diumenge, 31 de gener de 2010

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE LES LLEIS MÉS ANTIGUES QUE ES CONEIXEN.

Codi d'Hammurapi


Introducció a la Història de les Cultures de la Mediterrània i del Pròxim Orient Antic.-
Màster “Cultures i Llengües de l’Antiguitat.”
Facultat de Filologia.-


PETIT PRÒLEG.

La manera com va anar el debat d’ahir, a la sala de graus, sobre les guerres a l’Antiguitat, em va tornar a recordar aquelles paraules de Goethe, que Friedrich Nietzsche cita al començament de la seva obra “Vom Nutzen und Nachtheil der Historie für das Leben”:

“Uebrigens ist mir Alles verhasst, was mich bloss belehrt , ohne meine Thätigkeit zu vermehren oder unmittelbar zu beleben.”

Ahir es varen discutir coses que, a més d’instruir-me, poden augmentar la meva activitat i estimular la meva creativitat. Rumiant tot això, gairebé ni em vaig adonar que, al final de la sessió, no es va obrir el torn de paraules, per tal que algú altre dels assistents poguéssim donar alguna opinió... després he pensat que potser ha estat millor així perquè, potser si jo hagués intervingut, hauria fet alguna referència a la guerra civil de 1936-39... i aquest és un tema massa delicat encara avui.

Efectivament, durant el debat em va agradar veure com, a partir de la ciència filològica, es podia arribar a clarificar aspectes molt transcendents de la història dels nostres segles XX i XXI.

Vaig quedar una mica perplex, quan es varen analitzar les diferències subtils entre la llegenda que portaven els soldats de la Wehrmacht a la sivella del cinturó (“Gott mit uns”) i la que portaven els policies militars de les SS-Gestapo (“Meine Ehre heisst Treue”). O quan es va parlar de la significació ideològica diferent, que es podria atribuir a un hipotètic míssil llençat des de Tel-Aviv cap a Teheran, en relació a un altre, --igualment hipotètic, no cal dir-ho—llençat des de Teheran cap a Tel-Aviv, a la vista de les diferents interpretacions existents sobre el concepte “guerra santa”. O quan algú va parlar de la possibilitat de considerar el règim polític nord-americà com una veritable teocracia... ara que a Madrid consideren un honor, que el president Obama convidi el president Zapatero a una missa...

Tot això _ que podria tenir una aplicabilitat clara sobre la realitat diària si els polítics d’aquest país i altres fossin d’una altra manera _ trobo que m’ajuda a aconseguir un dels objectius que persegueixo en tornar a venir a aquesta facultat, després de tants anys: comprendre millor el món actual.


“UN ULL PER UN ULL I UNA DENT PER UNA DENT”


Les fonts utilitzades pel present treball són: “Códigos legales de tradición babilónica”, edició i traducció de Joaquín Sanmartín, Barcelona 1999; i “La ley más antigua, textos legales sumerios”, edició i traducció de Manuel Molina, Barcelona 2000; tots dos de l’editiorial Trotta, de la Universitat de Barcelona.
Quan jo vaig començar a la Facultat de Dret de la UB, a Pedralbes, el 1966, hi havia un catedràtic de Dret Natural que es deia Enrique Luño Peña i que simultanejava les seves tasques docents amb l’ostentació del càrrec de president de la “Confederación Espanyola de Cajas de Ahorros”. Les classes eren a les nou del matí i consistien, sobretot, en la lectura del propi manual del professor Luño, realitzada per ell mateix....hi vaig anar molt poques vegades. I, per passar l’examen final, vaig haver d’aprendre de memòria algunes definicions que, molt sovint, eren en llatí.

Em sembla que és en aquesta assignatura, on vaig adquirir una única idea sobre la Llei del Talió: “un ull per un ull i una dent per una dent”. Aquesta frase era la que resumia, per a mi, allò que era imprescindible retenir de cara a l’examen. I així és com va quedar reduït per a nosaltres _ pobres estudiants de primer curs_ dins del nostre bagatge acadèmic, tot el Codi d’Hammurapi, les lleis sumèries i acàdies, és a dir, tots els antecedents legals i jurídics de fa entre dos i tres mil anys, a Babilònia i Mesopotàmia.

Fa molt de temps que no vaig per aquella facultat de Dret. Quan hi torni algun dia, m’agradarà comprovar si tenen en la biblioteca aquests dos llibrets, que jo he utilitzat i que m’ajuden una mica a comprendre millor el que està passant ara... perquè el que passa ara, no és tan diferent del que passava en aquelles èpoques.


