diumenge, 31 de gener de 2010

CHOMSKY I L’ARQUEOLOGIA COGNITIVA.


Sistemes d’escriptura de la Mediterrània i el Pròxim Orient Antic.

Màster de cultures i llengües de l’Antiguitat.

Facultat de Filologia.



VAIG ESTAR DUBTANT...


Quan el mes de novembre em va passar pel cap d’intentar aplicar alguna de les teories de Noam Chomsky, a l’estat de coses que presenta aquesta assignatura –tal com ens l’han explicada en el màster—vaig fer el que sempre m’agrada, és a dir, recollir opinions entre la gent que m’envolta.


Així és com vaig notar que la meva intenció suscitava estranyesa. Fins i tot, algú em va dir que li semblava insòlit. I vaig estar dubtant. Vaig recordar una idea de M. Twain:

“He said that all he had learned by his travels was that science only needed a spoon full of supposition to build a mountain of demonstrated fact out of; and that for the future he meant to be content with the knowledge that nature had made free for all creatures and not go prying into the august secrets of the Deity...”


(Mark Twain, 1835-1910, “Learned fables for Good Old Boys and Girls”, New York, 1968)

Vaig llegir o rellegir algunes coses de Chomsky:

.-“Language and thought”, Wakefield, Moyer Bell 1993.-

.-“The Architecture of language”, Oxford 2000.-

.-“Language and problems of knowledge”: the Managua lectures.” Cambridge (Mass.); M.I.T. Press. 1988.

.-“Reflections on language”, London, Fontana, 1976.-

Mentre llegia tot això, vaig anar rememorant alguns continguts de la bibliografia que se´ns ha recomanat aquest primer quatrimestre:

.-Jean Pierre Vernant. “Les origines de la pensée grecque” , PUF-París 1983.-

.-Umberto Eco, “Signo”, Barcelona 1988, Ed. Labor.-

.-Pilar Gómez Cardó, Carles Miralles i Solà, “La llengua i l’alfabet dels grecs.” Ed. De la UOC; Barcelona, PI/00234.-

.-John Chadwick, “El enigma micénico.” Ed. Taurus, Madrid 1962.


Vaig seguir fent notes i rumiant.


I durant aquestes vacances de Nadal, mentre jo rondava per la biblioteca de la Universitat de Liverpool (UK), vaig topar amb un llibret que em va interessar:

.-“Cognitive Archaeology and Human Evolution”, Cambridge University Press, New York 2009. Edited by Sophie A. de Beaune, Jean Moulin University, Lyon 3 and CNRS (RF); Frederick L. Coolidge i Thomas Wynn, University of Colorado, Colorado Springs (USA).


El llibre té tretze capítols i cada capítol està signat per un autor diferent, gairebé tants autors com articles. Aleshores vaig mirar la llista de referències bibliogràfiques i en vaig trobar sis de Chomsky.

De seguida vaig pensar que, si un llibre sobre arqueologia conté tantes referències a Chomsky, potser la meva iniciativa en relació amb la present assignatura i Chomsky, té més sentit del que semblava inicialment, malgrat els meus dubtes, malgrat l’estranyesa de les altres persones que m’havien donat la seva opinió j malgrat el fet que, segons em va explicar el bibliotecari de Romàniques de la facultat, últimament Chomsky no és un autor gaire demanat...


SI TINGUÉSSIM UN PRIMAT...


Fullejant aquest llibre que vaig llegir a Liverpool, vaig trobar un article (“Imagination and recursion: Issues in the emergence of language”, by Eric Reuland) que comença a base d’utilitzar com a hipòtesi de treball unes idees de Chomsky:

“...Let us first place these questions in perspective, using Chomsky´s (1998, 6) evolutionary fable as a starting point: Given a primate with the human mental architecture and sensorimotor

Apparatus in place, but not yet a language organ, what specifications does some language organ have to meet if, upon insertion, it is to work properly ?”


I, a partir d’aquí l’autor, Eric Reuland, segueix Chomsky i va descomponent científicament els elements necessaris per entendre l’evolució de l’home, fins al’aparició de la facultat de parlar i la subsegüent evolució de la Humanitat i els seus llenguatges parlats i escrits.


