserem Rechte die Inschrift stehen dürfen “auch mich schuf der ewige Hass” – gesetzt, dass eine Wahrheit über dem Thor zu einer Lüge stehen dürfte! (seite 39)

Precisament, divendres passat, una noia del curs de llengua alemanya de la EIM ens va passar, durant la classe, unes fotografies del seu viatge de la setmana passada a Berlín. I entre elles n’hi havia una de la porta principal del camp de concentració de Sachsenhausen, amb aquell cartell a dalt de tot, que deia Arbeit macht frei, precisament una d’aquestes veritats i mentides a les que, de manera premonitòria i molt lúcida, es refereix Nietzsche...

5.- André Malraux i Nietzsche.

Jo gairebé juraria que André Malraux havia llegit Zur Genealogie der Moral, i concretament el començament de la segona disertació de Nietzsche, “Schuld”, “schlechtes Gewissen“ und Verwandtes, quan diu:

Vergesslichkeit ist keine blosse vis inertiae, wie die Oberflächlichen glauben, sie ist vielmehr ein aktives, im strengsten Sinne positives Hemmungsvermögen, dem es zuzuschreiben ist, dass was nur von uns erlebt, erfahren, in uns hineingenommen wird, uns im Zustande der Verdauung (man dürfte ihn “Einverseelung” nennen) ebenso wenig in’s Bewusstsein tritt, als der ganze tausendfältige Prozess, mit dem sich unsre leibliche Ernährung, die sogenannte “Einverleibung” abspielt. (seite 46)

Efectivament, tota aquesta idea de la incorporació anímica, que Nietzsche explica a base de comparar-la amb la digestió dels aliments en el cos humà, per mi no és altra cosa que una de les idees de Malraux, que jo considero centrals. Em refereixo a aquella definició que fa de la consciència, quan planteja la conveniència de dedicar la vida a incorporar de veritat a la consciència el major nombre d’experiències possible.

6.- Nietzsche i “La Caixa”.

En el cos d’aquest llibre al que m’estic aproximant aquí, Nietzsche es refereix de vegades a altres obres seves, com per exemple Menschliches Allzumenshliches. I a mi em cau l’ànima als peus, quan vaig pel metro de Barcelona i em trobo amb anuncis publicitaris de La Caixa que, en el marc de la seva pretesa obra cultural, fa constar amb lletres molt grosses Humà, massa humà; i a continuació els horaris d’una de les seves exposicions...

Ja sé que La Caixa no són els primers en fer-ho. Una utilització interessada d’un intel•lectual ja l’hem vist altres vegades i segurament es pot dir que algunes institucions foren pioneres en aquestes manipulacions. Pensem per exemple en allò de Avui és demà, de Miquel Martí i Pol, en cartells de la Generalitat de Catalunya. O en l’espot televisiu que ara mateix està exhibint la ONCE, protagonitzat per Sigmund Freud... encara que en aquest últim hi veig un punt de dignitat.

7.- Nietzsche i les ong.

També m’ha semblat molt pertinent aixó:

Ich nenne nur Plato, Spinoza, La Rochefoucauld und Kant, vier Geister so verschieden von einander als möglich, aber in Einem Eins: in der Geringschätzung des Mitleidens (seite 8)

He d’estar d’acord que aquest menyspreu de la compassió té la seva raó de ser. Només cal pensar en el veritable invent de la societat capitalista, que són les organitzacions no governamentals, en el munt d’escàndols de corrupció de tota mena, que estan protagonitzant. Malgrat la participació de persones de bona fe en aquestes organitzacions, em sembla que es pot afirmar que només han estat creades amb la única i exclusiva finalitat de servir d’amortidors, enfront de les contradiccions més flagrants que sorgeixen ininterrompudament, arrel de les insofribles situacions de misèria que es donen a escala planetària. Les ong constitueixen l’artefacte que dóna forma concreta a la compassió col•lectiva dels benestants del món, que veuen respectat així el seu nivell d’hipocresia indispensable. És un pensament que he tingut sempre però que, a partir d’ara, sentiré reforçat.



8.-Conclusions.

Arribats en aquest punt, només hem sento capaç de formular un parell de conclusions:

8.1.- La lectura d’aquest llibre ha estat útil per a la meva vida, ja que ha reforçat la meva activitat. I això crec que és així, perquè comparteixo l’opinió de Goethe i Nietzsche en aquest punt (3).

8.2.- Encara em queda molt per llegir, si vull seguir comprenent Nietzsche i els clàssics grecs, entre altres coses.

Per exemple, m’agradaria comprendre millor Nietzsche, quan escriu:

Welcher grosse Philosoph war bisher verheirathet ? Heraklit, Plato, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Schopenhauer – sie waren es nicht; mehr noch, man kann sie sich nicht einmal denken als verheirathet ... (seite 103)

O això:

... und jene Ausnahme Sokrates, der boshafte Sokrates hat sich, scheint es, ironice verheirathet, eigens um gerade diesen Satz zu demonstrieren. (ibidem)

O això altre, que són les paraules finals de Zur Genealogie der Moral i que em recorden el títol d´’un llibre de poemes (Sempre voldré voler) d’un poeta català ( Segimón Serrallonga ( Torelló, 1930-2002, Badalona) :

... lieber will noch der Mensch das Nichts wollen, als nicht wollen...



IV.- NOTES



(1)La numeració de les pàgines que es citen, correspon a la versió alemanya que s’ha resenyat en la bibliografia.

(2)La Vanguardia, dissabte, 18-12-10; La lideresa de los españoles. Per Enric Juliana.

(3) Em refereixo a les reflexions que Nietzsche fa, quan cita Goethe, al començament d’un altre llibre seu: Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben.



Barcelona, 20-12-10