PROSTITUCIÓ, MENDICITAT.

Una de les primeres coses que m’ha cridat l’atenció és que, quan algú no tenia suficients possibilitats econòmiques, els deutes s’havien de pagar amb treball obligatori no remunerat. Eren freqüents els casos en què no li quedava més remei al deutor, que vendre la seva llibertat. Així queia, juntament amb la seva família, en un estat de semiesclavitud. La mendicitat i la prostitució eren les sortides més òbvies...

I això sembla molt terrible però, en llegir-ho, m’ha vingut al cap un cas dels anys cinquanta del segle passat. Un home del meu poble, que recordo haver vist, de cop i volta, treballant d’administratiu a l’Ajuntament local. La rumorologia del veïnat explicava que l’obligaven a treballar sense cobrar, perquè l’havien considerat responsable d’un forat econòmic a la delegació local del “Frente de Juventudes”, de la qual ell era el responsable màxim. Recordo que aquell home sempre feia una cara molt disgustada. I va morir jove...


“TEMPS BESTIALS I BRUTALS”.

Que el cap de família pogués condemnar a mort i executar la seva esposa, si la sorprenia cometent adulteri, o vendre-la juntament amb els fills, per pagar deutes, és un fet que impressiona qualsevol i que dóna peu a parlar de “temps bestials i brutals”, afirmació filosòfica realitzada repetidament i de la qual deixa constància el professor Jaume Pòrtulas, en el seu llibre “Introducció a la Ilíada” (Barcelona, 2009).


Però per desgràcia, aquestes brutalitats tampoc no les sento tan llunyanes. Fa uns quinze anys, jo estava a la llista dels advocats d’ofici, que fèiem guàrdia un diumenge; em varen avisar del col.legi d’advocats de Barcelona, per tal que anés corrents cap a la comissaria de policia de Badalona, que hi havia hagut alguna desgràcia relacionada amb certa problemàtica familiar. I que hi havia hagut sang...

Quan varen treure dels calabossos la persona detinguda, em vaig trobar davant d’un home tot descamisat, que anava tot tacat de sang, encara que ell mateix no estava ferit... De moment es va negar a declarar. I després, quan se li va permetre fer ús del seu dret a parlar tot sol amb mi, em va preguntar: “Oi que un home pot fer el que vulgui amb les seves coses ?”—“Home, depèn... però i aquestes taques de sang...?”—li vaig començar a preguntar jo... –“No sé, no sé... és que he calat foc al meu pis...!”

I pràcticament es va negar a explicar-me res més... Aquesta és una de les poques vegades, en què he hagut de fer objecció de consciència com advocat. I després, aquests últims anys, m’ha vingut sovint a la memòria la cara d’aquell home. I les seves poques paraules. En realitat, quan vaig estudiar l’expedient vaig adonar-me que, no només havia calat foc al pis, sinó que ho havia fet després de tancar-hi dins la seva esposa i dues o tres criatures petites... I es tractava d’un veí de Badalona, que havia viscut sempre en aquest país... Com pot ser que tingués idees tan mal adquirides? Com podia passar-li pel cap la possibilitat que li resultés impune una barbaritat com aquella...?

Però és que només amb les quatre idees jurídiques de la Mesopotàmia antiga, que he adquirit fins ara, ja m’adono que una acció criminal d’aquesta envergadura tampoc no resultava de cap manera impune, en aquella època antiga.

Com és possible que aquell home del meu cas d’ofici pensés d’aquella manera? Se m’acut que part de la resposta la poden donar els metges. Un psiquiatra, que surt en una petita novel•la de Friedrich Dürrenmatt (“Das Versprechen – Requiem auf den Kriminalroman”, Zürich, 1978) explica així, d’aquesta forma tan senzilla, l’autoria d’un assassinat amb violació:

“...es braucht verdammt wenig, etwas geänderter Stoffwechsel, einige degenerierte Zellen, und der Mensch ist ein Tier...”

I una afirmació semblant podria haver fet un metge babilònic, davant d’un cas semblant. Per què no ? I així és com jo m’explico les lleis que tenim ara: com a un producte l’elaboració del qual ha passat per totes aquelles situacions, que els homes i les dones han actuat i han rumiat des del principi dels temps.


ELS NÒMADES, ELS “OKUPES” I ELS IMMIGRANTS.