L’argumentació de Chomsky-Reuland implica que el llenguatge ha de poder disposar d’un sistema de càlcul capaç, entre altres coses, de permetre a les persones formar-nos una representació interna del món que ens envolta. I això em recorda algunes de les consideracions que va realitzar el professor Sanmartín, en explicar-nos –durant la sessió del dia 22-9-09—l’aparició de l’escriptura, pels voltants dels anys 3.300 o 3.400 a.n.e. Efectivament, el professor ens va parlar de l’esquema mental del món conegut, que podia haver-se fet una persona de Mesopotàmia en aquella època i ens explicava les esferes d’espais temporals diferents, en relació al fenomen sincrònic de la comunicació i la transmissió.


“CHICO-AMA-CHICA”.


A més, en l’article en qüestió, jo he entès que l’argumentació de Chomsky-Reuland pretén, entre altres coses, determinar quines propietats ha de tenir el sistema de càlcul del llenguatge humà, per poder complir la seva funció; i quines propietats ha de tenir el sistema de pensament per aconseguir que el sistema de càlcul sigui útil. I el professor Sanmartín –en aquella mateixa sessió del 29 de setembre— estava seguint uns esquemes argumentals semblants, quan ens parlava de les escriptures logogràfiques i de les propietats que reuneixen els ideogrames i els pictogrames, per poder complir la seva funció.


Vull dir amb això que el professor Sanmartín es basava en Chomsky, en impartir la seva classe? No, no vull dir tant.


Només vull dir que, si un qualsevol dels estudiants assistents aquell dia a la classe –que sabés escriure millor que jo i que hagués assimilat bé la lliçò—redactés un article sobre la conferència d’aquell dia de setembre, a mi no em semblaria gens fora de lloc que hi establís una relació amb les teories de Chomsky. Sobretot, atesa la profusió d’exemples gràfics tan il·lustratius i chomskians com aquells que havia posat el professor a la pissarra: “chico-ama-chica” o el de l’etiqueta amb la calavera, que avisa del perill de mort del líquid d’una ampolla, exemple comprensible en qualsevol país del món i en qualsevol època.


RUTH RENDELL I L’ANALFABETISME.


En l’argumentació Chomsky-Reuland, es defineix així la teoria de la ment, del seny, del senderi:

“...theory of mind can be seen as the ability to view a situation from the perspective of another participant in that situation; that is, imagining oneself to be in the other’s shoes...”


No és això el que ens estava demanant el professor Sanmartín? No ens demanava que intentéssim posar-nos “en lloc de l’altre”, per copsar la importància i la transcendència real de l’aparició de qualsevol sistema d’escriptura? No ens proposava això, quan va fer esment de la novel·la de Ruth Rendell (“A judgement in stone”)?

I aquesta és una tasca de les que em queden pendents encara; la lectura d’aquesta novel·la. Vull mirar d’entendre’n l’argument: com l’analfabetisme d’una treballadora domèstica, ridiculitzat convenientment i cruel pels membres d’una família determinada, pot provocar que la criada assassini tota la família...


“JO NO TINC ALES...”


Hi ha les comparacions amb el món animal irracional, que Chomsky prodiga tant. En aquest sentit, l’article de Reuland, quan parla de la incidència de la imaginació en el llenguatge i la seva interpretació, presumeix l’existència necessària d’unes anomenades “instruccions elementals”. I aquestes instruccions serien les que possibiliten diferenciar perfectament, que la frase “mice chase cats” no vol dir el mateix que “cats chase mice”, encara que les paraules siguin les mateixes...


Doncs bé, seria interessant establir fins a quin punt aquestes “instruccions elementals” són quelcom que es va adquirint, a mesura que la persona es va fent adulta... o tenien ja un component bàsic genètic...

Em sembla que ningú no discuteix que les orenetes –tal com explica Josep Pla, volum XX de les Obres Completes, Ed. Destino, Barcelona, 1971—apareixen cada any quan arriba la primavera. I aleshores es dirigeixen als mateixos indrets d’un paisatge determinat, que ja havien ocupat durant la primavera de l’any anterior. I aquesta capacitat s’atribueix normalment a allò que anomenem instint.


