diumenge, 7 de febrer de 2010

EL PREMI NACIONAL DE LITERATURA 2009.


L'autor del llibre


"Introducció a la Ilíada (Homer entre la Història i la Llegenda)". Aquest és el llibre, redactat pel professor Jaume Pòrtulas, catedràtic de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona, que avala la Fundació Bernat Metge i que ha publicat l'Editorial Alpha de Barcelona, amb el resultat, de moment, d'aconseguir el Premi Nacional de Literatura 2009, a Catalunya.

LA IDEA D'EUROPA.

La idea d’Europa se m’ha apropat més amb la lectura d’aquest llibre, que no pas amb tots els discursos oficials, cròniques polítiques o assajos que havia llegit fins ara. Aquest aprofundit estudi de gairebé sis-centes pàgines --que el seu autor ha optat per qualificar d'introducció-- et deixa clar que els orígens de la cultura occidental són aquí: a la Ilíada i l'Odissea. I pel que fa a la figura d'Homer, aquest és analitzat amb una agudesa tal, que arriba fins al compromís de qüestionar la seva pròpia existència, tal com han fet abans altres estudiosos autoritzats. Efectivament, Homer pot ser una figura ideal, poc més que una hipòtesi de treball, que ja els propis grecs havien utilitzat, de cara a concretar d'alguna manera un col.lectiu de poetes populars, que a partir del segle IX abans de l’Era Moderna, any rere any, segle rere segle, varen anar transmetent oralment aquests formidables poemes èpics.

CARLES RIBA I SOREN KIERKEGAARD.

És llegint aquest llibre que jo m’he assabentat de més aspectes molt interessants del pensament del poeta Carles Riba, que va traduir l'Odissea al nostre idioma, però que això mateix no ho va fer mai amb la Ilíada. I és que, com ens recorda Pòrtulas, hom ha dit sempre que la Ilíada és pregonament tràgica, mentre que l'Odissea és romànticament novel·lesca. Per tant, això ja ens parla força de les preferències de Riba, tan afectat com va viure --ell i tanta altra gent-- per la magnitud dels tràgics esdeveniments de la primera meitat del segle XX...

I així és com m’han vingut ganes de llegir més obres de Carles Riba. I també d'un altre escriptor de les terres del nord d'Europa, que es deia Soren Kierkegaard (1813-1855). Segons ens informa Pòrtulas, Kierkegaard va dedicar tota la seva vida a rumiar aquest tipus de coses i va saber distingir entre la desesperació "moderna", pròpia de l'home incapaç d'acceptar-se a sí mateix, i "l'antiga i veritable" desesperació tràgica, la qual, segons el mateix Kierkegaard, dimana del fet de no aconseguir esdevenir un mateix allò que és de debò, fins a les darreres conseqüències...

Aquest és un dels efectes --l'efecte multiplicador de la lectura-- que almenys en mi, ha provocat el llibre del professor Pòrtulas, que desperta una motivació contínua i manté una clara postura autocrítica, que fa que l'autor no pari de qüestionar-se a si mateix.

GIANBATTISTA VICO I THEODOR W. ADORNO


Jo, que amb prou feines tenia notícies de l'existència del filòsof napolità Gianbattista Vico (1668-1744), he quedat literalment impressionat per una afirmació d'aquest filòsof, recollida i analitzada de manera molt pertinent pel professor Pòrtulas. És quan diu que en aquells temps "bàrbars i bestials", la única saviesa possible era la "saviesa poètica". I així, quan jo mateix he reflexionat aquesta afirmació, m'ha semblat molt plena d'esperança. I també d'optimisme... He recordat de seguida la idea, expressada per un filòsof centre-europeu, Theodor W. Adorno (1903-1969), que es va mostrar fermament convençut que "després d'Auschwitz", la sola temptativa de crear un poema, hauria de resultar una actuació bàrbara... Des que ja fa molts anys vaig conèixer aquesta idea d'Adorno, sempre havia tingut ganes de rebatre-la... I vet aquí que un filòsof, que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII, ja ho havia fet... I jo me n’he assabentat ara, llegint l'últim Premi Nacional de Literatura, de Catalunya.

AQUIL·LES I FREDERICH SCHILLER.

I és ara també que he comprès molt millor el romanticisme alemany de principis del segle XIX, en saber que Friederich Schiller (1759-1805) va deixar escrit que, qui tingui ocasió de llegir el cant XXIII de la Ilíada, ja no podrà plànyer-se mai més --i sobretot a l’hora de la mort-- que la seva vida hagi resultat del tot absurda i gratuïta...

El cant XXIII de la Ilíada és el que explica els funerals de Patrocle, mort en combat i amic íntim d’Aquil·les. Aquest últim, heroi principal de les tropes gregues que assetjaren la ciutat de Troia, va ordenar la celebració d'uns funerals tant especials, que han provocat al llarg dels temps l'admiració incondicional de tots els lectors dels poemes homèrics, encara que no tots hagin expressat aquesta admiració en els termes apassionadament romàntics, que va utilitzar Schiller...

Així doncs, també llegiré més coses de Schiller.

LA LECTURA NO TÉ REGLES.

No em resulta un detall menor, que aquest llibre estigui farcit de cites d'altres autors europeus, que s'han dedicat a estudiar els poemes homèrics; i que aquestes cites estiguin transcrites en l'idioma original, majoritàriament l’anglès. I que no s'hi adjuntin les traduccions al català. Em sembla que és una bona manera de recordar-nos a tots plegats que, canviar i millorar el concepte d'Europa, també hauria d'incloure un esforç per conèixer alguna altra llengua europea, a part del català i el castellà... que, per cert, serveix de ben poc quan vas més al nord dels Pirineus...

Aquest detall l'agraeixo tant com aquell altre, --que em resulta molt evident en aquest Premi Nacional de Literatura-- el de no perdre de vista la lluita de classes, tant ben reflectida en aquells poemes homèrics. És a dir, també hauré de llegir més Karl Marx...

I això em dona peu a comentar un altre punt del llibre del professor Pòrtulas, que també em sembla molt interessant: "llegir és una activitat lliure i sense regles fixes, de les poques que encara queden." Davant de les exagerades onades desinformatives que patim, procedents dels mitjans audiovisuals, que semblen imparables, és qüestió de llegir sempre, no parar mai de llegir... aquest és un dels pocs proselitismes, que encara em sembla lícit d'intentar entre la gent que m'envolta.

En fi, molt interessant aquest Premi Nacional de Literatura 2009... i tot això sense comptar, que encara estic rumiant per què el professor Pòrtulas, en començar el llibre, s'ha posat sota l'advocació de Safo, la poetessa de la illa de Lesbos, que va viure entre els segles VII i VI abans de la Era Moderna.

Amb els següents versos --que consten en la primera pàgina del llibre, transcrits en la seva versió original de grec eòlic-- la poetessa Safo va felicitar de manera delicadíssima una noia que, segurament, es casà ja gran, quan n'havia pràcticament perdut les esperances:

"Com en el branc més alt s'enrogeix una poma
en el cimal, i els homes collidors l'oblidaren...
mes no, no l'oblidaren: no la podien heure..."

Signat: Francesc Arnau i Arias.

26-11-09.