Sembla que, en les col.leccions legals que s’han pogut reconstruir fins ara –producte de les diferents troballes arqueològiques—no hi ha rastres de conflictes amb persones nòmades. I és que, en aquella època, un nòmada o s’havia urbanitzat o --jurídicament—no existia... Sobre això he de dir que una de les afirmacions que més em va sobtar –en el marc de les diferents conferències que el professor Sanmartín ha donat en el màster—és quan va dir que els pobles nòmades varen començar a desaparèixer, de veritat d’aquest planeta Terra, quan les tropes colonials foren equipades amb armes de foc de repetició...

I ara mateix, en el segle XXI, en defensar legalment la postura de les persones “okupes” davant dels tribunals, he notat que, deixant a part de moment tota la problemàtica referent a la salvaguarda de la propietat privada, l’interés més clar que té l’Estat per perseguir aquestes conductes, és el de no perdre el control sobre la ciutadania. Ës a dir, quan un “okupa” aconsegueix empadronar-se a la casa “okupada”, ja té molt de guanyat, perquè amb aquesta acció administrativa està evidenciant la seva intenció de seguir sotmetent-se submisament al control estatal. I una circumstància semblant es dòna també en el cas dels immigrants considerats “il•legals”, “sense papers”. Precisament aquests dies, a la ciutat osonenca de Vic, s’ha desfermat una polèmica considerable, entorn a l’empadronament de la gent immigrant. Sembla que l’alcalde d’allà està en contra que els treballadors estrangers puguin seguir constant al padró municipal d’habitants, sense més requisit que el de la seva domiciliació real i efectiva al municipi...

Em sembla que és aquesta mateixa preocupació de control, la que devia tenir el Poder Mesopotàmic, en relació als pobles nòmades...


LA DESIGUALTAT I EL DESORDRE.

En el llibre del professor Sanmartín, he vist una cita de Titus Livi:

“In XII tabulis legem esse, ut quodcumque postremum populus iussisset, id ius ratumque esset.” (“Ab urbe condita”, 7.17.12).

I se m’acudeix que, si aquesta idea –que segurament és més antiga que el propi Imperi Romà—s’acceptés avui com a vàlida i vigent, segurament evitaríem polèmiques estèrils com la que s’està desenvolupant aquests dies aquí, arran de la intervenció del Tribunal Constitucional de l’Estat Espanyol en l’afer de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Sembla que aquestes idees, l’anterior i la que ara consignaré, sempre han tingut la seva raó de ser: per a les societats arcaiques, i vist des de la seva pròpia i peculiar perspectiva, l’amenaça més perillosa per a la convivència social, no és la desigualtat sinó el desordre. Però això no vol dir que, de vegades, la desigualtat no pugui ser precisament l’origen del desordre...

Segurament per aquesta mateixa raó, fa tres mil anys ja succeïa que el Poder tenia necessitat d’aplicar “vàlvules de seguretat” a determinades situacions. I així és com el rei, després d’innombrables abusos i altres vicissituds, acostumava a regular la pràctica jurídica de la devolució de les terres a la comunitat, per una sèrie d’edictes reials, promulgats més o menys periòdicament...


NO HI HAVIA ADVOCATS.

Per descomptat, en aquella època no hi havia advocats. Només testimonis i denunciants. Aquesta situació em recorda la ciutat de Shanghai (República Popular de la Xina), en 1988. Jo vaig anar per allà i vaig començar a buscar un despatx d’advocats, on poguessin explicar-me, de col·lega a col·lega, com funciona el sistema judicial en aquella república. Em va costar molt de trobar-lo i, quan per fi vaig poder parlar amb un advocat, em va dir que tot just feia un any que la funció de l’advocat havia tornat a ser reconeguda a la Xina. Efectivament, des de 1949, quan les tropes de Mao varen entrar a Beijing, s’havia declarat l’extinció de la professió d’advocat. Se sobreentenia que l’Estat era tan popular –es preocupava tant per la ciutadania—que no calia que existissin els professionals de la defensa...

Em sembla que el supòsit en que es recolzava l’absència d’advocats a Mesopotàmia, devia ser molt diferent. Senzillament, encara ningú no havia imaginat o vist la necessitat d’aquest tipus de professionals.

Recordo que, a finals dels anys vuitanta, jo mateix vaig plantejar aquesta qüestió en un congrés estatal d’advocats joves... en principi tothom va estar d’acord que sempre seria necessària la intervenció d’un professional, que defensés el ciutadà enfront de l’Estat, del Poder... però ara penso que potser aquesta convicció es basava més en prejudicis corporatius –tan fortament arrelats entre nosaltres, els advocats—que no pas en motius històrics o racionals...