Així, independentment del nom que posem a cada cosa, oi que resulta perfectament científic establir que les orenetes neixen ja proveïdes d’aquesta capacitat d’orientació que després desenvolupen? I oi que podem aplicar la mateixa línia argumental a allò que dèiem més amunt sobre les anomenades instruccions elementals, que té a la seva disposició el llenguatge humà?


Tot això ho poso ara sobre la taula per acabar recordant que, quan el professor Sanmartín ens parlava de l’època històrica en què encara no hi havia escriptura, ens deia que això no ho podem considerar un dèficit, perquè no podem dir que sigui un analfabet qui no sap escriure, de la mateixa manera que “jo no sóc imperfet encara que no tingui ales...”


I jo pregunto: quan el professor fa aquesta comparació, no puc afirmar que està argumentant sota la influència de la revolució chomskyana, en lingüística?


L’ORIGEN DE L’ESCRIPTURA NO ÉS POÈTIC...


M’ha semblat que tothom està d’acord que l’origen de l’escriptura –de qualsevol sistema d’escriptura— té molt poc de poètic. Els diferents professors que hem conegut fins ara, d’una manera o d’una altra han explicat l’aparició de l’escriptura per la necessitat de portar un control, en relació amb les activitats comercials, és a dir, inventaris de productes, llibres de despeses, llibres d’ingressos... I això per a mi ha significat una mica de desil·lusió.


Chomsky diu que el llenguatge s’ha convertit en una eina més, al servei de l’explotació que es realitza en societat. I aquesta idea de Chomsky, de la qual jo ja tenia referència abans, ara m’ha semblat molt relacionada amb l’explicació que s’ha donat en el màster, sobre l’origen dels sistemes d’escriptura.


I he recordat algunes referències netament marxistes, que vaig trobar en llegir el llibre d’U. Eco “Signo”, a partir del qual vaig conèixer un assaig de Stalin (“Marxism and problems of linguistics”, Beijing 1972, Foreign Languages Press), però en el llibret de l’Stalin no he trobat cap afirmació que es pugui considerar tan determinant, com la de Chomsky en relació amb el llenguatge i el seu paper en l’explotació. Al contrari, puc dir que he trobat alguna formulació, feta per aquest dirigent soviètic tan criticat, que es podria gairebé interpretar com a relativitzadora de la de Chomsky:


“...indeed, there does exist a certain analogy between language and instruments of production: instruments of production manifest, just as language does, a kind of indifference towards classes and can serve equally different classes of society, both old and new...” (pàg. 34, “Marxism and...”)


UN LLENGUATGE MUSICAL.


Potser m’ha passat per alt, però no tinc cap nota en els meus apunts d’aquesta assignatura que faci referència a cap tipus de llenguatge musical, ni oral ni escrit. I jo recordo algunes al·lusions de Chomsky a la música com a llenguatge, en relació amb el compositor Leonard Bernstein (“The Delhi lecture”, pàg. 44). Aquest és un altre dels aspectes que tinc pendents i m’agradaria fer alguna investigació en aquest terreny.


I EL TEMA DE L’EMOCIÓ ?


No sé si tenim prou en compte el tema de les emocions humanes, quan estudiem això de les escriptures. Aquesta qüestió se m’ha acudit, en llegir aquestes afirmacions de Chomsky:

“... Language, though it is but one of the ways by which we communicate with each other, conveys not only thought but also emotion, so that a merely rational analysis of language will no more explain it than a chemical explanation of a rose will define the rose...” (pàg. 9, “Language and thought”.)


Aquesta comparació amb el món vegetal em sembla igualment pertinent com la que fa el mateix Chomsky, en tantes altres ocasions, amb el món animal irracional. I com que entenc molt bé el que vol dir, per això em qüestiono si no hauríem de dedicar més atenció a aquestes qüestions emocionals, en estudiar qualsevol sistema d’escriptura...


En el mateix sentit i a la pàgina 10 de la mateixa obra de Chomsky, he de destacar aquestes dues cites que segueixen:


“Do not listen to me but to the word”. (Heràclit).

“Arise, Prophet, and go over land and sea and emblazone the hearts of people with a Word.” (Pushkin, personatge que per cert està molt present en els pòsters que decoren les parets de la sala de la nostra facultat, on es fan els debats.)

O més endavant, en la pàg. 12:

“We are human not because we have language but because we are language...” (Wilhelm von Humbold.)