I per altra part, a partir d’una inscripció sumèria, el professor Sanmartín pensa que no sembla que en aquella època, la confiança en la justícia fos excessiva; així se sap que un pare sumeri aconsellava al seu fill:

“Evita el lloc en que es pleiteja. No facis de testimoni en un procés. No deixis que t’emboliquin amb pleits...” (Consells de Suruppak.)

I també: “Parlar molt, al final, origina una foguera. És com un àpat, que després et provoca mal d’estòmac...” (Suruppak.)

I tot això a mi em recorda algunes dites o frases fetes, que sempre he sentit circular al meu voltant i que demostren que aquesta desconfiança ancestral, en la manera com s’administra la justícia, és la mateixa que notem avui:

“... advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos!”. O també: “Pleitos tengas... y los ganes!”


“LA PROSTITUTA NO PORTARÀ VEL...”

Una llei assíria, del període que es considera mitjà, establia que les prostitutes no havien de portar vel, sinó que els corresponia anar sempre amb la cara descoberta.

I a la vista d’algunes polèmiques europees de distracció, que en aquest segle XXI ara apareixen i ara desapareixen dels mitjans de comunicació de masses, penso que hi ha alguns mandataris pretesament demòcrates, a qui convindria molt meditar sobre aquesta norma mesopotàmica del vel... per exemple el president Sarkozy.


LA PENA DE MORT.

Desgraciadament, el tema de la pena de mort sempre està d’actualitat, en aquest món nostre (vegeu per exemple el reportatge d’avui del diari “El País semanal”).

I resulta que aquests últims vint anys, després d’haver freqüentat amb certa assiduïtat el sistema judicial i policial nord-americà --incloent algunes visites als departaments carceraris on hi ha els condemnats a mort-- he tingut ocasió de mirar als ulls, alguna d’aquestes persones, que ja no tenen futur legalment.

I he pogut canviar impressions amb ells. És precisament per això, que sé que la freqüència amb que aquesta pena es preveu en una legislació qualsevol, és directament proporcional al grau de debilitat de l’Estat que la promulga i l’aplica...

I això encara és més veritat, si es tracta d’una potència imperial, tant si és sumèria, o acàdia... o la nord-americana actual. I em resulta trist que, repassant aquesta legislació tan antiga, de vegades no sé interpretar amb seguretat si, per al violador o l’assassí d’una dona esclava, preveien la pena de mort a causa del rebuig moral i social que ocasionava el delicte, o a causa del perjudici econòmic que se li causava al propietari de l’esclava...


L’OSTENTACIÓ PÚBLICA.

En tot cas, sembla que, al marge i per sobre de tot això, el que realment importava en aquella època –i potser ara també—no era el compliment de la llei, sinó la seva ostentació pública. A més, la justícia s’aplicava en diverses instàncies, la més efectiva de les quals era el propi àmbit familiar o el del clan. I jo penso que, també en aquest nivell, les coses no són massa diferents avui. Per exemple, a principis dels anys noranta, durant la primera guerra del Golf Pèrsic, quan alguns nois pensaven en declarar-se desertors contra aquella guerra i contra l’Exèrcit Espanyol, sovint passava que on trobaven més resistència i incomprensió, era precisament en el seu entorn familiar i social més proper... I el mateix es podria dir d’algunes persones que, ara mateix, han practicat o practiquen la “okupació” de cases com a una opció de vida...


D’ORDALIES I BOTXINS.

En l’apèndix I del llibre del professor Sanmartín, s’inclou en el repertori de noms propis el del riu Id, el riu Diví, en relació a certes ordalies, que s’havien practicat en aquella
època. Fins ara, jo només havia vist el concepte “ordalia” aplicat a episodis de l’Edat Mitjana, corresponent a la nostra era Moderna. I també és cert que, fins i tot avui, en el llenguatge col.loquial, de vegades fem servir encara l’expressió “posar les mans al foc, per algú”. Per això trobo que seria interessant –si fos possible—analitzar la figura de l’ordalia, tal com es practicava a Mesopotàmia, sobretot en la mesura que a mi em sembla veure algunes de les característiques d’aquella pràctica inhumana i degradant, en l’origen de la quotidiana pràctica de la tortura, que avui és vigent amb tota impunitat i que també està inclosa dins dels ordenaments jurídics d’alguns estats pretesament moderns...


AMENACES DE REI A REI.