LA NOSTRA CAPACITAT INTEL·LECTUAL.


Especialment impressionant m’ha resultat sempre la manera com Chomsky qüestiona la pròpia capacitat intel·lectual:

“...we should not, I think, too quickly dismiss Descartes’s speculation that we may not “have intelligence enough” to comprehend the creative aspect of language use and other kinds of free choice and action...” (pàg. 46, “Language and thought”).


I l’atreviment, que em sembla absolutament necessari, amb què Chomsky relaciona la lingüística amb la filosofia... i com ell mateix s’adona de la influència d’una ideologia en el desenvolupament i la progressió d’una altra:

“...It is also interesting to see how the Cartesian conception of body and mind entered social thought, most strikingly in the libertarian ideas of J.J. Rousseau, which were based on strictly Cartesian conceptions of body and mind.” (pàg 143, “Language and...”)


Hi ha vegades que jo mateix --que no em considero una persona massa desinformada-- em poso a rumiar un problema lingüístic, relatiu a l’expressió oral o escrita d’algun llenguatge i, al cap d’una estona, tinc la impressió que no hi arribo, que no sóc capaç de treure’n l’entrellat.


Recordo perfectament una de les ocasions en què això m’ha passat. Ja fa anys, estava llegint “Il·lusions perdues”, la novel·la de Balzac (1799-1850) i hi vaig trobar un personatge, que em va plantejar un enigma que encara tinc per resoldre: es tracta d’un home, que es guanya la vida molt bé, amb un negoci d’impremta; i aquest mateix home no sap ni llegir ni escriure... com pot ser capaç d’imprimir un llibre, o un prospecte senzill, o una octaveta?


TUTANKAMON.


Finalment, a partir del contingut d’algunes classes d’aquesta assignatura, se m’han acudit preguntes molt senzilles, però que poden tenir respostes molt complicades. Per exemple, quan a la classe d’egiptologia del dia 27-10-09, en exposar la grafemàtica, el professor va dibuixar a la pissarra una sèrie de pictogrames que, en ser llegits, resultaven ser Cleopatra, Cèsar, Tutankamon...


I jo em pregunto: quins mecanismes de pensament vàrem activar nosaltres, en els nostres caps, quan intentàvem respondre a les preguntes provocatives que ens feia el professor, de cara a desxifrar aquells jeroglífics?

Recordo especialment el moment i l’estudiant que va encertar en llegir la paraula Tutankamon. Com ho va fer? Per què ell ho va desxifrar i els altres no ?


Aquest mateix curs acadèmic, tinc un professor de llengua alemanya, a l’Escola d’Idiomes Moderns, que molt sovint escriu a la pissarra les paraules alemanyes per parts: primer escriu la primera i l’última lletres. I entremig hi posa tantes ratlletes com lletres falten encara. Si veu que ningú no ho endevina, hi va afegint lletres paulatinament, fins que la paraula queda completa i es pot llegir sencera.


Els mecanismes de pensament que fem servir a la classe d’alemany, em sembla que deuen ser els mateixos que en aquella classe d’egiptologia.


LLENGUATGE ARTÍSTIC


Aquest també és un camp que mereix la nostra atenció. Són diversos els artistes que han relacionat la pintura i la filosofia del llenguatge. Un dels més coneguts és René Magritte i la seva famosa pipa: en un quadre que reprodueix fidelment una pipa, hi escriu: “Això no és una pipa”. I, efectivament, no ho és, perquè només és el dibuix d’una pipa. A partir d’aquí, podem deduir que la paraula “pipa”, tampoc no és una pipa, sinó només la paraula que la representa.


MISTERIS


Ara recordo que han estat diverses les ocasions en què, a les classes d’aquesta assignatura de “Sistemes d’Escriptura de la Mediterrània i el Pròxim Orient Antic”, algun professor ha acabat alguna de les seves intervencions, amb el reconeixement explícit que sobre tal o qual punt concret “no en sabem més”. Per això, en alguna ocasió el mateix Chomsky ha establert un apartat de qüestions lingüístiques pendents, que ha anomenat “misteris”, sense cap tipus de recança...



Francesc Arnau i Arias, curs 2009-10.

Barcelona, vint-i-tres de gener del dos mil deu.