En els pròlegs d’algunes d’aquestes lleis de tradició babilònica, es contenen consells, advertències i amenaces del rei legislador, dirigides –en nom quasi sempre d’alguna divinitat, com Marduk—a aquell altre rei que en el futur estigui encarregat de fer cumplir la legalitat heretada. Penso que nosaltres, en aquest país nostre, també hem tingut ja ocasió de viure un moment històric –que jo recordo molt bé—en que l’autoritat que havia promulgat els “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional”, és a dir el general Franco, deixava un testament polític en el qual aconsellava, advertia i, en certa manera, amenaçava el seu successor, és a dir el príncipe Juan Carlos, en relació amb el compliment d’aquella norma estatal principal, que la supèrbia d’aquell dictador havia imaginat eterna... Una vegada més em queda clar que ja fa molts anys, que el Poder està aplicant criteris semblants.

ASPECTES MOLT PROGRESSISTES

En estudiar aquestes lleis de fa més de dos mil anys, m’he trobat amb algunes disposicions –referents a certs temes delicats-- que es podria dir que tenen un contingut més progressista que algunes lleis vigents en aquest segle XXI de la nostra era Moderna.

Per exemple, en el Codi d’Hammurapi (VI, 6-30), segons la traducció del professor Sanmartín, es preveu que:

“...Si un juez instruye un caso, dicta sentencia y extiende un veredicto sellado, pero luego modifica su sentencia, a tal juez le probarán que ha cambiado la sentencia y la suma de que trataba la sentencia, la tendrá que pagar doce veces. Además, y en pública asamblea, le echarán de su sede judicial de forma irrevocable, y nunca más podrá volver a sentarse con jueces en un proceso.”

Realment, aquestes previsions legals a mi em resulten d’una gosadia impressionant. A mi, que en aquests últims quaranta anys he conegut tants jutges malfactors i tantes malifetes judicials, de les quals només una part insignificant a arribat a ser del domini públic...

Tant m’ha impressionat aquest aspecte del Codi d’Hammurapi, que m’atreveixo a utilitzar l’adjectiu “democràtic”, per referir-me almenys a aquesta previsió punitiva contra els jutges prevaricadors...

Igualment destacable em sembla, en aquest mateix Codi d’Hammurapi, la legislació referent a la problemàtica d’arrendaments urbans (P III 1-9; R I 1-12, entre altres) amb especial referència a l’obligació que tenen els arrendadors de mantenir els habitatges, en condicions dignes d’habitabilitat.

Trobo que en certs aspectes queda molt ben reflectida la preocupació de defensar el dret dels febles, que normalment són la part arrendatària.

També és notable la protecció que es dispensava a les prostitutes. Aquesta qüestió de la prostitució era objecte d’un tracte molt realista, lluny de les vacil•lacions que veiem avui, aquí... fins i tot es preocupaven de protegir un possible fill de la prostituta, sobretot quan el pare ocasional resultava ser un home ric. Aquest és un tema que he trobat molt ben recollit, en la traducció del professor Manuel Molina (lleis de Lipit-Istar).


LA SINCERITAT D’HAMMURAPI.

Són previsions com aquestes les que em permeten creure en part en la sinceritat d’algun d’aquests reis, Hammurapi per exemple, sise rei de l’anomenada I Dinastia de Babilònia, que va viure en el segle XVI abans de la nostra era, aproximadament entre 1792 i 1750. En aquest sentit, trobo sinceritat en una part del pròleg del seu codi, quan diu que les seves lleis tenen com a finalitat, entre altres, aconseguir “que el prepotente no oprimiese al débil...“

En fi, potser és hora d’anat acabant aquest treballet. Ho hauríem de deixar aquí, per ara. I entre les coses que em queden pendents, de moment he de consignar les següents:

.—Fullejar, almenys, aquesta bibliografia del llibre del professor Molina:

Neumann, H., “Einige Erwägungen zu Recht und Gesellschaft in Mesopotamien in frühstaatlicher Zeit”, en P. Varousek – V. Souceck (eds.), “Sulmu: Papers on the Ancient Near East presented at the 3rd International Conference of Socialist Countries” (Prague, Sept. 30 – Oct. 3, 1986), Praga 1988).

N. Schneider, “Die Drehem- und Djohatexte im Kloster Montserrat” (Barcelona), Analecta Orientalia 7, Roma, 1932.

.---La pena de privació de llibertat en aquella època. M’interessaria aprofundir més en la possible existència d’edificis o altres tipus de recintes tancats, dedicats a fer complir les penes privatives de llibertat.



Francesc Arnau i Arias.
Barcelona, disset de gener del dos mil deu